Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

La “Juliana”, descoberta la nau catalana que va naufragar a Irlanda

dissabte, 20/06/2015

Els amics del Diari Liffey em van posar sobre la pista. Les fortes tempestes dels darrers dos anys al comtat d’Sligo, a la costa oest d’Irlanda, han desenterrat les restes d’alguns dels vaixells que es van enfonsar durant la fallida missió de l’Armada Invencible, l’any 1588.

14347052583729.jpg

Entre les moltes naus (més de 150 vaixells) que van iniciar l’expedició de càstig contra el Regne Unit -i que van collir un estrepitós fracàs- s’hi trobava una nau catalana, batejada com la “Juliana”, un vaixell molt important que comptava amb 32 canons, 70 mariners i 325 soldats d’infanteria preparats per l’assalt anglès. Val a dir que la “Juliana”, fou l’única nau catalana d’aquesta expedició, per bé que alguns soldat i mariners catalans també van participar de l’empresa del rei Felip II, tot i que enrolats en altres naus castellanes, portugeses o italianes.

I precisament la “Juliana” fou una de les tres naus hispanes que es van enfonsar davant les costes d’Sligo a causa d’un temporal el llunyà 1588. Segons explica la rica història oral irlandesa, alguns d’aquells supervivents van arribar nedant fins a les costes de l’illa maragda -cosa que explicaria, de retruc, l’abundància d’irlandesos amb els cabells i els ulls foscos a la zona, molt superior a la resta de la nació celta-.

Curiositats al marge, les autoritats irlandeses, encapçalades per la ministra Heather Humpreys, van confirmar les troballes de les restes de la “Juliana”, entre les que cal destacar dos canons en excel·lent estat, material militar i diverses restes de la nau, que havien quedat soterrades durant més de 425 anys.

Llegenda de Santa Madrona

Santa Madrona (o Matrona) fou una cristiana suposadament nascuda a Barcelona que va patir la persecució dels romans al segle III de la nsotra era, essent torturada i executada per la seva religió. A l’edat mitja, la de Santa Madrona era una de les patrones de la ciutat, molt estimada pels sectors populars i mariners de Barcelona.

La llegenda d’aquesta santa diu que era una cristiana que va ser víctima de les persecucions de l’emperador Dioclecià al segle III. Tot i que el seu martiri va passar a Tessalònica, a Grècia, la llegenda explica que era nascuda a Barcelona. Madrona servia en una casa pagana i ocultava les seves creences fins que un dia la seva mestressa la va descobrir i la va assotar i lligar. Miraculosament, un àngel va aparèixer per deslliurar-la i això va fer enfurismar encara més la seva mestressa, que aquesta vegada la va assotar fins a la mort.

El cos de santa Madrona es va mantenir anys incorrupte fins que al segle X va ser venut a uns comerciants francesos. Durant la travessia per mar, els va sorprendre un temporal i van haver de recalar a Barcelona, on van refugiar el cos en una ermita que hi havia a Montjuïc. Passada la tempesta, van provar de tornar-se a fer a la mar, però cada vegada que movien el cos de la santa tornaven els llamps i els trons. Finalment, van entendre que santa Madrona volia quedar-se a la seva ciutat natal. Des de llavors l’ermita es va consagrar a la santa i el seu culte va esdevenir molt popular, sobretot per a demanar-li protecció a mar i pluja els anys de sequera.

image009_13.jpg

Un canó clau

La identificació de la nau fou molt senzilla gràcies a la troballa d’un canó amb una inscripció votiva a Santa Madrona (també la trobareu com Matrona) i la data MDLXX (1570), any de la construcció d’aquesta nau a les Drassanes reials de Barcelona. El canó en qüestió i la resta d’objectes recuperats s’enviaran al Museu Arqueològic Nacional d’Irlanda, on seran exposats en un futur.

Ciutat Meridiana, el barri oblidat de Barcelona

dimecres, 13/05/2015

La història de la Ciutat Meridiana és la història d’un barri que no hauria d’haver existit mai. La Ciutat Meridiana és el barri més jove de tota la ciutat, per bé que des d’un punt de vista geogràfic, la seva ubicació (tal i com passa als barris veïns de Torre Baró i Vallbona) no és homologable a la resta de barris de la plana barcelonina. Porta d’entrada i sortida de la capital catalana, Ciutat Meridiana és el resultat d’anys d’especulació -tant durant els anys de la dictadura com en els de la democràcia-.

projecte-nutricional1.jpg

Un barri que no s’hauria d’haver construït

Durant els anys cinquanta del segle passat, l’empresari constructor reusenc Enrique Banús (promotor del malagueny Puerto Banús) va comprar uns terrenys destinats a construir un cementiri, al vessant nord de la serra de Collserola. Finalment, aquells terrenys van ser descartats per aquest ús ja que eren massa humits i es trobaven a la zona més ombrívola de la serra.

Però aleshores el senyor Banús, amb la conveniència i ajuda del delegat d’esports franquista Juan Antonio Samaranch, l’alcalde Porcioles, el regidor Mariano Ganduxer i del secretari de la Diputació de Barcelona Lluís Sentís van impulsar l’aprovació del Pla Parcial de Font Magués, aprovat pel consistori i les administracions al mes d’octubre de 1963. Aquell pla preveia la urbanització d’un nou barri en la zona de 33 hectàrees que avui configuren el barri de la Ciutat Meridiana.

El nou barri es va construir en només quatre anys. Al 1967 el president de la constructora, el polític franquista Juan Antonio Samaranch, va fer l’entrega de claus a l’alcalde Porcioles. Amb tot, aquell era un barri inacabat, ja que no comptava amb caps dels equipaments que el pla original preveia (tals com escoles, mercat, ambulatori…). Un barri de ciment sense serveis per encabir-hi més de deu mil ànimes.

Un barri obrer amb dignitiat

Els primers pobladors eren treballadors i treballadores provinents de diversos indrets de la península ibèrica, molts d’origen andalús. A més, els nous pobladors eren majoritàriament joves, amb elevada incidència d’analfabets i amb una taxa d’atur que rondava el 25%, molt superior a la resta de la ciutat de Barcelona. Per tant, ja des del seu naixement, el barri de Ciutat Meridiana naixia amb importants deficiències estructurals, socials i econòmiques, esdevenint l’apèndix d’una Barcelona que li girava l’esquena metafòricament i geogràficament.

A més, les construccions de protecció oficial inaugurades presentaven evidents deficiències, com ara humitats que van començar a afectar les vivendes un o dos anys després de la seva construcció, i que la constructora va haver de reparar no sense abans intentar culpar als nous inquilins dels evidents defectes de construcció.

Gràcies a la lluita veïnal dels anys 70 i 80, el barri va començar a comptar amb equipaments necessaris pel seu funcionament, tals com escoles, centres medico-sanitaris o espais d’oci (teatres, cinemes). També durant aquells anys el barri va degradar la seva imatge, ja que va guanyar certa fama de barri problemàtic, a causa de la conflictivitat existent, o el tràfic de drogues i la presència de drogoaddictes dins del propi barri. Aquesta xacra social van provocar un accentuat procés de despoblament durant els anys 80 i 90 del segle passat, per bé que amb l’arribada del nou mil·lenni i les noves onades immigratòries van provocar una certa revitalització del barri. Amb tot, l’esclat de la crisi l’any 2008 i les execucions hipotecàries han castigat amb molta cruesa un barri fràgil i vulnerable.

Com exemple d’aquesta realitat, podem constatar que fins ben entrat el segle XXI no va arribar la connexió amb metro (lleuger) amb la resta de la ciutat (la Línia 11), i encara avui el barri de la Ciutat Meridiana roman oblidat i fins i tot desconegut per bona part dels barcelonins i fins i tot per les autoritats municipals, comarcals i provincials.

La història del circuit de Montjuïc

dimarts, 5/05/2015

Aquests dies s’han complert quaranta anys de la darrera carrera de Fórmula 1 disputada sobre l’asfalt de Montjuic, el baluard natural de la ciutat de Barcelona.

El circuit de Montjuïc, un traçat urbà amb forts desnivells, revolts regirats i on els pilots havien de demostrar les seves millors habilitats tècniques, va ser ideat pels membres de la Penya Rhin, el club automobilista per excel·lència del primer terç dels segle passat a Catalunya.

El circuit era una brillant successió de revolts dividits en dos grans espais o moments: el primer era un lent i tècnic descens des del revolt de Miramar on els bòlids arribaven llençats a 230 km/h i havien de reduir a primera i passar-lo a no més 60 km/h, passant pel museu Etnogràfic, el revolt de la paella, la Font del Gat, el Museu Arqueològic fins arribar a la Guàrdia Urbana, on començava un tram ràpid per la recta de Rius i Taulet, l’ascens pel poble Espanyol fins coronar de nou la recta de l’estadi, a més de 280 km/h.

Inauguració i primers anys

La muntanya de Montjuïc havia estat l’escenari de l’exposició universal de 1929, que va canviar la fisonomia i urbanització de la muntanya de Montjuïc. La disponibilitat de grans i amples avingudes (l’amplada del circuit oscil·lava entre els nou i els dotze metres) i l’atractiu natural de la pròpia muntanya la convertien en un escenari idoni per la pràctica dels esports de motor.

La quarta edició del Gran Premi Penya Rhin va ser rebatejat com la “Copa Barcelona”, i l’edició de 1933 va servir per inaugurar el traçat del circuit urbà de Montjuic. La prova, celebrada el 25 de juny de 1933 i estava oberta per cotxes de 750 quilos de pes. Aquella carrera inaugural la va guanyar el pilot italo-xilè Juan Zanelli al volant d’un Alfa Romeo 8c-2300.

Graella de sortida del Gran Premi de 1933

Graella de sortida del Gran Premi de 1933

El circuit de Montjuïc va demostrar tot el seu potencial i va comptar amb la complicitat del públic barceloní, abocat a les curses d’automobilisme a la muntanya urbana.

Montjuic va tornar a ser utilitzat als Grans Premis de 1934, amb victòria de l’italià Achille Varzi al volant d’un Alfa Romeo 2900 de l’escuderia Ferrari, i de 1935, amb una vibrant batalla entre el Mercedes de l’alemany Rudolf Caracciola i l’Alfa Romeo de Tazio Nuvolari, amb victòria final del germànic i la seva fletxa de plata.

Però la carrera més emocionant de la història del traçat urbà de Montjuïc fou, sense cap mena de dubte, la de l’any 1936, setmanes abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Aquell 1936 havien desembarcat a l’asfalt barceloní màquines i pilots llegendaris com Bernd Rosenmayer i el seu Auto Union, el Bugatti de Jean-Michel Villimie, el Maserati de Giuseppe Farina, el Mercedes de Caracciola i l’Alfa Romeo de Tazio Nuvolari. Aquell dia, “il mantovano volante” (Nuvolari) va aconseguir una victòria “in extremis” sobre el campió alemany, amb un marge inferior a un segon a la línia de meta, davant l’èxtasi de l’afició catalana, que havia gaudit d’allò més en una cursa plena d’avançaments i alternatives al capdavant.

Malauradament, la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i la posterior post-guerra i depuració franquista van debilitar la força social i econòmica de la Penya Rhin, sospitosa de ser una institució prodemocràtica i catalanista, i els següents Grans Premis dels anys 50 es van reubicar al nou circuit de Pedralbes.

Durant aquells anys el circuit urbà només era utilitzat per les competicions de motociclisme, que van celebrar de manera ininterrompuda el Gran Premi d’Espanya de motociclisme des de 1933 fins 1975 (amb el parèntesi corresponent a la Guerra Civil).

La segona etapa

Montjuic va tornar a ser escenari de carreres d’automobilisme, ara ja batejada com Fórmula 1, l’any 1968. El Gran Premi d’Espanya de F1 es celebrava de manera alterna entre el circuit urbà de Montjuïc i el traçat madrileny del Jarama.

Montjuïc va hostatjar els Grans Premis de 1969 i 1971, amb victòries del britànic Jackie Stewart al volant d’un Tyrrell-Ford, i el de 1973, amb victòria del brasiler Emerson Fittipaldi. Però Montjuïc s’havia quedat petit per cotxes tant potents com aquells monoplaces de finals dels anys 60 i inicis dels 70. El circuit, tècnic i molt estimat pels pilots, fins i tot presentava greus dèficits de seguretat, al no incloure garanties ni escapatòries en cas d’accident.

I aleshores va arribar el Gran Premi de 1975, celebrat el 27 d’abril (dia de Montserrat, patrona de Catalunya). Barcelona no recorda un dia de Montserrat més trist que aquell d’ara fa quaranta anys. En la volta 26, el monoplaça de Rolf Stommelen va perdre l’aleró posterior a la recta de l’estadi olímpic matant cinc espectadors. La cursa va ser detinguda i es va declarar guanyador a Jochen Mass.

Aquell accident fou el punt final al circuit de Montjuc i les curses de velocitat urbanes. Tanmateix, aquella desgràcia va portar la iniciativa de dotar un nou circuit al país, més segur i eficient…

 

Expansió catalana al Mediterrani: expedició almogàver a Orient

diumenge, 13/07/2014

El rei de Sicília Frederic II es va veure obligat a llicenciar les seves tropes mercenàries almogàvers en virtut del tractat de pau de Caltabellota al 1302, que segellava la pau amb els Anjou al sud d’Itàlia.

Molts almogàvers no van acceptar de bon grat la pau amb els angevins, i cabdills com Bernat de Rocafort van seguir amb les hostilitats a Calàbria, guanyant-se l’enemistat del francesos i del papat. Fins i tot el comandant en cap de la Companyia, Guillem Galceran de Cartellà, va abandonar la tropa, cosa que va provocar que els almogàvers haguessin d’escollir un nou líder, que finalment va ser Roger de Flor.

Va ser aleshores quan l’emperador bizantí Andrònic II Paleòleg va requerir els serveis de tots els soldats disposats a lluitar a Orient per contribuir a frenar l’avenç turc a la península Anatòlica. Arribats a aquest punt, convé recordar que els bizantins eren també enemics dels Anjou i del Vaticà, fins al punt que havien arribat a col·laborar econòmicament amb els catalans durant la conquesta de Sicília. A més a més, Andrònic II prometia grans càrrecs als líders almogàvers, i permetia als soldats portar els seus propis estendards amb les quatre barres i la seva independència militar.

Almogàvers a Grècia

 

Encapçalats pel nou líder Roger de Flor, una Companyia formada per un contingent d’uns 6.000 almogàvers i uns 500 cavallers van desembarcar al setembre de 1303 a Constantinoble.

Entre el contingent mercenari destacava la presència del cronista Ramon Muntaner, qui va descriure la crònica de l’expedició catalana a Orient.

En qüestió de pocs mesos, els avenços dels almogàvers van ser espectaculars, i entre finals de 1303 i al llarg de 1304 els almogàvers van escombrar els turcs al llarg de la península Anatòlica: van vèncer a les batalles de Cízic, a l’estret dels Dardanels, van alliberar Filadèlfia i van arribar fins a les portes del monts Taurus, a les Portes de Ferro, als confins de la península Anatòlica. Per primer cop en més d’un segle, els bizantins aconseguien fer retrocedir de forma fefaent als turcs.

almogàvers_expedició.jpg

Mapa de l’expedició almogàver a Orient.

La traïció bizantina

Els èxits dels almogàvers i l’ascens del seu comandant en cap, Roger de Flor, dins l’imperi bizantí (fou nomenat megaduc, Cèsar de l’imperi i va ser promès amb una filla de l’emperador Andrònic II) van despertar recels a l’entorn de la Cort grega i entre les colònies de venecians i genovesos, temorosos de perdre les seves influències.

La nobles autòctona, els mercenaris alans -tradicionals soldats a sou dels bizantins que mai havien aconseguit ni somiar les fites assolides pels catalans- i els mercaders italians, aliats amb el fill de l’emperador i hereu Miquel Paleòleg (que regnaria anys després amb el títol de Miquel IX) van planificar un pla per anul·lar la que creien amenaça almogàver.

Roger de Flor i altres comandants de la Companyia van ser assassinats a traïció a l’abril de 1305 durant un sopar d’homenatge amb el fill de l’emperador a Adrianòpolis. El cos de Roger de Flor fou esquarterat i humiliat. L’acció fou coordinada amb altres punts de l’imperi on es trobaven les guarnicions i els destacaments almogàvers, que de cap de les maneres sospitaven una acció d’aquest tipus per part dels grecs i els seus aliats alans i italians.

La venjança catalana

Els supervivents de la matança van reunir-se i van aconseguir fer-se forts a la plaça de Gal·lípoli, sota el comandament de Berenguer d’Entença, que va substituir Roger de Flor al capdavant de la Companyia.

Els almogàvers, ansiosos de revenja i sense res a perdre, van començar una campanya d’extermini i aniquilament contra els grecs i els seus aliats. Conscients de la seva inferioritat numèrica i del fet de trobar-se en territori hostil, sense capacitat de rebre cap tipus d’ajuda ni subministrament, els almogàvers van iniciar accions de ràtzia que aviat es van expandir per tota la Tràcia.

Els alans i els grecs van enviar nombrosos cossos expedicionaris per frenar als almogàvers, però aquests van ser exterminats -contra tot pronòstic- pels almogàvers. Tot i les increïbles victòries a camp obert, els almogàvers no van poder prendre les grans ciutats fortificades com ara Pamfília o Adrianòpolis, que es van salvar de la revenja catalana gràcies a les seves muralles i fortificacions defensives.

Les accions de venjança es van allargar fins 1307, quan la mort de Berenguer d’Entença a mans de Gilbert de Rocafort per un conflicte intern va obrir les portes al lideratge de la Companyia al seu germà Bernat de Rocafort, qui ja havia dirigit deforma interina a la Companyia durant el captiveri que va patir Berenguer d’Entença a mans genoveses mesos abans.

La conquesta de Neopàtria

Sota el lideratge de Bernat de Rocafort els almogàvers van assolar Macedònia i es van enemistar amb l’infant Ferran, nét de Jaume I i enviat de Frederic II per prendre el comandament de les hosts i pactar la pau amb els bizantins.

Bernat de Rocafort no acceptà les ordres provinents del casal del Barcelona, i va posar la Companyia al servei del duc d’Atenes, Gautier de Brienne. Però aviat es va fer palès l’incompliment de les condicions salarials pactades entre els almogàvers i el seu nou senyor, i la Companyia va enfrontar-se directament amb les tropes del duc d’Atenes, a les que van vèncer a la batalla de Cefís, el 15 de març de 1311.

Com resultat de la batalla, els catalans van obtindre una gran victòria que els va obrir les portes del ducat d’Atenes i la possibilitat d’establir-s’hi com governants.

La Companyia catalana, organitzada com república militar, es constituí com la propietària dels ducats d’Atenes i Neopàtria, comtat conquerit pocs mesos després per les hosts catalanes. Els soldats es van casar amb les nobles vídues, ocupant, per primer cop a la història, llocs de poder i administració d’uns territoris. Curiosament, aquesta va ser la fi de les aventures de la Companyia a Orient, ja que els soldats es van assentar, es van convertitr en sedentàries i algunes de les tropes mercenàries auxiliars d’origen turc, alà o búlgar van abandonar la Companyia per posar les seves espases al servei de nous senyors.

Durant els anys d’ocupació militar almogàver (1311-1388) els ducats grecs es van regir per les normes i lleis importades des de Catalunya, gràcies a l’adopció dels Usatges de Barcelona com marc normatiu legal, establint l’oficialitat del català i declarant-se vassalls de la Corona d’Aragó -per bé que els ducats grecs no s’hi van adherir formalment fins l’any 1380-.

Finalment, les tropes del florentí Nerio Accioanoli van derrotar a les tropes de la Companyia -no formada pels almogàvers originals, si no pels seus fills i/o successors, menys destres a la guerra que els seus predecessors-. Era l’any 1388 i es tancava un cicle de gairebé un segle de domini català a Orient.

Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de Sardenya

dilluns, 7/07/2014

Els reis catalano-aragonesos dominaven el Mediterrani a inicis del segle XIV. Controlades Sicília i les Balears, l’illa de Sardenya es va convertir en el següent objectiu de l’expansionisme català al Mediterrani.

La conquesta de Sardenya era un objectiu vital per garantir l’estabilitat i les rutes comercial cap orient, ja que fins aleshores Sardenya es trobava sota l’òrbita de la República de Gènova, la gran rival comercial i militar dels catalans pel domini del Mediterrani occidental.

Els tractats de pau d’Agnani de 1295 que posaven fi a la guerra de Sicília amb els angevins i el Papat, atorgaven el control de Sardenya al rei Jaume II, tot i que el rei va trigar més de vint-i-cinc anys a fer efectius els seus drets dinàstics sobre l’illa.

El 31 de maig de 1323 un gran estol va sortir de port Fangós (antic port de Tortosa, actualment al municipi de Sant Jaume d’Enveja) per iniciar la conquesta de Sardenya. La campanya es va prolongar fins al 1324, amb la presa de Càller.

Malgrat els enormes esforços militars catalans, la conquesta de Sardenya mai fou completa. Les tensions locals contra l’ocupació catalana, esperonades per pisans i genovesos, foren constants.L’illa de Sardenya estava dividia en quatre jutjats o regions, el més important dels quals era el Judicat d’Arborea o Oristany, sempre hostil a l’annexió catalana, però que pactà retre homenatge de vassallatge als catalans a fi de continuar amb la seva supervivència.

A diferència de Sicília, la de Sardenya fou una conquesta militar i no pas un acte d’alliberament, i no va existir cap pacte previ entre les elits autòctones amb els militars catalans. Aquest fet va provocar que la noblesa catalana ocupés els principals llocs de poder, marginant als prohoms locals, que des d’aleshores van maldar per recuperar els seus privilegis i expulsar als catalans de Sardenya.

La revolta Sarda (1353-64)

La situació va desembocar, finalment, en una revolta popular contra els catalans, que dominaven el sud i l’est de l’illa.

La revolta sarda, incitada i patrocinada pels Dòria (família molt important per la història de Gènova) al nord de l’illa. Els revoltats sards, amb l’ajuda genovesa, van ocupar Sàsser l’any 1347 i van fer trencar l’aliança de vassallatge dels Arborea amb els catalans i canviant-se al bàndol genovès (1353). Era l’inici de la revolta sarda.

L’Alguer va ser repoblat per catalans per evitar noves revoltes.

Els catalans van optar per la via militar per resoldre el conflicte sard, teixint una aliança amb Venècia (rival de Gènova) per aïllar els genovesos i derrotar la seva flota a la batalla naval de L’Alguer, ciutat rebel que va ser derrotada, ocupada i repoblada per colons catalans per ordre del rei Pere el Cerimoniós per tal d’evitar futures revoltes.

Amb tot, la pacificació definitiva de Sardenya no arribà fins l’any 1383, quan es signà la pau definitiva amb Gènova i que assegurava el control català sobre l’illa, per bé que el domini efectiu sempre va ser més nominal que no pas real.

Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de València

dimecres, 25/06/2014

L’èxit de la conquesta de Mallorca i la debilitat militar musulmana, sumades a les ànsies expansionistes de la noblesa aragonesa -que a diferència de la campanya de Mallorca, aquest cop sí que va col·laborar en la campanya militar- i la voluntat del bisbat de Tortosa van permetre la preparació i execució de la conquesta del Regne de València per part de Jaume I.

Mapa_de_conquesta_del_Regne_de_valencia.png

Mapa cronològic de la conquesta del Regne de València ( i annexions posteriors).

La conquesta de la Plana

De fet, la noblesa aragonesa (encapçalats per Blasco I d’Alagón) i l’orde militar de l’Hospital ja havien iniciat la conquesta de nuclis musulmans tals com la conquesta de Morella l’any 1232.

Fortament pressionat pels nobles aragonesos, el rei Jaume I va convocar Corts a Montsó el mateix 1232 per preparar i definir la campanya de conquesta del Regne de València, que s’iniciaria des de la zona sud de Terol (a les serres de Gúdar i Javalambre) i que al llarg de la primavera del 1233 va avançar seguint el curs del riu Palància, fins arribar a la vila de Borriana, que va ser conquerida pels aragonesos i que va aïllar la zona de la Plana de la resta del Regne de València.

Encerclades i aïllades de la resta de musulmans per les tropes aragoneses, al sud, i catalanes, al nord, les poblacions de Peníscola i Castelló van capitular abans d’acabar l’any 1234. Això va permetre el control efectiu de tota la Plana i que les tropes de Jaume I es plantessin a les portes de València l’any 1235, després de la conquesta de les fortaleses del Puig i de Museros.

La conquesta de València

Jaume I va convocar de nou les Corts a Montsó l’any 1236 per aconseguir més recursos per iniciar una gran ofensiva contra la capital valenciana, ben emmurallada i capaç de suportar un llarg setge. A més a més, Jaume I va aconseguir la butlla papal de croada, cosa que afavorí els interessos militars del rei.

Un nou enfrontament al Puig de Santa Maria va obrir la porta als cristians per realitzar la conquesta de Paterna i Bétera i del nord de l’Horta, i obrí definitivament a les tropes del rei Jaume I el camí cap a València (anomenada Balansiya pels musulmans) , que va capitular després d’un llarg setge l’any 1238.

Entrada triomfal del rei Jaume I a la ciutat de València. Quadre de Fernando Ricart Montesinos (1884).

La conquesta del sud valencià

Jaume I no va iniciar la tercera campanya de conquesta -la corresponent al sud de la ciutat de València- fins al tombant dels anys 1239-40, amb l’objectiu de conquerir les terres del sud del Xúquer i frenar una possible expansió castellana. De fet, Ramon Berenguer IV ja havia signat el tractat de Tudillén l’any 1151 amb el rei castellà Alfons VII, i que fixava els límits de fronteres i zones d’influència dels dos regnes en el procés de conquesta del sud peninsular.

Jaume I no volia renunciar als seus drets sobre Múrcia, però l’avenç castellà el va obligar a signar nous tractats amb els castellans i que van fixar les fronteres definitives al sud de les ciutats d’Elx i Alacant, l’any 1245.

Repartiment i repoblament

Amb la lliçó apresa del repartiment de Mallorca, Jaume I va optar per un nou model de repoblament i repartiment de les noves terres conquerides. El rei va voler fer prevaldre els drets reials sobre els senyorials, i va constituir València en un regne independent, amb forta presència de població musulmana -vassall directe del rei i protegida per la corona- i una menor pressió repobladora, que ja no seria només catalana, en introduir-se colons aragonesos entre els repobladors del Regne de València. Els pobladors d’origen aragonès van tendir a repoblar les terres de l’interior, frontera amb Aragó i sota domini de senyors feudals aragonesos, mentre que els pobladors d’origen català -bàsicament provinents de les terres de Ponent- van ocupar les zones costaneres.

Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de Mallorca i Eivissa

diumenge, 15/06/2014

La conquesta de l’illa de Mallorca era una vella aspiració catalana, que es remuntava a finals del segle XI i inicis del XII. Mallorca servia de base logística pels pirates provinents del nord d’Àfrica, que amenaçaven amb ràtzies i saquejos a la costa catalana.

Antecedents

Ja l’any 1114 el comte Ramon Berenguer va aprofitar la superioritat naval catalana per encapçalar una expedició militar a Eivissa i Mallorca. La campanya va ser un èxit, i les tropes del comte de Barcelona van conquerir la ciutat de Mdina Mayûrqa (nom musulmà de Ciutat de Palma) al gener del 1115, després d’un llarg setge.

Però els èxits militars no eren suficients per controlar l’illa, ja que la conquesta havia de ser acompanyada d’una repoblació efectiva de la zona per evitar possibles aixecaments i controlar, de forma real, tota l’illa.

La conquesta definitiva

El projecte definitiu de conquesta fou aprovat a les Corts de Barcelona de l’any 1228, quan el rei Jaume I va obtenir el vistiplau i el suport financer dels estaments i les ciutats catalanes (els aragonesos no hi van participar) per iniciar l’expedició.

La flota catalana va salpar dels ports de Cambrils, Salou i Tarragona el 5 de setembre de 1229, formant un estol de més de 150 vaixells. La flota catalana va desembarcar a Santa Ponça sis dies més tard, i van haver de derrotar als sarraïns a Portopí l’endemà.

Campanya de conquesta de Jaume I a Mallorca.

Tres dies després, les tropes de Jaume I arribaven a les portes de Mdina Mayûrqa, molt ben emmurallada i fortificada després de l’experiència de 1115. La ciutat va ser sotmesa a un llarg setge de nou, però finalment va capitular per evitar el saqueig dels catalans. Era el 31 de desembre de 1229.

Pintures murals de la conquesta de Mallorca.

En poc més d’un any, Jaume I va acabar de conquerir tota l’illa, ja que al juliol de 1231 els catalans ja controlaven pràcticament tota l’illa. De fet, els darrers focus de resistència musulmana van refugiar-se a les muntanyes de la Serra de Tramuntana, fins que van ser definitivament eliminats a la primavera de 1232.

Conquesta d’Eivissa

Les illes d’Eivissa (anomenada Yebisah pels musulmans) i Formentera foren conquerides tres anys després. Sota el patrocini de l’Arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, del Comte del Rosselló, Nunó Sanç, i de l’infant Pere de Portugal, l’illa va restar sota domini català el 8 d’agost de 1235 i va ser dividida entre els tres patrocinadors de la conquesta.

Repartiment i repoblació

La població musulmana de Mallorca -i també, en menor mesura, l’eivissenca- van emigrar a Menorca o al nord d’Àfrica per fugir de la repressió cristiana, que sovint va esclavitzar als pobladors musulmans que no van poder emigrar.

El monarca es va quedar la meitat de tot el territori de Mallorca a més de la ciutat de Mallorca, el que es va anomenar la medietas regis. L’altra meitat de l’illa (anomenada medietas magnatum) fou repartida entre la noblesa catalana que havia acompanyat al rei durant la conquesta, a les ciutats col·laboradores i les ordes militars participants.

Entre els senyors més destacats del repartiment, trobem de nou al comte del Rosselló Nunó Sanç, però també al comte d’Empúries Ponç Hug III, al Bisbe de Barcelona Berenguer de Palol i al vescomte de Bearn Guillem de Montcada. També cal destacar el paper important de les comunitats jueves que van realitzar préstecs al rei Jaume I i que es van establir a les poblacions d’Inca i Sinau, sota protecció directe del monarca.

La repoblació del territori (feta íntegrament per colons catalans i alguns occitans) va seguir el sistema emfitèutic, on el senyor -o rei- mantenia el domini directe sobre la terra i cedia el domini útil al repoblador a canvi d’un cens. Aquestes condicions, més avantatjoses que al Principat, afavoriren un ràpid repoblament, que es va recollir al Llibre de Repoblament.

 

Expansió catalana al Mediterrani: conquesta de Sicília

dilluns, 9/06/2014

El rei Pere II, anomenat el Gran, va casar-se l’any 1262 amb la princesa Constança, cosa que li obrí, de facto, les portes a l’expansió patrimonial pel Mediterrani. Costança, natural de Catània, era filla del rei Manfred I, el darrer rei Hohenstaufen que regnà al sud d’Itàlia, i néta de l’emperador del Sacre Imperi Frederic II.

Els Hohesnstaufen van perdre les seves possessions al sud d’Itàlia al posicionar-se en contra del Vaticà durant el conflicte entre güelfs i gibelins que aleshores enfrontava el Papa de Roma amb l’emperador del Sacre Imperi. El Papa Urbà IV va demanar ajuda al rei francès Carles I d’Anjou per derrotar els gibelins encapçalats per Manfred I. El darrer Hohenstaufen va ser derrotat i mort a la batalla de Benevent, i el regne de Sicília va passar a mans franceses l’any 1266.

Moltes famílies gibelines italianes van buscar aixopluc a Barcelona, a la cort de la filla del seu darrer monarca. Algunes d’elles van acabar arrelant al Principat, com ara els Llúria (o Làuria) i d’altres van ser cabdals per consolidar l’expansionisme català al Mediterrani al llarg del segle XIII (cas dels Lancia o els Procida).

Les Vespres Sicilianes

Els sicilians no van veure de bons ulls des del primer moment als nous governants angevins (partidaris dels Anjou). La noblesa i les elits dominants a l’illa, molt receloses de les seves institucions i costums polítics, van iniciar una revolta amb complicitat entre les classes populars contra les guarnicions franceses, el dilluns de Pasqua (30 de març) de 1282. Els revoltats, dirigits per Giovanni Proicida (membre de la família gibelina refugiada a Barcelona) van rebre el suport econòmic de l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg, que aleshores es trobava en guerra amb els Anjou, aliats i grans valedors del Papat.

Francesco_Hayez_023.jpg

Les Vespres Sicilianes, quadre de Francesco Hayez.

La revolta popular fou un èxit, ja que en pocs dies gairebé totes les guarnicions franceses van ser eliminades o expulsades de Sicília. Però conscients de la seva debilitat militar, els sicilians van cercar l’aixopluc del rei Pere II, marit de l’hereva dels Hohenstaufen. Al sobirà català li van oferir la corona de l’illa a canvi de jurar fidelitat i respecte als privilegis i institucions sicilianes.

La conquesta de Sicília

Arribats a aquest punt, convé destacar el suport que va tenir el rei en tot moment de la gran oligarquia barcelonina. Als membres de la Busca barcelonina els interessava el control de Sicília per controlar la seva important producció cerealística i la rica costa sud siciliana, coneguda com la “costa dels carregadors de forment” (frumentum és la forma llatina medieval per anomenar el gra del cereal). Els bizantins també van col·laborar amb els catalans en matèria logística i amb recursos econòmics, ja que estaven enfrontats als Anjou i al Papat.

Pere II el Gran va desembarcar a Tràpena (Trapani, en italià) el 30 d’agost del mateix 1282, al capdavant d’un cos expedicionari format per molts almogàvers, i va iniciar una campanya de conquesta que va acabar el 2 d’octubre, quan els catalans van derrotar el darrer reducte angeví que s’havia fet fort a Messina.

El rei Pere II encapçala el desembarcament català a Tràpena el 30 d'agost de 1282.

Els angevins van contraatacar per terra, concentrant les tropes a Reggio Calàbria per intentar una reconquesta de l’illa, però la flota que els havia de transportar a Sicília fou derrotada pels catalans a la batalla de Nicotera (11 d’octubre de 1282).

Excomunions papals i contraofensives franceses

La resposta del Vaticà -aliada dels Anjou- fou immediata: el Papa Martí IV va excomunicar el rei Pere el Gran i va posar la corona catalanoaragoensa a disposició dels fills del rei Felip III de França, que van arribar a enviar expedicions militars al Principat que van ser derrotades per les armes catalanes.

Els angevins, per la seva banda, van iniciar una contraofensiva a gran escala que va ser anul·lada gràcies a les grans victòries de l’almirall almogàver Roger de Llúria (membre de la família dels Làuria, els gibelins refugiats a Barcelona quaranta anys abans). Roger de Llúria va derrotar els francesos a Malta (8 de juny de 1283) i a Nàpols (5 i 16 de juny de 1287), deixant sense poder naval als angevins i consolidant l’hegemonia catalana al Mediterrani.

Sicília sota òrbita catalana

Derrotats, els Anjou van accedir a negociar la incorporació del Regne de Sicília a la corona catalanoaragonesa, mentre que el Regne de Nàpòls encara romandria sota sobirania angevina. Finalment, el 12 de febrer de 1286 Jaume II el just, fill de Pere II i Constança, va ser proclamat rei de Sicília i consolidant la presència de l’illa sota l’òrbita catalana.

La segona guerra carlina, l’alternativa catalana a la “Primavera dels pobles”

dimarts, 1/04/2014

Sovint el carlisme ha estat classificat com una mena de refugi ideològic absolutista, una espècie de fòssil provinent de l’orde social i econòmic de l’Antic règim, incapaç d’inserir-se i adaptar-se als nous temps i al ritme marcat per la ideologia liberal burgesa que fonamentava, a inicis del segle XIX , les bases del model lliurecanvista.

Però per comprendre la realitat social i ideològica del carlisme cal fugir de judicis ràpids entre clars i obscurs i focalitzar la mirada crítica en un context social i econòmic que va possibilitar la difusió i manteniment de l’ideari carlí com un element d’oposició i resistència al règim liberal.

El liberalisme, entès en els paràmetres del segle XIX, no era un moviment democràtic de base. Encara ho era molt menys en la concepció hispànica del terme: el liberalisme espanyol pressuposa la creació de governs forts a Madrid -si convé formats a la força i comandats per militars- de caire autoritari i centralista, que responguessin als interessos de l’incipient burgesia industrial tot cercant un fràgil equilibri amb els interessos de l’extensa classe aristocràtica, molt recelosa dels seus privilegis socials, econòmics i fiscals. De fet, la vella noblesa espanyola i l’incipient burgesia industrial van teixir aliances, sovint refrenades per enllaços matrimonials, per certificar el manteniment de l’ordre social i permetre la governabilitat de l’estat espanyol, un país que patia un endarreriment social, econòmic i estructural endèmic.

El carlisme català, una alternativa

En aquest sentit cal comprendre l’èxit del carlisme a determinades zones rurals, com a resposta a un govern liberal que les classes populars rurals veien com hostil, ja que pretenia un augment impositiu i promovia la privatització de les terres comunals de propietat municipal (i en algun cas, eclesiàstica) que permetien la subsistència d’àmplies capes de desafavorits, que podien explotar aquells espais per buscar-hi llenya o aliments. Per tant, podem considerar que una part del carlisme deu el seu èxit a un moviment de “socialisme rural”, que defensa la creació i manteniment d’aquests espais d’ús comunal enfront un govern absentista que no responia les necessitats bàsiques de la població.

A més a més, el carlisme català -com també el basc- també beu d’un cert patriotisme, ja que proposa la restauració dels vells furs i les velles institucions catalanes perdudes de 1714 ençà. Per tant, dins el carlisme català també trobem una sensibilitat “neoforal”, fins i tot federalitzant, que respecta les particularitats culturals ibèriques davant un sistema liberal que imposa una visió única, centralista i castellana de la política i la societat de l’estat espanyol.

La “Guerra dels Matiners”, una revolta catalana

En aquest context podem entendre la segona guerra carlina o guerra dels “matiners”, anomenada així ja que els guerrillers atacaven a trenc d’alba per sorprendre als soldats de l’exèrcit regular, en clau catalana, ja que només es va desenvolupar al Principat i responia a una lògica social i política catalana.

En un context de crisi social, econòmica i política, on eren freqüents els cops d’estat o “pronunciamientos”, i els descontentaments populars eren freqüents en forma de bullangues o revoltes, el canonge Benet Tristany va promoure des de Solsona un aixecament carlí contra el govern del General Narváez i la reina Isabel II a inicis de 1846. L’aixecament de Tristany va tenir èxit al pre-pirineu rural català, però també va ser seguit per l’aixecament dels carlins comandats per Pitxot al camp de Tarragona, a les serres de Prades i del Montsant.

L’aixecament, que només va tenir lloc al Principat, requeria una solució proposada des de la mateixa Catalunya. En aquest sentit, cal destacar iniciatives com ara la del liberal Tomàs Bertran i Soler, que va proposar la restauració de la Diputació del General (la Generalitat) com una mesura per pacificar el camp català.

Degut al seu reduït nombre i a l’escassa capacitat militar dels revoltats carlins, el govern espanyol va optar per reduir-los mitjançant la força i va enviar diversos destacaments de l’exèrcit regular a combatre les partides carlines. Els carlins, conscients de la seva inferioritat numèrica i militar, mai van proposar cap acció bèl·lica a camp obert contra les tropes regulars, i van optar per una guerra de guerrilles aprofitant el relleu del Principat i les complicitats entre les classes populars de les zones rurals, que sovint abastien o auxiliaven als guerrillers.

576_1336922761_074_Fira_Matiners_Avinyo_2012.jpg

Recreació d'una partida de Matiners, a la Fira d'Avinyó. Font: Nació Digital.cat

Les tropes governamentals del General Pavía van rebutjar les ofensives carlines amb relativa facilitat. Però a més a més, el General Pavía va ser prou hàbil com per comprendre que el carlisme català no podia ser derrotat només amb la força, i que calia trobar solucions pactades al conflicte. D’aquesta manera, Pavía va promoure un indult general als revoltats i va obrir les fronteres amb França (tancades des de l’inici de la guerra per impedir l’entrada de més tropes hostils als isabelins procedents de França).

1848, la primavera dels pobles

Amb tot, la guerra es va revifar l’any 1848, coincidint amb l’onada de revolucions a escala europea, coneguda com “la primavera dels pobles”: Les revolucions nacionalistes i democràtiques a Bohèmia (actual República Txeca), la Llombardia, el Vènetto o Bèlgica van fer tremolar el mapa dels imperis europeus i van accelerar processos independentistes o d’unificacions nacionals (com el cas italià i l’alemany), amb un fort accent democràtic i obrerista.

Catalunya no va ser aliena a l’esclat revolucionari europeu, i els grups republicanistes i obreristes de Barcelona i altres centres urbans i industrials del país van afegir-se a l’oposició armada al govern de Madrid. Aleshores es va produir un fet insòlit: grups republicans democràtics i obreristes van optar per la insurrecció armada tot afegint-se a les diverses partides carlines de l’interior. Aquest fenomen no es podria comprendre sense copsar el tarannà popular del carlisme català, un moviment revolucionari i no pas reaccionari, com sovint s’ha volgut presentar.

El General Cabrera va agafar el comandament de les partides carlines i va iniciar una marxa des d’Oceja (a la Cerdanya francesa), que va avançar, triomfal, fins les portes del Vallès i de la pròpia Barcelona, aconseguint importants victòries a Vidrà i Sant Jaume de Frontanyà i assetjant ciutats importants com ara Cervera, Terrassa o Lleida. Però les partides carlines no van tenir el suport popular necessari de les places urbanes per enderrocar el govern isabelí, i finalment la superioritat material i humana del bàndol governamental va propiciar la derrota dels matiners, i la retirada dels seus principals líders camí de l’exili.

El CADCI, l’expressió del catalanisme popular

diumenge, 9/02/2014

El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) fou una organització creada l’any 1903 a Barcelona, amb finalitats mutualistes i un marcat accent catalanista.

Si bé el CADCI va orbitar al voltant del catalanisme conservador de la Lliga Regionalista durant els seus primers anys de vida, a partir de la dècada de 1910 i després d’episodis com ara la Setmana Tràgica o la vaga general de 1917 el CADCI es va anar escorant a posicions obertament obreristes,alhora que anà prenent també funcions sindicals.

6cadci2.jpg

El segell del CADCI

Però a més a més de les seves funcions sindicals i mutualistes, el CADCI va ser també un important difusor cultural i social del catalanisme obrerista, gràcies a haver organitzat activitats com ara les Escoles Mercantils Catalanes, i ser el nucli fundador de diverses entitats escoltistes i excursionistes. La seva implantació social es complimentava amb la creació de diverses eines pels associats, com ara una Cooperativa de consum pròpia. Fins i tot el CADCI va tenir presència al teixit esportiu del país, mitjançant clubs de futbol satèl·lits (cas del Barcino Futbol Club), o seccions esportives de rugbi, atletisme i ciclisme. La seva implantació social al territori va extendre’s amb l’obertura de nous seus als principals centres productius del país, a ciutats com ara Reus, Girona, Terrassa i Sabadell.

La persecució de l’obrerisme catalanista

L’activitat sindical, mutualista i el caràcter catalanista i aglutinador de les classes populars del país van propiciar la il·legalització i persecució del CADCI i els seus dirigents durant els anys de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Durant els set anys de dictadura de Primo de Rivera molts membres del CADCI van ser empresonats i processats, acusats de conspiracionistes, marxistes i separatistes, i els locals foren ocupats pels Sindicats Blancs o Sindicats Lliures, sindicats no combatius ni reivindicatius organitzats per les patronals i afectes a la dictadura.

El CADCI va abandonar la clandestinitat l’any 1931, amb l’adveniment de la Segona República Espanyola (1931-36). Va ser durant els anys 30 que el CADCI va inscriure’s definitivament a l’òrbita del catalanisme polític d’esquerres, amb diversos militants i dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -com en el cas del president del CADCI Francesc Xavier Casals i Vidal, que seria conseller de Treball del primer govern Macià-, però també d’altres partits i sensibilitats, com ara membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC), d’Estat Català (EC), del Partit Català Proletari (PCP) i d’Unió Socialista de Catalunya (USC), embrió del futur Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Els fets del Sis d’Octubre

De fet, el tarannà obrerista i catalanista del CADCI va propiciar que fos un dels escenaris principals dels fets del Sis d’Octubre de 1934. La derogació a Madrid de la Llei de Contractes de Conreus aprovada pel Parlament de Catalunya va provocar la insubmissió del govern del President Companys davant el govern conservador de Madrid. El President Companys va proclamar la República Catalana, cosa que va ser immediatament contestada pel govern central amb la supressió de la Generalitat i l’enviament de les tropes per ocupar la Generalitat.

La insubmissió de Companys va ser recolzada per diversos membres del CADCI, que es van fer forts a la seu de la rambla de Santa Mònica i es van enfrontar a les tropes espanyoles, que els van desallotjar a canonades. Dos d’ells van trobar-hi la mort. Eren els senyors Jaume Compte i Canelles, Amadeu Bardina i Manuel González Alba, tots ells dirigents del Partit Català Proletari (PCP).

La seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, després del bombardeig de l'exèrcit espanyol arran dels fets del 6 d'octubre.

Desaparició i refundació

Finalment, durant els primers mesos de guerra civil la secció de treball i sindical del CADCI va integrar-se a la UGT, i fou finalment clausurat i expropiat després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el mes de gener de 1939. Els seus locals van ser ocupats per la Falange i per l’exèrcit

Malgrat tot el CADCI va mantenir-se actiu a l’exili de la mà del seu president Pere Aznar i Seseres -també membre del Partic Català Proletari-, a Santiago de Xile i a Buenos Aires. Després de la mort de Franco el CADCI va tornar a inscriure’s al Registre Mercantil, i retornà a la legalitat l’ant 1977, iniciant una tasca de recuperació documental i patrimonial que encara dura avui.

El CADCI del segle XXI és una entitat diferent, ja que té com finalitat principal la promoció del comerç català, però que ja no es defineix com entitat sindical i mutualista.