Arxiu del mes: setembre 2015

Franco i el món àrab: una història d’amor?

dimarts, 15/09/2015

En Francisco Franco, “Caudillo de España por la gracia de Dios”, va tindre una curiosa relació amb els principals dirigents del món àrab, especialment amb els dirigents de països nord-africans.

franco Marruecos.jpg

La relació de Franco amb el món àrab ve de lluny: de jove, va lluitar com a soldat a les guerres del Marroc; i al Marroc fou on Franco va desenvolupar la seva carrera militar, amb ascensos per mèrits de guerra, i esdevenint un veritable militar africanista.

No en va, a la reunió que Franco va tindre amb Hitler a Hendaia el 23 d’octubre de 1940, el caudillo va sol·licitar al Führer alemany la seva disposició a entrar en la Segona Guerra Mundial al costat de les potències del eix a canvi d’ ajuda militar alemanya per ocupar Gibraltar i crear un enorme Imperi Espanyol al nord d’Àfrica, que arribés fins al golf de Guinea. Adolf Hitler, però, no accedí a les sol·licituds de Franco i el somni d’un imperi espanyol al nord d’Àfrica (en un territori fortament islamitzat) va esvair-se en un tres i no res, però no així les relacions de Franco amb la riba sud del mediterrani.

La condició de cabdill militar i dictatorial de Francisco Franco va apropar-lo a altres líders del països àrabs també militars, com Gamal Abd-el-Nasser d’Egipte o Muammar al-Gaddafi, de Líbia. La camaraderia militar feia que les relacions diplomàtiques fossin més cordials que amb altres països occidentals com la Gran Bretanya o els EUA.

Nasser.jpg

Gamal Abd-el-Nasser, president d’Egipre i Síria.

A banda del dèficit democràtic de tots aquests personatges, cal destacar tres punts, que al meu parer, són molt importants per comprendre la convergència dels líders nord-africans i en Francisco Franco:

  • D’una banda, la suposada “no-alineació “ del règim espanyol al llarg de la Guerra Freda, especialment en la primera etapa d”aïllament internacional.
  • El no reconeixement del Estat d’Israel, creat el 1947 per una resolució de les Nacions Unides sobre territori palestí.
  • La simpatia que mostrava el règim amb el FLN (Front d’Alliberament Nacional) d’Algèria en la seva guerra d’independència, tot deixant que les cèl·lules de resistència armada Algeriana s’organitzessin als territoris colonials espanyols de Marroc i del Sàhara Occidental.

Especialment fructífera fou la col·laboració de l’Espanya de Franco i l’Egipte de Nasser. De fet, la col·laboració es va fer visible en alguns projectes, com ara la construcció de la presa d’Assuan (a Egipte) amb tecnologia espanyola (recordem que l’Espanya de Franco era especialista en construir pantans).

Fruit d’aquest i altres projectes, el govern egipci va regalar al govern franquista el Temple de Debod, un temple autèntic construït cap el 200 aC en honor del déu Ammon, i traslladat a Madrid, pedra per pedra, l’any 1970.

Templo de Debod.jpg

Temple de Debod, a Madrid. Regal de l’Egite d’Abd-el-Nasser a l’Espanya franquista.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

D’altra banda, a Franco li convenia una bona relació amb els països de la península aràbiga, tals com Aràbia Saudita o el Iemen, per a proveir-se de petroli, recurs indispensable pel desenvolupament industrial i social a la segona meitat del segle XX. Curiosament, les relacions de cordialitat entre països àrabs i la monarquia espanyola van continuar amb Joan Carles I un cop mort el dictador.

El no reconeixement de l’estat d’Israel, el 1947, respon més a la negativa de les Nacions Unides al ingrés d’Espanya a aquesta organització que no pas la por (imaginària) a “una conspiración juedo-masónica en lo universal”, tot i que l’element antisemita i les referències a l’Espanya dels Reis Catòlics i l’expulsió dels jueus fou una constant de les bases ideològiques del Movimiento.

Ara bé, el no reconeixement d’Israel, com també la permissivitat amb la religió islàmica a les colònies del Marroc i del Sàhara, li va proporcionar al caudillo l’amistat i la consideració de molts països àrabs.

Ara bé, resulta igualment innegable l’estima i la consideració que en Franco tenia vers els nord-africans. De fet, la guàrdia personal del caudillo era la “Guàrdia Mora”, militars d’origen marroquí a qui en Franco confiava ni més ni menys que la seva seguretat personal. Segurament en Francisco Franco detectava unes grans virtuts castrenses i una valentia fora de l’habitual entre els soldats d’elit africans, als que s’atribueixen crims esgarrifosos al llarg de la Guerra Civil (1936-39).

guardia_mora.jpg

La “Guàrdia Mora” fou la guèrdia personal del Caudillo. A la imatge, acomiadant les tropes italianes l’any 1939.

 

De la mateixa manera, Franco no va voler sentir a parlar mai de la possible independència del Sàhara Occidental, la colònia deficitària d’Espanya a Àfrica, per una qüestió d’orgull i component africanista. En comptes de concedir-li més autonomia, el govern franquista va convertir els territoris nord-africans en províncies espanyoles, tot atorgant la nacionalitat espanyola als ciutadans d’aquestes zones.

Fins i tot, un general Franco moribund va voler protegir el Sàhara Occidental tot minant i fortificant la frontera durant la Marxa Verda, fet que podria haver desencadenat un conflicte armat de conseqüències imprevisibles.