Guerra bruta al Rif

Abd-el-Krim va ridiculitzar les tropes espanyoles el 1921, a la batalla d’Annual. El cabdill berber va aniquilar un exèrcit de 12.000 soldats espanyols gràcies a una emboscada a territori rifeny. Aquest fet va ferir l’orgull dels militars espanyols, àmpliament criticats per la impopularitat de la guerra colonial entre la societat espanyola, que veia el conflicte al Marroc com una guerra imperialista i colonial.

El record de la guerra de Cuba era massa recent. En aquestes circumstàncies, el nucli dur de l’exèrcit espanyol va decidir endurir l’estratègia al Rif. Amb el “pronunciamento” del general Miguel Primo de Rivera (1923-1929) l’exèrcit espanyol inicià una nova estratègia bèl·lica, consistent en la utilització de tots els mitjans per vèncer les cabiles rifenyes.

Entre 1921 i 1927 els espanyols, desgastats i empipats per les constants derrotes de l’exèrcit, van utilitzar armes químiques contra objectius no únicament militars. De fet, l’atac amb armes químiques s’entenia entre la cúpula militar espanyola com una mena de càstig contra la població civil autòctona i un avís a navegants destinat a tots aquells que no volguessin formar part del regne d’Espanya.

Molts rifenys van morir com a conseqüència directe o indirecte d’aquells atacs indiscriminats. Els pous d’aigua restaren enverinats, matant la flora i fauna del Rif, però també enverinant la població autòctona. Fins i tot, durant els atacs les tropes espanyoles van ser víctimes dels bombardejos, a causa dels canvis sobtats de la direcció del vent o l’error humà dels pilots d’aviació.

Encara avui dia al Rif hi ha un percentatge de càncer i malalties relacionades amb els atacs amb armes químiques fins a cinc vegades superiors a la mitja de la resta del Marroc. Una maleïda herència colonial espanyola.

Escena del desembarcament d’Alhucemas, en el context de la guerra del Rif

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús