Arxiu del mes: juny 2015

La “Juliana”, descoberta la nau catalana que va naufragar a Irlanda

dissabte, 20/06/2015

Els amics del Diari Liffey em van posar sobre la pista. Les fortes tempestes dels darrers dos anys al comtat d’Sligo, a la costa oest d’Irlanda, han desenterrat les restes d’alguns dels vaixells que es van enfonsar durant la fallida missió de l’Armada Invencible, l’any 1588.

14347052583729.jpg

Entre les moltes naus (més de 150 vaixells) que van iniciar l’expedició de càstig contra el Regne Unit -i que van collir un estrepitós fracàs- s’hi trobava una nau catalana, batejada com la “Juliana”, un vaixell molt important que comptava amb 32 canons, 70 mariners i 325 soldats d’infanteria preparats per l’assalt anglès. Val a dir que la “Juliana”, fou l’única nau catalana d’aquesta expedició, per bé que alguns soldat i mariners catalans també van participar de l’empresa del rei Felip II, tot i que enrolats en altres naus castellanes, portugeses o italianes.

I precisament la “Juliana” fou una de les tres naus hispanes que es van enfonsar davant les costes d’Sligo a causa d’un temporal el llunyà 1588. Segons explica la rica història oral irlandesa, alguns d’aquells supervivents van arribar nedant fins a les costes de l’illa maragda -cosa que explicaria, de retruc, l’abundància d’irlandesos amb els cabells i els ulls foscos a la zona, molt superior a la resta de la nació celta-.

Curiositats al marge, les autoritats irlandeses, encapçalades per la ministra Heather Humpreys, van confirmar les troballes de les restes de la “Juliana”, entre les que cal destacar dos canons en excel·lent estat, material militar i diverses restes de la nau, que havien quedat soterrades durant més de 425 anys.

Llegenda de Santa Madrona

Santa Madrona (o Matrona) fou una cristiana suposadament nascuda a Barcelona que va patir la persecució dels romans al segle III de la nsotra era, essent torturada i executada per la seva religió. A l’edat mitja, la de Santa Madrona era una de les patrones de la ciutat, molt estimada pels sectors populars i mariners de Barcelona.

La llegenda d’aquesta santa diu que era una cristiana que va ser víctima de les persecucions de l’emperador Dioclecià al segle III. Tot i que el seu martiri va passar a Tessalònica, a Grècia, la llegenda explica que era nascuda a Barcelona. Madrona servia en una casa pagana i ocultava les seves creences fins que un dia la seva mestressa la va descobrir i la va assotar i lligar. Miraculosament, un àngel va aparèixer per deslliurar-la i això va fer enfurismar encara més la seva mestressa, que aquesta vegada la va assotar fins a la mort.

El cos de santa Madrona es va mantenir anys incorrupte fins que al segle X va ser venut a uns comerciants francesos. Durant la travessia per mar, els va sorprendre un temporal i van haver de recalar a Barcelona, on van refugiar el cos en una ermita que hi havia a Montjuïc. Passada la tempesta, van provar de tornar-se a fer a la mar, però cada vegada que movien el cos de la santa tornaven els llamps i els trons. Finalment, van entendre que santa Madrona volia quedar-se a la seva ciutat natal. Des de llavors l’ermita es va consagrar a la santa i el seu culte va esdevenir molt popular, sobretot per a demanar-li protecció a mar i pluja els anys de sequera.

image009_13.jpg

Un canó clau

La identificació de la nau fou molt senzilla gràcies a la troballa d’un canó amb una inscripció votiva a Santa Madrona (també la trobareu com Matrona) i la data MDLXX (1570), any de la construcció d’aquesta nau a les Drassanes reials de Barcelona. El canó en qüestió i la resta d’objectes recuperats s’enviaran al Museu Arqueològic Nacional d’Irlanda, on seran exposats en un futur.

Guerra bruta al Rif

dilluns, 1/06/2015

Abd-el-Krim va ridiculitzar les tropes espanyoles el 1921, a la batalla d’Annual. El cabdill berber va aniquilar un exèrcit de 12.000 soldats espanyols gràcies a una emboscada a territori rifeny. Aquest fet va ferir l’orgull dels militars espanyols, àmpliament criticats per la impopularitat de la guerra colonial entre la societat espanyola, que veia el conflicte al Marroc com una guerra imperialista i colonial.

El record de la guerra de Cuba era massa recent. En aquestes circumstàncies, el nucli dur de l’exèrcit espanyol va decidir endurir l’estratègia al Rif. Amb el “pronunciamento” del general Miguel Primo de Rivera (1923-1929) l’exèrcit espanyol inicià una nova estratègia bèl·lica, consistent en la utilització de tots els mitjans per vèncer les cabiles rifenyes.

Entre 1921 i 1927 els espanyols, desgastats i empipats per les constants derrotes de l’exèrcit, van utilitzar armes químiques contra objectius no únicament militars. De fet, l’atac amb armes químiques s’entenia entre la cúpula militar espanyola com una mena de càstig contra la població civil autòctona i un avís a navegants destinat a tots aquells que no volguessin formar part del regne d’Espanya.

Molts rifenys van morir com a conseqüència directe o indirecte d’aquells atacs indiscriminats. Els pous d’aigua restaren enverinats, matant la flora i fauna del Rif, però també enverinant la població autòctona. Fins i tot, durant els atacs les tropes espanyoles van ser víctimes dels bombardejos, a causa dels canvis sobtats de la direcció del vent o l’error humà dels pilots d’aviació.

Encara avui dia al Rif hi ha un percentatge de càncer i malalties relacionades amb els atacs amb armes químiques fins a cinc vegades superiors a la mitja de la resta del Marroc. Una maleïda herència colonial espanyola.

Escena del desembarcament d’Alhucemas, en el context de la guerra del Rif