La història del circuit de Montjuïc

Aquests dies s’han complert quaranta anys de la darrera carrera de Fórmula 1 disputada sobre l’asfalt de Montjuic, el baluard natural de la ciutat de Barcelona.

El circuit de Montjuïc, un traçat urbà amb forts desnivells, revolts regirats i on els pilots havien de demostrar les seves millors habilitats tècniques, va ser ideat pels membres de la Penya Rhin, el club automobilista per excel·lència del primer terç dels segle passat a Catalunya.

El circuit era una brillant successió de revolts dividits en dos grans espais o moments: el primer era un lent i tècnic descens des del revolt de Miramar on els bòlids arribaven llençats a 230 km/h i havien de reduir a primera i passar-lo a no més 60 km/h, passant pel museu Etnogràfic, el revolt de la paella, la Font del Gat, el Museu Arqueològic fins arribar a la Guàrdia Urbana, on començava un tram ràpid per la recta de Rius i Taulet, l’ascens pel poble Espanyol fins coronar de nou la recta de l’estadi, a més de 280 km/h.

Inauguració i primers anys

La muntanya de Montjuïc havia estat l’escenari de l’exposició universal de 1929, que va canviar la fisonomia i urbanització de la muntanya de Montjuïc. La disponibilitat de grans i amples avingudes (l’amplada del circuit oscil·lava entre els nou i els dotze metres) i l’atractiu natural de la pròpia muntanya la convertien en un escenari idoni per la pràctica dels esports de motor.

La quarta edició del Gran Premi Penya Rhin va ser rebatejat com la “Copa Barcelona”, i l’edició de 1933 va servir per inaugurar el traçat del circuit urbà de Montjuic. La prova, celebrada el 25 de juny de 1933 i estava oberta per cotxes de 750 quilos de pes. Aquella carrera inaugural la va guanyar el pilot italo-xilè Juan Zanelli al volant d’un Alfa Romeo 8c-2300.

Graella de sortida del Gran Premi de 1933

Graella de sortida del Gran Premi de 1933

El circuit de Montjuïc va demostrar tot el seu potencial i va comptar amb la complicitat del públic barceloní, abocat a les curses d’automobilisme a la muntanya urbana.

Montjuic va tornar a ser utilitzat als Grans Premis de 1934, amb victòria de l’italià Achille Varzi al volant d’un Alfa Romeo 2900 de l’escuderia Ferrari, i de 1935, amb una vibrant batalla entre el Mercedes de l’alemany Rudolf Caracciola i l’Alfa Romeo de Tazio Nuvolari, amb victòria final del germànic i la seva fletxa de plata.

Però la carrera més emocionant de la història del traçat urbà de Montjuïc fou, sense cap mena de dubte, la de l’any 1936, setmanes abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Aquell 1936 havien desembarcat a l’asfalt barceloní màquines i pilots llegendaris com Bernd Rosenmayer i el seu Auto Union, el Bugatti de Jean-Michel Villimie, el Maserati de Giuseppe Farina, el Mercedes de Caracciola i l’Alfa Romeo de Tazio Nuvolari. Aquell dia, “il mantovano volante” (Nuvolari) va aconseguir una victòria “in extremis” sobre el campió alemany, amb un marge inferior a un segon a la línia de meta, davant l’èxtasi de l’afició catalana, que havia gaudit d’allò més en una cursa plena d’avançaments i alternatives al capdavant.

Malauradament, la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i la posterior post-guerra i depuració franquista van debilitar la força social i econòmica de la Penya Rhin, sospitosa de ser una institució prodemocràtica i catalanista, i els següents Grans Premis dels anys 50 es van reubicar al nou circuit de Pedralbes.

Durant aquells anys el circuit urbà només era utilitzat per les competicions de motociclisme, que van celebrar de manera ininterrompuda el Gran Premi d’Espanya de motociclisme des de 1933 fins 1975 (amb el parèntesi corresponent a la Guerra Civil).

La segona etapa

Montjuic va tornar a ser escenari de carreres d’automobilisme, ara ja batejada com Fórmula 1, l’any 1968. El Gran Premi d’Espanya de F1 es celebrava de manera alterna entre el circuit urbà de Montjuïc i el traçat madrileny del Jarama.

Montjuïc va hostatjar els Grans Premis de 1969 i 1971, amb victòries del britànic Jackie Stewart al volant d’un Tyrrell-Ford, i el de 1973, amb victòria del brasiler Emerson Fittipaldi. Però Montjuïc s’havia quedat petit per cotxes tant potents com aquells monoplaces de finals dels anys 60 i inicis dels 70. El circuit, tècnic i molt estimat pels pilots, fins i tot presentava greus dèficits de seguretat, al no incloure garanties ni escapatòries en cas d’accident.

I aleshores va arribar el Gran Premi de 1975, celebrat el 27 d’abril (dia de Montserrat, patrona de Catalunya). Barcelona no recorda un dia de Montserrat més trist que aquell d’ara fa quaranta anys. En la volta 26, el monoplaça de Rolf Stommelen va perdre l’aleró posterior a la recta de l’estadi olímpic matant cinc espectadors. La cursa va ser detinguda i es va declarar guanyador a Jochen Mass.

Aquell accident fou el punt final al circuit de Montjuc i les curses de velocitat urbanes. Tanmateix, aquella desgràcia va portar la iniciativa de dotar un nou circuit al país, més segur i eficient…

 

Comparteix

    Comentaris

    • Joan

      15/05/2015 - 16:20

      Clar. Però el de Mónaco no és perillos, pels diners?

    • Ferran Vital

      15/05/2015 - 18:17

      La F1 actual s’ha convertit en un circ on, si Ecclestone s’omple les butxaques, és capaç de permetre un traçat fins i tot a les Rambles (tal i com va comprovar el PP valencià).

      Un altre cosa és Mònaco, on a més dels diners, hi ha uns condicionants polítics i sentimentals que fan que no desaparegui del calendari -tot i que no és gens segur, evidentment-.

      Barcelona i Catalunya han sortit guanyant amb Montmeló, d’això no hi ha cap dubte.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús