Arxiu del mes: maig 2015

Ciutat Meridiana, el barri oblidat de Barcelona

dimecres, 13/05/2015

La història de la Ciutat Meridiana és la història d’un barri que no hauria d’haver existit mai. La Ciutat Meridiana és el barri més jove de tota la ciutat, per bé que des d’un punt de vista geogràfic, la seva ubicació (tal i com passa als barris veïns de Torre Baró i Vallbona) no és homologable a la resta de barris de la plana barcelonina. Porta d’entrada i sortida de la capital catalana, Ciutat Meridiana és el resultat d’anys d’especulació -tant durant els anys de la dictadura com en els de la democràcia-.

projecte-nutricional1.jpg

Un barri que no s’hauria d’haver construït

Durant els anys cinquanta del segle passat, l’empresari constructor reusenc Enrique Banús (promotor del malagueny Puerto Banús) va comprar uns terrenys destinats a construir un cementiri, al vessant nord de la serra de Collserola. Finalment, aquells terrenys van ser descartats per aquest ús ja que eren massa humits i es trobaven a la zona més ombrívola de la serra.

Però aleshores el senyor Banús, amb la conveniència i ajuda del delegat d’esports franquista Juan Antonio Samaranch, l’alcalde Porcioles, el regidor Mariano Ganduxer i del secretari de la Diputació de Barcelona Lluís Sentís van impulsar l’aprovació del Pla Parcial de Font Magués, aprovat pel consistori i les administracions al mes d’octubre de 1963. Aquell pla preveia la urbanització d’un nou barri en la zona de 33 hectàrees que avui configuren el barri de la Ciutat Meridiana.

El nou barri es va construir en només quatre anys. Al 1967 el president de la constructora, el polític franquista Juan Antonio Samaranch, va fer l’entrega de claus a l’alcalde Porcioles. Amb tot, aquell era un barri inacabat, ja que no comptava amb caps dels equipaments que el pla original preveia (tals com escoles, mercat, ambulatori…). Un barri de ciment sense serveis per encabir-hi més de deu mil ànimes.

Un barri obrer amb dignitiat

Els primers pobladors eren treballadors i treballadores provinents de diversos indrets de la península ibèrica, molts d’origen andalús. A més, els nous pobladors eren majoritàriament joves, amb elevada incidència d’analfabets i amb una taxa d’atur que rondava el 25%, molt superior a la resta de la ciutat de Barcelona. Per tant, ja des del seu naixement, el barri de Ciutat Meridiana naixia amb importants deficiències estructurals, socials i econòmiques, esdevenint l’apèndix d’una Barcelona que li girava l’esquena metafòricament i geogràficament.

A més, les construccions de protecció oficial inaugurades presentaven evidents deficiències, com ara humitats que van començar a afectar les vivendes un o dos anys després de la seva construcció, i que la constructora va haver de reparar no sense abans intentar culpar als nous inquilins dels evidents defectes de construcció.

Gràcies a la lluita veïnal dels anys 70 i 80, el barri va començar a comptar amb equipaments necessaris pel seu funcionament, tals com escoles, centres medico-sanitaris o espais d’oci (teatres, cinemes). També durant aquells anys el barri va degradar la seva imatge, ja que va guanyar certa fama de barri problemàtic, a causa de la conflictivitat existent, o el tràfic de drogues i la presència de drogoaddictes dins del propi barri. Aquesta xacra social van provocar un accentuat procés de despoblament durant els anys 80 i 90 del segle passat, per bé que amb l’arribada del nou mil·lenni i les noves onades immigratòries van provocar una certa revitalització del barri. Amb tot, l’esclat de la crisi l’any 2008 i les execucions hipotecàries han castigat amb molta cruesa un barri fràgil i vulnerable.

Com exemple d’aquesta realitat, podem constatar que fins ben entrat el segle XXI no va arribar la connexió amb metro (lleuger) amb la resta de la ciutat (la Línia 11), i encara avui el barri de la Ciutat Meridiana roman oblidat i fins i tot desconegut per bona part dels barcelonins i fins i tot per les autoritats municipals, comarcals i provincials.

La història del circuit de Montjuïc

dimarts, 5/05/2015

Aquests dies s’han complert quaranta anys de la darrera carrera de Fórmula 1 disputada sobre l’asfalt de Montjuic, el baluard natural de la ciutat de Barcelona.

El circuit de Montjuïc, un traçat urbà amb forts desnivells, revolts regirats i on els pilots havien de demostrar les seves millors habilitats tècniques, va ser ideat pels membres de la Penya Rhin, el club automobilista per excel·lència del primer terç dels segle passat a Catalunya.

El circuit era una brillant successió de revolts dividits en dos grans espais o moments: el primer era un lent i tècnic descens des del revolt de Miramar on els bòlids arribaven llençats a 230 km/h i havien de reduir a primera i passar-lo a no més 60 km/h, passant pel museu Etnogràfic, el revolt de la paella, la Font del Gat, el Museu Arqueològic fins arribar a la Guàrdia Urbana, on començava un tram ràpid per la recta de Rius i Taulet, l’ascens pel poble Espanyol fins coronar de nou la recta de l’estadi, a més de 280 km/h.

Inauguració i primers anys

La muntanya de Montjuïc havia estat l’escenari de l’exposició universal de 1929, que va canviar la fisonomia i urbanització de la muntanya de Montjuïc. La disponibilitat de grans i amples avingudes (l’amplada del circuit oscil·lava entre els nou i els dotze metres) i l’atractiu natural de la pròpia muntanya la convertien en un escenari idoni per la pràctica dels esports de motor.

La quarta edició del Gran Premi Penya Rhin va ser rebatejat com la “Copa Barcelona”, i l’edició de 1933 va servir per inaugurar el traçat del circuit urbà de Montjuic. La prova, celebrada el 25 de juny de 1933 i estava oberta per cotxes de 750 quilos de pes. Aquella carrera inaugural la va guanyar el pilot italo-xilè Juan Zanelli al volant d’un Alfa Romeo 8c-2300.

Graella de sortida del Gran Premi de 1933

Graella de sortida del Gran Premi de 1933

El circuit de Montjuïc va demostrar tot el seu potencial i va comptar amb la complicitat del públic barceloní, abocat a les curses d’automobilisme a la muntanya urbana.

Montjuic va tornar a ser utilitzat als Grans Premis de 1934, amb victòria de l’italià Achille Varzi al volant d’un Alfa Romeo 2900 de l’escuderia Ferrari, i de 1935, amb una vibrant batalla entre el Mercedes de l’alemany Rudolf Caracciola i l’Alfa Romeo de Tazio Nuvolari, amb victòria final del germànic i la seva fletxa de plata.

Però la carrera més emocionant de la història del traçat urbà de Montjuïc fou, sense cap mena de dubte, la de l’any 1936, setmanes abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Aquell 1936 havien desembarcat a l’asfalt barceloní màquines i pilots llegendaris com Bernd Rosenmayer i el seu Auto Union, el Bugatti de Jean-Michel Villimie, el Maserati de Giuseppe Farina, el Mercedes de Caracciola i l’Alfa Romeo de Tazio Nuvolari. Aquell dia, “il mantovano volante” (Nuvolari) va aconseguir una victòria “in extremis” sobre el campió alemany, amb un marge inferior a un segon a la línia de meta, davant l’èxtasi de l’afició catalana, que havia gaudit d’allò més en una cursa plena d’avançaments i alternatives al capdavant.

Malauradament, la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i la posterior post-guerra i depuració franquista van debilitar la força social i econòmica de la Penya Rhin, sospitosa de ser una institució prodemocràtica i catalanista, i els següents Grans Premis dels anys 50 es van reubicar al nou circuit de Pedralbes.

Durant aquells anys el circuit urbà només era utilitzat per les competicions de motociclisme, que van celebrar de manera ininterrompuda el Gran Premi d’Espanya de motociclisme des de 1933 fins 1975 (amb el parèntesi corresponent a la Guerra Civil).

La segona etapa

Montjuic va tornar a ser escenari de carreres d’automobilisme, ara ja batejada com Fórmula 1, l’any 1968. El Gran Premi d’Espanya de F1 es celebrava de manera alterna entre el circuit urbà de Montjuïc i el traçat madrileny del Jarama.

Montjuïc va hostatjar els Grans Premis de 1969 i 1971, amb victòries del britànic Jackie Stewart al volant d’un Tyrrell-Ford, i el de 1973, amb victòria del brasiler Emerson Fittipaldi. Però Montjuïc s’havia quedat petit per cotxes tant potents com aquells monoplaces de finals dels anys 60 i inicis dels 70. El circuit, tècnic i molt estimat pels pilots, fins i tot presentava greus dèficits de seguretat, al no incloure garanties ni escapatòries en cas d’accident.

I aleshores va arribar el Gran Premi de 1975, celebrat el 27 d’abril (dia de Montserrat, patrona de Catalunya). Barcelona no recorda un dia de Montserrat més trist que aquell d’ara fa quaranta anys. En la volta 26, el monoplaça de Rolf Stommelen va perdre l’aleró posterior a la recta de l’estadi olímpic matant cinc espectadors. La cursa va ser detinguda i es va declarar guanyador a Jochen Mass.

Aquell accident fou el punt final al circuit de Montjuc i les curses de velocitat urbanes. Tanmateix, aquella desgràcia va portar la iniciativa de dotar un nou circuit al país, més segur i eficient…