Arxiu del mes: setembre 2014

Les arrels històriques de l’Estat Islàmic d’Iraq i Llevant (ISIS)

dissabte, 27/09/2014

Per comprendre el que està passant ara mateix al pròxim orient cal retrocedir un segle en el temps, fins l’època del colonialisme europeu. Després de la desintegració de l’Imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial (1914-18) les potències europees (França i Gran Bretanya) van dividir els territoris resultants en diverses zones d¡influència. Els britànics van crear un estat colonial a l’Iraq -i a Jordània i Palestina- , mentre que els francesos van fer el mateix a Síria i el Líban.

me1930.gif

Mapa del repartiment colonial després de la caiuguda de l?imperi Otomà.

 

Les fronteres traçades pels europeus no respectaven cap lògica sociocultural, religiosa, ètnica o lingüística, i van dividir comunitats històricament arrelades al territori. Potser el cas més exemplificatiu és el dels kurds, que van restar dividits en tres noves administracions: la francesa (Síria), la britànica (Iraq), i la del nou estat turc fundat per Kemal Atatürk. Aquestes noves fronteres mai van ser reals, ja que les relacions socials de la zona, molt influïdes per relacions de base tribal, van provocar una enorme porositat entre banda i banda de les fronteres fixades pels europeus.

Després de la Segona Guerra Mundial, les velles potències europees van haver de concedir la independència als seus vells territoris colonials, però els nous estats de l’orient mitjà i proper van quedar a des d’un primer moment a mercè dels esdeveniments internacionals, convertint-se, de facto, en titelles del nou escenari propiciat per la Guerra Freda.

Els Estats Units van facilitar suport logístic i material als cabdills militars dels països de la zona per garantir la seva política anticomunista, mentre que els soviètics van fer exactament el mateix als països que van restar sota la seva òrbita. Així les coses, Síria i Egipte fins i tot van fusionar-se en un sol estat durant la presidència del general Gamal Abd-el-Nasser, tradicional aliat soviètic a la zona, mentre que les famílies reials de Cisjordània, els dictadors iraquians o el sha persa gaudien de l’ajuda nord-americana per fer-se respectar a la zona -quan parlem de respecte, volem dir que van armar-se fins a les dents-. Aquesta escalada militaritzadora, sumada al conflicte latent i cíclic a Israel i Palestina, van fer que la zona de l’Orient Proper i Mitjà es convertís en una de les zones més armades del planeta, i en el principal focus de tensió del planeta de la segona meitat del segle XX (guerra entre Iraq i Iran, primera guerra del golf i invasió de Kuwait, guerres entre Síria i el Líban, tensions kurdes…).

La  segona guerra de l’Iraq

Però la guerra de l’Iraq iniciada l’any 2003 va marcar un punt d’inflexió en la inestabilitat de la zona. La invasió dels Estats Units, motivada per suposats lligams del règim de Sadam Hussein -antic aliat occidental en la lluita conta l’Iran revolucionari- va provocar un daltabaix en un estat artificial i amb un equlibiri precari. La caiguda del règim dictatorial, lluny de portar la pau, va obrir la veda a una lluita intestina pel poder del país. Els kurds van crear un estat de facto independent al nord del país, mentre que diverses milícies sunnites, dirigides per al-Zarqawi, van fer-se fortes a diverses ciutats de l’est i oest del país.

La coalició internacional liderada pels Estats Units va sotmetre les places fortes d’aquesta insurgència iraquiana a intensos bombardejos, que rara vegada assolien objectius militars i que en canvi castigaven a la població civil. Aquest fet, i la falta d’una política de reactivació política i econòmica pel país, van propiciar que diverses faccions radicals es fessin fortes a les zones rurals de l’oest del país.

La mort d’al-Zarqawi va catapultar al liderat dels fanàtics a Abu al-Raxid (també el trobareu com Rachid o Rashid) al-Baghdadi, que va continuar amb l’estratègia del seu predecessor al-Zarqawi: petits cops contra objectius militars i polítics, no només a l’Iraq, per tal d’internacionalitzar el conflicte (atemptats a Egipte, Turquia, Madrid, Londres…) i provocar una reacció d’occident -especialment d’Israel i els Estats Units- i iniciar una confrontació global entre els muxaidins o guerrillers de l’Islam contra occident.

Al-Raxid al-Baghdadi es va sentir prou fort per a trencar llaços amb al-Qaeda, i convertir la seva milícia en un exèrcit independent, fundant un emirat (equivalent a un principat a occident) als seus dominis iraquians. La pressió nord-americana -que expulsava als fonamentalistes dels seus feus i els tallava el finançament- van fer que cada vegada més el grup es convertís en un important esglaó de distribució del narcotràfic a escala global. L’opi i l’heroïna s’introduïa a Europa procedent d’Afganistan seguint els canals oberts pels insurgents, mentre que l’estat iraquià, que tenia com prioritat assegurar la producció petroliera per mandat dels aliats occidentals, no va saber -o potser no va voler- tallar els fils del narcotràfic.

La guerra civil de Síria

Enriquits gràcies al narcotràfic i al contraban d’armes, i dirigits des de 2010 per Ibrahim Ali al-Badri al-Samarrai després de que la coalició governamental i els Estats Units eliminessin l’antic líder al-Raxid al-Baghdadi, els fonamentalistes van veure una ocasió d’or per expandir els seus dominis més enllà de les fronteres iraquianes amb la guerra civil siriana. Aprofitant la debilitat i l’aïllament internacional de Baixar al-Assad, president sirià i antic aliat rus, els guerrillers d’Ali al-Badri van ocupar tot l’oest sirià, teixint una mena de pacte de no-agressió amb els kurds, que van fer el propi amb els seus territoris al nord de Síria. Un cop més, la porositat de les fronteres artificials entre dos estats van facilitar l’expansió de les milícies fonamentalistes sunnites entre finals de 2013 i inicis de 2014.

Territorial_control_of_the_ISIS.svg.png

Dominis del califat islàmic durant setembre de 2014.

 

El califat

Ibrahim Ali al-Badri va convertir-se en un cap d’estat. Un estat on havia de regnar la xaria (o sharia) o llei divina, interpretada pels ulemes de la seva corda, i on no hi havia espai pels infidels o els xiïtes. Aquesta animadversió contra els xiïtes va propiciar l’enemistament amb altres milícies amb més recorregut a Síria, com ara Hezbollah, o amb el govern teocràtic de l’Iran, també xiïta.

Els diners del narcotràfic i el contraban d’armes van fer que Ibrahim Ali al-Badri anés un pas més enllà que els seus predecessors i es proclamés califa (màxima autoritat política i religiosa de l’Islam), el 4 de juliol de 2014 a la mesquita de Mossul. A més, va agafar el nom del primer califa de l’Islam, Abu Bakr, cosí i gendre del profeta, i el sobrenom del seu predecessor, al-Baghdadi.

El nou califa va exigir obediència a tots els musulmans del món, car ell creia representar la màxima autoritat política i religiosa, i va fer una crida a tots els musulmans del món per unir-se a la seva yihad contra els que creu enemics de l’Islam -que confonia amb els seus enemics-, i que inclouen els no creients, els xiïtes, els sufís, els fatimís o qualsevol facció musulmana que no el consideri a ell líder religiós i polític.

_76070198_isis.jpg

Ibrahim Awwad Ibrahim Ali al-Badri al-Samarra, autoproclamat califa sota el nom d’Abu Bkr al-Baghdadi.

 

Políticament, el nou califa ha estat hàbil al saber-se guanyar com adeptes antics generals de Sadam Hussein a la seva causa, teixint una aliança amb l’antiga casta militar iraquiana, i mantenir oberts els canals de narcotràfic, alhora que vol imposar una suposada puresa moral aplicant la xaria (o sharia) que ell i els seus ulemes interpreten a conveniència dels seus interessos particulars, imposant una violència sense escrúpols vers aquells que consideren enemics.

El nou Estat Islàmic d’Iraq i Llevant (ISIS, les seves sigles en anglès), vol dominar tot l’antic Dar-el-Islam, és a dir, fer reviure l’antic califat dels primers califes i dels omeies, que controlaves des de Galícia fins al riu Hindus, imposant la seva autoritat. Aquestes aspiracions els han fet valer-se l’enemistat d’al-Quaeda, que veu perillar la seva supremacia a les mans d’aquesta escissió de la seva pròpia formació, i de la totalitat de països de la zona, de l’abans esmentada Hezbollah i dels xiites del Houthis.

De moment, l’Estat Islàmic i el seu califa governen amb mà de ferro els territoris que ha conquerit. Caldrà veure fins a quin punt aquesta organització fanàtica religiosa però també mafiosa pot mantenir-se al poder en un territori pobre i destrossat per la guerra, i si podrà suportar una eventual operació militar occidental. Amb tot, el poder de supervivència d’aquests grups és enorme, i mentre disposi de capitals gràcies al control del narcotràfic, serà impossible allunyar aquestes faccions fonamentalistes de la temptació armada.