Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de Sardenya

Els reis catalano-aragonesos dominaven el Mediterrani a inicis del segle XIV. Controlades Sicília i les Balears, l’illa de Sardenya es va convertir en el següent objectiu de l’expansionisme català al Mediterrani.

La conquesta de Sardenya era un objectiu vital per garantir l’estabilitat i les rutes comercial cap orient, ja que fins aleshores Sardenya es trobava sota l’òrbita de la República de Gènova, la gran rival comercial i militar dels catalans pel domini del Mediterrani occidental.

Els tractats de pau d’Agnani de 1295 que posaven fi a la guerra de Sicília amb els angevins i el Papat, atorgaven el control de Sardenya al rei Jaume II, tot i que el rei va trigar més de vint-i-cinc anys a fer efectius els seus drets dinàstics sobre l’illa.

El 31 de maig de 1323 un gran estol va sortir de port Fangós (antic port de Tortosa, actualment al municipi de Sant Jaume d’Enveja) per iniciar la conquesta de Sardenya. La campanya es va prolongar fins al 1324, amb la presa de Càller.

Malgrat els enormes esforços militars catalans, la conquesta de Sardenya mai fou completa. Les tensions locals contra l’ocupació catalana, esperonades per pisans i genovesos, foren constants.L’illa de Sardenya estava dividia en quatre jutjats o regions, el més important dels quals era el Judicat d’Arborea o Oristany, sempre hostil a l’annexió catalana, però que pactà retre homenatge de vassallatge als catalans a fi de continuar amb la seva supervivència.

A diferència de Sicília, la de Sardenya fou una conquesta militar i no pas un acte d’alliberament, i no va existir cap pacte previ entre les elits autòctones amb els militars catalans. Aquest fet va provocar que la noblesa catalana ocupés els principals llocs de poder, marginant als prohoms locals, que des d’aleshores van maldar per recuperar els seus privilegis i expulsar als catalans de Sardenya.

La revolta Sarda (1353-64)

La situació va desembocar, finalment, en una revolta popular contra els catalans, que dominaven el sud i l’est de l’illa.

La revolta sarda, incitada i patrocinada pels Dòria (família molt important per la història de Gènova) al nord de l’illa. Els revoltats sards, amb l’ajuda genovesa, van ocupar Sàsser l’any 1347 i van fer trencar l’aliança de vassallatge dels Arborea amb els catalans i canviant-se al bàndol genovès (1353). Era l’inici de la revolta sarda.

L’Alguer va ser repoblat per catalans per evitar noves revoltes.

Els catalans van optar per la via militar per resoldre el conflicte sard, teixint una aliança amb Venècia (rival de Gènova) per aïllar els genovesos i derrotar la seva flota a la batalla naval de L’Alguer, ciutat rebel que va ser derrotada, ocupada i repoblada per colons catalans per ordre del rei Pere el Cerimoniós per tal d’evitar futures revoltes.

Amb tot, la pacificació definitiva de Sardenya no arribà fins l’any 1383, quan es signà la pau definitiva amb Gènova i que assegurava el control català sobre l’illa, per bé que el domini efectiu sempre va ser més nominal que no pas real.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús