Arxiu del mes: juliol 2014

Expansió catalana al Mediterrani: expedició almogàver a Orient

diumenge, 13/07/2014

El rei de Sicília Frederic II es va veure obligat a llicenciar les seves tropes mercenàries almogàvers en virtut del tractat de pau de Caltabellota al 1302, que segellava la pau amb els Anjou al sud d’Itàlia.

Molts almogàvers no van acceptar de bon grat la pau amb els angevins, i cabdills com Bernat de Rocafort van seguir amb les hostilitats a Calàbria, guanyant-se l’enemistat del francesos i del papat. Fins i tot el comandant en cap de la Companyia, Guillem Galceran de Cartellà, va abandonar la tropa, cosa que va provocar que els almogàvers haguessin d’escollir un nou líder, que finalment va ser Roger de Flor.

Va ser aleshores quan l’emperador bizantí Andrònic II Paleòleg va requerir els serveis de tots els soldats disposats a lluitar a Orient per contribuir a frenar l’avenç turc a la península Anatòlica. Arribats a aquest punt, convé recordar que els bizantins eren també enemics dels Anjou i del Vaticà, fins al punt que havien arribat a col·laborar econòmicament amb els catalans durant la conquesta de Sicília. A més a més, Andrònic II prometia grans càrrecs als líders almogàvers, i permetia als soldats portar els seus propis estendards amb les quatre barres i la seva independència militar.

Almogàvers a Grècia

 

Encapçalats pel nou líder Roger de Flor, una Companyia formada per un contingent d’uns 6.000 almogàvers i uns 500 cavallers van desembarcar al setembre de 1303 a Constantinoble.

Entre el contingent mercenari destacava la presència del cronista Ramon Muntaner, qui va descriure la crònica de l’expedició catalana a Orient.

En qüestió de pocs mesos, els avenços dels almogàvers van ser espectaculars, i entre finals de 1303 i al llarg de 1304 els almogàvers van escombrar els turcs al llarg de la península Anatòlica: van vèncer a les batalles de Cízic, a l’estret dels Dardanels, van alliberar Filadèlfia i van arribar fins a les portes del monts Taurus, a les Portes de Ferro, als confins de la península Anatòlica. Per primer cop en més d’un segle, els bizantins aconseguien fer retrocedir de forma fefaent als turcs.

almogàvers_expedició.jpg

Mapa de l’expedició almogàver a Orient.

La traïció bizantina

Els èxits dels almogàvers i l’ascens del seu comandant en cap, Roger de Flor, dins l’imperi bizantí (fou nomenat megaduc, Cèsar de l’imperi i va ser promès amb una filla de l’emperador Andrònic II) van despertar recels a l’entorn de la Cort grega i entre les colònies de venecians i genovesos, temorosos de perdre les seves influències.

La nobles autòctona, els mercenaris alans -tradicionals soldats a sou dels bizantins que mai havien aconseguit ni somiar les fites assolides pels catalans- i els mercaders italians, aliats amb el fill de l’emperador i hereu Miquel Paleòleg (que regnaria anys després amb el títol de Miquel IX) van planificar un pla per anul·lar la que creien amenaça almogàver.

Roger de Flor i altres comandants de la Companyia van ser assassinats a traïció a l’abril de 1305 durant un sopar d’homenatge amb el fill de l’emperador a Adrianòpolis. El cos de Roger de Flor fou esquarterat i humiliat. L’acció fou coordinada amb altres punts de l’imperi on es trobaven les guarnicions i els destacaments almogàvers, que de cap de les maneres sospitaven una acció d’aquest tipus per part dels grecs i els seus aliats alans i italians.

La venjança catalana

Els supervivents de la matança van reunir-se i van aconseguir fer-se forts a la plaça de Gal·lípoli, sota el comandament de Berenguer d’Entença, que va substituir Roger de Flor al capdavant de la Companyia.

Els almogàvers, ansiosos de revenja i sense res a perdre, van començar una campanya d’extermini i aniquilament contra els grecs i els seus aliats. Conscients de la seva inferioritat numèrica i del fet de trobar-se en territori hostil, sense capacitat de rebre cap tipus d’ajuda ni subministrament, els almogàvers van iniciar accions de ràtzia que aviat es van expandir per tota la Tràcia.

Els alans i els grecs van enviar nombrosos cossos expedicionaris per frenar als almogàvers, però aquests van ser exterminats -contra tot pronòstic- pels almogàvers. Tot i les increïbles victòries a camp obert, els almogàvers no van poder prendre les grans ciutats fortificades com ara Pamfília o Adrianòpolis, que es van salvar de la revenja catalana gràcies a les seves muralles i fortificacions defensives.

Les accions de venjança es van allargar fins 1307, quan la mort de Berenguer d’Entença a mans de Gilbert de Rocafort per un conflicte intern va obrir les portes al lideratge de la Companyia al seu germà Bernat de Rocafort, qui ja havia dirigit deforma interina a la Companyia durant el captiveri que va patir Berenguer d’Entença a mans genoveses mesos abans.

La conquesta de Neopàtria

Sota el lideratge de Bernat de Rocafort els almogàvers van assolar Macedònia i es van enemistar amb l’infant Ferran, nét de Jaume I i enviat de Frederic II per prendre el comandament de les hosts i pactar la pau amb els bizantins.

Bernat de Rocafort no acceptà les ordres provinents del casal del Barcelona, i va posar la Companyia al servei del duc d’Atenes, Gautier de Brienne. Però aviat es va fer palès l’incompliment de les condicions salarials pactades entre els almogàvers i el seu nou senyor, i la Companyia va enfrontar-se directament amb les tropes del duc d’Atenes, a les que van vèncer a la batalla de Cefís, el 15 de març de 1311.

Com resultat de la batalla, els catalans van obtindre una gran victòria que els va obrir les portes del ducat d’Atenes i la possibilitat d’establir-s’hi com governants.

La Companyia catalana, organitzada com república militar, es constituí com la propietària dels ducats d’Atenes i Neopàtria, comtat conquerit pocs mesos després per les hosts catalanes. Els soldats es van casar amb les nobles vídues, ocupant, per primer cop a la història, llocs de poder i administració d’uns territoris. Curiosament, aquesta va ser la fi de les aventures de la Companyia a Orient, ja que els soldats es van assentar, es van convertitr en sedentàries i algunes de les tropes mercenàries auxiliars d’origen turc, alà o búlgar van abandonar la Companyia per posar les seves espases al servei de nous senyors.

Durant els anys d’ocupació militar almogàver (1311-1388) els ducats grecs es van regir per les normes i lleis importades des de Catalunya, gràcies a l’adopció dels Usatges de Barcelona com marc normatiu legal, establint l’oficialitat del català i declarant-se vassalls de la Corona d’Aragó -per bé que els ducats grecs no s’hi van adherir formalment fins l’any 1380-.

Finalment, les tropes del florentí Nerio Accioanoli van derrotar a les tropes de la Companyia -no formada pels almogàvers originals, si no pels seus fills i/o successors, menys destres a la guerra que els seus predecessors-. Era l’any 1388 i es tancava un cicle de gairebé un segle de domini català a Orient.

Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de Sardenya

dilluns, 7/07/2014

Els reis catalano-aragonesos dominaven el Mediterrani a inicis del segle XIV. Controlades Sicília i les Balears, l’illa de Sardenya es va convertir en el següent objectiu de l’expansionisme català al Mediterrani.

La conquesta de Sardenya era un objectiu vital per garantir l’estabilitat i les rutes comercial cap orient, ja que fins aleshores Sardenya es trobava sota l’òrbita de la República de Gènova, la gran rival comercial i militar dels catalans pel domini del Mediterrani occidental.

Els tractats de pau d’Agnani de 1295 que posaven fi a la guerra de Sicília amb els angevins i el Papat, atorgaven el control de Sardenya al rei Jaume II, tot i que el rei va trigar més de vint-i-cinc anys a fer efectius els seus drets dinàstics sobre l’illa.

El 31 de maig de 1323 un gran estol va sortir de port Fangós (antic port de Tortosa, actualment al municipi de Sant Jaume d’Enveja) per iniciar la conquesta de Sardenya. La campanya es va prolongar fins al 1324, amb la presa de Càller.

Malgrat els enormes esforços militars catalans, la conquesta de Sardenya mai fou completa. Les tensions locals contra l’ocupació catalana, esperonades per pisans i genovesos, foren constants.L’illa de Sardenya estava dividia en quatre jutjats o regions, el més important dels quals era el Judicat d’Arborea o Oristany, sempre hostil a l’annexió catalana, però que pactà retre homenatge de vassallatge als catalans a fi de continuar amb la seva supervivència.

A diferència de Sicília, la de Sardenya fou una conquesta militar i no pas un acte d’alliberament, i no va existir cap pacte previ entre les elits autòctones amb els militars catalans. Aquest fet va provocar que la noblesa catalana ocupés els principals llocs de poder, marginant als prohoms locals, que des d’aleshores van maldar per recuperar els seus privilegis i expulsar als catalans de Sardenya.

La revolta Sarda (1353-64)

La situació va desembocar, finalment, en una revolta popular contra els catalans, que dominaven el sud i l’est de l’illa.

La revolta sarda, incitada i patrocinada pels Dòria (família molt important per la història de Gènova) al nord de l’illa. Els revoltats sards, amb l’ajuda genovesa, van ocupar Sàsser l’any 1347 i van fer trencar l’aliança de vassallatge dels Arborea amb els catalans i canviant-se al bàndol genovès (1353). Era l’inici de la revolta sarda.

L’Alguer va ser repoblat per catalans per evitar noves revoltes.

Els catalans van optar per la via militar per resoldre el conflicte sard, teixint una aliança amb Venècia (rival de Gènova) per aïllar els genovesos i derrotar la seva flota a la batalla naval de L’Alguer, ciutat rebel que va ser derrotada, ocupada i repoblada per colons catalans per ordre del rei Pere el Cerimoniós per tal d’evitar futures revoltes.

Amb tot, la pacificació definitiva de Sardenya no arribà fins l’any 1383, quan es signà la pau definitiva amb Gènova i que assegurava el control català sobre l’illa, per bé que el domini efectiu sempre va ser més nominal que no pas real.