Expansió catalana al Mediterrani: conquesta de Sicília

El rei Pere II, anomenat el Gran, va casar-se l’any 1262 amb la princesa Constança, cosa que li obrí, de facto, les portes a l’expansió patrimonial pel Mediterrani. Costança, natural de Catània, era filla del rei Manfred I, el darrer rei Hohenstaufen que regnà al sud d’Itàlia, i néta de l’emperador del Sacre Imperi Frederic II.

Els Hohesnstaufen van perdre les seves possessions al sud d’Itàlia al posicionar-se en contra del Vaticà durant el conflicte entre güelfs i gibelins que aleshores enfrontava el Papa de Roma amb l’emperador del Sacre Imperi. El Papa Urbà IV va demanar ajuda al rei francès Carles I d’Anjou per derrotar els gibelins encapçalats per Manfred I. El darrer Hohenstaufen va ser derrotat i mort a la batalla de Benevent, i el regne de Sicília va passar a mans franceses l’any 1266.

Moltes famílies gibelines italianes van buscar aixopluc a Barcelona, a la cort de la filla del seu darrer monarca. Algunes d’elles van acabar arrelant al Principat, com ara els Llúria (o Làuria) i d’altres van ser cabdals per consolidar l’expansionisme català al Mediterrani al llarg del segle XIII (cas dels Lancia o els Procida).

Les Vespres Sicilianes

Els sicilians no van veure de bons ulls des del primer moment als nous governants angevins (partidaris dels Anjou). La noblesa i les elits dominants a l’illa, molt receloses de les seves institucions i costums polítics, van iniciar una revolta amb complicitat entre les classes populars contra les guarnicions franceses, el dilluns de Pasqua (30 de març) de 1282. Els revoltats, dirigits per Giovanni Proicida (membre de la família gibelina refugiada a Barcelona) van rebre el suport econòmic de l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg, que aleshores es trobava en guerra amb els Anjou, aliats i grans valedors del Papat.

Francesco_Hayez_023.jpg

Les Vespres Sicilianes, quadre de Francesco Hayez.

La revolta popular fou un èxit, ja que en pocs dies gairebé totes les guarnicions franceses van ser eliminades o expulsades de Sicília. Però conscients de la seva debilitat militar, els sicilians van cercar l’aixopluc del rei Pere II, marit de l’hereva dels Hohenstaufen. Al sobirà català li van oferir la corona de l’illa a canvi de jurar fidelitat i respecte als privilegis i institucions sicilianes.

La conquesta de Sicília

Arribats a aquest punt, convé destacar el suport que va tenir el rei en tot moment de la gran oligarquia barcelonina. Als membres de la Busca barcelonina els interessava el control de Sicília per controlar la seva important producció cerealística i la rica costa sud siciliana, coneguda com la “costa dels carregadors de forment” (frumentum és la forma llatina medieval per anomenar el gra del cereal). Els bizantins també van col·laborar amb els catalans en matèria logística i amb recursos econòmics, ja que estaven enfrontats als Anjou i al Papat.

Pere II el Gran va desembarcar a Tràpena (Trapani, en italià) el 30 d’agost del mateix 1282, al capdavant d’un cos expedicionari format per molts almogàvers, i va iniciar una campanya de conquesta que va acabar el 2 d’octubre, quan els catalans van derrotar el darrer reducte angeví que s’havia fet fort a Messina.

El rei Pere II encapçala el desembarcament català a Tràpena el 30 d'agost de 1282.

Els angevins van contraatacar per terra, concentrant les tropes a Reggio Calàbria per intentar una reconquesta de l’illa, però la flota que els havia de transportar a Sicília fou derrotada pels catalans a la batalla de Nicotera (11 d’octubre de 1282).

Excomunions papals i contraofensives franceses

La resposta del Vaticà -aliada dels Anjou- fou immediata: el Papa Martí IV va excomunicar el rei Pere el Gran i va posar la corona catalanoaragoensa a disposició dels fills del rei Felip III de França, que van arribar a enviar expedicions militars al Principat que van ser derrotades per les armes catalanes.

Els angevins, per la seva banda, van iniciar una contraofensiva a gran escala que va ser anul·lada gràcies a les grans victòries de l’almirall almogàver Roger de Llúria (membre de la família dels Làuria, els gibelins refugiats a Barcelona quaranta anys abans). Roger de Llúria va derrotar els francesos a Malta (8 de juny de 1283) i a Nàpols (5 i 16 de juny de 1287), deixant sense poder naval als angevins i consolidant l’hegemonia catalana al Mediterrani.

Sicília sota òrbita catalana

Derrotats, els Anjou van accedir a negociar la incorporació del Regne de Sicília a la corona catalanoaragonesa, mentre que el Regne de Nàpòls encara romandria sota sobirania angevina. Finalment, el 12 de febrer de 1286 Jaume II el just, fill de Pere II i Constança, va ser proclamat rei de Sicília i consolidant la presència de l’illa sota l’òrbita catalana.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús