Arxiu del mes: juny 2014

Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de València

dimecres, 25/06/2014

L’èxit de la conquesta de Mallorca i la debilitat militar musulmana, sumades a les ànsies expansionistes de la noblesa aragonesa -que a diferència de la campanya de Mallorca, aquest cop sí que va col·laborar en la campanya militar- i la voluntat del bisbat de Tortosa van permetre la preparació i execució de la conquesta del Regne de València per part de Jaume I.

Mapa_de_conquesta_del_Regne_de_valencia.png

Mapa cronològic de la conquesta del Regne de València ( i annexions posteriors).

La conquesta de la Plana

De fet, la noblesa aragonesa (encapçalats per Blasco I d’Alagón) i l’orde militar de l’Hospital ja havien iniciat la conquesta de nuclis musulmans tals com la conquesta de Morella l’any 1232.

Fortament pressionat pels nobles aragonesos, el rei Jaume I va convocar Corts a Montsó el mateix 1232 per preparar i definir la campanya de conquesta del Regne de València, que s’iniciaria des de la zona sud de Terol (a les serres de Gúdar i Javalambre) i que al llarg de la primavera del 1233 va avançar seguint el curs del riu Palància, fins arribar a la vila de Borriana, que va ser conquerida pels aragonesos i que va aïllar la zona de la Plana de la resta del Regne de València.

Encerclades i aïllades de la resta de musulmans per les tropes aragoneses, al sud, i catalanes, al nord, les poblacions de Peníscola i Castelló van capitular abans d’acabar l’any 1234. Això va permetre el control efectiu de tota la Plana i que les tropes de Jaume I es plantessin a les portes de València l’any 1235, després de la conquesta de les fortaleses del Puig i de Museros.

La conquesta de València

Jaume I va convocar de nou les Corts a Montsó l’any 1236 per aconseguir més recursos per iniciar una gran ofensiva contra la capital valenciana, ben emmurallada i capaç de suportar un llarg setge. A més a més, Jaume I va aconseguir la butlla papal de croada, cosa que afavorí els interessos militars del rei.

Un nou enfrontament al Puig de Santa Maria va obrir la porta als cristians per realitzar la conquesta de Paterna i Bétera i del nord de l’Horta, i obrí definitivament a les tropes del rei Jaume I el camí cap a València (anomenada Balansiya pels musulmans) , que va capitular després d’un llarg setge l’any 1238.

Entrada triomfal del rei Jaume I a la ciutat de València. Quadre de Fernando Ricart Montesinos (1884).

La conquesta del sud valencià

Jaume I no va iniciar la tercera campanya de conquesta -la corresponent al sud de la ciutat de València- fins al tombant dels anys 1239-40, amb l’objectiu de conquerir les terres del sud del Xúquer i frenar una possible expansió castellana. De fet, Ramon Berenguer IV ja havia signat el tractat de Tudillén l’any 1151 amb el rei castellà Alfons VII, i que fixava els límits de fronteres i zones d’influència dels dos regnes en el procés de conquesta del sud peninsular.

Jaume I no volia renunciar als seus drets sobre Múrcia, però l’avenç castellà el va obligar a signar nous tractats amb els castellans i que van fixar les fronteres definitives al sud de les ciutats d’Elx i Alacant, l’any 1245.

Repartiment i repoblament

Amb la lliçó apresa del repartiment de Mallorca, Jaume I va optar per un nou model de repoblament i repartiment de les noves terres conquerides. El rei va voler fer prevaldre els drets reials sobre els senyorials, i va constituir València en un regne independent, amb forta presència de població musulmana -vassall directe del rei i protegida per la corona- i una menor pressió repobladora, que ja no seria només catalana, en introduir-se colons aragonesos entre els repobladors del Regne de València. Els pobladors d’origen aragonès van tendir a repoblar les terres de l’interior, frontera amb Aragó i sota domini de senyors feudals aragonesos, mentre que els pobladors d’origen català -bàsicament provinents de les terres de Ponent- van ocupar les zones costaneres.

Expansió catalana al Mediterrani: la conquesta de Mallorca i Eivissa

diumenge, 15/06/2014

La conquesta de l’illa de Mallorca era una vella aspiració catalana, que es remuntava a finals del segle XI i inicis del XII. Mallorca servia de base logística pels pirates provinents del nord d’Àfrica, que amenaçaven amb ràtzies i saquejos a la costa catalana.

Antecedents

Ja l’any 1114 el comte Ramon Berenguer va aprofitar la superioritat naval catalana per encapçalar una expedició militar a Eivissa i Mallorca. La campanya va ser un èxit, i les tropes del comte de Barcelona van conquerir la ciutat de Mdina Mayûrqa (nom musulmà de Ciutat de Palma) al gener del 1115, després d’un llarg setge.

Però els èxits militars no eren suficients per controlar l’illa, ja que la conquesta havia de ser acompanyada d’una repoblació efectiva de la zona per evitar possibles aixecaments i controlar, de forma real, tota l’illa.

La conquesta definitiva

El projecte definitiu de conquesta fou aprovat a les Corts de Barcelona de l’any 1228, quan el rei Jaume I va obtenir el vistiplau i el suport financer dels estaments i les ciutats catalanes (els aragonesos no hi van participar) per iniciar l’expedició.

La flota catalana va salpar dels ports de Cambrils, Salou i Tarragona el 5 de setembre de 1229, formant un estol de més de 150 vaixells. La flota catalana va desembarcar a Santa Ponça sis dies més tard, i van haver de derrotar als sarraïns a Portopí l’endemà.

Campanya de conquesta de Jaume I a Mallorca.

Tres dies després, les tropes de Jaume I arribaven a les portes de Mdina Mayûrqa, molt ben emmurallada i fortificada després de l’experiència de 1115. La ciutat va ser sotmesa a un llarg setge de nou, però finalment va capitular per evitar el saqueig dels catalans. Era el 31 de desembre de 1229.

Pintures murals de la conquesta de Mallorca.

En poc més d’un any, Jaume I va acabar de conquerir tota l’illa, ja que al juliol de 1231 els catalans ja controlaven pràcticament tota l’illa. De fet, els darrers focus de resistència musulmana van refugiar-se a les muntanyes de la Serra de Tramuntana, fins que van ser definitivament eliminats a la primavera de 1232.

Conquesta d’Eivissa

Les illes d’Eivissa (anomenada Yebisah pels musulmans) i Formentera foren conquerides tres anys després. Sota el patrocini de l’Arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, del Comte del Rosselló, Nunó Sanç, i de l’infant Pere de Portugal, l’illa va restar sota domini català el 8 d’agost de 1235 i va ser dividida entre els tres patrocinadors de la conquesta.

Repartiment i repoblació

La població musulmana de Mallorca -i també, en menor mesura, l’eivissenca- van emigrar a Menorca o al nord d’Àfrica per fugir de la repressió cristiana, que sovint va esclavitzar als pobladors musulmans que no van poder emigrar.

El monarca es va quedar la meitat de tot el territori de Mallorca a més de la ciutat de Mallorca, el que es va anomenar la medietas regis. L’altra meitat de l’illa (anomenada medietas magnatum) fou repartida entre la noblesa catalana que havia acompanyat al rei durant la conquesta, a les ciutats col·laboradores i les ordes militars participants.

Entre els senyors més destacats del repartiment, trobem de nou al comte del Rosselló Nunó Sanç, però també al comte d’Empúries Ponç Hug III, al Bisbe de Barcelona Berenguer de Palol i al vescomte de Bearn Guillem de Montcada. També cal destacar el paper important de les comunitats jueves que van realitzar préstecs al rei Jaume I i que es van establir a les poblacions d’Inca i Sinau, sota protecció directe del monarca.

La repoblació del territori (feta íntegrament per colons catalans i alguns occitans) va seguir el sistema emfitèutic, on el senyor -o rei- mantenia el domini directe sobre la terra i cedia el domini útil al repoblador a canvi d’un cens. Aquestes condicions, més avantatjoses que al Principat, afavoriren un ràpid repoblament, que es va recollir al Llibre de Repoblament.

 

Expansió catalana al Mediterrani: conquesta de Sicília

dilluns, 9/06/2014

El rei Pere II, anomenat el Gran, va casar-se l’any 1262 amb la princesa Constança, cosa que li obrí, de facto, les portes a l’expansió patrimonial pel Mediterrani. Costança, natural de Catània, era filla del rei Manfred I, el darrer rei Hohenstaufen que regnà al sud d’Itàlia, i néta de l’emperador del Sacre Imperi Frederic II.

Els Hohesnstaufen van perdre les seves possessions al sud d’Itàlia al posicionar-se en contra del Vaticà durant el conflicte entre güelfs i gibelins que aleshores enfrontava el Papa de Roma amb l’emperador del Sacre Imperi. El Papa Urbà IV va demanar ajuda al rei francès Carles I d’Anjou per derrotar els gibelins encapçalats per Manfred I. El darrer Hohenstaufen va ser derrotat i mort a la batalla de Benevent, i el regne de Sicília va passar a mans franceses l’any 1266.

Moltes famílies gibelines italianes van buscar aixopluc a Barcelona, a la cort de la filla del seu darrer monarca. Algunes d’elles van acabar arrelant al Principat, com ara els Llúria (o Làuria) i d’altres van ser cabdals per consolidar l’expansionisme català al Mediterrani al llarg del segle XIII (cas dels Lancia o els Procida).

Les Vespres Sicilianes

Els sicilians no van veure de bons ulls des del primer moment als nous governants angevins (partidaris dels Anjou). La noblesa i les elits dominants a l’illa, molt receloses de les seves institucions i costums polítics, van iniciar una revolta amb complicitat entre les classes populars contra les guarnicions franceses, el dilluns de Pasqua (30 de març) de 1282. Els revoltats, dirigits per Giovanni Proicida (membre de la família gibelina refugiada a Barcelona) van rebre el suport econòmic de l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg, que aleshores es trobava en guerra amb els Anjou, aliats i grans valedors del Papat.

Francesco_Hayez_023.jpg

Les Vespres Sicilianes, quadre de Francesco Hayez.

La revolta popular fou un èxit, ja que en pocs dies gairebé totes les guarnicions franceses van ser eliminades o expulsades de Sicília. Però conscients de la seva debilitat militar, els sicilians van cercar l’aixopluc del rei Pere II, marit de l’hereva dels Hohenstaufen. Al sobirà català li van oferir la corona de l’illa a canvi de jurar fidelitat i respecte als privilegis i institucions sicilianes.

La conquesta de Sicília

Arribats a aquest punt, convé destacar el suport que va tenir el rei en tot moment de la gran oligarquia barcelonina. Als membres de la Busca barcelonina els interessava el control de Sicília per controlar la seva important producció cerealística i la rica costa sud siciliana, coneguda com la “costa dels carregadors de forment” (frumentum és la forma llatina medieval per anomenar el gra del cereal). Els bizantins també van col·laborar amb els catalans en matèria logística i amb recursos econòmics, ja que estaven enfrontats als Anjou i al Papat.

Pere II el Gran va desembarcar a Tràpena (Trapani, en italià) el 30 d’agost del mateix 1282, al capdavant d’un cos expedicionari format per molts almogàvers, i va iniciar una campanya de conquesta que va acabar el 2 d’octubre, quan els catalans van derrotar el darrer reducte angeví que s’havia fet fort a Messina.

El rei Pere II encapçala el desembarcament català a Tràpena el 30 d'agost de 1282.

Els angevins van contraatacar per terra, concentrant les tropes a Reggio Calàbria per intentar una reconquesta de l’illa, però la flota que els havia de transportar a Sicília fou derrotada pels catalans a la batalla de Nicotera (11 d’octubre de 1282).

Excomunions papals i contraofensives franceses

La resposta del Vaticà -aliada dels Anjou- fou immediata: el Papa Martí IV va excomunicar el rei Pere el Gran i va posar la corona catalanoaragoensa a disposició dels fills del rei Felip III de França, que van arribar a enviar expedicions militars al Principat que van ser derrotades per les armes catalanes.

Els angevins, per la seva banda, van iniciar una contraofensiva a gran escala que va ser anul·lada gràcies a les grans victòries de l’almirall almogàver Roger de Llúria (membre de la família dels Làuria, els gibelins refugiats a Barcelona quaranta anys abans). Roger de Llúria va derrotar els francesos a Malta (8 de juny de 1283) i a Nàpols (5 i 16 de juny de 1287), deixant sense poder naval als angevins i consolidant l’hegemonia catalana al Mediterrani.

Sicília sota òrbita catalana

Derrotats, els Anjou van accedir a negociar la incorporació del Regne de Sicília a la corona catalanoaragonesa, mentre que el Regne de Nàpòls encara romandria sota sobirania angevina. Finalment, el 12 de febrer de 1286 Jaume II el just, fill de Pere II i Constança, va ser proclamat rei de Sicília i consolidant la presència de l’illa sota l’òrbita catalana.