Les guerres Balcàniques (1908-1913)

Els Balcans són un mosaic ètnic, lingüístic, religiós i cultural, un veritable còctel que ha esdevingut explosiu quan els fràgils equilibris polítics s’han sacsejat al llarg del temps.

Territori de frontera i influència entre tres grans poders imperials (l’otomà, l’austríac i el rus), els Balcans sovint han estat objecte de manipulacions i influències polítiques externes que buscaven desestabilitzar la regió per debilitar els imperis rivals o bé imposar els seus propis interessos polítics, comercials i militars sobre la zona.

La crisi de 1908

La fragilitat i decadència de l’imperi otomà (que encara ocupava gran part de la zona balcànica) era més que evident a inicis del segle XX. La debilitat otomana va propiciar que al 1908 es produís el primer moviment de fronteres a la zona, ja que Bulgària es va independitzar del turcs mitjançant la declaració de Timovo, tot convertint-se en un regne independent sota la tutela de Ferran I.

Els búlgars van aprofitar la debilitat interna causada per les constants crisis internes, tals com les tensions nacionalistes de Bòsnia o la revolta dels “Joves Turcs”, un grup de militars i intel·lectuals turs que volien convertir l’antic imperi del sultà en un estat constitucional i laic de tall occidental.

L’imperi austríac, per la seva banda, va aprofitar el benentès per annexionar-se Bòsnia i Hercegovina, un territori sota sobirania otomana però que els austríacs ja administraven, de facto, d’ençà el Congrés de Berlín (1885). L’annexió austríaca va despertar l’animadversió de Sèrbia, que anhelava crear un gran estat eslau a la zona, i també de Rússia, la tradicional aliada eslava de Sèrbia a la regió.

La dialèctica russa en contra de l’annexió austríaca va pujar de to fins al punt de despertar els recels d’Alemanya (aliada dels austríacs), i només la mediació del ministre d’exteriors britànics, Edward Grey, va evitar un conflicte armat entre les parts implicades.

La Primera Guerra Balcànica

Un altre actor implicat en la zona el regne d’Itàlia. Itàlia aspirava a crear un imperi colonial al voltant del Mar Mediterrani, espai natural de l’antic imperi romà, a expenses del decadent imperi otomà. Així doncs, Itàlia va envair la zona de Trípoli i l’any 1912 ja havia expulsat als turcs de tota Líbia, que va passar sota control italià. Donat l’èxit de la campanya africana, els italians van girar els ulls vers els Balcans i van reclamar una futura annexió o conquesta d’Albània i la costa dàlmata, que consideraven territoris irredempts.

El desmembrament final otomà semblava evident i imminent, i algunes potències balcàniques van decidir unir-se per evitar noves annexions austríaques o italianes a la zona dels Balcans. Així doncs, al març de 1912 es formalitzà la Primera Lliga dels Balcans, una aliança militar entre Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro, i que pressuposava el repartiment de les zones d’influència de cada estat sobre els territoris sota control otomà.

Els integrants de la Lliga van declarar la guerra a Turquia, que va sumar derrota rere derrota fins perdre totalment la seva influència sobre la zona.

El mapa que va generar la derrota turca va alertar les grans potències occidentals, temoroses de perdre les seves rutes comercials amb els seus emporis colonials i comercials a orient. Sèrbia, l’estat més fort de la Lliga gràcies a la seva aliança amb Rússia, va exigir una sortida marítima a l’Adriàtic amb l’annexió d’Albània, cosa que aterria a la comunitat occidental, ja que això suposaria un port d’avituallament i base logística al Mediterrani per la poderosa flota russa, una vella aspiració tsarista des de l’època de Pere el Gran.

Per últim, Bulgària, tradicional aliada dels imperis centrals (Àustria i Alemanya) vetava l’annexió sèrbia o italiana d’Albània i mantenia tensions frontereres amb Sèrbia, Grècia i Turquia pels territoris de l’alta Macedònia i de la Tràcia.

guerras_balcanicas-1c2aa.jpg

Mapa de les guerres dels Balcans.

La Segona Guerra Balcànica

Precisament van ser les tensions entre Bulgària (estat satèl·lit d’Àustria i Alemanya) i Sèrbia (aliats de Rússia a la zona) el que va provocar l’esclat de la segona guerra balcànica.

Els búlgars van atacar Sèrbia sota el pretext que aquests s’havien annexionat territoris que no li pertocarien segons els acords de la Lliga dels Balcans, especialment a l’alta Macedònia i Tràcia, zona de fricció i conflicte entre els dos estats.

L’atac búlgar sobre Sèrbia es va produir a inicis de juny de 1913 tot confiant en una ràpida victòria agafant desprevinguts als militars serbis, però la seva agressió va ser contestada immediatament per Romania, Grècia, Montenegro i Turquia que van declarar la guerra a Bulgària i la van neutralitzar.

Àustria i Alemanya no van recolzar la seva aliada balcànica, i la Bulgària de Ferran I es va quedar sola davant del perill. De fet, la desfeta búlgara fou ràpida, i a mitjans d’agost de 1913 es va signar un acord de pau a Bucarest, que significà un nou desdibuixament de les fronteres balcàniques: Bulgària va perdre Creta i la Tràcia a favor de Grècia, la zona d’Adrianòpolis a mans dels turcs, la franja costanera (Drobrudja) a mans de Romania i Macedònia a mans de Sèrbia. Amb tot, els serbis es sentien frustrats ja que no van aconseguir la sortida al Mar Adriàtic que tant desitjaven, mantenint latent el conflicte que acabaria arrossegant tot el món a la Primera Guerra Mundial pocs mesos després.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús