Arxiu del mes: maig 2014

L’imperialisme feixista italià

divendres, 30/05/2014

En altres escrits d’aquest mateix blog ja hem parlat abastament de l’ascens de la figura de Benito Mussolini i l’ascens del fenomen feixista a Itàlia. Tanmateix, mai no hem aprofundit en la idea imperial del feixisme. El feixisme, en essència ideològica i doctrina política, és un moviment nacionalista, expansionista i imperialista, que anhela l’annexió dels territoris irredempts i la consolidació del Regne d’Itàlia com la potència central del Mediterrani.

Imperialisme al Mediterrani

De fet, el feixisme considera que la missió històrica d’Itàlia és salvar el llegat romà i la cultura llatina al Mediterrani, que batejarà com “Mare Nostra”, calc semàntic en al·lusió al “Mare Nostrum” de l’antic imperi romà.

Itàlia ja havia començat la seva expansió al voltant del Mediterrani a inicis del segle XX. L’any 1907-1908 els italians havien iniciat la conquesta i ocupació de Líbia i Trípoli, fent fora als otomans i consolidant-se com potència colonial al nord d’Àfrica.

Durant els mesos d’ascens feixista al poder (1921-22), Mussolini va deixar clara la seva intenció de reclamar la revisió dels tractats de pau posteriors a la Primera Guerra Mundial. “Il Duce” considerava que Itàlia havia estat injustament tractada com potència de segona i va iniciar una campanya internacional per reclamar l’annexió dels territoris irredempts de l’Adriàtic.

L'imperialismo fascista, 1922-1939, da Atlante Storico Garzanti

Expansió italiana al Mediterrani (1922-36)

El maig de 1923 el rei britànic Jordi V va visitar Roma, cosa que produí un apropament britànico-italià en les qüestions relacionades amb l’expansionisme feixista. Fruit de les bones relacions amb el Regne Unit, Itàlia va aconseguir la cessió de les illes del Dodecanès al mes de juliol del mateix 1923. Esperonat per aquest èxit diplomàtic, Mussolini es va sentir prou fort com per ocupar per la força l’illa de Corfú, però una sentència de la Societat de Nacions va obligar als italians a abandonar l’illa, obrint una escletxa entre l’alta esfera feixista i les potències democràtiques occidentals que allunyaria Itàlia de les reivindicacions diplomàtiques.

El gener de 1924 la Itàlia feixista va sumar un nou èxit en la seva política imperialista amb l’annexió de la ciutat de Fiume (actual Riejka), un símbol del moviment irredemptista que feia lligar, de forma simbòlica, el feixisme amb el moviment nacionalista dels Arditi de Gabrielle D’Annunzio.

L’expansionisme mediterrani va tocar el cel a mitjans de 1925, quan el govern feixista va signar el Pacte de Tirana amb el rei albanès Ahmed Zogu, que suposà que Albània es convertís en un protectorat sota tutela italiana. La mateixa Albània seria ocupada i annexionada a Itàlia de forma definitiva l’any 1939, quan el rei Víctor Manel III fou proclamat sobirà albanès deposant l’antic monarca Ahmed Zogu.

L’”Impero” feixista

Consolidat al Mediterrani i esperonat pels seus èxits internacionals al continent, “il Duce” va decidir convertir el Regne d’Itàlia en un imperi, reclamant l’herència de l’antic “Impero” romà i elevant Itàlia al paper d’actor principal de la política internacional.

El propi Mussolini va aconseguir col·locar un govern satèl·lit a Àustria, antiga potència opressora del “Risorgimento” i visceral enemic italià. El feixisme italià va ajudar a l’ascens al poder del canceller Dollfuss a la veïna Àustria, que es convertiria en una aliada del feixisme italià fins l’Anchluss de l’Alemanya nazi (cosa que despertà un allunyament gairebé definitiu entre les forces de l’eix).

Consolidada la seva presència a Europa, Mussolini va girar els seus ulls a Etiòpia, l’únic estat lliure d’Àfrica durant el primer terç del segle XX i que havia ridiculitzat als exèrcits italians a finals del segle XX al derrotar les tropes transalpines i relegant la presència italiana a les costes d’Eritrea i Somàlia, territoris que Itàlia havia pogut colonitzar sobre el paper, però no de forma efectiva.

L’octubre de 1935 els generals De Bono i Graziani van iniciar la invasió d’Abissínia (Etiòpia) des de les bases d’Eritrea i Somàlia, sense prèvia declaració de guerra. L’exèrcit italià va iniciar una marxa de conquesta ajudat per l’aviació (que va utilitzar armes i gasos prohibits per la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial). L’exèrcit italià, molt superior materialment als africans, va entrar victoriós a Addis Abeba el 6 de maig de 1936, i tres dies després, el 9 de maig, Mussolini va entregar la corona d’emperador (Negus) a Víctor Manel III en una cerimònia a Roma. El feixisme italià ja tenia el se anhelat “Impero”, malgrat les forts protestes internacionals contra l’ocupació italiana d’un estat sobirà.

La Societat de Nacions va aplicar sancions econòmiques a Itàlia per iniciativa britànica, que no estava disposada a deixar actuar amb impunitat als feixistes italians. Les sancions van acabar de trencar les relacions entre Itàlia i les democràcies occidentals i la van abocar a l’aliança amb el Tercer Reich.

L'Impero coloniale italiano, 1914 da Atlante Storico Garzanti

Expansió màxima de l'"Impero"

Guerra civil espanyola i Guerra Mundial

Aquest apropament entre Roma i Berlín es va acabar de consolidar amb l’ajuda al bàndol insurrecte durant la guerra espanyola (1936-39). Mussolini va enviar a Espanya la Marina, l’aviació i una nombrosa expedició d’infanteria (el CTV), que va tenir una actuació una mica galdosa, fregant el ridícul a batalles com la de Guadalajara. Amb tot, la victòria del bàndol franquista i els èxits de les campanyes a Etiòpia van convèncer al “Duce” de la seva capacitat militar i a sobrevalorar la potència de les seves forces armades.

Amb tot, Itàlia va romandre no bel·ligerant els primers mesos de la Segona Guerra Mundia, i no fou fins el 10 de juny de 1940 que Itàlia va entrar formalment en guerra, amb la declaració formal de guerra a una França derrotada una Gran Bretanya aïllada. Les tropes italianes van ocupar Niça (símbol del “Rissorgimento”) i la van annexionar a l’Imperi. La victòria de l’eix semblava segura i Itàlia volia assegurar-se un lloc de privilegi al nou ordre europeu.

Però la inferioritat militar i naval italiana es féu evident a les derrotes navals dee Punto Stilo (8 i 9 de juliol de 1940), Cap Taulada (27 de novembre de 1940) i del Cap Matapan (28 de març de 1941). Aquestes derrotes van anul·lar la “Regia Marina” italiana, netament inferior a l’armada britànica en tots els aspectes.

Però si la marina sumava derrota rere derrota, la situació militar en terra ferma no era massa millor. Itàlia va focalitzar accions als Balcans i al nord d’Àfrica que ben aviat es van convertir en autèntics desastres militars. Entre 1940 i 1941 els italians van ser gairebé escombrats de les seves bases a Líbia (la Cirenaica), i només l’ajuda d’un exèrcit expedicionari alemany, l’Afrika Korps comandat per Erwin Rommel van evitar un desastre majúscul per les tropes de l’eix.

A Abissínia (Etiòpia), les tropes colonials franceses i angleses establertes a Somàlia van derrotar ràpidament als italians, i van facilitar el triomf de les tropes del Negus Haile Selassie sobre els italians. Era el primer cop en la història que un país africà era capaç de derrotar una potència europea.

Per últim, Mussolini va intentar expandir territorialment el seu imperi als Balcans amb la conquesta de l’illa de Corfú i la campanya contra Grècia (iniciada el 29 d’octubre de 1940). però les tropes gregues, ajudades per un batalló anglès, van fer retrocedir l’ofensiva italiana fins gairebé expulsar-los d’Albània. Aquest fet va obligar a la intervenció de la Wehrmacht i post-posar la invasió de la Unió Soviètica unes quantes setmanes, fet que resultaria decisiu pels esdeveniments i el desenllaç de la Segona Guerra Mundial.

Caiguda de Sicília

Finalment, les tropes aliades van desembarcar a Sicília el 10 de juliol de 1943, obligant a les tropes de l’eix a retirar-se al nord de Nàpols. Els aliats havien començat la conquesta de territori italià, fet que va marcar la sentència del govern feixista.

Tropes aliades a Sicília, juliol de 1943.

El 25 de juliol de 1943 el rei Víctor Manel III va destituir Musolini el va fer presoner a petició del Gran Consell Feixista. El mariscal Pietro Badoglio assumí el govern i pactà la rendició italiana. En un sorprenent canvi de bàndol, Itàlia va declarar la guerra a Alemanya el 13 d’octubre de 1943 i inicià una autèntica guerra civil entre el sud aliat (formalment encara regne d’Itàlia) i el nord sota control alemany (formalment anomenant república Social Italiana), amb Mussolini convertit en un titella de l’aparell nazi. El somni de l’imperi italià havia durat poc més de vint anys.

La derrota de l’eix va acabar-se materialitzant amb la fugida i posterior execució a mans dels partisans de Mussolini la seva amant Ciara Petacci el 28 d’abril de 1945. Altrament, el rei Víctor Manel no va durar massa més aferrat al seu tro: un referèndum va decidir convertir Itàlia en una República per esborra qualsevol identificació amb el feixisme i l’obsessió imperialista que tan car li havia costat als italians.

Les guerres Balcàniques (1908-1913)

dimecres, 7/05/2014

Els Balcans són un mosaic ètnic, lingüístic, religiós i cultural, un veritable còctel que ha esdevingut explosiu quan els fràgils equilibris polítics s’han sacsejat al llarg del temps.

Territori de frontera i influència entre tres grans poders imperials (l’otomà, l’austríac i el rus), els Balcans sovint han estat objecte de manipulacions i influències polítiques externes que buscaven desestabilitzar la regió per debilitar els imperis rivals o bé imposar els seus propis interessos polítics, comercials i militars sobre la zona.

La crisi de 1908

La fragilitat i decadència de l’imperi otomà (que encara ocupava gran part de la zona balcànica) era més que evident a inicis del segle XX. La debilitat otomana va propiciar que al 1908 es produís el primer moviment de fronteres a la zona, ja que Bulgària es va independitzar del turcs mitjançant la declaració de Timovo, tot convertint-se en un regne independent sota la tutela de Ferran I.

Els búlgars van aprofitar la debilitat interna causada per les constants crisis internes, tals com les tensions nacionalistes de Bòsnia o la revolta dels “Joves Turcs”, un grup de militars i intel·lectuals turs que volien convertir l’antic imperi del sultà en un estat constitucional i laic de tall occidental.

L’imperi austríac, per la seva banda, va aprofitar el benentès per annexionar-se Bòsnia i Hercegovina, un territori sota sobirania otomana però que els austríacs ja administraven, de facto, d’ençà el Congrés de Berlín (1885). L’annexió austríaca va despertar l’animadversió de Sèrbia, que anhelava crear un gran estat eslau a la zona, i també de Rússia, la tradicional aliada eslava de Sèrbia a la regió.

La dialèctica russa en contra de l’annexió austríaca va pujar de to fins al punt de despertar els recels d’Alemanya (aliada dels austríacs), i només la mediació del ministre d’exteriors britànics, Edward Grey, va evitar un conflicte armat entre les parts implicades.

La Primera Guerra Balcànica

Un altre actor implicat en la zona el regne d’Itàlia. Itàlia aspirava a crear un imperi colonial al voltant del Mar Mediterrani, espai natural de l’antic imperi romà, a expenses del decadent imperi otomà. Així doncs, Itàlia va envair la zona de Trípoli i l’any 1912 ja havia expulsat als turcs de tota Líbia, que va passar sota control italià. Donat l’èxit de la campanya africana, els italians van girar els ulls vers els Balcans i van reclamar una futura annexió o conquesta d’Albània i la costa dàlmata, que consideraven territoris irredempts.

El desmembrament final otomà semblava evident i imminent, i algunes potències balcàniques van decidir unir-se per evitar noves annexions austríaques o italianes a la zona dels Balcans. Així doncs, al març de 1912 es formalitzà la Primera Lliga dels Balcans, una aliança militar entre Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro, i que pressuposava el repartiment de les zones d’influència de cada estat sobre els territoris sota control otomà.

Els integrants de la Lliga van declarar la guerra a Turquia, que va sumar derrota rere derrota fins perdre totalment la seva influència sobre la zona.

El mapa que va generar la derrota turca va alertar les grans potències occidentals, temoroses de perdre les seves rutes comercials amb els seus emporis colonials i comercials a orient. Sèrbia, l’estat més fort de la Lliga gràcies a la seva aliança amb Rússia, va exigir una sortida marítima a l’Adriàtic amb l’annexió d’Albània, cosa que aterria a la comunitat occidental, ja que això suposaria un port d’avituallament i base logística al Mediterrani per la poderosa flota russa, una vella aspiració tsarista des de l’època de Pere el Gran.

Per últim, Bulgària, tradicional aliada dels imperis centrals (Àustria i Alemanya) vetava l’annexió sèrbia o italiana d’Albània i mantenia tensions frontereres amb Sèrbia, Grècia i Turquia pels territoris de l’alta Macedònia i de la Tràcia.

guerras_balcanicas-1c2aa.jpg

Mapa de les guerres dels Balcans.

La Segona Guerra Balcànica

Precisament van ser les tensions entre Bulgària (estat satèl·lit d’Àustria i Alemanya) i Sèrbia (aliats de Rússia a la zona) el que va provocar l’esclat de la segona guerra balcànica.

Els búlgars van atacar Sèrbia sota el pretext que aquests s’havien annexionat territoris que no li pertocarien segons els acords de la Lliga dels Balcans, especialment a l’alta Macedònia i Tràcia, zona de fricció i conflicte entre els dos estats.

L’atac búlgar sobre Sèrbia es va produir a inicis de juny de 1913 tot confiant en una ràpida victòria agafant desprevinguts als militars serbis, però la seva agressió va ser contestada immediatament per Romania, Grècia, Montenegro i Turquia que van declarar la guerra a Bulgària i la van neutralitzar.

Àustria i Alemanya no van recolzar la seva aliada balcànica, i la Bulgària de Ferran I es va quedar sola davant del perill. De fet, la desfeta búlgara fou ràpida, i a mitjans d’agost de 1913 es va signar un acord de pau a Bucarest, que significà un nou desdibuixament de les fronteres balcàniques: Bulgària va perdre Creta i la Tràcia a favor de Grècia, la zona d’Adrianòpolis a mans dels turcs, la franja costanera (Drobrudja) a mans de Romania i Macedònia a mans de Sèrbia. Amb tot, els serbis es sentien frustrats ja que no van aconseguir la sortida al Mar Adriàtic que tant desitjaven, mantenint latent el conflicte que acabaria arrossegant tot el món a la Primera Guerra Mundial pocs mesos després.