La segona guerra carlina, l’alternativa catalana a la “Primavera dels pobles”

Sovint el carlisme ha estat classificat com una mena de refugi ideològic absolutista, una espècie de fòssil provinent de l’orde social i econòmic de l’Antic règim, incapaç d’inserir-se i adaptar-se als nous temps i al ritme marcat per la ideologia liberal burgesa que fonamentava, a inicis del segle XIX , les bases del model lliurecanvista.

Però per comprendre la realitat social i ideològica del carlisme cal fugir de judicis ràpids entre clars i obscurs i focalitzar la mirada crítica en un context social i econòmic que va possibilitar la difusió i manteniment de l’ideari carlí com un element d’oposició i resistència al règim liberal.

El liberalisme, entès en els paràmetres del segle XIX, no era un moviment democràtic de base. Encara ho era molt menys en la concepció hispànica del terme: el liberalisme espanyol pressuposa la creació de governs forts a Madrid -si convé formats a la força i comandats per militars- de caire autoritari i centralista, que responguessin als interessos de l’incipient burgesia industrial tot cercant un fràgil equilibri amb els interessos de l’extensa classe aristocràtica, molt recelosa dels seus privilegis socials, econòmics i fiscals. De fet, la vella noblesa espanyola i l’incipient burgesia industrial van teixir aliances, sovint refrenades per enllaços matrimonials, per certificar el manteniment de l’ordre social i permetre la governabilitat de l’estat espanyol, un país que patia un endarreriment social, econòmic i estructural endèmic.

El carlisme català, una alternativa

En aquest sentit cal comprendre l’èxit del carlisme a determinades zones rurals, com a resposta a un govern liberal que les classes populars rurals veien com hostil, ja que pretenia un augment impositiu i promovia la privatització de les terres comunals de propietat municipal (i en algun cas, eclesiàstica) que permetien la subsistència d’àmplies capes de desafavorits, que podien explotar aquells espais per buscar-hi llenya o aliments. Per tant, podem considerar que una part del carlisme deu el seu èxit a un moviment de “socialisme rural”, que defensa la creació i manteniment d’aquests espais d’ús comunal enfront un govern absentista que no responia les necessitats bàsiques de la població.

A més a més, el carlisme català -com també el basc- també beu d’un cert patriotisme, ja que proposa la restauració dels vells furs i les velles institucions catalanes perdudes de 1714 ençà. Per tant, dins el carlisme català també trobem una sensibilitat “neoforal”, fins i tot federalitzant, que respecta les particularitats culturals ibèriques davant un sistema liberal que imposa una visió única, centralista i castellana de la política i la societat de l’estat espanyol.

La “Guerra dels Matiners”, una revolta catalana

En aquest context podem entendre la segona guerra carlina o guerra dels “matiners”, anomenada així ja que els guerrillers atacaven a trenc d’alba per sorprendre als soldats de l’exèrcit regular, en clau catalana, ja que només es va desenvolupar al Principat i responia a una lògica social i política catalana.

En un context de crisi social, econòmica i política, on eren freqüents els cops d’estat o “pronunciamientos”, i els descontentaments populars eren freqüents en forma de bullangues o revoltes, el canonge Benet Tristany va promoure des de Solsona un aixecament carlí contra el govern del General Narváez i la reina Isabel II a inicis de 1846. L’aixecament de Tristany va tenir èxit al pre-pirineu rural català, però també va ser seguit per l’aixecament dels carlins comandats per Pitxot al camp de Tarragona, a les serres de Prades i del Montsant.

L’aixecament, que només va tenir lloc al Principat, requeria una solució proposada des de la mateixa Catalunya. En aquest sentit, cal destacar iniciatives com ara la del liberal Tomàs Bertran i Soler, que va proposar la restauració de la Diputació del General (la Generalitat) com una mesura per pacificar el camp català.

Degut al seu reduït nombre i a l’escassa capacitat militar dels revoltats carlins, el govern espanyol va optar per reduir-los mitjançant la força i va enviar diversos destacaments de l’exèrcit regular a combatre les partides carlines. Els carlins, conscients de la seva inferioritat numèrica i militar, mai van proposar cap acció bèl·lica a camp obert contra les tropes regulars, i van optar per una guerra de guerrilles aprofitant el relleu del Principat i les complicitats entre les classes populars de les zones rurals, que sovint abastien o auxiliaven als guerrillers.

576_1336922761_074_Fira_Matiners_Avinyo_2012.jpg

Recreació d'una partida de Matiners, a la Fira d'Avinyó. Font: Nació Digital.cat

Les tropes governamentals del General Pavía van rebutjar les ofensives carlines amb relativa facilitat. Però a més a més, el General Pavía va ser prou hàbil com per comprendre que el carlisme català no podia ser derrotat només amb la força, i que calia trobar solucions pactades al conflicte. D’aquesta manera, Pavía va promoure un indult general als revoltats i va obrir les fronteres amb França (tancades des de l’inici de la guerra per impedir l’entrada de més tropes hostils als isabelins procedents de França).

1848, la primavera dels pobles

Amb tot, la guerra es va revifar l’any 1848, coincidint amb l’onada de revolucions a escala europea, coneguda com “la primavera dels pobles”: Les revolucions nacionalistes i democràtiques a Bohèmia (actual República Txeca), la Llombardia, el Vènetto o Bèlgica van fer tremolar el mapa dels imperis europeus i van accelerar processos independentistes o d’unificacions nacionals (com el cas italià i l’alemany), amb un fort accent democràtic i obrerista.

Catalunya no va ser aliena a l’esclat revolucionari europeu, i els grups republicanistes i obreristes de Barcelona i altres centres urbans i industrials del país van afegir-se a l’oposició armada al govern de Madrid. Aleshores es va produir un fet insòlit: grups republicans democràtics i obreristes van optar per la insurrecció armada tot afegint-se a les diverses partides carlines de l’interior. Aquest fenomen no es podria comprendre sense copsar el tarannà popular del carlisme català, un moviment revolucionari i no pas reaccionari, com sovint s’ha volgut presentar.

El General Cabrera va agafar el comandament de les partides carlines i va iniciar una marxa des d’Oceja (a la Cerdanya francesa), que va avançar, triomfal, fins les portes del Vallès i de la pròpia Barcelona, aconseguint importants victòries a Vidrà i Sant Jaume de Frontanyà i assetjant ciutats importants com ara Cervera, Terrassa o Lleida. Però les partides carlines no van tenir el suport popular necessari de les places urbanes per enderrocar el govern isabelí, i finalment la superioritat material i humana del bàndol governamental va propiciar la derrota dels matiners, i la retirada dels seus principals líders camí de l’exili.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús