Arxiu del mes: març 2014

Les arrels històriques del conflicte de Crimea

dimecres, 19/03/2014

Per comprendre el present, cal conèixer el passat. D’aquesta manera, podem copsar millor el present, i fins i tot, predir amb més o menys encert el futur. És el que intento en aquest escrit, un petit repàs a la història de Crimea.

La península de Crimea ha estat, al llarg de la seva història, un lloc de pas i terra de frontera, perifèria de diversos poders estatals i imperials establerts al voltant del mar negre al llarg dels segles. Terra de pas de víkings, mongols i turcs i poblada per tàtars d’origen asiàtic des de la baixa edat mitja, Crimea ha estat un autèntic mosaic ètnic, lingüístic i cultural.

La seva realitat actual beu directament dels successos i esdeveniments de la seva llarga història, però especialment de la seva vinculació a Rússia, molt més recent en el temps del que al president rus Vladimir Putin li agradaria per legitimar la seva annexió a Rússia. De fet, Crimea no va passar sota sobirania russa fins l’any 1792, quan l’imperi dels tsars va acabar amb el Khanat independent sorgit del procés desmembrador de l’antic imperi otomà. Amb tot, la rellevància de Crimea per l’imaginari rus és enorme, ja que representa una mena de baluard rus davant les “agressions imperialistes d’occident”, utilitzant la pròpia retòrica pro-russa. Crimea va ser l’escenari principal de la Guerra de Crimea (1853-56), conflicte on les potències europees van imposar la seva voluntat sobre Rússia, i també un escenari de la crueltat de la Segona Guerra Mundial. Per això, el valor simbòlic de Crimea per l’imaginari rus és enorme, ja que suposa un símbol patriòtic enfront les agressions d’occident.

La Guerra de Crimea (1853-56)

La Guerra de Crimea fou un conflicte que va enfrontar l’imperi dels tsars amb l’imperi del sultà otomà a mitjan segle XIX. El pretext de la guerra van ser uns altercats que va haver-hi a l’església de la Nativitat de Jerusalem, on una suposada agressió a membres de l’església ortodoxa van servir de pretext al tsar Nicolau II per declarar la guerra al sultà otomà, ja que l’administració de Jerusalem, els llocs sants i tota Palestina estava aleshores sota jurisdicció otomana.

Les tropes del tsar Nicolau II van derrotar els turcs a la batalla de Sinope, al mes de novembre de 1853, expulsant als otomans de Moldàvia i Valàquia (territori de l’actual Romania), deixant via lliure als russos per avançar en direcció Sèrbia, històrica aliada eslava de Rússia.

Les principals potències europees van veure un seriós perill de trencar el fràgil sistema d’equilibri de forces a la zona amb una eventual annexió de Sèrbia i els Balcans per part de Rússia, ja que suposaria una sortida al mar adriàtic a l’imperi rus (antiga aspiració russa des dels temps de Pere el Gran) i podria desequilibrar el tauler europeu. L’hegemonia russa als Balcans i al Mar Negre podria fer perillar els interessos comercials europeus amb orient, on França i Anglaterra estaven bastint els seus imperis colonials.

Així doncs, una coalició occidental liderada per França i Anglaterra i en la que hi formaven part l’imperi austríac i el Regne del Piemont van declarar la guerra a Rússia al mes de març de 1854.

Els aliats van optar per tallar les línies de subministrament russes tot inutilitzant la base marítima russa de Sebastopol i ocupant militarment la península de Crimea, a la retaguarda del gruix de les tropes del tsar, mobilitzades a Valàquia.

Les tropes aliades van aconseguir importants victòries inicials, com la batalla d’Alma l’any 1854, però Sebastopol no va rendir-se als occidentals i va decidir resistir. La batalla de Sebastopol va ser el primer cop a la història on es va utilitzar el modern sistema de trinxeres. La ciutat va aguantar durant més d’un any el setge dels aliats, abans de caure, finalment, al setembre de 1855. La ciutat havia resitit un potent exèrcit invasor molt superior en recursos humans i materials, i havia inflingit serioses baixes als enemics: es calcula que uns 118,000 soldats occidentals van perdre la vida durant el setge de Sabastopol. La batalla va ser ràpidament oblidada per Europa, però la valentia dels ciutadans i defensors de Sebastopol va quedar gravada a foc en l’imaginari popular rus com un exemple del seu esperit combatiu davant les agressions imperialistes d’occident.

 guerra_crimea.jpg

Els soldats europeus es trobaven al límit quan la mort sobtada del tsar Nicolau I va obligar al nou tsar Alexandre II a signar la pau amb occident per restablir l’ordre intern a l’imperi, havent de renunciar als projectes imperialistes del seu pare tot aprofitant l’enorme debilitat del decadent imperi otomà.

Finalment, la zona dels Balcans va ser annexionada per l’imperi austríac, iniciant un període de tensions internes entre les diverses realitats socials i culturals que ha arribat fins als nostres dies.

La campanya de Crimea (1941-44)

Crimea va tornar a ser l’escenari de la pugna entre Rússia i una potència europea durant la Segona Guerra Mundial. Les tropes del III Reich van ocupar la península de Crimea l’any 1941, però les tropes soviètiques van fer-se fortes a les places de Kerch i, novament, Sebastopol. La ciutat de Sebastopol va tornar a oferir una resistència heroica davant les tropes nazis, però finalment va caure al juliol de 1942.
L’ocupació nazi va durar dos anys, ja que el mes de maig de 1944 va ser alliberada pel IV exèrcit ucraïnès. De nou, Sebastopol s’havia convertit en una icona de l’esperit de resistència rus enfront les agressions imperialistes occidentals.

Deportació tàrtara i repoblació russa

Un cop acabat el conflicte, el secretari general de la Unió Soviètica, Ióssif Stalin, va acusar als tàtars -comunitat d’origen asiàtic establerts a Crimea des de la baixa edat mitja- de col·laboracionistes amb els ocupants nazis i va començar a realitzar deportacions massives dels tàrtars cap a l’Àsia Central i Sibèria. Molts tàrtars van morir de gana o malalties durant el seu exili forçós.

Per omplir els buits poblacionals de Crimea, Stalin va iniciar un procés repoblador amb l’enviament de colons russos que van omplir la península fins convertir-se en el primer grup ètnic i cultural.

Canvi de sobirania

Amb tot, la península de Crimea va passar a formar part de la sobirania ucraïnesa l’any 1954, quan l’aleshores president soviètic Nikita Krusxev (o Khrusxov) va decidir que la península de Crimea passés a formar part de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna com a regal d’aniversari dels 300 anys de la pau de Pereiaslav, que va suposar, de facto, la unió de Rússia i Ucraïna.

Malgrat el canvi de sobirania administrativa, Crimea va continuar essent una península eminentment russa, ja que la majoria de la població de Crimea eren d’ètnia i parla russa d’ençà de l’expulsió forçosa dels tàrtars.

Quan la URSS va desaparèixer, l’any 1991, la majoria russa de Crimea ja va intentar restituir Crimea a la Federació Russa, o si més no, convertir-la en una república independent que orbités al voltant de Moscou. Però aquells primer intents -amb un referèndum aclaparador a favor de restituir Crimea com entitat independent d’Ucraïna- no va reeixir a causa de la debilitat del president rus d’aleshores, Boris Ieltsin.

Finalment, es va trobar una fórmula acordada per Kíev i Moscou per garantir la governabilitat de Crimea, consistent en una autonomia administrativa per part d’Ucraïna a la península, alhora que la pròpia Ucraïna romangués gravitant al voltant de Rússia i responent als interessos de Moscou i de les zones de majories ètniques i lingüístiques russes.

Però la crisi de 2014 ha fet saltar pels aires el fràgil equilibri existent a Crimea (i altres zones de l’est d’Ucraïna), provocant que la població russa de Crimea i la pròpia opinió pública russa es posicionin a favor de la reintegració de Crimea sota sobirania russa, donat el caràcter simbòlic de Crimea per l’imaginari rus.