Arxiu del mes: febrer 2014

Ferrari i el “Cavallino Rampante”

divendres, 28/02/2014

Segurament el “Cavallino Rampante” de Ferrari és una de les icones més conegudes, respectades i admirades del món del motor. El que molta gent no sap, però, és la història del seu origen.

De jove, Enzo Ferrarri era un pilot-mecànic de competició de l’escuderia Alfa Romeo, la gran potència automobilística de la primera meitat del segle XX. El 17 de juny de l’any 1923 el jove Enzo Ferrari va aconseguir la victòria al circuit Savio, a la ciutat de Ravenna. Durant la celebració i homenatge al campió, en Enzo Ferrari va conèixer els comtes Baracca, membres de la noblesa local i pares d’Enrico Baracca, un heroi de l’aviació italiana durant la Primera Guerra Mundial.

Enzo_Ferrari_-_Wheel_of_a_racing_car.jpg

Enzo Ferrari als anys 20.

Enrico Baracca, el primer “Cavallino Rampante”

En Enrico Baracca, que havia arribat al grau de major de l’exèrcit italià i havia obtingut 34 victòries als cels europeus, va ser l’as de l’aviació italiana durant el conflicte. Al comandament d’un SPAD XIII de fabricació francesa -curiosament el mateix avió que pilotava un altre il·lustre as amb una gran relació esportiva, en Maurice Boyau– va aterrir als pilots de l’antic imperi austro-hongarès.

En Baracca utilitzava un amulet en forma de pintura al fuselatge de la seva nau: un cavall vermell sobre un núvol blanc, amb la cua apuntant cap per baix. Aquesta pintura sempre li havia donat sort durant els seus enfrontaments aeris, dels que havia sortit sempre victoriós.

Baracca.jpg

Enrico Baracca i el seu SPAD XIII amb el "Cavallino Rampante"

Però la sort de l’heroi italià va canviar dràsticament el 23 de gener de 1918, pocs mesos abans del final de la guerra. Aquell dia l’Enrico Baracca havia tornat victoriós del combat, però va decidir tornar el mateix dia al camp de batalla per frenar des del cel l’ofensiva austro-hongaresa sobre Treviso, al Vèneto. L’Enrico no va esperar que els mecànics acabessin de repostar el seu SPAD XIII amb el “Cavallino” pintat, i va agafar un altre model disponible en aquell moment a la base, un SPAD VII. Aquell va ser l’últim acte de servei de l’Enrico, ja que va ser abatut, segurament per un tret de fusell des de terra -igual que Manfred Von Richtofen, conegut popularment com el Baró Roig, curiosament- sobre els camps de Treviso.

“Il Cavallino” es converteix en el símbol de Ferrari

Els pares de l’heroi van proposar al jove Enzo Ferrari la possibilitat d’utilitzar el mateix amulet que el seu fill durant les seves curses -recordem que en aquells anys les mesures de seguretat dels bòlids distaven molt de les actuals i els accidents mortals eren habituals durant les carreres-. En Enzo Ferrari va acceptar de bon grat, ja que no tenia cap amulet o distintiu personal a les curses (com si tenia el seu company d’Alfa Romeo i amic personal Ugo Sivocci, que moriria pocs mesos després durant una carrera).

Però Ferrari va modificar una mica la seva insígnia. Va pintar “il Cavallino” de color negre en record a tots els herois caiguts durant la Primera Guerra Mundial sobre un fons groc, en honor als colors de la ciutat d’Enzo Ferrari, Mòdena. També va orientar la cua del cavall mirant cap amunt.

L’Enzo Ferrari va utilitzar el símbol de Baracca com emblema personal fins a 1929, quan es va retirar com pilot i va assumir la direcció de l’escuderia Alfa Corse, la secció esportiva i de carreres de la casa Alfa Romeo. La primera victòria de la Ferrari com cap de curses no es va fer esperar, ja que va guanyar la primera carrera que va disputar: les 24 hores d’SPA-Francochamps de 1932. Així, els Alfa Romeo Corse de Campari i Nuvolari (dos campions mundials dels anys 30) lluïen el “Cavallino Rampante” de Ferrari als circuits de mig món mentre sumaven victòries i mostraven al món la superioritat automobilística italiana.

2889-11.jpg

Un cotxe campió: l'Alfa Romeo de Nuvolari amb "il Cavallino Rampante".

Després de la Segona Guerra Mundial l’escuderia Ferrari va independitzar-se de la casa Alfa Romeo i es va constituir com una escuderia independent, que va utilitzar, des del primer moment, l’emblema del “Cavallino Rampante”. El “Cavallino” no va haver d’esperar massa per regnar a l’asfalt, ja que l’any 1951 Ascari es va convertir en el primer pilot que guanyava el campionat del món de Fórmula 1 al volant d’un Ferrari.

Avui en dia, “il Cavallino Rampante” s’ha convertit en una icona global, gràcies a les més de 5.000 curses guanyades per l’escuderia Ferrari al llarg de mig segle de vida i als 25 títols mundials de Fórmula 1.

Com curiositat, també val la pena esmentar que la marca de motos Ducati també va utilitzar l’emblema del “Cavallino” els anys 1956-61, ja que el fundador de Ducati, Fabio Taglioni, era nascut a Lugo, la mateixa ciutat que Baracca, i va voler utilitzar l’emblema de l’heroi de l’aviació en honor seu.

Per acabar, us deixo amb un curt vídeo sobre la història del “Cavallino Rampante”:


 

 

El CADCI, l’expressió del catalanisme popular

diumenge, 9/02/2014

El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) fou una organització creada l’any 1903 a Barcelona, amb finalitats mutualistes i un marcat accent catalanista.

Si bé el CADCI va orbitar al voltant del catalanisme conservador de la Lliga Regionalista durant els seus primers anys de vida, a partir de la dècada de 1910 i després d’episodis com ara la Setmana Tràgica o la vaga general de 1917 el CADCI es va anar escorant a posicions obertament obreristes,alhora que anà prenent també funcions sindicals.

6cadci2.jpg

El segell del CADCI

Però a més a més de les seves funcions sindicals i mutualistes, el CADCI va ser també un important difusor cultural i social del catalanisme obrerista, gràcies a haver organitzat activitats com ara les Escoles Mercantils Catalanes, i ser el nucli fundador de diverses entitats escoltistes i excursionistes. La seva implantació social es complimentava amb la creació de diverses eines pels associats, com ara una Cooperativa de consum pròpia. Fins i tot el CADCI va tenir presència al teixit esportiu del país, mitjançant clubs de futbol satèl·lits (cas del Barcino Futbol Club), o seccions esportives de rugbi, atletisme i ciclisme. La seva implantació social al territori va extendre’s amb l’obertura de nous seus als principals centres productius del país, a ciutats com ara Reus, Girona, Terrassa i Sabadell.

La persecució de l’obrerisme catalanista

L’activitat sindical, mutualista i el caràcter catalanista i aglutinador de les classes populars del país van propiciar la il·legalització i persecució del CADCI i els seus dirigents durant els anys de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Durant els set anys de dictadura de Primo de Rivera molts membres del CADCI van ser empresonats i processats, acusats de conspiracionistes, marxistes i separatistes, i els locals foren ocupats pels Sindicats Blancs o Sindicats Lliures, sindicats no combatius ni reivindicatius organitzats per les patronals i afectes a la dictadura.

El CADCI va abandonar la clandestinitat l’any 1931, amb l’adveniment de la Segona República Espanyola (1931-36). Va ser durant els anys 30 que el CADCI va inscriure’s definitivament a l’òrbita del catalanisme polític d’esquerres, amb diversos militants i dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -com en el cas del president del CADCI Francesc Xavier Casals i Vidal, que seria conseller de Treball del primer govern Macià-, però també d’altres partits i sensibilitats, com ara membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC), d’Estat Català (EC), del Partit Català Proletari (PCP) i d’Unió Socialista de Catalunya (USC), embrió del futur Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Els fets del Sis d’Octubre

De fet, el tarannà obrerista i catalanista del CADCI va propiciar que fos un dels escenaris principals dels fets del Sis d’Octubre de 1934. La derogació a Madrid de la Llei de Contractes de Conreus aprovada pel Parlament de Catalunya va provocar la insubmissió del govern del President Companys davant el govern conservador de Madrid. El President Companys va proclamar la República Catalana, cosa que va ser immediatament contestada pel govern central amb la supressió de la Generalitat i l’enviament de les tropes per ocupar la Generalitat.

La insubmissió de Companys va ser recolzada per diversos membres del CADCI, que es van fer forts a la seu de la rambla de Santa Mònica i es van enfrontar a les tropes espanyoles, que els van desallotjar a canonades. Dos d’ells van trobar-hi la mort. Eren els senyors Jaume Compte i Canelles, Amadeu Bardina i Manuel González Alba, tots ells dirigents del Partit Català Proletari (PCP).

La seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, després del bombardeig de l'exèrcit espanyol arran dels fets del 6 d'octubre.

Desaparició i refundació

Finalment, durant els primers mesos de guerra civil la secció de treball i sindical del CADCI va integrar-se a la UGT, i fou finalment clausurat i expropiat després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el mes de gener de 1939. Els seus locals van ser ocupats per la Falange i per l’exèrcit

Malgrat tot el CADCI va mantenir-se actiu a l’exili de la mà del seu president Pere Aznar i Seseres -també membre del Partic Català Proletari-, a Santiago de Xile i a Buenos Aires. Després de la mort de Franco el CADCI va tornar a inscriure’s al Registre Mercantil, i retornà a la legalitat l’ant 1977, iniciant una tasca de recuperació documental i patrimonial que encara dura avui.

El CADCI del segle XXI és una entitat diferent, ja que té com finalitat principal la promoció del comerç català, però que ja no es defineix com entitat sindical i mutualista.