Arxiu del mes: setembre 2013

La matança de Cambrils

dijous, 26/09/2013

La batalla -més ben dit, matança- de Cambrils va ser un dels primers esdeveniments de la Guerra dels Segadors (1640-1659), un conflicte derivat de la Guerra dels 30 anys i que suposà que Catalunya esdevingués l’epicentre d’un conflicte global entre les dues principals potències militars del seu temps, Espanya i França.

La rebel·lió catalana va començar al mes de juny de 1640 (el dia del Corpus de Sang) quan els segadors van iniciar la revolta contra les forces d’ocupació castellanes i van assassinar al virrei de Catalunya, en Dalmau de Queralt i de Codina, comte de Santa Coloma. Aquell fet va iniciar un procés bèl·lic que va acabar amb la desfeta catalana i la partició del país en dues parts en virtut del Tractat dels Pirineus de 1659, que suposava l’annexió de la Catalunya Nord al regne de França i l’inici de la persecució i opressió de qualsevol manifestació de cultura catalana al nord de les Alberes.

Els_segadors.jpg

EL Corpus de Sang (7 de juny de 1640) suposà l'inici de la Guerra dels Segadors.

Però la insurrecció contra Castella no va ser uniforme arreu del Principat de Catalunya. Els territoris del sud del país -on no hi havia hagut massa malestar per l’allotjament de les tropes castellanes i el poder de la noblesa rural i l’església encara era predominant- no van rebre amb massa entusiasme la insurrecció catalana. De fet, la ciutat de Tortosa va rendir la ciutat a les tropes castellanes a la tardor del mateix 1640, i des de la capital del Baix Ebre les tropes castellanes van començar una marxa que les havia de portar a prendre Barcelona abans d’acabar l’any.

Les tropes castellanes van derrotar els destacaments defensius catalans situats al Perelló i al Coll de Balaguer, un dels passos més dificultosos de tota la Costa Daurada, on les tropes catalanes havien preparat un sòlid aparell defensiu, que malauradament no va ser suficient per frenar els exèrcits de Felip IV.

Cambrils era la vila emmurallada més propera al front obert per les tropes castellanes, i va ser en aquesta població on els catalans van decidir presentar batalla a l’exèrcit castellà. Entre el 13 i el 16 de desembre de 1640 els defensors de Cambrils van intentar tallar l’avanç de les tropes castellanes sota les ordres del baró Antoni d’Armengol.

La mala coordinació dels defensors de la vila i el bon paper de la cavalleria castellana va propiciar la desfeta catalana, que va intentar aguantar, sense èxit, les escomeses d’un exèrcit molt superior en homes i material. Les forces catalanes no sobrepassaven dels 4.000 miquelets, mentre que els castellans disposaven de més de 20.000 soldats d’infanteria, 3.000 homes de cavalleria i diverses peces d’artilleria.

miquelets1.jpg

Els miquelets van defensar la vila de Cambrils abans de l'engany dels castellans.

En aquestes condicions, la defensa de la vila esdevenia inviable, cosa que va propiciar que el governador de Cambrils, el citat Antoni d’Armengol, va pactar la rendició i capitulació de la vila amb el comandant en cap castellà Pedro Fajardo de Zuñiga y Requesens, marquès de Los Vélez i futur virrei de Catalunya, nomenat en substitució del defenestrat comte de Santa Coloma. L’acord preveia, entre altres, respectar la vida dels habitants de la vila i les seves pertinences, així com la dels soldats encarregats de la defensa de la plaça.

Però els castellans no van complir la seva paraula, i l’ocupació castellana de la vila va derivar en una autèntica matança. Els soldats que es rendien van ser executats al ser desarmats tan bon punt van sortir de les muralles de Cambrils, i els càrrecs i oficials de la vila van ser condemnats a mort pel procediment de garrot vil, i els seus cadàvers penjats a les muralles de la vila. A més a més, tot Cambrils va ser saquejat per la soldadesca castellana abans de continuar la seva ofensiva cap a la ciutat de Barcelona.

Encara avui resulta difícil quantificar els danys ocasionats per la matança causada per part dels castellans a la vila de Cambrils, que va trigar ben bé un segle i mig en tornar a recuperar el seu potencial humà i comercial després dels fets de 1640. Com epitafi de tota aquesta història, és convenient assenyalar que l’exèrcit de Pedro Fajardo de Zuñiga y Requesens va ser derrotat per les tropes catalanes a les portes de Barcelona durant la batalla de Montjuïc, tot just un mes després dels fets de Cambrils.

Hiroshima i Nagasaki

dimecres, 18/09/2013

L’estiu de 1945 la Segona Guerra Mundial vivia els seus darrers dies. A Europa el Tercer Reich ja havia estat derrotat, però al teatre d’operacions del Pacífic la guerra encara continuava. L’imperi Japonès havia decretat la resistència a ultrança en una guerra que no podia guanyar, tractant de dilatar la derrota el màxim de temps possible en el temps, mirant d’esgotar el material humà militar dels nord-americans i els seus aliats.

Els Estats Units no estaven disposats a continuar molt temps més en una guerra que encara es preveia llarga i que podia passar una factura important als nord-americans i a les seves forces armades. A més a més, calia justificar l’enorme inversió econòmica que els Estats Units havien sufragat amb el Projecte Manhattan, que cercava la construcció de la bomba atòmica per derrotar definitivament a les forces de l’eix. La derrota de l’Alemanya nazi, sumada a l’arribada de científics provinents del Tercer Reich (i que havien desenvolupat els coets a reacció V-1 i V-2) van accelerar la fase final de la construcció de la bomba atòmica. Així doncs, la versió definitiva de la bomba atòmica va ser provada el 16 de juliol de 1945 al desert de Nou Mèxic, amb un resultat destructiu superior al previst per l’equip dirigit per Oppenheimer.

Deu dies després de la darrera prova atòmica els Estats Units van donar un ultimàtum a l’Imperi Nipó. A la Declaració de Postdam el president Roosvelt i els seus aliats van fixar les condicions per la rendició japonesa, rebutjades immediatament pel govern japonès. Va ser aleshores quan la casa Blanca va donar llum verda a l’ús de la bomba atòmica contra el Japó, amb la voluntat de causar el dany més gros possible per acovardir el govern japonès i de la seva població civil. La mostra de la capacitat destructiva de la nova arma havia de generar una por psicològica que portés als japonesos a signar la rendició del seu país.

Els objectius escollits van ser Hiroshima i Nagasaki, tot i que en un començament la ciutat escollida era Kyoto, en ser la ciutat on residia l’emperador del Japó. Hiroshima, que aleshores tenia més o menys un quart de milió d’habitants, era un centre d’avituallament de les tropes japoneses, a més d’un nus de comunicacions de primer ordre.

El 6 d’agost de 1945 va ser el dia escollit pels nord-americans per llançar la primera bomba nuclear de la història llençada sobre població civil. La bomba, anomenada “Little Boy” (noiet, o noi petit) va ser llançada pel bombarder Enola Gay a les 8.15am, hora local. La destrucció va ser total en un radi d’un quilòmetre i mig, mentre que els incendis van encarregar-se de destrossar la resta d’edificis de la ciutat, matant a 70.000 persones al moment de l’impacte i vora el doble durant els dies posteriors, a conseqüència dels incendis derivats per l’atac nuclear i als ferits per l’atac nuclear.

h31_01.jpg

Aspecte de la ciutat d'Hiroshima després de l'atac nuclear.

Tres dies després, el 9 d’agost de 1945, l’exèrcit de l’aire dels Estats Units (USAF) va completar el segon atac nuclear sobre el Japó. En aquesta ocasió un B-29, armat amb una bomba nuclear anomenada Fat Boy (noi gras) amb una potència destructiva dos cops superior a la d’Hirosima. Curiosament Nagasaki no era l’objectiu principal de l’atac sinó el secundari, ja que la primera opció, la ciutat de Kitakyūsh, va haver de ser descartada a causa de les males condicions meteorològiques. Tot i tenir una potència destructiva superior, l’impacte destructiu de la bomba de Nagasaki va ser menor al d’Hiroshima, a causa de l’orografia de la ciutat i a les mateixes construccions urbanes.

L’impacte psicològic del bombardeig nuclear sobre la població japonesa va ser efectiu, ja que el 15 d’agost l’emperador del Japó va adreçar-se a la nació per la ràdio, anunciant la rendició del seu país. Va ser el primer cop que els japonesos escoltaven la veu del seu emperador per la ràdio, i va suposar el punt final a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, tot just havia començat una nova era, l’era nuclear, on les grans potències van iniciar una cursa a corre-cuita per disposar d’un gran arsenal nuclear (que per sort, fins al dia d’avui, no s’ha tornat a utilitzar).