Arxiu del mes: juny 2013

La revolta desembrista

dijous, 20/06/2013

Sovint, quan els historiadors parlem de la Revolució Russa de 1917 prenem les protestes urbanes de 1905 -causades per les condicions de vida de les classes populars a les grans ciutats russes i per la crisi social econòmica i política oberta arran la derrota contra els Japonesos aquell mateix any- com punt de referència i origen dels revolucionaris russos que van prendre al poder entre febrer i octubre de 1917.

Però igual d’important -i molt menys coneguda i analitzada per la historiografia- per l’imaginari revolucionari rus va ser la revolta desembrista (també la podeu trobar escrita com “!revolta decembrista” o “decabrista”) de 1825. Mal organitzada i pitjor executada, aquesta insurrecció militar volia modernitzar la política i la societat de la Rússia del primer terç del segle XIX, on perduraven encara moltes estructures feudals i semi-esclavistes, amb un règim autocràtic i corrupte que no era capaç de vetllar pel creixement econòmic i demogràfic de l’imperi.

Els detonants de la revolta

La revolta desembrista té l’origen en un grup d’oficials de l’exèrcit rus -aleshores controlat per l’aristocràcia, que ocupava els llocs de major rang dins les forces armades- que van viatjar a Europa (especialment a França, l’actual Alemanya i als Països Baixos) com integrants dels exèrcits de la Santa Aliança, una força militar creada al Congrés de Viena, al 1815, que tenia l’encàrrec de mantenir l’ordre senyorial i absolutista al vell continent un cop derrotades les tropes de Napoleó. La Santa Aliança, creada per iniciativa russa, va haver de sufocar alguns esclats revolucionaris a l’Europa occidental i meridional, i en aquest context alguns dels joves oficials russos van entrar en contacte amb els cercles liberals i intel·lectuals de l’Europa post-napoleònica.

Al retornar al seu país d’origen molts d’aquells joves oficials van ingressar en cercles lliurepensadors i societats secretes, com ara la maçoneria. Aquells petits nuclis intel·lectuals eren sovint reduïts i teòrics, però poc donats a la praxis política, donada l’enorme diversitat de sensibilitats i tendències ideològiques dels seus membres. El que tenien molt clar totes aquelles lògies i societats secretes era que l’Imperi Rus necessitava modernitzar les seves estructures productives, socials i polítiques per mantenir el país com una potència de primer ordre en el context internacional. En secret, els cercles lliurepensadors somiaven amb una Rússia monàrquica i constitucional, amb unes estructures productives eficients i una burocràcia efectiva que mantingués sanejada l’economia del país.

En aquest context, el tsar Alexandre I -que havia mantingut el control de l’imperi amb una mà fèrria- va morir al mes de desembre de 1825, en condicions certament estranyes i sense fixar qui havia de ser el seu successor. Alexandre I ja sabia que el seu fill gran, Constantí -el nét favorit de la tsarina Catalina la Gran, que havia projectat conquerir l’Imperi Otomà per reconvertir Istanbul en Constantinoble, crear un regne cristià satèl·lit de l’Imperi Rus i posar-hi Constantí com a sobirà- havia renunciat, en secret, al tro de Rússia. Constantí, a qui se li atribuïen tendències lliberals per la seva francofília, exercia de governador de Polònia i estava casat amb una noble polonesa en segones núpcies, cosa que impossibilitava el seu accés al tro de Rússia. Finalment, el tro de Rússia va recaure sobre el germà petit del tsarévitx, Nicolau, que a partir d’aleshores fou anomenat Nicolau I, davant l’estupefacció i el descontentament dels militars lliberals, que van decidir organitzar-se i passar a l’acció per situar a Constantí al tro de Rússia en detriment del seu germà petit, que tenia fama d’autoritari i poc amic a la modernització del règim i l’obertura exterior.

L’esclat revolucionari

L’escenari escollit pels insurrectes fou l’acte de coronació del nou tsar. Segons els plans dels revoltats, un cop d’estat simultani a Moscou, Sant Petersburg i a les principals casernes d’Ucraïna i Polònia havien de bastar per prendre el poder i nomenar Constantí nou tsar de totes les Rússies, sense el coneixement –teòric- d’aquest. L’acció principal havia de passar a la capital, Sant Petersburg, on els oficials amotinats havien de prendre el Palau d’Hivern amb el suport de les seves tropes.

El 14 de desembre de 1825 els amotinats, les seves tropes i alguns civils van irrompre a la Plaça del Senat de Sant Petersburg sota el crit de “Visca Constantí i visca la Constitució!”. Els interrogatoris posteriors van revelar que molts dels soldats participants només complien les ordres dels seus superiors i no eren conscients de protagonitzar un cop d’estat, fins al punt que algun d’ells va afirmar que “la Constitució és la dona de Constantí”.

Desembristes Vassili.jpg

Els militars amotinats a Sant Petersburg. Obra del pintor rus Vasily Timm.

Els oficials amotinats i els seus homes van trobar-se amb l’oposició de soldats que s’havien mantingut fidels al nou tsar Nicolau I i no deixaven prendre el poder als sublevats. Al capvespre el nou tsar va ordenar obrir foc d’artilleria contra els insurrectes, que van ser finalment dispersats deixant un reguitzell de sang. Les poques casernes que es van aixecar a favor de la revolta lliberal també van ser sufocades en qüestió de dies. Només a Polònia i Ucraïna els cercles dels joves oficials revolucionaris van poder teixir una xarxa d’insurrectes capaç de fer trontollar l’autoritat del nou tsar Nicolau I, però les tropes fidels al tsar van fer valer la seva superioritat numèrica per sufocar una revolta condemnada al fracàs des del primer moment.

La repressió tsarista, llavor revolucionària

La repressió contra els protagonistes de la revolta per part del govern del nou tsar Nicolau I va ser brutal, i va sobrepassar el marc de les forces armades: qualsevol persona sospitosa d’estar vinculada amb alguna societat secreta o de simpatitzar amb els ideals il·lustrats i/o lliberals va ser jutjada, empresonada i enviada a realitzar treballs forçats a Sibèria, cosa que a la pràctica equivalia a una sentència de mort. Els cinc líders i cervells dels desembristes van ser condemnats a la forca a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg, per escarni i avís de qualsevol que volgués desafiar l’autoritat del tsar Nicolau I.

x1-z5_094.jpg

Joves oficials, empresonats i ajusticiats en públic per dissuadir futurs revolucionaris.

En definitiva, la revolta desembrista (o decabrista) va ser la primera temptativa seriosa d’intentar modernitzar Rússia i les seves estructures socials, polítiques i econòmiques, i els protagonistes van esdevenir en icones idealitzades en les que s’inspirarien els ideòlegs i líders revolucionaris posteriors, com Bakunin, Kropotkin o Vladimir Iulianovitx Lenin. Malauradament, la revolta desembrista va provocar una dèria paranoica per part del tsar Nicolau I i els seus successors, cosa que va provar un augment significatiu de l’autoritarisme i el control absolutista per part dels tsars i la seva posició contrària qualsevol modernització política econòmica o social de l’Imperi Rus.