Arxiu del mes: març 2013

Quan Tàrraco va ser la capital de l’Imperi Romà

dijous, 28/03/2013

L’actual ciutat de Tarragona encara conserva vestigis orgullosos del seu passat imperial. Fundada l’any 218 a.C. pels germans Escipió en el context de la Segona Guerra Púnica -que enfrontaven a Roma i Cartago- sobre una base ibèrica, la ciutat va esdevenir en poc temps un dels principals focus culturals, polítics i militars de l’imperi Romà a la Mediterrània occidental i la porta d’entrada del procés de romanització a la península ibèrica.

La ciutat, ben comunicada, sanejada i amb un clima privilegiat va convertir-se en capital provincial (en primer lloc de la província de l’Hispània Citerior i posteriorment de la Tarraconense) gràcies a que es va convertir en una base logística de les legions romanes durant la conquesta de la península ibèrica i en un empori comercial de primer ordre des d’on s’exportaven productes com el vi, el garum (salsa de peix molt apreciada pels romans) o l’oli d’oliva arreu del Mediterrani, afavorint l’aparició de factories i manufactures que creaven riquesa i activitat econòmica als que calia sumar l’extensa xarxa de comerciants i mercaders que operaven des de la ciutat.

Tàrraco esdevé capital

Però el moment de màxim esplendor de la ciutat de Tàrraco va ser el període comprés entre els anys 26 i 25 aC, quan l’emperador Octavi August va residir-hi per dirigir personalment les campanyes militars romanes a la franja cantàbrica. La ciutat va esdevenir aleshores la capital del món romà, ja que la presència de l’emperador va anar lligada a un procés de renovació urbanístic que suposà la creació a la zona alta de la ciutat d’un gran Fòrum provincial i de l’edificació d’un gran temple dedicat a August a la part baixa de la ciutat, al que calia sumar el gran temple imperial situat a la zona alta de Tàrraco (emplaçat on actualment s’hi troba la catedral de Tarragona), a més de la construcció d’un circ dedicat a les cuses de quadrigues a la part baixa de la ciutat, que sumat a un teatre preexistent (ja que fou construït mig segle abans) monopolitzaven l’oci de la ciutat.

tarraco.jpg

Plànol de l'antiga ciutat de Tàrraco al segle II de la nostra era, on s'hi poden apreciar els edificis més importants.

Durant aquells dos anys la ciutat rebia emissaris i funcionaris imperials d’arreu del món conegut, cosa que va servir per situar la ciutat al mapa del món i convertir la ciutat en el gran epicentre cultural i polític del Mediterrani occidental.

Tàrraco, far de la península

Després del breu període de capitalitat imperial, la ciutat de Tàrraco va seguir creixent en importància i població, cosa que va comportar la necessitat d’abastir la ciutat d’aigua, ja que el riu Francolí al seu curs baix no era suficient per cobrir tota la demanda de la població local, especialment després de la construcció de les termes de la ciutat, un dels epicentres de la vida social a Tàrraco. Va ser aleshores quan es va projectar la construcció d’una canalització que portava l’aigua des de la capçalera del Francolí fins la ciutat, mitjançant la construcció del gran Aqüeducte de les Ferreres, encara avui visible des de l’Autopista AP-7.

img_0000047.jpg

Vista parcial de l'Aqüeducte de les Farreres, que abastia l'antiga Tàrraco.

Durant el mateix segle I es va projectar la construcció de nous equipaments d’oci, com ara l’amfiteatre (on tenien lloc les lluites de gladiadors i altres espectacles com la lluita entre feres) i de monuments commemoratius o funeraris, com ara l’Arc de Berà o la Torre dels Escipions, convertint a la ciutat de Tàrraco en el centre de referència de la cultura romana a Catalunya i de tota la península ibèrica.

La crisi de la ciutat

Tàrraco va iniciar la seva decadència al segle III de la nostre era, en el marc generalitzat de depressió econòmica i crisi generalitzada del Baix Imperi. L’any 260 la ciutat va ser saquejada pels Vàndals (un poble germànic que va acabar instal·lat a Àfrica). Encara va haver-hi temps per què Tàrraco es convertís en un gran centre de difusió paleocristià, especialment a partir del segle III i IV.

Però la caiguda de l’Imperi Romà d’occident l’any 476 comportà la decadència final de la ciutat. El nou poder visigot va optar per vincular els seus centres de poder en la veïna Bàrcino (Barcelona) i posteriorment va fixar la capitalitat a Toletum (Toledo), ignorant l’antiga capital romana. La ciutat de Tàrraco va esdevenir aleshores un centre religiós -ja no polític, social o militar- de primer ordre, ja que era la seu metropolitana de la Tarraconense, on residia el bisbe de la ciutat, que amb el temps va esdevenir l’autèntica autoritat municipal.

Però aquesta vinculació de la ciutat com seu religiosa va significar la sentència de mort definitiva per la ciutat quan a partir de l’any 711 les tropes musulmanes de Tàreq i Mussa inicien la conquesta militar de l’antic regne visigot. La ciutat de Tàrraco, segurament animada pel cabdill Ardó -successor del defenestrat Àkhila (o Àquila)- i dirigida pel bisbe Pròsper, va decidir oposar resistència i no rendir-se als invasors musulmans. Les tropes dirigides per Mussa van atacar la ciutat, que va oferir una gran resistència. Fruit d’aquesta resistència aferrissada Mussa va decidir saquejar i destruir la ciutat quan la va haver conquerit, una acció que pretenia alliçonar als autòctons del que podia passar a aquells que decidissin oposar-se al domini dels nous senyors de la península ibèrica.

Tarraco1.jpg

Restes de l'amfiteatre de Tarragona.

Des de la conquesta musulmana de 713 i la seva posterior destrucció fins la conquesta cristiana de la ciutat per part de les tropes de Ramon Berenguer III l’any 1116 la ciutat va restar pràcticament deshabitada i abandonada, i va esdevenir una pedrera a l’aire lliure on qualsevol podia reaprofitar els blocs de pedra i marbre dels edificis abandonats pel seu ús particular. L’antiga Tàrraco havia deixat pas a la ciutat de Tarragona, que mai oblidaria el seu passat gloriós de capital imperial.

Per acabar, us proposo el visionat d’un vídeo elaborat pel Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, titulat “Tarraco civitas ubi ver aeternum est”, que significa “Tàrraco, la ciutat de l’eterna privarea”, en referència a una frase de l’emperador Adrià destinada a la ciutat:


Franco i l’anglès

dimarts, 26/03/2013

El dictador espanyol Francisco Franco va ser un malson per milions de persones, que van conviure quaranta anys amb la por i la repressió d’un règim totalitari, criminal i violent. Per això trobo especialment divertit els moments que ridiculitzen el monstre dictatorial del general gallec, com ara un vídeo en anglès que va realitzar el dictador durant la Guerra Civil per la BBC i que anava adreçat al poble britànic.

El text que va llegir Franco era aquest: “Thanks to the thousands of souls who follow our movement in defense of civilzation and thanks to all those who hear this words, to spread them all over the world: Country, religion, family. This is our aim and dream.”, que traduït al català vindria a dir “Gràcies a les milers d’ànimes que segueixen el nostre moviment en defensa de civilització i gràcies a tots els que escolten aquestes paraules, per difondre arreu del món: Nació, la religió, la família. Aquest és el nostre objectiu i somni.” Tanmateix, la pronunciació del dictador distava molt dels estàndards mínims exigits per ser entesa pels ciutadans britànics (o de qualsevol indret del món):