Arxiu del mes: gener 2013

El setge de Leningrad

dilluns, 21/01/2013

El setge de Leningrad és un dels episodis més foscos i sagnants de la Segona Guerra Mundial, però sovint ha estat oblidat dels esdeveniments principals del conflicte. Sense anar més lluny, la batalla d’Stalingrad, per posar un exemple, ha estat molt més reconeguda a nivell mediàtic que no pas la resistència de l’antiga capital dels tsars.

Leningrad (avui Sant Petersburg) era un dels principals objectius de la Wehrmacht a l’inici de la campanya d’invasió de la Unió Soviètica. Per Hitler, la ciutat tenia un valor simbòlic enorme (al ser la ciutat on va començar la Revolució Russa i portar el nom del dirigent bolxevic, i aquesta havia de ser destruïda, arrasada i esborrada del mapa del nou ordre mundial del Tercer Reich.

Mapa del front de batalla de Leningrad en els anys 1941 i 1942.

El setge va començar el 8 de setembre de 1941, quan els soldats alemanys van arribar a les portes de la ciutat i van encerclar-la, aïllant-la de la resta de territori soviètic. Quan van arribar-hi, els comandaments alemanys van descobrir que la ciutat havia estat fortificada a consciència, cosa que hauria retardat l’avanç fulgurant de la Wehrmacht sobre el territori soviètic. Així doncs, l’alt comandament alemany va decidir que els exèrcits alemanys continuessin la campanya ofensiva deixant un destacament encerclant Leningrad i iniciant un  llarg setge que va durar gairebé nou-cents dies.

Durant aquest temps, els tres milions d’habitants de Leningrad van haver de patir la manca de recursos i subministraments, a més dels sistemàtics bombardejos alemanys contra els objectius civils i militars de la ciutat. L’alt comandament alemany havia decidit que si no podien entrar a la ciutat, deixarien que aquesta morís de fam i de fred abans d’esborrar-la del mapa. El que no sabien els habitants de la ciutat és que en cas que els alemanys entressin a la ciutat, el propi exèrcit soviètic volaria Leningrad mitjançant una xarxa d’explosius subterranis col·locats per ordre del mateix Stalin, que preferia la mort dels civils de la ciutat abans que aquesta caigués en mans de l’enemic nazi.

La resistència heroica de la ciutat -gairebé inexplicable- no s’explica tant per l’ajut soviètic (molt limitat i no sempre efectiu, que es duia a terme per un petit corredor del llac Ladoga) si no per la voluntat i l’orgull civil davant l’invasor alemany. Les racions de menjar eren reduïdes (en determinats moments, consistien en no més de 250 grams de pa per persona), i la falta d’electricitat, carbó, fusta i gas impossibilitava el funcionament dels sistemes de calefacció en una ciutat on els rigors de l’hivern són mortals per una població famolenca i debilitada. A més a més, el dispositiu defensiu militar ideat pel general Zhukov va mostrar-se efectiu contenint les ofensives alemanyes i dels seus aliats (amb la trista col·laboració de la “División Azul” espanyola, que va ser totalment derrotada pels defensors soviètics).

Més d’un milió de civils russos van perdre la vida durant els gairebé nou-cents dies de setge alemany a causa de les bombes, el fred i la fam. El subministrament i avituallament soviètic no era gens eficaç, i quan arribaven els subministraments, no sempre eren en forma d’aliments, medicines i municions: en certa ocasió els soviètics van enviar milers d’exemplars de Guerra i Pau, l’obra de Tolstoi, per donar ànims als habitants de la ciutat, per exprés desig de Iosif Stalin, en el que semblaria una broma macabre si no fos per què va ser real. I quan els aliments arribaven, no es repartien de forma equànime entre els habitants de Leningrad, ja que els membres de la nomenklatura local disposaven de més quantitat de menjar, roba i subministraments que la resta de la població.

El patiment de la pblació civil de Leningrad fou terrible.

Durant els gairebé nou-cents dies de setge, es va produir diversos casos d’antropofàgia i canibalisme, segrest de nens (per practicar canibalisme), i robatoris amb coaccions a les persones més febles -nens, dones i ancians- que es quedaven sense la seva ració d’aliments, cosa que els condemnava, inexorablement, a la mort. Tantmateix, cal dir que els casos de canibalisme i robatoris mai van ser massius, cosa que dignifica, encara més, a la població civil. Fins i tot els habitants de Leningrad van superar la temptació de cremar els llibres de les principals biblioteques de la ciutat per fer foc durant els mesos més freds.

Finalment les tropes soviètiques van alliberar la ciutat de Leningrad el 27 de gener de 1944, expulsant els soldats alemanys de les immediacions de la ciutat, en una embranzida militar que ja no s’hauria d’aturar fins arribar a Berlín. La ciutat havia superat un terrible setge de tres anys davant l’exèrcit més poderós del seu temps, cosa que li va valer el reconeixement internacional pel seu heroisme i la tenacitat de la seva població civil. El preu havia estat molt elevat, inhumà: més d’un milió i mig de persones havien perdut la vida durant la defensa de l’antiga capital dels tsars.

 

El bombardeig de Coventry

dijous, 3/01/2013

Coventry és una ciutat industrial del centre d’Anglaterra. Estratègicament situada i esperonada pel creixement industrial anglès des del segle XVIII, la ciutat del West Midlands es va convertir en un dels centres de la indústria del motor anglès. No debades, a Coventry s’hi troba la seu de la prestigiosa Jaguar i la fàbrica dels famosos “Hackney Carriages”, els taxis negres de Londres, coneguts arreu del món per la seva silueta característica.

Durant la segona guerra mundial, la ciutat de Coventry es va convertir en un objectiu militar de la Luftwaffe (l’aviació alemanya), ja que a Coventry s’hi fabricaven els vehicles de suport de infanteria britànica i algunes peces dels avions de la RAF, les forces aèries britàniques. A més a més, els avions alemanys també castigaven els barris obrers de la ciutat, buscant el màxim mal possible a l’enemic privant-lo de mà d’obra qualificada. Cal dir que aquesta horrible tàctica de causar el màxim número de baixes entre els civils també va ser practicada pel bàndol aliat amb els massius bombardejos de Düsseldorf o Dortmund, per exemple.

Durant els anys 30 i 40 del segle passat els alemanys feien servir un codi encriptat per una màquina conegut com “Enigma“, que consideraven indesxifrable. De fet, no es va fer públic que els aliats havien desxifrat el sistema fins la dècada dels anys seixanta del segle passat. El coneixement dels objectius i moviments de l’enemic van ser vitals per la victòria aliada sobre les forces de l’eix.

Però tornem a la ciutat de Coventry de 1940. Anglaterra es troba immersa en una batalla aèria per la seva supervivència en solitari, ja que França havia caigut mesos abans i ni els Estats Units ni la Unió Soviètica havien entrat formalment en guerra. Durant la batalla d’Anglaterra els avions alemanys van infligir seriosos danys a les principals ciutats industrials del país.

Gràcies al descobriment dels codis utilitzats per Enigma, el govern de Churchill va tenir notícia d’un atac massiu sobre la ciutat de Coventry que s’havia de produir a mitjans de novembre d’aquell mateix any, però l’executiu va decidir no preparar una contraofensiva contundent que pogués fer sospitar a l’alt comandament alemany que Enigma havia estat desencriptat i perdre un avantatge decisiu sobre l’enemic.

Finalment, la tarda del 14 de novembre de 1940 la Luftwaffe va iniciar un atac massiu sobre la ciutat de Coventry, amb l’objectiu de destruir la capacitat industrial de la ciutat i castigar a les zones residencials obreres. El bombardeig es va allargar fins un quart de set del dia següent, deixant un tràgic balanç de mort i destrucció: vora dues terceres parts de la ciutat van ser afectades per les bombes alemanyes, amb especial virulència al centre de la ciutat -que va quedar totalment arrasat- i a les àrees industrials. A més a més, més d’un miler de persones van ser víctimes dels efectes de les bombes alemanyes, i el balanç encara hauria pogut ser molt pitjor si els refugis antiaeris subterranis no s’haguessin construït setmanes abans de l’atac. Més de cinc-centes tones de material explosiu van caure sobre Coventry durant aquell atac fulminant.

El centre de la Coventry després de l'atac massiu de la Luftwaffe.

L’impacte de l’atac va ser brutal a Anglaterra i a Alemanya. Fins i tot el ministre de propaganda Joseph Goebbels va inventar-se el terme “coventriert” (coventritzar) per descriure accions destructives similars sobre poblacions urbanes. Per la seva banda, el govern de Churchill va voler fer-li tastar la seva pròpia medicina al Tercer Reich i va programar un atac nocturn sobre la ciutat alemanya de Mannheim el 16 de desembre d’aquell mateix any, i per primer cop a la història la RAF va centrar-se en objectius civils per desmoralitzar a la població alemanya i esperonar a la seva població en la resistència contra les forces de l’eix.

Poc a poc la ciutat de Coventry va recuperar la normalitat i la seva antiga fisonomia urbana i industrial. Malgrat tot, el govern municipal va decidir no reconstruir la seva antiga catedral gòtica (que datava del segle XIV) i exhibir-ne les runes en memòria dels dies més foscos de la història de la ciutat i en homenatge a totes les víctimes dels bombardejos.

Runes de l'antiga catedral de Coventry (segle XIV).