Arxiu del mes: novembre 2012

El General Hivern

dimecres, 28/11/2012

A casa nostra no estem massa avesats a hiverns freds, i per això qualsevol nevada o baixada sobtada de les temperatures s’associa amb dificultats pel transport i la mobilitat dins del territori, quan no suposa talls energètics o paralització total de les activitats productives del país.

A Rússia l’hivern és força diferent del de casa nostre. Allà l’hivern dura cinc o sis mesos, durant els que difícilment s’assoleixen temperatures positives durant les hores centrals del dia. Aquestes condicions extremes per la vida humana han estat, en algunes ocasions, les millors aliades per la subsistència de la nació russa enfront dels seus enemics.

El “General Hivern” salva el tsar Pere el Gran

El primer cop que el “General Hivern” va salvar l’Imperi Rus va ser durant la Gran Guerra del Nord (1700-1721), quan l’Imperi Suec i el Rus es discutien l’hegemonia del Bàltic. La guerra va començar amb un seguit de victòries fulgurants dels suecs, fins al punt que el rei Carles XII de Suècia va projectar la conquesta i invasió de Rússia. L’any 1709 les tropes de l’Imperi Suec (acostumades al rigor del hivern) van penetrar en els dominis del tsar amb un èxit inicial (els russos van fer una política de terra cremada al seu propi territori per evitar que l’enemic se’n pogués aprofitar), però l’arribada de l’hivern i les baixes temperatures van dificultar l’arribada de subministres a l’exèrcit suec.

Marten's_Poltava.jpg

Quadre de Martens el jove, que recrea la Batalla de Poltava.

Malnodrits, mal equipats i amb la moral baixa, les tropes del rei Carles XII van enfrontar-se a les del tsar Pere el Gran a la batalla de Poltava, que acabà amb victòria russa. Aquesta batalla suposà l’inici de la decadència de l’Imperi Suec i la consagració del tsar Pere el Gran com una de les icones més importants de la història russa.

La Grande Armeé es congela a Rússia

Un segle més tard, una nova superpotència europea intenta la conquesta de Rússia. La França de Napoleó, que controlava tota l’Europa continental, intentà expandir els seus dominis fins als Urals, la frontera natural d’Europa amb Àsia. La Grande Armeé de Napoleó va iniciar la conquesta de Rússia al 1812 amb més de mig milió d’efectius a les seves files.

El "General Hivern" va derrotar a les tropes de Napoleó i també els va castigar durant la seva retirada.

La tàctica defensiva russa (conscient de la seva inferioritat material, tàctica i tecnològica davant dels francesos) va ser, de nou, l’aplicació de la política de terra cremada, per evitar que l’invasor pogués aprofitar-se dels recursos del sòl rus. Els francesos van arribar a la porta de Moscou (ciutat que van trobar calcinada pels propis russos), i amb l’arribada de l’hivern, la manca de subministraments i l’amenaça d’un enemic “fantasma” que aplicava principis del que avui podríem anomenar “guerra de guerrilles” la Grande Armeé va haver de retirar-se. Però a més a més, durant la seva retirada, l’exèrcit francès va seguir sent atacat pels russos, que pràcticament van aniquilar tot l’exèrcit francès.

El Tercer Reich s’enfonsa al front oriental

L’any 1941 l’exèrcit alemany (format en aquest cas per la Wehrmacht, cos d’infanteria, i la Lufftwaffe, exèrcit de l’aire) va iniciar la invasió de la Unió Soviètica per orde del Führer. Els alemanys van agafar per sorpresa a les forces soviètiques, que no esperaven un atac alemany que trenqués l’acord entre les dues potències (el tractat Ribbentropp-Molotov) signat un parell d’anys abans per Adolf Hitles i Iosif Stalin, dirigints de les dues potències.

Els alemanys van avançar ràpidament en el seu avenç en tres flancs. El flanc superior havia de conquerir Sant Petersburg, el flanc central obrir una escletxa cap a Moscou i el flanc inferior havia d’arriar a la zona del Caucas, rica en matèries primeres, especialment gas i petroli. Els soviètics no van poder aturar l’embranzida inicial dels alemanys, que avançaven a un ritme de 20 quilòmetres al dia. Centenars de milers de soldats soviètics van morir intentant aturar els germànics.

Soldats soviètics aturen les tropes nazis als carrers d'Stalingrad.

Quan els alemanys ja estaven a les portes de Moscou, Stalingrad i Sant Petersburg i la victòria dels alemanys gràcies a la tàctica del Blitzkrieg (guerra llampec) semblava imminent, va arribar l’hivern. Les tropes de la Wehrmacht no estaven equipades amb roba d’hivern, i les baixes temperatures van causar estralls entre les tropes alemanyes, que havien avançat molt ràpidament i ara es trobaven sense línies de subministrament adequades i en un front massa ampli. A més a més, la Unió Soviètica va mobilitzar les seves divisions de al reserva i de la frontera oriental (exposant la seva frontera oriental a un eventual atac japonès), alhora que mantenia les seves fàbriques dels Urals a ple rendiment. Així doncs, durant l’any 1942 i especialment al 1943 (amb la decisiva victòria soviètica a la Batalla de Stalingrad) els alemanys van perdre la iniciativa dels combats i van començar a perdre territori, en una ofensiva de l’exèrcit roig que no s’aturaria fins dos anys més tard, amb la conquesta de Berlín. Un cop més, el “General Hivern” havia salvat a Rússia (i qui sap si a part de la humanitat) de la seva destrucció.

 

Rivalitats barcelonines

divendres, 16/11/2012

Històricament parlant, Barcelona és un invent artificial. Barcelona és el resultat de la suma (o absorció, millor dit) de la Ciutat Vella (enclaustrada dins les seves muralles com a càstig des de 1714) i un seguit de municipis al seu voltant: Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sants, Sarrià, Sant Gervasi, Horta, Les Corts i Vallvidrera. Entre 1897 i 1921 tots aquests municipis van ser annexionats a Barcelona, però en molts casos no han acabat de perdre mai la seva identitat, o si es vol, la seva consciència col·lectiva.

vista-aerea-barcelona.jpg

Dins de la personalitat pròpia de cada barri han quedat, també, algunes anècdotes i tradicions arrelades a cada racó dels barris barcelonins (com ara les festivitats pròpies de cada barri), com també velles rivalitats que han trobat noves vies de canalització amb l’aparició d’entitats socials, culturals i esportives.

Per exemple, la rivalitat entre els barris de Gràcia i Sant Andreu sempre ha existit. Tots dos barris (antigues vil·les que conserven un fort sentiment identitari) eren poblacions eminentment obreres, afavorides per la proximitat a Barcelona (cas de Gràcia) o per ser un important nus de comunicacions per on hi passaven camins i vies de tren (cas de Sant Andreu). Els dos barris competien per organitzar les millors festes majors de la ciutat (batalla que finalment sembla haver guanyat Gràcia). Però segurament el futbol ha actuat de catalitzador d’aquestes velles rivalitats entre barris de la ciutat, amb el naixement del derbi més apassionant de Barcelona, l’Europa (equip del barri de Gràcia) i el Sant Andreu. Malgrat que l’Europa és un club en hores baixes amb un passat gloriós (a la dècada dels anys 2o i 30 del segle passat l’Europa va arribar a jugar a Primera Divisió i a una final del Campionat d’Espanya) i el Sant Andreu un equip modest de barri que mai ha passat de Segona Divisió, la rivalitat entre els dos clubs i les seves aficions és, si es vol, fins i tot més gran que la existent entre Barça i Espanyol.

Un altre exemple de rivalitats esportives i culturals és la rivalitat castellera existent entre la colla castellera de Sants i la de Barcelona. L’antic municipi de Santa Maria de Sants es veure beneficiat en el seu creixement pel pas de les vies del ferrocarril, com el cas del barri de Sant Andreu. Al igual que Sant Andreu o Gràcia, Sants era un barri eminentment industrial i obrer, amb una rica vida associativa i veïnal. A més a més, Sants té una colla castellera força potent, els Castellers de Sants, que mantenen una forta rivalitat amb la colla dels Castellers de Barcelona, en una reminiscència del passat autònom de Sants. Fins i tot, els Castellers de Sants s’han sentit sovint agreujats i maltractats pel consistori barceloní, denunciant tractes de favor amb la colla de la ciutat. Val a dir que les rivalitats castelleres són molt menys viscerals que no pas les rivalitats futbolístiques.

Especialment significatiu és el cas del nucli de Vallvidrera. L’antic municipi de Vallvidrera va patir una doble absorció, ja que al 1890 fou annexionat al municipi de Sant Vicenç de Sarrià, i en una absorció posterior (l’any 1921) al municipi de Barcelona. Per les seves característiques especials (enfilada a la serra de Collserola i físicament separada de Barcelona) els habitants de Vallvidrera han mantingut viva la seva personalitat singular i col·lectiva. Tant és així que fins i tot existeix un moviment que proposa la secessió d’aquest barri de la resta de la ciutat de Barcelona.

Encara podríem relacionar molts més barris amb personalitat pròpia, que troben un mitjà d’expressió mitjançant equips i entitats esportives, ja siguin de futbol (cas del Júpiter a Poble Nou, el Sants, la UE Horta), de rugbi (cas dels Gòtics), de tenis (La Salut), de waterpolo (Barceloneta, Poble Nou), centres excursionistes (cas del Centre Excursionista de Gràcia)…

De ben segur que em deixo una pila d’entitats, associacions, clubs i organitzacions per esmentar. La pròpia diversitat dels barris de Barcelona (no només per la seva fisonomia o ubicació geogràfica) és una de les grans riqueses i dels secrets més amagats que encara té la ciutat comtal. Malauradament l’Ajuntament de la ciutat (amb independència del color de l’equip de govern municipal) fa anys que aposta per la cara turística i comercial de la ciutat, sense potenciar la cultura de base i la riquesa cultual, social i esportiva dels diferents barris de la ciutat.