Guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya

Ens trobem en uns moments històrics, decisius. Per primer cop, molts sentim com estem vivint en la nostra pell fets històrics que marcaran el futur del nostre país. Aquests dies he escoltat i llegit un munt de barbaritats històriques que pretenien deslegitimar les aspiracions del poble de Catalunya per assolir un estat propi. Com a resultat, he pensat que potser podria ser útil realitzar una petita guia amb algunes de les afirmacions falses i esteses al llarg de l’estat espanyol amb una resposta clara i concisa al costat de cadascuna d’elles.

  1. Espanya ja existia a l’època dels romans. Fals. En tot cas existia un concepte geogràfic (Hispània), que abraçava tota la península ibèrica, amb Portugal, Andorra, Gibraltar i l’estat espanyol inclosos.
  2. Els visigots van crear la unitat nacional espanyola. Fals. Els visigots mai van crear un regne “espanyol”, si no un regne germànic amb un substrat cultural llatí. Fins i tot conservaven la Septimània, actual territori francès, o no van tenir problemes per cedir l’actual Astúries i Galícia als Sueus o el sud de la costa mediterrània a l’imperi bizantí!
  3. La “reconquista”. Reconquerir? Per reconquerir has de tornar a conquerir alguna cosa que havia estat teva. Abans de l’arribada dels musulmans, a Espanya no hi havia cap poder polític, social o cultural fort, només la monarquia electiva i guerrera dels visigots. O és que l’actual Espanya és en realitat la continuïtat de la monarquia visigoda?
  4. Catalunya mai no va ser un regne. Cert. Catalunya era un Principat, on el comte de Barcelona té preeminència per sobre de tots els altres comtes catalans, seguint la fórmula del “primus inter pares” (primer entre iguals) o, en un altre context, la Constitució de l’Observança. Això no treu que fos un estat medieval menys legítim del que era, per exemple, el Regne de Castella.
  5. El regne es deia d’Aragó, i no de Catalunya. Incorrecte. Hi havia el regne d’Aragó, i un altre cosa era la Corona d’Aragó, que resumia genèricament els títols dels comtes-reis catalans. A saber, i en diferents moments de la història el títol de Corona d’Aragó comprenia els títols rei de Mallorca, de València, d’Aragó, de Còrsega i Sicília, de  Nàpols, el ducat d’Atenes i Neopàtria i a més a més, comte de Barcelona, i per tant, Príncep de Catalunya.
  6. Espanya va néixer el 1492, amb el matrimoni dels Reis Catòlics. Fals. La unió dels Catòlics fou una unió dinàstica, i no pas política. Bon exemple d’això són les diverses convocatòries a Corts del segle XVI i XVII a Catalunya. O el cas Antonio Pérez, impensable en un únic regne homogeni, tal com ens volen presentar.
  7. Mai hi ha hagut una persecució política contra la llengua i la cultura catalana. Només cal revisar les afirmacions del comte-duc d’Olivares i la seva “Unión de armas” o el seu projecte per “allanar Cataluña”. També es pot parlar del Tractat del Pirineus de 1659, que va dividir el país en dos administracions diferents.  Per no parlar del decret de Nova Planta, que fou un intent d’esguerrar i eliminar la personalitat política, jurídica però sobretot cultural i social dels territoris de parla i cultura catalanes.
  8. El decret de Nova Planta suposà una modernització del país, no pas un càstig pel poble català. El decret de Nova Planta prohibia totalment l’ensenyament en català, o el seu ús a les administracions de justícia, o fins i tot prohibia als catalans disposar d’armes (de fet, els ganivets de cuina havien d’estar lligats o encadenats a la paret). Per veure la digitalització d’aquest document, podeu punxar aquí.
  9. Els catalans són garrepes i insolidaris. Un mite antic i totalment fals, Des de 1714 hi ha hagut una evolució en la fiscalitat catalana on s’ha repetit un constant: Catalunya ha aportat molt més a les arques de l’estat que la inversió que aquest ha realitzat a Catalunya. El balanç  deficitari acumulat seria realment esfereïdor.
  10. El franquisme no suposà un intent de genocidi cultural i  lingüístic contra Catalunya. Aquesta és una de les mentides més sagnants i depravades que hi ha. Els temes sentimentals o financers no deixen de ser poc importants quan els comparem amb la sang i la repressió institucionalitzada contra un segment de la pròpia població de l’estat. El franquisme va intentar anul·lar la cultura i la llengua catalana, així com la seva pròpia personalitat política. Sense anar més lluny, recentment s’han complert 72 de l’assassinat de Lluís Companys, el president màrtir. Podríem seguir fent un recompte macabre dels morts del franquisme pel fet de ser català, republicà i d’esquerres, però segurament seria faltar a la memòria del milers de catalans i catalanes que van patir a la seva pell la por, la repressió i l violència d’un estat feixista i criminal.
  11. Catalunya mai no va demanar el pacte fiscal durant la transició. Fals. Fou Suárez el que va tancar la porta a qualsevol especificitat fiscal per Catalunya al 1978. De 1980 ençà la Generalitat ha prioritzat la recuperació de la llengua i la creació d’un sistema educatiu català.
  12. A Catalunya adoctrinen els nens amb el seu sistema educatiu. Personalment, porto anys fent classes i crec que mai he vist un sol professor d’història que vulgui adoctrinar els seus alumnes. En tot cas, els dotem d’eines per ser creatius i per formar un criteri propi que els permeti ser independents i pensar per si mateixos, allunyats dels dogmes o les manipulacions.

senyera.jpg

La nostra història mai ha estat més que la història dels altres països del món. Senzillament ha estat la nostra història. I tampoc ha de servir per legitimar cap opció política. Senzillament és la nostra història, que cal tenir present per saber qui som, d’on venim i cap a on volem anar, però que no cal polititzar. L’hem d’explicar tal com ha estat. Catalunya té tot el dret del món a decidir sobre el seu futur, independentment de la seva història. Per què la història senzillament ha d’analitzar l’evolució i la relació antròpica sobre el medi i amb les altres societats d’humans, i la cultura (entesa com acció humana que és i fa i no pot explicar per la seva herència biològica) i complicitats que aquesta acció genera entre societats humanes. Segurament, els que es preocupen tant des de la meseta a criticar i mentir sobre la història, és causat pel seu profund odi a la diversitat cultural i humana. No hem de caure en la trampa de les seves provocacions, evidentmentment. Per això hem d’explicar la nostra història tal com és. El patrimoni comú de totes les persones d’aquest país.

Comparteix

    Comentaris

    • Miquel Silvestre Casamada

      21/10/2012 - 21:04

      Estic totalment d’acord en tots els punts menys en el tercer.
      Independentment de si hi havia hagut un poder polític fort en temps de la monarquia visigoda, en tota la península ibèrica i la Septimania, la gent tenia el sentiment de que els musulmans havien desplaçat de forma injusta i violenta als cristians (certament, sovint amb la complicitat d’alguns nadius). Per tant, existia un objectiu de tornar a la situació anterior.

    • Marta

      22/10/2012 - 13:29

      Et felicito, moltes gràcies!

    • Daniel Roig

      23/10/2012 - 13:04

      Sintètic, entenedor i pedagògic… senzillament chapeau!

    • Feliu Torrents

      25/10/2012 - 11:41

      M’he llegit amb atenció aquest article històric de Ferran Vital; m’ha agradat i, encara que no sóc historiador, m’agradaria també fer unes consideracions si no vaig errat.
      Punt 1. Fa temps vaig llegir a l’enciclopèdia Monitor (penso que era de l’Editorial Salvat) que el terme “Hispània”, d’origen fenici i de significat “terra de conills” sols designava, en principi, tot el territori costaner del Mediterrani occidental des de l’actual Perpinyà (o una mica més amunt, ara no ho recordo amb precisió) fins la “punxa” del nord d’Àfrica (Tànger, Ceuta, Tetuan…). Els fenicis no l’aplicaren a l’interior de la península Ibèrica, on habitaven pobles celtes i bascons, ni a l’interior de les Gàl·lies, ni més enllà de la línia imaginaria que uneix les actuals Rabat, Fès i Oujda: tampoc no incluïen les Balears. Era, doncs, un terme geogràfic no adscrit, en origen, a la totalitat de la península Ibèrica i pel nord i pel sud anava més enllà d’ella. Després els romans ja circunscriviren el terme a bona part de la península -no a tota-, però no trigaren a fer una primera partició administrativa que no política: les Hispànies Citerior i Ulterior, després vindria la Lusitània, etc. La “unitat” política, militar, econòmica i religiosa era la romana,d’un extrem a l’altre del “Marenostrum”.
      Punt 3. Estic d’acord amb el significat del terme “reconquesta/reconquerir” = a “tornar a conquerir” però no amb l’aplicació que es fa des la Història d’Espanya. El terme reconquesta sols és vàlid des d’una òptica dels pobles germànics (visigots, gots, etc.) no des d’una òptica hispano-romana. Els primers van conquerir (= invadir i ocupar) els territoris peninsulars de l’imperi romà, els segons, -els hispano-romans- no van conquerir res a ningú: eren una barreja d’alguns pobles peninsulars autòctons, ibers principalment, amb els romans itàlics establerts aquí després de les guerres púniques; i, per tant, no podien “tornar a conquerir” res perquè no havien conquerit res abans. El terme correcte pels hispano-romans seria el de “conquesta”. Si els musulmans tornessin a creuar militarment l’Estret, si que podrien parlar ells de “reconquesta”, perque ja havien conquerit la península abans.
      Punt 6: totalment d’acord, “España” no va nèixer políticament el 1492, i afegiria que tampoc dinàsticament: El Señorio de Vizcaya (més o menys els actuals Paìs basc i Navarra) no s’uniren dinàsticament amb la corona hispànica fins el 1516; potser per això, no es consideren “espanyols” perquè en aquest suposat neixement “nacional” del 1492 ells no van ser parits. A més, la gent d’aquella época no devien tenir cap sentiment uninacional: a la mort d’Isabel I de Castella, Ferran va ser “tornat” a Aragó -li deien el “catalanote”, regnant a Castella la filla, Juana la Loca amb el seu marit Felip I. Ferran es casà el 1505 amb Germana de Foix amb la qual tingué un fill, Joan. Si aquest nen no s’haguès mort el 1509, hagués heredat la Corona Aragonesa i els tres regnes-nacions peninsulars esmentats abans, si més no Castella i Aragó, haguèssin tornat a seguir camins diferents i, d’España, res de res. A manca d’hereus, Felip II de Castellà (Felip I d’Aragó; per això Felip V és IV d’Aragó), net d’Isabel i Ferran, heretà els regnes el 1516 i es produí la unió dinàstica hispànica, però cada regne amb les seves lleis, corts, justícies, exèrcits, moneda, himnes, banderes, cultures i llengües. La únió política i militar de bona part de la península s’imposà per la força des de Castella el 1714; l’econòmico-monetària el s.XIX amb la pesseta; la bandera i l’himne el mateix segle i la cultural i lingüística encara estan “en ello”. I, per cert, amb aquests proclames unionistes, la tant imposada “unión nacional” encara no és completa: Hi manquen la Catalunya nord, la Baja Navarra i el País Basc “francès” perquè ells diuen que “tots” els catalans, navarresos i bascos som espanyols, oi? A més a més, també els hi manquen els espanyols de l’oest peninsular: els portuguesos. Ah! se m’oblidava: “tanto nacimiento de España con los reyes Católicos”, però la Catòlica emetè un edicte pel qual els ciutadans “espanyols” de l’est peninsular (és a dir, els súbdits de la Corona d’Aragó) tenien prohibit comerciar directament amb les possessions espanyoles (castellanes) d’Amèrica; prohibició que durà 300 anys. Com que no erem espanyols de matriu castellana (igual que ara) no ens hi consideraven pas…Si això no és un boicot i una declaració de principis…
      Punt 8: Una apreciació. Quan vaig fer filologia catalana, la Doctora en Història i Cultura Catalanes, Eulâlia Duran, ens explicà que l’únic ganivet permès -de fet l’única possible “arma”- estava encadenat no a la paret sinó a la taula on es preparaven i menjaven els diferents àpats del dia; era la manera més còmoda per tallar la carn, el pa, etc.
      I per acabar el Punt 12. Si les tesis del Sr. Wert fossin certes, jo personalment i amb l’adoctrinament escolar rebut a partir dels sis anys (1962) seria Falangista-camisa blava de pro, recalcitrante-católico-tradicionalista, monolingue castellà, aniria embolicat amb la bandera espanyola i fanàtic de la “Roja” entre altres moltes coses que seria…Però, malgrat les meves arrels lleoneses -les quals estimo-, la Formación del Espíritu Nacional (FEN) i haver cantat el Cara Sol ple d’innocent enardiment al pati de La Salle…,no he sortit com ells desitjaven i volien: Ser únicament espanyol de matriu castellana….L’Espanya de matriu pluriacional no existeix perquè no s’han atrevit a definir-la ni a realitzar-la…ni tenen la intenció. Com deia Jaume Sisa en una de les seves cançons:: “Espanya viu de l’aire d’un cel gris. Terres i mars lligades a un país que mai no ha existit”.
      Gràcies Ferran Vital (és així el teu cognom?) per posar els punts sobre les “is” i donar-nos arguments contra els cecs i els manipuladors que es van empassar la llista dels reis gots i que pregonen que Espanya ja existia 3000 anys abans de Crist. Segurament, i a manca de més d’excavacions arqueològiques, ells provenen directament d’Adam i Eva i, per tant, de Déu….i nosaltres, els catalans tant desagraïts, com sempre.

    • Ferran Vital

      25/10/2012 - 16:15

      Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!

    • Espanya i els seus 3.000 anys d’història, “pese a lo que se enseña en algunas escuelas” : Diari Gran del Sobiranisme

      25/02/2014 - 16:25

      […] històric. Ja fa més d’un any, l’historiador Ferran Vital va elaborar una didàctica “Guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya” per rebatre els tòpics falsos més habituals sobre la història del nostre país, que acostuma a […]

    • Espanya i els seus 3.000 anys d’història, “pese a lo que se enseña en algunas escuelas” |

      27/02/2014 - 18:51

      […] discurs històric. Ja fa més d’un any, l’historiador Ferran Vital va elaborar una didàctica “Guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya” per rebatre els tòpics falsos més habituals sobre la història del nostre país, que acostuma a […]

    • Espanya i els seus 3.000 anys d’història, “pese a lo que se enseña en algunas escuelas” | www.in-inde.cat

      27/02/2014 - 18:54

      […] discurs històric. Ja fa més d’un any, l’historiador Ferran Vital va elaborar una didàctica “Guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya” per rebatre els tòpics falsos més habituals sobre la història del nostre país, que acostuma a […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús