Arxiu del mes: octubre 2012

La Geographia de Ptolemeu

dijous, 25/10/2012

Claudi Ptolemeu va viure fa mil nou-cents anys. Nascut i educat a Alexandria (Egipte) va viure la seva vida amb una intensa relació amb la desapareguda Biblioteca d’Alexandria. En Ptolemeu era un erudit interessat en les matemàtiques, la química, l’astronomia i l’astrologia, però al camp que més va destacar va ser en el camp de la geografia.

Ptolemeu va ser un ferm defensor de la teoria geocèntrica, segons la qual, la terra era el centre de l’univers (afirmació que va estar en vigor durant gairebé mil cinc-cents anys), per bé que els astres que girarien al voltant de la terra ho farien mitjançant òrbites el·líptiques i no pas ordenades de forma regular, tal com havien suposat Plató i Aristòtil. Això explicaria el fet que determinats planetes i estrelles fessin més o menys llum, d’acord a la seva posició més o menys allunyada de la terra en la seva òrbita el·líptica.

mapa ptolomeo.jpg

El mapa de Ptolemeu va ser útil durant més de quinze segles.

Però l’obra mestre de Ptolomeu va ser la Geographia, o l’intent de crear el primer mapa de la terra universal i molt acurat a la realitat. De fet, encara avui sorprèn la presició dels diversos accidents geogràfics descrits en la seva obra (dividia en tres parts). De fet, el propi Colom va inspirar-se en l’obra de Ptolemeu per preparar el seu viatge a les Índies. Per bé que Ptolemeu va ser molt curós en el treball de les latituds, va cometre errors en les longituds, cosa que va provocar algunes errades en les distàncies entre els punts (i que feia pressuposar a Colom que arribaria a la Índia molt més ràpidament del realment va trigar a arribar a Amèrica).

La influència del mapa de Ptolemeu fou enorme, no només per a Colom. El món islàmic també utilitzà els mapes de Ptolemeu, actualitzant-los i millorant la precisió topogràfica del món musulmà, que foren els encarregats de mantenir per a la humanitat els estudis del primer gran geògraf d’abast mundial de la història.

esquema mapa ptolomeo.png

Esquema del mapa de Ptolemeu realitzat per la Universitat de Cantàbria (UC)

Guia bàsica de supervivència de la història de Catalunya

dimarts, 16/10/2012

Ens trobem en uns moments històrics, decisius. Per primer cop, molts sentim com estem vivint en la nostra pell fets històrics que marcaran el futur del nostre país. Aquests dies he escoltat i llegit un munt de barbaritats històriques que pretenien deslegitimar les aspiracions del poble de Catalunya per assolir un estat propi. Com a resultat, he pensat que potser podria ser útil realitzar una petita guia amb algunes de les afirmacions falses i esteses al llarg de l’estat espanyol amb una resposta clara i concisa al costat de cadascuna d’elles.

  1. Espanya ja existia a l’època dels romans. Fals. En tot cas existia un concepte geogràfic (Hispània), que abraçava tota la península ibèrica, amb Portugal, Andorra, Gibraltar i l’estat espanyol inclosos.
  2. Els visigots van crear la unitat nacional espanyola. Fals. Els visigots mai van crear un regne “espanyol”, si no un regne germànic amb un substrat cultural llatí. Fins i tot conservaven la Septimània, actual territori francès, o no van tenir problemes per cedir l’actual Astúries i Galícia als Sueus o el sud de la costa mediterrània a l’imperi bizantí!
  3. La “reconquista”. Reconquerir? Per reconquerir has de tornar a conquerir alguna cosa que havia estat teva. Abans de l’arribada dels musulmans, a Espanya no hi havia cap poder polític, social o cultural fort, només la monarquia electiva i guerrera dels visigots. O és que l’actual Espanya és en realitat la continuïtat de la monarquia visigoda?
  4. Catalunya mai no va ser un regne. Cert. Catalunya era un Principat, on el comte de Barcelona té preeminència per sobre de tots els altres comtes catalans, seguint la fórmula del “primus inter pares” (primer entre iguals) o, en un altre context, la Constitució de l’Observança. Això no treu que fos un estat medieval menys legítim del que era, per exemple, el Regne de Castella.
  5. El regne es deia d’Aragó, i no de Catalunya. Incorrecte. Hi havia el regne d’Aragó, i un altre cosa era la Corona d’Aragó, que resumia genèricament els títols dels comtes-reis catalans. A saber, i en diferents moments de la història el títol de Corona d’Aragó comprenia els títols rei de Mallorca, de València, d’Aragó, de Còrsega i Sicília, de  Nàpols, el ducat d’Atenes i Neopàtria i a més a més, comte de Barcelona, i per tant, Príncep de Catalunya.
  6. Espanya va néixer el 1492, amb el matrimoni dels Reis Catòlics. Fals. La unió dels Catòlics fou una unió dinàstica, i no pas política. Bon exemple d’això són les diverses convocatòries a Corts del segle XVI i XVII a Catalunya. O el cas Antonio Pérez, impensable en un únic regne homogeni, tal com ens volen presentar.
  7. Mai hi ha hagut una persecució política contra la llengua i la cultura catalana. Només cal revisar les afirmacions del comte-duc d’Olivares i la seva “Unión de armas” o el seu projecte per “allanar Cataluña”. També es pot parlar del Tractat del Pirineus de 1659, que va dividir el país en dos administracions diferents.  Per no parlar del decret de Nova Planta, que fou un intent d’esguerrar i eliminar la personalitat política, jurídica però sobretot cultural i social dels territoris de parla i cultura catalanes.
  8. El decret de Nova Planta suposà una modernització del país, no pas un càstig pel poble català. El decret de Nova Planta prohibia totalment l’ensenyament en català, o el seu ús a les administracions de justícia, o fins i tot prohibia als catalans disposar d’armes (de fet, els ganivets de cuina havien d’estar lligats o encadenats a la paret). Per veure la digitalització d’aquest document, podeu punxar aquí.
  9. Els catalans són garrepes i insolidaris. Un mite antic i totalment fals, Des de 1714 hi ha hagut una evolució en la fiscalitat catalana on s’ha repetit un constant: Catalunya ha aportat molt més a les arques de l’estat que la inversió que aquest ha realitzat a Catalunya. El balanç  deficitari acumulat seria realment esfereïdor.
  10. El franquisme no suposà un intent de genocidi cultural i  lingüístic contra Catalunya. Aquesta és una de les mentides més sagnants i depravades que hi ha. Els temes sentimentals o financers no deixen de ser poc importants quan els comparem amb la sang i la repressió institucionalitzada contra un segment de la pròpia població de l’estat. El franquisme va intentar anul·lar la cultura i la llengua catalana, així com la seva pròpia personalitat política. Sense anar més lluny, recentment s’han complert 72 de l’assassinat de Lluís Companys, el president màrtir. Podríem seguir fent un recompte macabre dels morts del franquisme pel fet de ser català, republicà i d’esquerres, però segurament seria faltar a la memòria del milers de catalans i catalanes que van patir a la seva pell la por, la repressió i l violència d’un estat feixista i criminal.
  11. Catalunya mai no va demanar el pacte fiscal durant la transició. Fals. Fou Suárez el que va tancar la porta a qualsevol especificitat fiscal per Catalunya al 1978. De 1980 ençà la Generalitat ha prioritzat la recuperació de la llengua i la creació d’un sistema educatiu català.
  12. A Catalunya adoctrinen els nens amb el seu sistema educatiu. Personalment, porto anys fent classes i crec que mai he vist un sol professor d’història que vulgui adoctrinar els seus alumnes. En tot cas, els dotem d’eines per ser creatius i per formar un criteri propi que els permeti ser independents i pensar per si mateixos, allunyats dels dogmes o les manipulacions.

senyera.jpg

La nostra història mai ha estat més que la història dels altres països del món. Senzillament ha estat la nostra història. I tampoc ha de servir per legitimar cap opció política. Senzillament és la nostra història, que cal tenir present per saber qui som, d’on venim i cap a on volem anar, però que no cal polititzar. L’hem d’explicar tal com ha estat. Catalunya té tot el dret del món a decidir sobre el seu futur, independentment de la seva història. Per què la història senzillament ha d’analitzar l’evolució i la relació antròpica sobre el medi i amb les altres societats d’humans, i la cultura (entesa com acció humana que és i fa i no pot explicar per la seva herència biològica) i complicitats que aquesta acció genera entre societats humanes. Segurament, els que es preocupen tant des de la meseta a criticar i mentir sobre la història, és causat pel seu profund odi a la diversitat cultural i humana. No hem de caure en la trampa de les seves provocacions, evidentmentment. Per això hem d’explicar la nostra història tal com és. El patrimoni comú de totes les persones d’aquest país.

La germana de l’emperadriu Sissi

dimarts, 9/10/2012

La història de l’emperadriu Sissi ha estat explicada en innumerables ocasions a novel·les, pel·lícules, sèries i llibres d’història. Tanmateix, molt menys coneguda i gairebé igual de tràgica és la història de la seva germana petita, Sofia Carlota de Baviera. Nascuda l’any 1847, era filla de Maximilià i Ludovica (o Lluïsa) de Baviera, i membre de la família Wittelsbach, una de les més poderosoes de l’Europa central a la segona meitat del segle XIX. Quatre anys més petita que la seva germana més famosa (l’emperadriu Elisabet, coneguda popularment com Sissi), la princesa Sofia Carlota va ser objecte del joc polític i d’aliances propi del seu temps.

L’any 1867, amb només vint anys d’edat, va ser promesa al rei Lluís II de Baviera, qui passaria a la història amb el sobrenom de “rei boig”. El rei Lluís II, que aleshores tenia vint-i-dos anys, va enamorar-se d’ella gràcies a les dots al piano de la jove Sofia Carlota, i les seves qualitat musicals (cal recordar que el rei Lluís II era un seguidor entregat de la música de Richard Wagner). Segons sembla, la jove Sofia també es va enamorar del rei de Baviera, però contra tot pronòstic, el rei Lluís II va decidir deixar-la plantada i tallar la seva relació sentimental. El propi Lluís II va morir anys més tard en un hospital mental. Segons algunes fonts de la època, la causa d’aquest fracàs sentimental podia haver estat la relació d’amistat que aleshores mantenien la jove Sofia i un fotògraf anomenat Edgar Hanfstaengl.

435px-Herzogin_Sophie_Charlotte,_Braut_Ludwig_II.jpg

La princesa Sofia Carlota l'any 1867, amb vint anys d'edat.

La mare de Sofia va buscar un nou marit per la seva filla, i dos anys més tard la van casar amb el duc Ferran Felip d’Orleans, duc d’Alençon. El matrimoni no va acabar de ser mai del tot feliç, malgrat haver tingut dos fills en comú, anomenats Lluïsa i Manel d’Orleans. Fruit de la infelicitat matrimonial, la duquessa de Baviera i princesa d’Orleans va iniciar una aventura extramatrimonial amb el seu metge de confiança, el doctor Glaser, que també estava casat. Quan el seu marit va descobrir la infidelitat de la seva esposa, aquesta va fugir amb el seu amant a Merano, una petita població de l’Alto Adigio italià. Era l’any 1887, i Sofia tenia quaranta anys i la oportunitat de començar de nou.

Però la felicitat li va durar poc temps a la parella d’amants, ja que aviat van localitzar-los i van ingressar a la princesa Sofia a una clínica de salut mental i nerviosa. Quan va sortir de la clínica, va tornar a viure uns mesos amb el seu marit, però aviat va sentir la crida de Déu i va ingressar en una ordre religiosa (les Dominiques), prenent el curiós nom de sor Maria Magdalena. Alguns testimonis coetanis permeten pensar que el fervor religiós de Sofia no era més que una segona fugida endavant del seu marit i del clima irrespirable que hi havia entre els dos.

Durant deu anys la princesa Sofia va engegar diverses obres de caritat, fins que la mort la va sorprendre l’any 1897 en un terrible accident a París. Durant la celebració d’un acte de beneficència en una fàbrica de París es va produir un incendi durant la projecció d’una de les primeres pel·lícules dels germans Lumière, i ràpidament tot l’edifici va ser past per les flames. La princesa Sofia, que aleshores tenia cinquanta anys, va estar en tot moment al costat d’uns nois que s’havien quedat dins l’edifici i va conduir-los a l’exterior. Un cop al carrer va decidir tornar a entrar a l’edifici per salvar més vides, però les flames van ensorrar l’estructura de l’edifici i la princesa Sofia Carlota no va tornar a sortir-ne mai més.

Les restes mortals de la princesa van ser identificades amb dificultat i traslladades a la capella de Dreux, la necròpolis familiar dels Orleans. La seva germana Sisi la va sobreviure un any més, ja que al 1898 va ser assassinada pel terrorista Luigi Lucheni, tancant la llegenda de les germanes Wittelsbach.