Els Onzes de Setembre que han fet història

Els catalans i catalanes celebrem la Diada Nacional de Catalunya cada Onze de Setembre des de l’any 1886. Durant el darrer terç del segle XIX, lligat a la recuperació de la consciència nacional i el despertar popular sorgit de la Renaixença, la ciutadania anava a honrar els caiguts en la defensa de Barcelona a l’Església de Santa Maria del Mar i a realitzar ofrenes al Fossar de les Moreres. Ja aquelles primeres manifestacions catalanistes eren força mogudes, ja que el sector republicà i obrer (majoritari en la recuperació de la consciència nacional, tal com explica el professor Josep Termes) sovint escridassava als bisbes i alts membres de la jerarquia episcopal catalana, ansiosos de convertir la Diada en un acte religiós i amb caràcter folklòric i conservador.

L’any 1888, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, es va erigir l’estàtua a Rafel de Casanova, Conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona i abanderat de la resistència heroica dels barcelonins contra l’exèrcit franco-espanyol. L’estàtua estava ubicada al Passeig de Sant Joan, al davant de l’Arc de Triomf, un punt neuràlgic que donava la benvinguda als visitants de la Exposició de 1888, celebrada al Parc de la Ciutadella. Poc a poc, l’estàtua del Conseller en Cap es va convertir en un centre de peregrinatge durant la Diada, ja que personatges de la societat civil i milers d’anònims hi anaven en senyal de respecte o per a realitzar alguna ofrena floral.

Tanmateix, amb el tombant de segle i l’aparició del Partit Republicà Radical de Lerroux, molts dels enemics del catalanisme van aprofitar l’escenari per intentar boicotejar els actes de la diada. No eren gens estranys els enfrontaments entre catalanistes i lerrouxistes, que feien servir el seu discurs incendiari i populista per presentar els actes de l’Onze de Setembre com una eina de la burgesia per esclavitzar a la classe obrera catalana. En aquest context, l’any 1901 es van produir uns aldarulls provocats pels Lerrouxistes que van finalitzar amb 30 persones detingues per la policia (totes elles catalanistes, curiosament), entre els que hi havia l’escriptor Josep Maria Folch i Torres.

Estatua-Rafael-Casanova-Paseo-San-Juan-1907.jpg

Ofrena floral dels membres de la Lliga al monument de Rafael de Casanova a la Diada de l'any 1907

Fins a 1923 les successives Diades Nacionals van tenir un marcat accent partidista, amb constants tensions, retrets i divisions entre els partits conservadors (encapçalats per la Lliga Regionalista) que dominaven la Mancomunitat de Catalunya i els principals partits polítics i sindicats obreristes, que aprofitaven els actes de commemoració de la Diada per a reclamar justícia social i reafirmació nacional.

Entre 1923 i 1930 (anys de la dictadura de Miguel Primo de Rivera) els actes patriòtics van restar prohibits, malgrat que sovint apareixien senyeres i ofrenes florals anònimes a les immediacions de l’estàtua de Rafael de Casanova i del Fossar de les Moreres.

Amb l’arribada de la Segona República els actes de reafirmació nacional de la Diada van tornar a ser legalitzats, per bé que les successives Diades van veure’s trastocades pels condicionats polítics i socials del moment (Llei de Contractes de Conreu, Fets d’Octubre i suspensió de la Generalitat Republicana…), i també cal esmentar que les ofrenes i celebracions mai van ser unitàries, ja que els partits d’esquerres (encapçalats per ERC) van capitalitzar les celebracions i reivindicacions socials del moment, mentre que la dreta catalana (articulada al voltant de la Lliga) es va desentendre de les reclamacions socials, limitant la seva participació en una simbòlica ofrena de flors al monument de Rafael de Casanova.

Durant el llarg túnel franquista (1939-1975) la celebració de la Diada va ser exclusivament familiar i clandestina, ja que els manifestacions de catalanitat restaven prohibides per ordre expressa del Caudillo. El monument a Rafael de Casanova fou retirat del seu emplaçament original, al que mai més tornaria. Tot i la pressió policial i militar franquista (que al Onze de Setembre de 1946 va acabar amb l’assassinat del militant del FNC Josep Corbella), durant els anys de la dictadura no era estrany trobar senyeres i ofrenes florals anònimes, o petites accions organitzades per grupuscles de l’esquerra catalanista clandestina.

La gran Diada de 1976, la primera des de la mort de Franco, organitzada per L’Assemblea de Catalunya a la ciutat de Sant Boi va superar totes les expectatives generades. Desenes de milers de catalans van envair pacíficament la ciutat de Sant Boi (tomba de Rafael de Casanova) tot mostrant la vitalitat del catalanisme.

Diada.jpg

Portada de la revista "Interviu", on es fa ressó de la gran Diada de 1977.

Però la gran Diada fins a la data va ser la de l’any 1977. Fins a un milió de ciutadans (segons algunes fonts, un milió i mig) van prendre els carrers de Barcelona al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” en una manifestació que va servir per pressionar l’executiu de Suárez i el retorn del President Tarradellas.

De 1980 ençà, amb la instauració del govern de la Generalitat les Diades van anar perdent força social, produint-se una dicotomia entre els actes oficials (ofrena al monument de Rafael de Casanova reubicat en un espai diferent del seu emplaçament original) i les manifestacions independentistes, que prenen el Fossar de les Moreres com a escenari habitual. Tanmateix, els manifestacions pel centre de Barcelona cada any són menys nombroses, ja que molts catalans i catalanes aprofiten la festivitat per marxar de cap de setmana i descansar.

fossar.gif.jpg

El Fossar de les Moreres s'ha convertit, els darrers anys, en l'epicentre de les manifestacions reivindicatives de la Diada.

En aquest context arribem a la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012, que segons totes les previsions, ha de ser històrica, i provocar un abans i un després en la evolució social i política del país. I un cop més, la iniciativa no prové dels partits polítics, si no de la iniciativa de la societat civil catalana, articulada al voltant de L’Assemblea Nacional Catalana i altres organitzacions catalanistes similars. Però aquesta història, encara l’hem d’escriure…

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús