Arxiu del mes: setembre 2012

El projecte Darién, o el somni de l’imperi colonial escocès

dimecres, 19/09/2012

El Regne d’Escòcia va deixar de ser independent per l’acta d’unió de 1707. Fins llavors, havia estat un regne independent dins una unió dinàstica, que no política, amb el regne d’Anglaterra.

Durant el segle XVII l’economia escocesa es va contraure degut a la rivalitat comercial dels seus veïns anglesos, i a la manca de recursos naturals i humans per poder desenvolupar activitats protoindustrials, comercials i financeres. A més a més, una sèrie de males collites al darrer terç del segle XVII van empobrir encara més el país i van fer esclatar episodis de fam i mortaldat al camp escocès.

En aquest context de crisi, el Parlament d’Escòcia va engegar un seguit de mesures destinades a redreçar la situació econòmica, tals com crear un banc escocès (el famós Bank of Scotland) per facilitar l’accés al crèdit i incentivar l’activitat econòmica, la millora de l’ensenyament primari universal (mitjançant les diverses parròquies existents) i crear una Companyia d’Escòcia, que havia de ser la responsable de colonitzar noves terres per obtenir recursos naturals, crear demanda exterior als productes nacionals i enviar-hi part de l’excedent poblacional que no es podia alimentar degut a les males collites del camp escocès.

La primera expedició (modesta i petita en comparació amb les altre potències europees) va anar a parar a l’actual Carolina del Sud (EUA), que va servir com a assaig de la que havia de ser la gran expedició colonial escocesa: la creació d’una “Nova Caledonia” a l’istme de Darién, a l’actual Panamà. Els escocesos hi veien un lloc estratègic per connectar orient i occident (molts anys abans de la construcció del canal) i treure’n profit econòmic i comercial per la metròpoli.

Darién.jpg

Mapa de la colònia escocesa de "Nova Caledonia", a Darién (actual Panamà).

Amb un pressupost de 400.000 lliures esterlines (una quantitat propera al 50% del PIB d’Escòcia a l’època), l’any 1698 van salpar cinc vaixells amb uns 1.200 colons que havien d’instal·lar-se a la desembocadura del gran riu Darién i fundar-hi una comunitat. Però un cop arribats, els colons escocesos van haver de suportar unes condicions gens favorables per la seva causa. L’agricultura importada d’Europa era molt difícil al clima tropical, els indígenes no volien comerciar amb els colons, i el clima calorós i humit va causar una gran mortaldat, amb diversos focus d’infeccions i malalties. A més a més, els anglesos van decidir no enviar cap subministrament als colons escocesos, per no espatllar les relacions amb l’imperi Espanyol, que veia en la creació de “Nova Caledonia” una intromissió estrangera en les terres sota jurisdicció del virregnat de Nova Granada.

Amb aquests agreujants, l’any 1699, vuit mesos després de l’inici de l’aventura colonial, els escocesos van abandonar el seu assentament i van tornar a la metròpoli. Pel camí, els escocesos van deixar més d’un miler de morts i el seu fracàs va ser la darrera temptativa d’una Escòcia independent en el context internacional.

Els Onzes de Setembre que han fet història

dimecres, 5/09/2012

Els catalans i catalanes celebrem la Diada Nacional de Catalunya cada Onze de Setembre des de l’any 1886. Durant el darrer terç del segle XIX, lligat a la recuperació de la consciència nacional i el despertar popular sorgit de la Renaixença, la ciutadania anava a honrar els caiguts en la defensa de Barcelona a l’Església de Santa Maria del Mar i a realitzar ofrenes al Fossar de les Moreres. Ja aquelles primeres manifestacions catalanistes eren força mogudes, ja que el sector republicà i obrer (majoritari en la recuperació de la consciència nacional, tal com explica el professor Josep Termes) sovint escridassava als bisbes i alts membres de la jerarquia episcopal catalana, ansiosos de convertir la Diada en un acte religiós i amb caràcter folklòric i conservador.

L’any 1888, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, es va erigir l’estàtua a Rafel de Casanova, Conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona i abanderat de la resistència heroica dels barcelonins contra l’exèrcit franco-espanyol. L’estàtua estava ubicada al Passeig de Sant Joan, al davant de l’Arc de Triomf, un punt neuràlgic que donava la benvinguda als visitants de la Exposició de 1888, celebrada al Parc de la Ciutadella. Poc a poc, l’estàtua del Conseller en Cap es va convertir en un centre de peregrinatge durant la Diada, ja que personatges de la societat civil i milers d’anònims hi anaven en senyal de respecte o per a realitzar alguna ofrena floral.

Tanmateix, amb el tombant de segle i l’aparició del Partit Republicà Radical de Lerroux, molts dels enemics del catalanisme van aprofitar l’escenari per intentar boicotejar els actes de la diada. No eren gens estranys els enfrontaments entre catalanistes i lerrouxistes, que feien servir el seu discurs incendiari i populista per presentar els actes de l’Onze de Setembre com una eina de la burgesia per esclavitzar a la classe obrera catalana. En aquest context, l’any 1901 es van produir uns aldarulls provocats pels Lerrouxistes que van finalitzar amb 30 persones detingues per la policia (totes elles catalanistes, curiosament), entre els que hi havia l’escriptor Josep Maria Folch i Torres.

Estatua-Rafael-Casanova-Paseo-San-Juan-1907.jpg

Ofrena floral dels membres de la Lliga al monument de Rafael de Casanova a la Diada de l'any 1907

Fins a 1923 les successives Diades Nacionals van tenir un marcat accent partidista, amb constants tensions, retrets i divisions entre els partits conservadors (encapçalats per la Lliga Regionalista) que dominaven la Mancomunitat de Catalunya i els principals partits polítics i sindicats obreristes, que aprofitaven els actes de commemoració de la Diada per a reclamar justícia social i reafirmació nacional.

Entre 1923 i 1930 (anys de la dictadura de Miguel Primo de Rivera) els actes patriòtics van restar prohibits, malgrat que sovint apareixien senyeres i ofrenes florals anònimes a les immediacions de l’estàtua de Rafael de Casanova i del Fossar de les Moreres.

Amb l’arribada de la Segona República els actes de reafirmació nacional de la Diada van tornar a ser legalitzats, per bé que les successives Diades van veure’s trastocades pels condicionats polítics i socials del moment (Llei de Contractes de Conreu, Fets d’Octubre i suspensió de la Generalitat Republicana…), i també cal esmentar que les ofrenes i celebracions mai van ser unitàries, ja que els partits d’esquerres (encapçalats per ERC) van capitalitzar les celebracions i reivindicacions socials del moment, mentre que la dreta catalana (articulada al voltant de la Lliga) es va desentendre de les reclamacions socials, limitant la seva participació en una simbòlica ofrena de flors al monument de Rafael de Casanova.

Durant el llarg túnel franquista (1939-1975) la celebració de la Diada va ser exclusivament familiar i clandestina, ja que els manifestacions de catalanitat restaven prohibides per ordre expressa del Caudillo. El monument a Rafael de Casanova fou retirat del seu emplaçament original, al que mai més tornaria. Tot i la pressió policial i militar franquista (que al Onze de Setembre de 1946 va acabar amb l’assassinat del militant del FNC Josep Corbella), durant els anys de la dictadura no era estrany trobar senyeres i ofrenes florals anònimes, o petites accions organitzades per grupuscles de l’esquerra catalanista clandestina.

La gran Diada de 1976, la primera des de la mort de Franco, organitzada per L’Assemblea de Catalunya a la ciutat de Sant Boi va superar totes les expectatives generades. Desenes de milers de catalans van envair pacíficament la ciutat de Sant Boi (tomba de Rafael de Casanova) tot mostrant la vitalitat del catalanisme.

Diada.jpg

Portada de la revista "Interviu", on es fa ressó de la gran Diada de 1977.

Però la gran Diada fins a la data va ser la de l’any 1977. Fins a un milió de ciutadans (segons algunes fonts, un milió i mig) van prendre els carrers de Barcelona al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” en una manifestació que va servir per pressionar l’executiu de Suárez i el retorn del President Tarradellas.

De 1980 ençà, amb la instauració del govern de la Generalitat les Diades van anar perdent força social, produint-se una dicotomia entre els actes oficials (ofrena al monument de Rafael de Casanova reubicat en un espai diferent del seu emplaçament original) i les manifestacions independentistes, que prenen el Fossar de les Moreres com a escenari habitual. Tanmateix, els manifestacions pel centre de Barcelona cada any són menys nombroses, ja que molts catalans i catalanes aprofiten la festivitat per marxar de cap de setmana i descansar.

fossar.gif.jpg

El Fossar de les Moreres s'ha convertit, els darrers anys, en l'epicentre de les manifestacions reivindicatives de la Diada.

En aquest context arribem a la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012, que segons totes les previsions, ha de ser històrica, i provocar un abans i un després en la evolució social i política del país. I un cop més, la iniciativa no prové dels partits polítics, si no de la iniciativa de la societat civil catalana, articulada al voltant de L’Assemblea Nacional Catalana i altres organitzacions catalanistes similars. Però aquesta història, encara l’hem d’escriure…

La revolta de les Alpujarras i els Jocs Moriscos

diumenge, 2/09/2012

Aquest estiu hem viscut els Jocs Olímpics de Londres, un esdeveniment internacional que aplega els millors esportistes del món en les seves especialitats. Tal i com ja hem parlat altres vegades, els Jocs Olímpics moderns són fruit de la iniciativa del Baró de Coubertin per recuperar els antic s Jocs que es celebraven a l’antiga Grècia cada quatre anys en honor dels déus grecs.

Però entre els Jocs de l’antiguitat i els contemporanis hi ha un salt de temps prou important (gairebé quinze segles) entre els que no es va celebrar cap esdeveniment homologable als antics jocs hel·lènics. Tanmateix, avui volia destacar ala importància dels Jocs Moriscos de 1569, sota el patrocini del rei sublevat Muhàmmad ibn Ummaya.

Els Jocs Moriscos s’inserixen en el marc de la rebel·lió de les Alpujarres granadines, l’episodi de resistència armada contra l’intent d’assimilació cultural castellana sobre els pobladors del antic regne nassarita de Granada. L’any 1568 va esclatar la revolta dels moriscs de les Alpujarres en resposta a l’edicte reial emès pel rei Felip II que prohibia, de soca-rel, la utilització de l’àrab i l’amazic (o berber) com a llengua d’ús social, la forçosa cristianització dels noms musulmans, la prohibició d’emprar vestits considerats musulmans i la submissió total i absoluta a les lleis castellanes i a l’església catòlica, contravenint tots els acords de pau signats entre els Reis Catòlics i el darrer rei de Granada, el sobirà Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad XI (conegut pels cristians com Boabdil), que havien de permetre (si més no sobre el paper) la pràctica de l’islam entre els fidels que ho desitgessin, la llibertat d’utilitzar la llengua àrab i amazic i la integritat física i moral dels habitants que volguessin quedar-se a terres granadines.

800px-Rebelión_de_Las_Alpujarras.png

Mapa que mostra els principals focus de la revolta morisca de 1569.

El descontentament social i cultural dels moriscos va desencadenar amb una revolta contra el rei i l’administració imperial castellana, i la proclamació d’un nou rei al regne de Granada. L’escollit fou el cavaller Ferran de Valor i Còrdova, descendent d’una prominent família granadina que remuntava el seu llinatge al dels antics califes de Còrdova, els omeies. El nou rei professà l’acte de fe islàmic i adoptà el nom de Muhàmmad ibn Ummaya (traduït al castellà com Abén Omeya o Humeya). El jove rei va tenir un curt regnat, ja que als pocs mesos del nomenament fou assassinat en unes circumstàncies encara no resoltes.

Tanmateix, el nom de Muhàmmad ibn Ummaya passarà a la història per haver organitzat un esdeveniment esportiu sense precedents a la ciutat de Purchena, explicats amb tot detall pel cronista murcià Ginés Pérez de Hita. Els jocs, patrocinats pel rei, no eren nomes una festa esportiva, ja que també s’hi van celebrar mostres de la cultura andalusina tals com danses i balls i concerts de música.

aben-humeya.jpg

Gravat que mostra el retrat del rei Muhàmmad ibn Ummaya.

El que sorprèn dels jocs de Muhàmmad ibn Ummaya és que recollís, també, algunes de les proes esportives provinents de la Grècia clàssica, tals com les proves de salt, llançament de pes, de velocitat o de lluita greco-romana, alhora que admetia, sense exclusions per raons de religió o origen ètnic-cultural, a esportistes de les dues ribes del mar Mediterrani. Els campions rebien una corona de llaurer i un premi en metàl·lic de mans del mateix rei.

Com a epíleg d’aquesta història, la ciutat de Purchena acull en l’actualitat, i de forma anual, una festivitat que recrea els antics jocs del rei Muhàmmad ibn Ummaya durant el primer cap de setmana d’agost. Fins i tot, l’antic president del COI, Joan Antoni Samarach, va afirmar que els jocs de Muhàmmad ibn Ummaya suposaven un “esglaó perdut” en l’evolució històrica dels Jocs Olímpics.