Arxiu del mes: juliol 2012

20 anys de l’Operació Garzón i les tortures contra l’independentisme català

dijous, 12/07/2012

Aquest dies estem recordant i celebrant el vintè aniversari de la XXV Olimpíada de l’era moderna, que va tenir lloc a Barcelona, i que, tal com hem parlat en algun altre post, van esdevenir un èxit social, cultural, esportiu, econòmic i ciutadà que van servir per obrir una finestra al món i reforçar la capitalitat cultural de la ciutat comtal a la mediterrània i el sud d’Europa.

Tanmateix, en el context de la celebració dels Jocs Olímpics (i tot utilitzant la cita esportiva com a pretext) les forces i cossos de seguretat de l’estat van iniciar una campanya de repressió política i policial que comportà la detenció (en alguns casos arbitrària) de diferents persones vinculades a l’esquerra independentista, per una suposada vinculació amb Terra Lliure.

Aquesta operació policial, de dubtós sentit democràtic, va ser encapçalada pel jutge estrella Baltasar Garzón, un jutge vinculat al PSOE, partit que aleshores governava l’estat amb majoria absoluta. Les detencions van iniciar-se al mes de juny de 1992 i es va allargar en el temps fins al desembre d’aquell mateix any. L’objectiu era desarticular Terra Lliure (organització que ja s’havia auto-dissolt uns mesos enrere) per prevenir un possible atemptat-durant la celebració dels Jocs Olímpics.

baltasar-garzon.jpg

El jutge Garzón va encaçalar l'operació contra l'esquerra independentista catalana.

De les 45 persones detingudes per la Guàrdia Civil, disset van denunciar haver estat objecte de tortures per part de les forces de seguretat de l’estat, per bé que l’Audiència Nacional va determinar que els blaus, marques a la pell i ferides diverses dels detinguts havien estat causades per autolesions, és a dir, que els detinguts s’haurien dedicat a atonyinar-se durant la seva estada al calabós.

La justícia ordinària de l’estat espanyol mai va investigar els fets i les denúncies dels col·lectiu de detinguts torturats, malgrat els recursos administratius i contenciosos que aquests van presentar. Veient el cas omís que els feia la justícia espanyols, els torturats van decidir portar el seu cas davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans, al 2004. Precisament va ser aquest tribunal el que va dictaminar la culpabilitat de l’estat espanyol en l’afer de les tortures, i el va condemnar a pagar 8.000€ a cada víctima en concepte d’indemnització per lesions, a més de sufragar amb els costs del judici.

Vint anys després, encara no és clara la participació del jutge Baltasar Garzón en els fets, com tampoc les responsabilitats de Luis Roldán (aleshores cap de la Guàrdia Civil) ni del ministre de l’interior José Luis Corcuera. Curiosament, aquests tres personatges socialistes es troben defenestrats avui en dia. Tant en José Luis Corcuera com en Luis Roldán van haver de dimitir per l’escàndol del GAL i presumpta apropiació indeguda de fons públics, mentre que el jutge Garzón es troba allunyat de la judicatura per presumptes irregularitats en instrucció del cas Gürtel i pel sumari de les foses del franquisme.

Coincidint amb el vintè aniversari dels fets, s’ha realitzat un documental sobre els fets, estrenat aquest cap de setmana passat a Olot, que val molt la pena si hi esteu interessats. Us deixo amb el tràiler:


El Pla Macià i el GATCPAC

diumenge, 1/07/2012

En Francesc Macià, primer president de la Catalunya Republicana, tenia un somni, una vella aspiració. Calia reformar Barcelona, dotar-la d’una estructura racional que seguís el traç de reforma i eixample iniciat pel Pla Cerdà a la capital catalana, tot ordenant-ne el creixement i el desenvolupament higiènic, racional i pràctic de la ciutat comtal. Tanmateix, era absolutament necessari el sanejament de la Ciutat Vella, amb una actuació prioritària i especial al barri del Raval (aleshores popularment conegut com el barri xino) i a la façana marítima i portuària de la ciutat, creant un gran eix de comunicació transversal entre els rius Llobregat i Besós seguint la línia de la costa.

Durant els anys 30 del segle passat va formar-se un grup d’excel·lents arquitectes racionalistes al principat, sovint eclipsats i oblidats per la gran fornada d’arquitectes modernistes d’un parell de dècades abans). Entre aquells arquitectes calia destacar noms com Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé, entre altres. Algunes de les seves actuacions a la ciutat de Barcelona encara esdevenen avui en dia models de l’arquitectura racionalista. En aquest sentit, podem destacar el Dispensari Antituberculós (avui en dia conegut com CAP Raval Nord), o la Casa Bloc de Sant Andreu. Aquell grup d’arquitectes van associar-se, al 1929 (coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona) sota el nom de GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Entre altres, els membres del GATCPAC eren seguidors de les teories constructives de Sullivan i admiradors del pla de reforma urbanística d’Ildefons Cerdà.

El govern de la Generalitat republicana (un govern d’esquerres i progressista) va decidir aprofitar el capital humà i tècnic per resoldre les necessitats urbanes de la capital de Catalunya. D’aquesta manera va néixer el Pla Macià, un projecte urbanístic patrocinat pel propi president català que proposava l’expansió de Barcelona i el sanejament del centre urbà de la ciutat. Aquest projecte, iniciat l’any 1932 i abandonat definitivament al 1934 (coincidint amb els fets d’octubre i l’empresonament dels membres del govern de la Generalitat). El projecte va ser encarregat als membres de GATCPAC (encapçalats per Sert, Subirana i Torres i Clavé), que van cercar l’assessorament d’algunes de les figures arquitectòniques més importants del seu temps, com ara Le Corbusier i el seu cosí Pierre Jeanneret.

Proposicion_utopica_revolucionaria_reforma_Barcelona_Le_Corbusier_Gatepac.jpg

Il·lustració que mostra parcialment el projecte de reforma proposat pel Pla Macià.

Aquest projecte havia d’articular una Barcelona moderna i oberta al mar, amb la urbanització del que avui dia coneixem com la Vila Olímpica fins al riu Besós per un cantó, i de la muntanya de Montjuïc (on proposaven derruir el Castell de Montjuïc i construir-hi un edifici modern i racionalista polivalent com centre de convencions o un hotel) i la costa del delta del Llobregat fins a enllaçar amb La Ciutat de Repòs i Vacances (un altre dels projectes estrella del GATCPAC) , i articulant un seguit d’eixos que continuessin els ja descrits i plantejats per Ildefons Cerdà, mitjançant la Meridiana (i la seva completa urbanització segons els postulats racionalistes) i la Diagonal.

Tanmateix, el projecte va quedar en l’aire degut als condicionants polítics, econòmics i socials dels anys 30, i mai es va portar a terme el Pla Macià, el somni d’un president que volia fer de Barcelona la capital cultural, industrial i social del sud d’Europa, avançant-se gairebé seixanta anys a la futura millora i reforma urbana, que es duria a terme per preparar la ciutat per les olimpíades de 1992.

Nota: Aquests dies podeu gaudir de l‘exposició sobre Le Corbusier i el Pla Macià al MACBA, en una vista totalment imprescindible si esteu interessats sobre el tema. També és prou interessant la lectura de l’article publicat a la revista AC, publicació vinculada al GATPAC.