La Guerra de les Malvines

Aquests dies es compleixen trenta anys de l’inici de la Guerra de les Malvines (Faklands War per als britànics), que es van allargar durant un espai de tres mesos del 1982. Les Malvines són un arxipèlag d’uns 3.000 habitants (gairebé tots d’ascendència i cultura britànica) i mig milió d’ovelles ( principal activitat econòmica de l’arxipèlag).

Ilhas_malvinas_espacial.jpg

Les Malvines vistes des de l'espai.

Les Malvines són un arxipèlag insular situat al davant del territori continental argentí, a uns 500 quilòmetres de la costa de la Patagònia i a uns 700 quilòmetres del Cap d’Hornos. La seva posició geoestratègica (que permet controlar el pas pel Cap d’Hornos, únic punt de pas entre els oceans Pacífic i Atlàntic fins a l’obertura del Canal de Panamà) va fer que la seva titularitat i domini fos cobejat per les principals potències mundials. Al llarg dels segles XVII i XVIII s’hi van succeir assentaments temporals francesos, britànics i espanyols.

L’any 1816 es va produir la independència de l’antic Virregnat del Riu de la Plata amb el nom de les Províncies Unides del Riu de la Plata (embrió del futur estat argentí, però que també incloïa territoris dels futurs estats d’Uruguai, Paraguai i Bolívia). Aquell primitiu estat es va proclamar sobirà de l’arxipèlag de les Malvines, al considerar-se legítim hereu de l’administració imperial espanyola. Les Malvines serien una colònia penal de les Províncies Unides.

Però un conflicte amb uns vaixells baleners nord-americans al 1831 van provocar un conflicte internacional amb la potència nord-americana que comportà la destrucció dels assentaments existents, moment que fou aprofitat pel Regne Unit per ocupar l’arxipèlag i imposar-hi la seva autoritat, convertint a l’arxipèlag en la principal base naval britànica de l’Atlàntic Sud.

La sobirania de l’arxipèlag es va convertir en una qüestió d’estat per a britànics i argentins (hereus del primitiu estat del Riu de la Plata). Les tensions entre els dos països van créixer de forma desmesurada, i fins i tot les Nacions Unides van intentar mediar, sense èxit, entre els dos països. Els argentins volien la devolució immediata de les illes, mentre que els britànics supeditaven la devolució dels territoris a la voluntat popular, expressada lliurement mitjançant un referèndum popular. Tenint en compte que la major part de la població de les Malvines està relacionada, de forma directe o indirecte, amb la Marina britànica, no és massa difícil esbrinar el resultat d’un hipotètic referèndum per la independència o annexió a l’estat argentí.

La tensió va anar pujant de graons, però la dictadura militar argentina (al poder des del cop d’estat de 1976) va veure en la qüestió d’honor de les Malvines una fugida endavant de les pressions internes en contra del seu govern. D’aquesta manera, el 2 d’abril de 1982 l’exèrcit argentí va desembarcar a l’arxipèlag de les Malvines, així com a les illes Geòrgia i Sandwich del Sud.

Malvinas-soldados.jpg

Els soldats argentins esperant els enemics britànics en plena acció militar.

La resposta del govern britànic (encapçalat en aquell moment per la carismàtica Margaret Tatcher) fou immediata, mobilitzant la maquinària diplomàtica i militar. A nivell diplomàtic, el Regne Unit va aconseguir que les Nacions Unides aprovessin una resolució instant a la retirada argentina dels territoris britànics, cosa que els argentins van rebutjar amb el suport de la resta de països llatinoamericans (amb l’excepció del Xile de Pinochet, aliat dels britànics i tradicional enemic dels argentins).

El Regne Unit va mobilitzar la seva poderosa Marina, reforçada pels avions de la RAF (Royal Air Force), orgull de l’exèrcit britànic durant la Segona Guerra Mundial. Si Churchill va confiar en els Spitfire per defensar els britànics dels bombardejos alemanys durant la Batalla d’Anglaterra, l’executiu de Tatcher va trobar en els nous avions Harrier el puntal de les seves operacions militars, que van facilitar el desembarcament britànic el dia 21 de maig a l’arxipèlag, i que va acabar amb les posicions militars argentines en pocs dies, ja que l’exèrcit argentí es va acabar rendint el 14 de juny.

Sea-Harrier-Malvinas.jpg

El Harrier, el caça estrella de la RAF durant el conflicte.

La guerra havia acabat amb una victòria total dels britànics, que havien mostrat la superioritat del seu exèrcit i la seva capacitat bèl·lica amb un nombre relativament baix de pèrdues materials i humanes (dos centenars de morts, un parell de vaixells i alguns caces) davant la derrota argentina ( més de mig miler de morts, nombrosos caces, helicòpters i bombarders i sobretot, més de dotze mil soldats fets presoners per l’enemic).

A nivell polític, el conflicte de les Malvines suposà la fi del règim militarista argentí, alhora que suposà el punt més àlgid de la popularitat de Mragaret Tatcher al Regne Unit. Tots dos països no van reprendre relacions fins més d’una dècada més tard, i les relacions entre les dues nacions encara no són excel·lents. Fins i tot els partits de futbol o de rugbi entre Argentina i Anglaterra s’han convertit en una mena de “revenja” o “continuació” de les hostilitats entre tots dos països.

Cristina-Fernandez-de-Kirchner-guerra-de-las-malvinas.jpg

La presidenta argentina Fernández de Kirchner recordant els caiguts en la guerra de les Malvines.

Trenta anys després, els argentins continuen demanant la sobirania sobre l’arxipèlag, i ha intentat obrir converses amb el Regne Unit. Per la seva banda, els britànics es neguen a dialogar la sobirania de l’arxipèlag, ja que els habitants de les Malvines (o illes Faklands) són ciutadans britànics de ple dret.

Per complementar aquest post us recomano que veieu el documental que us proposo a continuació. Dura prop d’una hora però els seu valor documental és molt gran i està íntegrament subtitulat al castellà:


 

Comparteix

    Comentaris

    • Gerard

      19/04/2012 - 12:38

      Efectivament, les Malvines van ser una cortina de fum de la Dictadura militar argentina en hores baixes per desviar l’atenció de la població dels greus problemes interns del país. És significatiu que els militars argentins, després de prendre ràpidament i fàcilment les Malvines amb tropes d’elit, repatriessin aquestes i enviessin en lloc seu a reservistes i joves reclutes que estaven fent la mili… segurament convençuts de què la dama de ferro no faria res!!? D’aquí que els “red devils” britànics no tinguessin més problemes militars en el conflicte que els derivats de la difícil logística, perquè un cop desembarcats no van tenir gairebé ni per començar, en especial perquè la RAF, com bé dius, s’havia ocupat ja abans de mantenir a ratlla a l’aviació argentina (la qual, malgrat tot, va fer un bon paper causant pèrdues importants als vaixells de subministrament britànics) bombardejant les pistes d’aterratge de les Malvines i assegurant una zona “d’exclusió aèrea i máritima” reforçada, a més, amb l’enfonsament del vell creuer argentí Almirante Belgrano. Aquest fet suposà el primer i únic enfonsament d’un vaixell de guerra per un submarí nuclear (l’HMS Conqueror) i determinà que la flota argentina no intervingués en el conflicte donant suport als seus reclutes.

    • CANÇONS: MANUALS D’HISTÒRIA « UNA HISTÒRIA

      03/02/2013 - 17:30

      […] publicació Gran Bretanya acabava de començar el conflicte amb l’Argentina conegut com la Guerra de les Malvines,  (seguint l’enllaç tindreu l’oportunitat de llegir des de SÀPIENS un reportatge […]

    • De la socialdemocràcia al neoliberalisme | històriamóncontemporani

      15/05/2013 - 11:15

      […] mesures no es van poder aplicar donada la severitat de la crisi, la intervenció britànica en el conflicte de les Malvines amb Argentina i la millora de l’economia internacional entre 1982 i 1983 gràcies a la capacitat […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús