Arxiu del mes: abril 2012

René Fonck, l’as oblidat

dimarts, 24/04/2012

La Primera Guerra Mundial (1914-18) va ser el primer gran conflicte armat on l’aviació va resultar rellevant i important per l’esdevenir del conflicte. Els pilots dels caces s’havien convertit en una mena d’aristocràcia de l’aire, i es consideraven a si mateixos com els grans cavallers d’una guerra inhumana i cruel. Ben ràpidament els dos bàndols enfrontats van començar a reverenciar als seus millors pilots amb una intenció propagandística i motivadora de cara a la població civil i als propis soldats, alhora que tractava de desmoralitzar l’enemic tot atemorint-lo.

El pilot més conegut de la Primera Guerra Mundial va ser, sense cap mena de dubtes, en Manfred Von Richthofen, àlies el “Baró Roig”, de qui ja vam parlar en una entrada antiga. Però més enllà de la llegenda del Baró Roig i de les estranyes circumstàncies de la seva mort, als cels europeus durant la Primera Guerra Mundial van haver-hi altres pilots que es van convertir en asos i herois nacionals gràcies a les seves gestes militars.

Aquest és el cas del sovint oblidat (o poc reconegut) René Folk. En René Folck (França, 1894-1953) va esdevenir el millor pilot aliat del conflicte i a diferència d’altres asos com el Baró Roig, va sobreviure a la guerra. En René Folck va començar la guerra al servei del cos d’infanteria, com a enginyer militar. Les seves tasques essencials eren garantir les comunicacions i infraestructures estratègiques per a l’exèrcit francès.

René_Fonck_02.jpg

En René Fonck, el millor pilot aliat durant la Primera Guerra Mundial.

Però al 1915 l’heroi francès va decidir abandonar el cos d’infanteria i passar al servei de l’exèrcit de l’aire, on va rebre el seu bateig de foc al maig de 1915, en missions de reconeixement aeri i observació. La seva primera victòria aèria va arribar un any més tard, al mes d’agost de 1916, quan va ser capaç de forçar l’aterratge d’un avió enemic al territori francès.

Però la definitiva explosió de l’as gal no va arribar fins a l’any 1917. Al mes d’octubre de 1917 en René Fonck ja havia sumat 19 victòries i va rebre la Legió d’Honor (la distinció militar francesa més elevada). A l’octubre-novembre de 1918 aquesta xifra de victòries ja s’havia disparat a 75 victòries, convertint-lo en el millor pilot aliat del conflicte. A més a més, a les gestes de René Folck cal sumar-hi el fet que al llarg de la guerra els seus enemics mai no el van poder abatre ni ferir de gravetat.

René Fonck Neiuport_17.jpg

L’estil de René Fonck (un home reservat, poc donat al reconeixement públic i social) no va acabar de fer-lo popular entre els mitjans de comunicació francesos del moment. En René Folck no era un pilot visceral (com podia ser-ho en Manfred Von Richthofen o el britànic William Bishop) si no que mantenia el cap fred, sabent seleccionar els moments més adequats per entrar en combat minimitzant els riscos de ser abatut per les bateries antiaèries enemigues o pels caces enemics.

Un cop finalitzada la Primera Guerra Mundial, en René Fonck va continuar al servei de les forces aèries del seu país amb el grau de Coronel, tot formant nous pilots com col·laborant amb els altres enginyers en el disseny de nous avions de guerra. Durant els anys 30 va entrar en contacte amb altres inspectors de l’aire estrangers com ara els alemanys Göring i Ernst Udet, amb els que va mantenir una relació cordial fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial al 1939.

La ràpida derrota de França a la Segona Guerra Mundial va empènyer a l’heroi francès a les files de la resistència contra l’ocupació nazi, malgrat els intents del règim de Vichy per vincular-lo al seu govern. Malgrat que un cop acabada la Segona Guerra Mundial una investigació va concloure que en René Fonck no va col·laborar amb els alemanys, la sospita de traïció va tacar per sempre més l’historial d’un dels pilots més brillants de tots els temps i va relegar-lo a un injust segon pla mediàtic, fins al punt d’allunyar-lo definitivament dels avions fins a la seva mort, l’any 1954.

La Guerra de les Malvines

dimecres, 4/04/2012

Aquests dies es compleixen trenta anys de l’inici de la Guerra de les Malvines (Faklands War per als britànics), que es van allargar durant un espai de tres mesos del 1982. Les Malvines són un arxipèlag d’uns 3.000 habitants (gairebé tots d’ascendència i cultura britànica) i mig milió d’ovelles ( principal activitat econòmica de l’arxipèlag).

Ilhas_malvinas_espacial.jpg

Les Malvines vistes des de l'espai.

Les Malvines són un arxipèlag insular situat al davant del territori continental argentí, a uns 500 quilòmetres de la costa de la Patagònia i a uns 700 quilòmetres del Cap d’Hornos. La seva posició geoestratègica (que permet controlar el pas pel Cap d’Hornos, únic punt de pas entre els oceans Pacífic i Atlàntic fins a l’obertura del Canal de Panamà) va fer que la seva titularitat i domini fos cobejat per les principals potències mundials. Al llarg dels segles XVII i XVIII s’hi van succeir assentaments temporals francesos, britànics i espanyols.

L’any 1816 es va produir la independència de l’antic Virregnat del Riu de la Plata amb el nom de les Províncies Unides del Riu de la Plata (embrió del futur estat argentí, però que també incloïa territoris dels futurs estats d’Uruguai, Paraguai i Bolívia). Aquell primitiu estat es va proclamar sobirà de l’arxipèlag de les Malvines, al considerar-se legítim hereu de l’administració imperial espanyola. Les Malvines serien una colònia penal de les Províncies Unides.

Però un conflicte amb uns vaixells baleners nord-americans al 1831 van provocar un conflicte internacional amb la potència nord-americana que comportà la destrucció dels assentaments existents, moment que fou aprofitat pel Regne Unit per ocupar l’arxipèlag i imposar-hi la seva autoritat, convertint a l’arxipèlag en la principal base naval britànica de l’Atlàntic Sud.

La sobirania de l’arxipèlag es va convertir en una qüestió d’estat per a britànics i argentins (hereus del primitiu estat del Riu de la Plata). Les tensions entre els dos països van créixer de forma desmesurada, i fins i tot les Nacions Unides van intentar mediar, sense èxit, entre els dos països. Els argentins volien la devolució immediata de les illes, mentre que els britànics supeditaven la devolució dels territoris a la voluntat popular, expressada lliurement mitjançant un referèndum popular. Tenint en compte que la major part de la població de les Malvines està relacionada, de forma directe o indirecte, amb la Marina britànica, no és massa difícil esbrinar el resultat d’un hipotètic referèndum per la independència o annexió a l’estat argentí.

La tensió va anar pujant de graons, però la dictadura militar argentina (al poder des del cop d’estat de 1976) va veure en la qüestió d’honor de les Malvines una fugida endavant de les pressions internes en contra del seu govern. D’aquesta manera, el 2 d’abril de 1982 l’exèrcit argentí va desembarcar a l’arxipèlag de les Malvines, així com a les illes Geòrgia i Sandwich del Sud.

Malvinas-soldados.jpg

Els soldats argentins esperant els enemics britànics en plena acció militar.

La resposta del govern britànic (encapçalat en aquell moment per la carismàtica Margaret Tatcher) fou immediata, mobilitzant la maquinària diplomàtica i militar. A nivell diplomàtic, el Regne Unit va aconseguir que les Nacions Unides aprovessin una resolució instant a la retirada argentina dels territoris britànics, cosa que els argentins van rebutjar amb el suport de la resta de països llatinoamericans (amb l’excepció del Xile de Pinochet, aliat dels britànics i tradicional enemic dels argentins).

El Regne Unit va mobilitzar la seva poderosa Marina, reforçada pels avions de la RAF (Royal Air Force), orgull de l’exèrcit britànic durant la Segona Guerra Mundial. Si Churchill va confiar en els Spitfire per defensar els britànics dels bombardejos alemanys durant la Batalla d’Anglaterra, l’executiu de Tatcher va trobar en els nous avions Harrier el puntal de les seves operacions militars, que van facilitar el desembarcament britànic el dia 21 de maig a l’arxipèlag, i que va acabar amb les posicions militars argentines en pocs dies, ja que l’exèrcit argentí es va acabar rendint el 14 de juny.

Sea-Harrier-Malvinas.jpg

El Harrier, el caça estrella de la RAF durant el conflicte.

La guerra havia acabat amb una victòria total dels britànics, que havien mostrat la superioritat del seu exèrcit i la seva capacitat bèl·lica amb un nombre relativament baix de pèrdues materials i humanes (dos centenars de morts, un parell de vaixells i alguns caces) davant la derrota argentina ( més de mig miler de morts, nombrosos caces, helicòpters i bombarders i sobretot, més de dotze mil soldats fets presoners per l’enemic).

A nivell polític, el conflicte de les Malvines suposà la fi del règim militarista argentí, alhora que suposà el punt més àlgid de la popularitat de Mragaret Tatcher al Regne Unit. Tots dos països no van reprendre relacions fins més d’una dècada més tard, i les relacions entre les dues nacions encara no són excel·lents. Fins i tot els partits de futbol o de rugbi entre Argentina i Anglaterra s’han convertit en una mena de “revenja” o “continuació” de les hostilitats entre tots dos països.

Cristina-Fernandez-de-Kirchner-guerra-de-las-malvinas.jpg

La presidenta argentina Fernández de Kirchner recordant els caiguts en la guerra de les Malvines.

Trenta anys després, els argentins continuen demanant la sobirania sobre l’arxipèlag, i ha intentat obrir converses amb el Regne Unit. Per la seva banda, els britànics es neguen a dialogar la sobirania de l’arxipèlag, ja que els habitants de les Malvines (o illes Faklands) són ciutadans britànics de ple dret.

Per complementar aquest post us recomano que veieu el documental que us proposo a continuació. Dura prop d’una hora però els seu valor documental és molt gran i està íntegrament subtitulat al castellà: