Hutus i Tutsis

Pels ulls d’un occidental, no hi han massa diferències visibles entre les ètnies hutus i tutsis. Potser és que les diferències entre els dos grups socials (o culturals) són més aviat escasses o pràcticament inexistents.

La història dels hutus i dels tutsis és una història tràgica, plena de violència, odi, revenja i confrontació al llarg del temps i animada i potenciada pel colonialisme europeu del segle XIX i el neocolonialisme occidental del segle XX i XXI. L’origen d’aquesta rivalitat es remunta als segles XIII i XIV, quan van arribar colons tutsis a les terres de l’actual Rwanda i Uganda. Els tutsis (poble eminentment ramader) van convertir-se en la tribu hegemònica de la zona malgrat ser minoritària en comparació amb els nadius hutus, un poble eminentment agrícola que sempre ha estat majoritari a la zona. L’especial orografia del país (molt muntanyosa i amb poques terres aptes pel conreu) van afavorir els interessos econòmics tutsis, més ben adaptats als circuits econòmics locals.

Amb l’arribada dels colons europeus, a mitjan segle XIX, la diferenciació entre hutus i tutsis es va accentuar, ja que els belgues (els colons de la zona central d’Àfrica) van fomentar la diferència entre els dos pobles per garantir la seva posició colonial dominant i dirigir l’economia de la zona en funció dels seus interessos. D’aquesta manera, els belgues van introduir el conreu massiu del cafè i del cacau a la zona.

L’any 1934 els colons belgues van introduir una mena de document d’identitat entre els vassalls del rei belga, on hi figurava, entre altres, la tribu o ètnia de cada persona, introduint un sistema de discriminació tribal on els tutsis eren els designats per l’elit colonial pels principals llocs de l’administració, la policia o les tropes colonials, tot discriminant a la majoria hutu. Els belgues fins i tot van col·locar un reietó tutsi, un titella de l’administració colonial belga.

Les envejes i els odis entre les dues comunitats pel repartiment de la riquesa o els càrrecs a l’administració van esclatar amb la independència del país a l’any 1961, quan van començar a produir-se brots de violència sectària amb clar accent antitutsi, que provocà l’exili del país de vora 300.000 habitants d’ètnia tutsi cap als veïns país de Burundi i Uganda, de clara majoria tutsi. Precisament a Burundi es van ocasionar diversos brots de violència tutsi cap a la seva minoria hutu, el més greu al 1973, que comportà l’assassinat de milers de ciutadans hutus i el seu exili cap a Rwanda, a més de portar a un punt de no retorn les diferències entre tots dos països.

Al 1990 es va produir un nou episodi de violència tribal, amb el cop d’estat del Front Patriòtic Ruandès (de composició tutsi) patrocinat pel veí país d’Uganda. Això va obrir un període d’inestabilitat que va portar a l’esclat de violència més gran a l’any 1994, amb l’intent de Genocidi de Rwanda. La majoria hutu va organitzar diverses milícies (armades per potències occidentals com França o Espanya, que van veure-hi una bona ocasió per vendre armes) que van començar una autèntica “cacera de tutsis”, animats i dirigits pel president del país, en Jean Kambanda (d’ètnia hutu), qui va afirmar que “només matant a tots els tutsis podrien desaparèixer els problemes del país“.

Hutus.jpg

Milicians hutus interhamwes armats amb fusells AK-47.

El genocidi, perpetrat per la facció més radical dels hutus (els milicians interhamwes) va ser espantós: es calcula que en la seva operació de neteja, les milícies radicals hutus van matar prop d’un milió de persones (altres xifres oscil·len entre els 750.000 i els 800.000 morts) de ciutadans tutsis i també d’alguns moderats hutus contraris a l’ús de la violència. Desprès del genocidi de Rwanda, el 75% dels ciutadans tutsis havien desaparegut, bé mort o exiliats als països veïns.

rwandagenocidekillingsdk0.jpg

El genocidi ruandès va acabar amb la vida d'un milió de persones.

La passivitat occidental no podia fer més temps els ulls grossos davant aquesta catàstrofe humanitària, i va decidir intervenir tot enviant les forces de seguretat de les nacions unides (els cascos blaus) per evitar noves matances. Ara bé, no fou fins la intervenció armada de França (l’anomenada operació Turquesa) quan es van cessar definitivament les hostilitats a Rwanda, per bé que la intervenció gala ha estat sovint fortament criticada pel seu tarannà parcial (segons sembla, l’exèrcit francès va deixar escapar a zones segures als principals líders de la massacre).

Com a epitafi de la violència tribal i conseqüència dels fets de Rwanda, es van produir brots de violència antihutu als països veïns del Congo, Uganda o Burundi.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús