Gladiadors i falsos mites

El cinema i les sèries televisives nord-americanes han fet molt de mal a la història en multitud d’ocasions. Les errades i imprecisions històriques arribades des de Hollywood han estat una constant al llarg dels anys, i en ocasions han aconseguit arribar a la categoria de dogma i veritat absoluta inamovible.

Un clar exemple del que estic dient són les lluites de gladiadors de la Roma imperial. Pel·lícules com ara Espàrtac, Gladiator o la recent sèrie televisiva Spartacus, blood and sand han col·laborat en la confusió de molts dels esdeveniments històrics plantejats a les seves trames.

146gladiador.jpg

Pel·lícules com Gladiator han divulgat diversos dogmes erronis.

En primer lloc, les històries plantejades per Hollywood ens presenten els gladiadors com un esclau més, sotmesos a la autoritat d’un amo (sovint un lanista o preparador de gladiadors) i de poca consideració social. Ara bé, la realitat d’aquests plantejaments és força parcial, quan no voreja la falsedat. Hi havia gladiadors que eren esclaus i estaven sotmesos a un particular, és ben cert. Però igualment cert és que molts dels gladiadors eren homes lliures (antics soldats, joves en busca de fama i diners…) que provaven sort a l’arena. Tanmateix era especialment significativa la taxa de gladiadors “públics”, és a dir, preparats, alimentats i a sou de l’estat. Aquests treballadors públics eren utilitzats per lluitar als principals amfiteatres de l’imperi i garantir la diversió i l’espectacle al públic assistent.

Entenent que la formació i manteniment de gladiadors tenia un cost elevat, és fàcil deduir que la vida d’un gladiador no era quelcom banal, i que s’intentava, en la majoria dels casos, que el lluitador no patís la mort en l’arena dels amfiteatres de l’imperi. En aquest sentit cal destacar les cares i acurades atencions mèdiques de les que els gladiadors eren objecte, per res comparables a les que tindria un esclau domèstic. De la mateixa manera, la seva dieta era variada i potent, ja que havia de garantir el consum calòric necessari per la pràctica esportiva diària, basada en la força, l’agilitat i la capacitat aeròbica del sistema cardiorespiratori.

Per últim, les grans produccions de Hollywood ens han volgut fer creure que els assistents als amfiteatres decidien la vida o la mort d’un gladiador vençut en funció de la direcció del seu dit gros (girat cap amunt indicava clemència, mentre que cap a vall significava una condemna a mort). Res més allunyat de la realitat. A l’antiga Roma, el dit polze cap per avall significava que el gladiador vencedor havia de llençar la seva arma a terra, perdonant la vida al lluitador vençut (la cosa més habitual), mentre que gesticular amb el dit polze cap el coll de fora cap a dins en un moviment rítmic significava la condemna a mort del gladiador vençut, a qui havien de tallar el coll.

PulgareshaciaabajodeJeanLeonGerome_.jpg

El quadre de Gérôme va contribuir al fals mite dels polzes cap avall.

 

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús