Arxiu del mes: març 2012

Hutus i Tutsis

dimarts, 20/03/2012

Pels ulls d’un occidental, no hi han massa diferències visibles entre les ètnies hutus i tutsis. Potser és que les diferències entre els dos grups socials (o culturals) són més aviat escasses o pràcticament inexistents.

La història dels hutus i dels tutsis és una història tràgica, plena de violència, odi, revenja i confrontació al llarg del temps i animada i potenciada pel colonialisme europeu del segle XIX i el neocolonialisme occidental del segle XX i XXI. L’origen d’aquesta rivalitat es remunta als segles XIII i XIV, quan van arribar colons tutsis a les terres de l’actual Rwanda i Uganda. Els tutsis (poble eminentment ramader) van convertir-se en la tribu hegemònica de la zona malgrat ser minoritària en comparació amb els nadius hutus, un poble eminentment agrícola que sempre ha estat majoritari a la zona. L’especial orografia del país (molt muntanyosa i amb poques terres aptes pel conreu) van afavorir els interessos econòmics tutsis, més ben adaptats als circuits econòmics locals.

Amb l’arribada dels colons europeus, a mitjan segle XIX, la diferenciació entre hutus i tutsis es va accentuar, ja que els belgues (els colons de la zona central d’Àfrica) van fomentar la diferència entre els dos pobles per garantir la seva posició colonial dominant i dirigir l’economia de la zona en funció dels seus interessos. D’aquesta manera, els belgues van introduir el conreu massiu del cafè i del cacau a la zona.

L’any 1934 els colons belgues van introduir una mena de document d’identitat entre els vassalls del rei belga, on hi figurava, entre altres, la tribu o ètnia de cada persona, introduint un sistema de discriminació tribal on els tutsis eren els designats per l’elit colonial pels principals llocs de l’administració, la policia o les tropes colonials, tot discriminant a la majoria hutu. Els belgues fins i tot van col·locar un reietó tutsi, un titella de l’administració colonial belga.

Les envejes i els odis entre les dues comunitats pel repartiment de la riquesa o els càrrecs a l’administració van esclatar amb la independència del país a l’any 1961, quan van començar a produir-se brots de violència sectària amb clar accent antitutsi, que provocà l’exili del país de vora 300.000 habitants d’ètnia tutsi cap als veïns país de Burundi i Uganda, de clara majoria tutsi. Precisament a Burundi es van ocasionar diversos brots de violència tutsi cap a la seva minoria hutu, el més greu al 1973, que comportà l’assassinat de milers de ciutadans hutus i el seu exili cap a Rwanda, a més de portar a un punt de no retorn les diferències entre tots dos països.

Al 1990 es va produir un nou episodi de violència tribal, amb el cop d’estat del Front Patriòtic Ruandès (de composició tutsi) patrocinat pel veí país d’Uganda. Això va obrir un període d’inestabilitat que va portar a l’esclat de violència més gran a l’any 1994, amb l’intent de Genocidi de Rwanda. La majoria hutu va organitzar diverses milícies (armades per potències occidentals com França o Espanya, que van veure-hi una bona ocasió per vendre armes) que van començar una autèntica “cacera de tutsis”, animats i dirigits pel president del país, en Jean Kambanda (d’ètnia hutu), qui va afirmar que “només matant a tots els tutsis podrien desaparèixer els problemes del país“.

Hutus.jpg

Milicians hutus interhamwes armats amb fusells AK-47.

El genocidi, perpetrat per la facció més radical dels hutus (els milicians interhamwes) va ser espantós: es calcula que en la seva operació de neteja, les milícies radicals hutus van matar prop d’un milió de persones (altres xifres oscil·len entre els 750.000 i els 800.000 morts) de ciutadans tutsis i també d’alguns moderats hutus contraris a l’ús de la violència. Desprès del genocidi de Rwanda, el 75% dels ciutadans tutsis havien desaparegut, bé mort o exiliats als països veïns.

rwandagenocidekillingsdk0.jpg

El genocidi ruandès va acabar amb la vida d'un milió de persones.

La passivitat occidental no podia fer més temps els ulls grossos davant aquesta catàstrofe humanitària, i va decidir intervenir tot enviant les forces de seguretat de les nacions unides (els cascos blaus) per evitar noves matances. Ara bé, no fou fins la intervenció armada de França (l’anomenada operació Turquesa) quan es van cessar definitivament les hostilitats a Rwanda, per bé que la intervenció gala ha estat sovint fortament criticada pel seu tarannà parcial (segons sembla, l’exèrcit francès va deixar escapar a zones segures als principals líders de la massacre).

Com a epitafi de la violència tribal i conseqüència dels fets de Rwanda, es van produir brots de violència antihutu als països veïns del Congo, Uganda o Burundi.

Gladiadors i falsos mites

dilluns, 12/03/2012

El cinema i les sèries televisives nord-americanes han fet molt de mal a la història en multitud d’ocasions. Les errades i imprecisions històriques arribades des de Hollywood han estat una constant al llarg dels anys, i en ocasions han aconseguit arribar a la categoria de dogma i veritat absoluta inamovible.

Un clar exemple del que estic dient són les lluites de gladiadors de la Roma imperial. Pel·lícules com ara Espàrtac, Gladiator o la recent sèrie televisiva Spartacus, blood and sand han col·laborat en la confusió de molts dels esdeveniments històrics plantejats a les seves trames.

146gladiador.jpg

Pel·lícules com Gladiator han divulgat diversos dogmes erronis.

En primer lloc, les històries plantejades per Hollywood ens presenten els gladiadors com un esclau més, sotmesos a la autoritat d’un amo (sovint un lanista o preparador de gladiadors) i de poca consideració social. Ara bé, la realitat d’aquests plantejaments és força parcial, quan no voreja la falsedat. Hi havia gladiadors que eren esclaus i estaven sotmesos a un particular, és ben cert. Però igualment cert és que molts dels gladiadors eren homes lliures (antics soldats, joves en busca de fama i diners…) que provaven sort a l’arena. Tanmateix era especialment significativa la taxa de gladiadors “públics”, és a dir, preparats, alimentats i a sou de l’estat. Aquests treballadors públics eren utilitzats per lluitar als principals amfiteatres de l’imperi i garantir la diversió i l’espectacle al públic assistent.

Entenent que la formació i manteniment de gladiadors tenia un cost elevat, és fàcil deduir que la vida d’un gladiador no era quelcom banal, i que s’intentava, en la majoria dels casos, que el lluitador no patís la mort en l’arena dels amfiteatres de l’imperi. En aquest sentit cal destacar les cares i acurades atencions mèdiques de les que els gladiadors eren objecte, per res comparables a les que tindria un esclau domèstic. De la mateixa manera, la seva dieta era variada i potent, ja que havia de garantir el consum calòric necessari per la pràctica esportiva diària, basada en la força, l’agilitat i la capacitat aeròbica del sistema cardiorespiratori.

Per últim, les grans produccions de Hollywood ens han volgut fer creure que els assistents als amfiteatres decidien la vida o la mort d’un gladiador vençut en funció de la direcció del seu dit gros (girat cap amunt indicava clemència, mentre que cap a vall significava una condemna a mort). Res més allunyat de la realitat. A l’antiga Roma, el dit polze cap per avall significava que el gladiador vencedor havia de llençar la seva arma a terra, perdonant la vida al lluitador vençut (la cosa més habitual), mentre que gesticular amb el dit polze cap el coll de fora cap a dins en un moviment rítmic significava la condemna a mort del gladiador vençut, a qui havien de tallar el coll.

PulgareshaciaabajodeJeanLeonGerome_.jpg

El quadre de Gérôme va contribuir al fals mite dels polzes cap avall.

 

L’AVE, l’estació intermodal de la Sagrera i el patrimoni històric català

dimarts, 6/03/2012

Les obres de l’AVE a la zona de la futura estació intermodal de la Sagrera ha permès que surti a la llum un dels jaciments arqueològics més importants de la ciutat i de tot el principat dels darrers anys. En el darrer any i mig els arqueòlegs han trobat i documentat diverses restes arqueològiques que van des de una interessantíssima fosa comú del neolític fins a un edifici i a un pont del segle XIX, passant per diversos jaciments tals com restes de sitges funeràries prehistòriques, unes altres sitges ibèriques, una interessantíssima domus romana o algunes restes medievals.

Sagrera.jpg

Gràfic dels jaciments trobats a la Sagrera. Font: El Periódico

La importància d’aquest jaciment pot reescriure part dels plantejaments i les teories de la prehistòria a la ciutat comtal, alhora que pot esdevenir molt important per a comprendre la evolució demogràfica del pla de Barcelona, ja que segons sembla, els cossos trobats en una de les fosses prehistòriques haurien mort a causa d’una epidèmia infecciosa, de la que encara desconeixem la naturalesa.

Els jaciments de la Sagrera encara guarden més sorpreses, ja que els arqueòlegs han trobat un fossar del segle XVII amb les restes de trenta soldats que haurien patit una mort violenta (Bandolers? Guerra dels Segadors? Guerra de Successió?) dels que no en teníem constància fins a la data.

Però segurament la joia de la corona de tot el jaciment sigui la domus romana, datada entre els segles I i IV dC i de la qual encara no s’ha acabat de delimitar la seva extensió ni la seva importància, ni tampoc la seva integració amb l’entorn. En aquesta vil·la romana hi ha un interessant mosaic en molt bon estat de conservació, així com una zona termal i diverses estances dependents d’un dels jaciments d’època romana més importants de la ciutat de Barcelona. Per acabar de delimitar la àrea i l’espai d’aquesta vil·la caldrà esperar a que es desmantelli l’actual pont del Treball i que els investigadors puguin continuar amb les prospeccions.

sagrera 2.png

La vil·la romana de la Sagrera pot aportar informació vital sobre la Barcino romana.

D’acord a les decisions de les administracions (Ajuntament, Generalitat i govern espanyol) el jaciment no romandrà obert si no que es tornarà a sepultar amb capes de formigó i ciment per tal de poder enllestir les obres de l’alta velocitat, considerades prioritàries per les administracions. Dóna la casualitat que un dels accessos a la futura estació intermodal de la Sagrera serà just a sobre de la antiga vil·la romana.

En la meva opinió (i aquest és un matís absolutament personal i arbitrari) caldria redefinir el nostres interessos, objectius i prioritats com a societat del segle XXI. Potser la connexió ferroviària d’alta velocitat sigui molt important (no ho dubto pas) per potenciar les connexions amb el Rosselló, l’Occitània i París, però no qualsevol preu. Estem disposats a deixar perdre part del nostre patrimoni, de la nostra identitat com a societat en nom del progrés? Renunciar a allò que ens fa únics i diferents per una infraestructura de dubtosa rendibilitat econòmica?