Arxiu del dimarts, 21/02/2012

La vaga de “la Canadenca”

dimarts, 21/02/2012

Poques vegades la força obrera catalana ha mostrat tant múscul com els primers mesos de 1919, quan els obrers de Barcelona van mantenir un llarg i victoriòs contenciós amb la patronal catalana. Per completar aquest article i aprofundir-hi més, us recomano visitar l’entrada titualda “La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)” del blog Ciències Socials en Xarxa de l’historiador Vicente Moreno.

Situem-nos de ple en el seu context històric. En plena efervescència del pistolerisme i amb el rerefons internacional del triomf de la Revolució Russa, al febrer de 1919 l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro (filial de la Barcelona Traction Light and Power, popularment coneguda com “la Canadenca“) va voler acomiadar a cinc treballadors administratius de les seves oficines. En virtut del plantejament estratègic sindical aprovat al Congrés de Sants per la CNT (sindicat majoritari a la Catalunya del moment) al 1918, tots els treballadors del ram laboral de l’empresa van anar a la vaga. La ciutat de Barcelona va quedar paralitzada, ja que el ram elèctric va aconseguir aturar la força productiva del país.

lacanadenca01.jpg

Aspecte de la Candenca al 1918.

En un primer moment els partits polítics dinàstics (sorgits de la Restauració borbònica de 1875) van contestar amb l’ús de la força, la detenció de dirigents obrers i sindicals i la declaració de l’estat de guerra, que suposava la suspensió de les garanties constitucionals. Durant els primers dies de repressió, les forces de seguretat de l’estat van practicar més de 3.000 detencions, moltes d’elles totalment arbitràries.

Però el govern central, les forces conservadores i el governador civil de Barcelona van calcular malament la força sindical nascuda al Congrés de Sants, i els treballadors de les indústries gràfiques de Barcelona (afiliats molt majoritàriament a la CNT) van aplicar la “censura roja”, consistent a no publicar qualsevol notícia que consideressin contrària als interessos dels vaguistes o dels sindicats).

El 19 de març el líder cenetista Salvador Seguí (conegut com el noi del sucre, posteriorment assassinat pels pistolers a sou de la patronal) va arribar a un acord per tornar al treball amb els representants patronals, que preveia la readmissió dels treballadors acomiadats i la millora en les condicions laborals obreres.

 

Salvador Seguí "el noi del sucre", al 1920.

Però l’acord va durar quatre dies justos, ja que l’estament militar, recelós de l’acord arribat entre obrers i patrons, es negaven a alliberar a 79 vaguistes empresonats, al que els sindicats van respondre amb la tornada a la vaga general, aquest cop estesa a tota Catalunya, i que va tornar a paralitzar tot el país.

Finalment, el 3 d’abril de 1919 el govern central va aprovar l’establiment de la jornada màxima de vuit hores (una llarga reivindicació obrera), alhora que suposà la dimissió del governador civil de Barcelona, el cap de policia Duval (que no havia dubtat en aplicar la polèmica llei de fuges) i del comte de Romanones, aleshores cap de govern, que va haver de dimitir provocant la caiguda de tot l’executiu. Al llarg de la primera setmana d’abril es va normalitzar tota la situació i els obrers van tornar als seus llocs de feina, amb la primera (i única?) gran vcitòria obrera de la història de Catalunya sota el braç.