Arxiu del dilluns, 16/01/2012

Manuel Fraga Iribarne, el camaleó conservador

dilluns, 16/01/2012

En Manuel Fraga Iribarne ha estat un dels polítics més rellevants del segle XX. El seu pragmatisme, la seva visió del món i la seva peculiar manera de fer i actuar mai han deixat indiferent a ningú. Professor i gran teoritzador del aparell de l’estat, en Manuel Fraga va intentar adaptar-se al temps i les circumstàncies, sabent adequar el seu discurs en funció de l’auditori o els condicionants socials, polítics i econòmics.

En Manuel Fraga va néixer l’any 1922 a Vilalba, una petita ciutat gallega de la província de Lugo, en una família tradicionalista, conservadora i profundament catòlica. Va cursar dret amb un rendiment acadèmic força brillant, cosa que li va valer per a ingressar al cos de lletrats de les Corts franquistes a l’any 1945. A més a més,  des de 1953 va compaginar les seves tasques públiques amb la plaça de professor de Dret Constitucional i Teoria de l’Estat a la Universitat Complutense de Madrid, professió que mai va abandonar fins a la seva jubilació.

Durant els anys 50 i 60 del segle passat en Manuel Fraga va anar pujant esglaons dins de l’aparell burocràtic franquista, gràcies a la carència d’homes civils preparats que el règim patia. Tant és així, que a la dècada dels 60 en Manuel Fraga va arribar a ostentar la titularitat del ministeri de turisme, durant els anys de govern dels tecnòcrates, homes formats acadèmicament a les universitats espanyoles, vinculats a l’Opus Dei i altres organitzacions conservadores catòliques i que van tenir la sort d’arribar al govern durant els anys de major creixement econòmic espanyol de tot el segle XX.

Com a ministre d’informació i turisme en Manuel Fraga va voler potenciar l’imatge d’Espanya com a destinació turística tot utilitzant els reclams més tòpics d’Espanya: turisme de sol, platja, toros, sevillanes, paella i sangria. Sota l’eslògan “Spain is different!” el seu ministeri va voler potenciar l’arribada massiva de turistes i els sectors que en depenien directament, com ara la construcció, per revitalitzar l’economia espanyola. Val a dir que aquest model de creixement s’ha mantingut pràcticament inalterat fins els nostres dies.

Com a ministre d’informació en Manuel Fraga va haver de lidiar amb les execucions del règim a dissidents i opositors polítics davant la comunitat internacional (amb casos com ara els assassinats del comunista Julián Grimau o membres del GRAPO i ETA). Però la imatge d’aquella etapa de Fraga al capdavant del ministeri que ens ha quedat a la retina durant molts anys no és cap altre que l’afer de Palomares.

Manuel Fraga, banyant-se a la platja de Palomares (suposadament).

El 17 de gener de 1966 un B-52 (un model de superbombarder americà) va deixar caure, per accident, quatre bombes amb caps nuclears sobre la platja d’aquesta localitat costanera d’Almeria. El ministre d’informació, davant les crítiques que rebia per la seva opacitat, va optar per pendre un bany a la platja de Palomares (fet encara avui en dia discutit) davant les càmeres del No-Do, el documental cinematogràfic setmanal que servia com a mitjà propagandístic del règim durant el franquisme. La realitat és que l’impacte mediambiental i radioactiu va existir, i la poca credibilitat del règim a quedar un cop més en entredit.

Però el gran projecte de Fraga durant aquells anys fou la Llei de Premsa (1966), també anomenada Llei Fraga, que suposava una tímida obertura de la censura del règim. Tot i que es van obrir petites escletxes cap a la llibertat informativa, la llei ben aviat es mostrà curta i insuficient, i el control de l’aparell de l’estat sobre els mitjans de comunicació continuà esdevenint total.

Fraga abandonà el govern espanyol a l’any 1969, quan el sector de ministres de l’Opus Dei amenaçava al sector falangista, que ell mateix encapçalava, arrel d’un cas de suborn i tràfic d’influències que dinamità el govern franquista, conegut com afer Matesa. Ja fora del govern, en Manuel Fraga va ser enviat com a ambaixador d’Espanya al Regne Unit a l’any 1973, càrrec que va ostentar fins la mort del dictador.

Mort Franco, s’obria un nou escenari polític, on els pesos pesants del franquisme van voler assegurar-se la seva posició privilegiada i el manteniment de l’ordre establer arran del 18 de juliol del 36. En Fraga, situat al sector més conservador i intransigent dels franquistes, va ser nomenat vicepresident del govern de Carlos Arias Navarro, amb qui mantenia una molt bona sintonia, tot cercant la continuïtat del règim sense Franco.

Les convulsions socials dels anys 75 i 76 van desembocar en una repressió generalitzada contra els moviments obreristes pro-democràtics, i marcà la data de caducitat del govern d’Arias Navarro. Especialment sinistre fou la repressió dels obrers tancats a la catedral de Vitòria al 1976, i que acabà amb diversos civils morts per foc real de la policia. En Manuel Fraga, lluny de condemnar l’acció policial que ell mateix havia encarregat, va fer escarni públic dels fets amb la famosa frase “la calle es mía”.


Destituït Arias Navarro de la presidència del govern i substituït pels sectors més possibilistes del règim, encapçalats per Adolfo Suárez i enquadrats en les files d’UCD, en Manuel Fraga va veure’s exclòs del govern. Fraga no era partidari de la Constitució Espanyola (tot i que va participar activament en la seva redacció), a la que veia massa liberal, ni de la legalització dels partits republicans, obreristes i comunistes, considerant que posaven en perill la unitat de la pàtria i els valors tradicionals d’Espanya. D’acord a la seva intransigent ideologia, en Manuel Fraga va fundar un partit ultraconservador anomenat Alianza Popular (AP), que desprès canvairia el seu nom pel de Partido Popular (PP).

Al capdavant d’AP (posteriorment PP) en Manuel Fraga va aprofitar la debacle d’UCD al 1982 per a situar el seu partit com a força hegemònica de la dreta espanyola, tot i que mai va aconseguir derrotar electoralment a Felipe González, secretari general del PSOE, i sempre va estar situat a l’oposició en el Congrés dels Diputats.

L’any 1987 en Manuel Fraga es va jubilar de la seva plaça de professor a la Complutense, i va abandonar Madrid. Al deixar Madrid també va deixar la presidència dels populars en mans de José María Aznar i va marxar a la seva Galícia natal com a cap del grup autonòmic del PP. Dos anys més tard ja es va convertir en president de la Xunta de Galícia, òrgan d’autogovern gallec, càrrec que va ocupar fins a l’any 2005. Durant el seu llarg govern a Galícia, en Manuel Fraga va governar amb mà de ferro, silenciant els poderosos sindicats dels obrers, mariners i estibadors de les Drassanes i ports gallecs com ara Vigo, Ferrol o Pontevedra.

L’últim gran escàndol que va haver de fer front un ancià Manuel Fraga va ser la crisi del vaixell petrolier Prestige, enfonsat davant les costes gallegues l’any 2002, que va provocar una catàstrofe natural i econòmica certament mal gestionada des de la Xunta gallega. Finalment, l’any 2005 una coalició dels socialistes gallecs i dels nacionalistes del BNG van aconseguir fer fora del govern autonòmic a en Manuel Fraga, que des de llavors marxà al Senat en representació de Galícia, fins que al setembre de 2011, amb 89 anys, Fraga va decidir retirar-se de la política.

Finalment, Fraga va morir el 15 de gener de 2012. En Fraga va ser un camaleó de la política, que va saber canviar i adaptar el seu discurs a les circumstàncies i condicionants de cada moment per mantenir-se a la vora dels principals cercles de poder. Sovint el discurs del senyor Fraga resultava eclèctic i buit de continguts, revestit d’una aparença democràtica i lliberal, però deixant al descobert determinats “tics” autoritaris que donaven indicis del seu pensament conservador, hereu de la millor tradició de la dreta conservadora gallega del segle XX.