Arxiu del mes: gener 2012

“Google under the earth”, l’ aplicació arqueològica de Google Earth

dimarts, 31/01/2012

Fins ara hem considerat Google Earth com una eina molt vàlida per la pràctica docent (gràcies a l’aplicació dels famosos mapes històrics, la possibilitat de visibilitzar monuments en 3D o visionar un indret gràcies a Google Streets), però mai fins ara podíem haver imaginat que el popular programa ens anava a oferir la possibilitat de visibilitzar diferents nivells estratigràfics d’un jaciment arqueològic asseguts des de casa nostre.

Aquest és el cas de Google under the earth, una aplicació de Google desenvolupada per diverses universitats britàniques i que permeten, de moment, visitar les runes d’Stonehenge com mai fins ara. Mitjançant aquesta aplicació (anomenada Seeing beneath Stonehenge) els internautes podem visitar amb un sol clic les restes del assentament de Durrington Walls i entrar a l’interior d’una casa prehistòrica.

GoogleUnderEarthStonehenge6.jpg
Per gaudir d’aquesta aplicació només hem d’anar al seu lloc web (punxeu aquí) i baixar-nos, de franc, l’aplicació, que s’instal·larà automàticament a la carpeta on tinguem instal·lat prèviament el programa Google Earth. De ben segur que us serà ben útil!

Us deixo amb un vídeo de l’aplicació:


L’assassinat d’en Martí Marcó, trenta-tres anys després.

diumenge, 29/01/2012

Aquesta setmana s’han complert  trenta-tres anys de l’assassinat del nacionalista Martí Marcó i Bardella (1959-1979) a mans de la policia espanyola.

Martí Marcó.jpg

El jove Martí Marcó, mesos abans de la seva mort.

En Martí Marcó era un jove mecànic del Raval de Barcelona, actiu militant per la llengua i la cultura del seu país i compromès en la lluita clandestina antifranquista i durant els anys de transició. Membre de les JERC (Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya) i del Consell Executiu d’Esquerra Republicana, durant els anys de transició va passar a les files d’Estat Català (el partit històric fundat per Francesc Macià). De les files d’Estat Català estant, el jove Martí Marcó va entrar en contacte amb el moviment independentista combatiu, i el 1977 abandonà l’Estat Català per militar a l’Exèrcit d’Alliberament Català (EAC), grupuscle del futur Exèrcit Popular Obrer Català (EPOCA), que convé no confondre amb Terra Lliure.

Segons el llibre d’en Jaume Fernández i Calvet (antic membre del PSAN-Provisional i d’Independentistes dels Països Catalans), el 26 de gener de 1979 en jove Martí Marcó, de només dinou anys, acompanyat de dos companys es dirigia a complir amb una missió assignada (assaltar un furgó de Banca Catalana) en un cotxe, quan un control rutinari de la policia (que muntava guàrdia davant del domicili d’un important advocat del moment) al xamfrà dels carrers Bruc i Diputació els va ordenar l’alto.

El conductor del vehicle es va posar nerviós i no va aturar-se, ans al contrari, va optar per accelerar i tractar de defugir del control policial. En el moment de l’embranzida inicial un policia va obrir foc amb la seva metralladora tot ferint de mort al jove Martí. Els dos companys van accelerar a fons pel carrer Bruc per abandonar el cotxe al cor del barri de Gràcia des d’on van fugir a peu, tot abandonant al seu company malferit a l’interior del vehicle. Tres dies desprès, en Martí va morir al Hospital Clínic de Barcelona.


Els anys van convertir en Martí en icona del moviment independentista combatiu, al ser el primer mort “caigut en combat” segons la dialèctica d’aquells anys. Tot plegat, ens porta a la reflexió sobre la necessitat d’apostar per la via democràtica i pacífica per assolir els legítims objectius socials i nacionals.

 

 

 

Manuel Fraga Iribarne, el camaleó conservador

dilluns, 16/01/2012

En Manuel Fraga Iribarne ha estat un dels polítics més rellevants del segle XX. El seu pragmatisme, la seva visió del món i la seva peculiar manera de fer i actuar mai han deixat indiferent a ningú. Professor i gran teoritzador del aparell de l’estat, en Manuel Fraga va intentar adaptar-se al temps i les circumstàncies, sabent adequar el seu discurs en funció de l’auditori o els condicionants socials, polítics i econòmics.

En Manuel Fraga va néixer l’any 1922 a Vilalba, una petita ciutat gallega de la província de Lugo, en una família tradicionalista, conservadora i profundament catòlica. Va cursar dret amb un rendiment acadèmic força brillant, cosa que li va valer per a ingressar al cos de lletrats de les Corts franquistes a l’any 1945. A més a més,  des de 1953 va compaginar les seves tasques públiques amb la plaça de professor de Dret Constitucional i Teoria de l’Estat a la Universitat Complutense de Madrid, professió que mai va abandonar fins a la seva jubilació.

Durant els anys 50 i 60 del segle passat en Manuel Fraga va anar pujant esglaons dins de l’aparell burocràtic franquista, gràcies a la carència d’homes civils preparats que el règim patia. Tant és així, que a la dècada dels 60 en Manuel Fraga va arribar a ostentar la titularitat del ministeri de turisme, durant els anys de govern dels tecnòcrates, homes formats acadèmicament a les universitats espanyoles, vinculats a l’Opus Dei i altres organitzacions conservadores catòliques i que van tenir la sort d’arribar al govern durant els anys de major creixement econòmic espanyol de tot el segle XX.

Com a ministre d’informació i turisme en Manuel Fraga va voler potenciar l’imatge d’Espanya com a destinació turística tot utilitzant els reclams més tòpics d’Espanya: turisme de sol, platja, toros, sevillanes, paella i sangria. Sota l’eslògan “Spain is different!” el seu ministeri va voler potenciar l’arribada massiva de turistes i els sectors que en depenien directament, com ara la construcció, per revitalitzar l’economia espanyola. Val a dir que aquest model de creixement s’ha mantingut pràcticament inalterat fins els nostres dies.

Com a ministre d’informació en Manuel Fraga va haver de lidiar amb les execucions del règim a dissidents i opositors polítics davant la comunitat internacional (amb casos com ara els assassinats del comunista Julián Grimau o membres del GRAPO i ETA). Però la imatge d’aquella etapa de Fraga al capdavant del ministeri que ens ha quedat a la retina durant molts anys no és cap altre que l’afer de Palomares.

Manuel Fraga, banyant-se a la platja de Palomares (suposadament).

El 17 de gener de 1966 un B-52 (un model de superbombarder americà) va deixar caure, per accident, quatre bombes amb caps nuclears sobre la platja d’aquesta localitat costanera d’Almeria. El ministre d’informació, davant les crítiques que rebia per la seva opacitat, va optar per pendre un bany a la platja de Palomares (fet encara avui en dia discutit) davant les càmeres del No-Do, el documental cinematogràfic setmanal que servia com a mitjà propagandístic del règim durant el franquisme. La realitat és que l’impacte mediambiental i radioactiu va existir, i la poca credibilitat del règim a quedar un cop més en entredit.

Però el gran projecte de Fraga durant aquells anys fou la Llei de Premsa (1966), també anomenada Llei Fraga, que suposava una tímida obertura de la censura del règim. Tot i que es van obrir petites escletxes cap a la llibertat informativa, la llei ben aviat es mostrà curta i insuficient, i el control de l’aparell de l’estat sobre els mitjans de comunicació continuà esdevenint total.

Fraga abandonà el govern espanyol a l’any 1969, quan el sector de ministres de l’Opus Dei amenaçava al sector falangista, que ell mateix encapçalava, arrel d’un cas de suborn i tràfic d’influències que dinamità el govern franquista, conegut com afer Matesa. Ja fora del govern, en Manuel Fraga va ser enviat com a ambaixador d’Espanya al Regne Unit a l’any 1973, càrrec que va ostentar fins la mort del dictador.

Mort Franco, s’obria un nou escenari polític, on els pesos pesants del franquisme van voler assegurar-se la seva posició privilegiada i el manteniment de l’ordre establer arran del 18 de juliol del 36. En Fraga, situat al sector més conservador i intransigent dels franquistes, va ser nomenat vicepresident del govern de Carlos Arias Navarro, amb qui mantenia una molt bona sintonia, tot cercant la continuïtat del règim sense Franco.

Les convulsions socials dels anys 75 i 76 van desembocar en una repressió generalitzada contra els moviments obreristes pro-democràtics, i marcà la data de caducitat del govern d’Arias Navarro. Especialment sinistre fou la repressió dels obrers tancats a la catedral de Vitòria al 1976, i que acabà amb diversos civils morts per foc real de la policia. En Manuel Fraga, lluny de condemnar l’acció policial que ell mateix havia encarregat, va fer escarni públic dels fets amb la famosa frase “la calle es mía”.


Destituït Arias Navarro de la presidència del govern i substituït pels sectors més possibilistes del règim, encapçalats per Adolfo Suárez i enquadrats en les files d’UCD, en Manuel Fraga va veure’s exclòs del govern. Fraga no era partidari de la Constitució Espanyola (tot i que va participar activament en la seva redacció), a la que veia massa liberal, ni de la legalització dels partits republicans, obreristes i comunistes, considerant que posaven en perill la unitat de la pàtria i els valors tradicionals d’Espanya. D’acord a la seva intransigent ideologia, en Manuel Fraga va fundar un partit ultraconservador anomenat Alianza Popular (AP), que desprès canvairia el seu nom pel de Partido Popular (PP).

Al capdavant d’AP (posteriorment PP) en Manuel Fraga va aprofitar la debacle d’UCD al 1982 per a situar el seu partit com a força hegemònica de la dreta espanyola, tot i que mai va aconseguir derrotar electoralment a Felipe González, secretari general del PSOE, i sempre va estar situat a l’oposició en el Congrés dels Diputats.

L’any 1987 en Manuel Fraga es va jubilar de la seva plaça de professor a la Complutense, i va abandonar Madrid. Al deixar Madrid també va deixar la presidència dels populars en mans de José María Aznar i va marxar a la seva Galícia natal com a cap del grup autonòmic del PP. Dos anys més tard ja es va convertir en president de la Xunta de Galícia, òrgan d’autogovern gallec, càrrec que va ocupar fins a l’any 2005. Durant el seu llarg govern a Galícia, en Manuel Fraga va governar amb mà de ferro, silenciant els poderosos sindicats dels obrers, mariners i estibadors de les Drassanes i ports gallecs com ara Vigo, Ferrol o Pontevedra.

L’últim gran escàndol que va haver de fer front un ancià Manuel Fraga va ser la crisi del vaixell petrolier Prestige, enfonsat davant les costes gallegues l’any 2002, que va provocar una catàstrofe natural i econòmica certament mal gestionada des de la Xunta gallega. Finalment, l’any 2005 una coalició dels socialistes gallecs i dels nacionalistes del BNG van aconseguir fer fora del govern autonòmic a en Manuel Fraga, que des de llavors marxà al Senat en representació de Galícia, fins que al setembre de 2011, amb 89 anys, Fraga va decidir retirar-se de la política.

Finalment, Fraga va morir el 15 de gener de 2012. En Fraga va ser un camaleó de la política, que va saber canviar i adaptar el seu discurs a les circumstàncies i condicionants de cada moment per mantenir-se a la vora dels principals cercles de poder. Sovint el discurs del senyor Fraga resultava eclèctic i buit de continguts, revestit d’una aparença democràtica i lliberal, però deixant al descobert determinats “tics” autoritaris que donaven indicis del seu pensament conservador, hereu de la millor tradició de la dreta conservadora gallega del segle XX.

 

 

 

Guantánamo, territori ocupat?

dimarts, 10/01/2012

La base nord-americana de Guantánamo (Cuba) s’ha fet tristament famosa per les detencions i empresonaments de diversos afganesos sospitosos de col·laborar amb Al-Qaeda o amb el règim dels talibans, i considerats elements molt perillosos pels serveis d’intel·ligència dels Estats Units. De fet, en més d’una ocasió s’ha especulat que l’amagatall de Bin Laden al Pakistan s’hauria trobat gràcies a les confessions d’algun presoner a la base de Guantánamo.

Més enllà de suposicions i possibles violacions del dret internacional per part dels Estats Units, a molt pot sorprendre que els Estats Units tinguin una base militar ubicada a territori d’un govern, el Cubà, que manté profundes diferències socials, econòmiques, polítiques i ideològiques amb el govern nord-americà.

La raó de l’existència d’una gran base logística i estratègica al cor del territori cubà es remunta a l’època de la guerra d’independència de Cuba (1898), quan els nord-americans, aliats dels independentistes cubans, van ubicar una base a territori cubà per raons logístiques i militars. L’ocupació de la badia de Guantánamo es va fer legalment efectiva a l’any 1903, amb la signatura d’un tractat entre el govern dels Estats Units i de Cuba segons el qual els podien ocupar l’entrada de la badia de Guantánamo (estratègicament situada al sud de l’illa caribenya i que permetia un control de tot el golf de Mèxic i el mar del Carib) a canvi d’un arrendament anual prèviament consensuat per tots dos governs. L’acord preveia també que en cas de no arribar a un acord sobre l’estipendi econòmic a pagar, els Estats Units haurien d’abandonar la seva base militar.

Guantanamo 2.png

Ubicació de la base militar de Guantánamo en relació amb el territori cubà.

Però tots els condicionats van canviar arran de la revolució cubana de 1959 i l’enderrocament del règim de Fulgencio Batista, un dictador proper als interessos comercials dels Estats Units. Els revolucionaris cubans, comandants per un jove Fidel Castro i el llegendari Ernesto “Che” Guevara van refusar el cobrament dels arrendaments per part dels nord-americans, alhora que consideraven l’existència de la base militar com una violació de la sobirania del poble cubà sobre el seu mateix territori.

Durant els darrers cinquanta anys, la base militar de Guantánamo s’ha convertit en un focus de les tensions entre Cuba i els Estats Units, fins al punt que el govern cubà va decidir aïllar físicament el territori ocupat pels nord-americans de la resta del territori cubà, tallant el subministrament d’aigua i aliments. Això va fer que els Estats Units haguessin de portar aigua potable d’altres indrets, i més recentment, construir-hi dessalinitzadores que utilitzin l’aigua del mar. Guantánamo s’havia convertit en un símbol per a tots dos països, incapaços de dialogar per buscar una sortida pactada i consensuada per les dues parts.

guantanamo.jpg

Mapa de la base naval dels Estats Units a la badia de Guantánamo.

Els darrers quinze anys han suposat un autèntic terratrèmol polític, amb grans alts i baixos en les posicions de tots dos països. Si l’administració Bush va fer servir aquesta base militar per empresonar suposats terroristes internacionals perillosos per a la seguretat dels Estats Units, l’administració Obama ha volgut tancar amb el centre d’internament de presos de Guantánamo. En aquest sentit, cal destacar que el president Barack Obama va prometre al mes de gener de l’any 2009 que resoldria la qüestió dels presoners,cosa que afavorira les condicions per a un possible diàleg amb el govern cubà per apropar postures. Tanmateix, la dinàmica interna de la política nordamericana (amb irrupció de moviments ultraconservadors com el Tea Party o el posicionament de l’alta cúpula de l’exèrcit dels Estats Units) sumada al període d’incertesa política que viu el govern de Cuba arran de la malaltia de Fidel Castro i l’interinatge del seu germà Raúl al capdavant del govern cubà han ajornat sine dia l’inici de les converses entre tots dos països per resoldre l‘stato quo de la base militar nord-americana de Guantánamo.

Guantánamo s'ha convertit en una polèmica presó de presumptes terroristes. Els Estats Units s'han saltat bona part de la legislació internacionals sobre presoners de guerra i presumptament s'han comés crims contra la humanitat.