Arxiu del mes: desembre 2011

Corea del Nord, la monarquia comunista

divendres, 23/12/2011

El conflicte entre Corea del Nord i els seus veïns del sud és la darrera cicatriu de la segona guerra mundial. Una vella història de rivalitats i antagonismes que encara avui dia esdevé un focus de tensió important a nivell internacional.

kn-lgflag.gif

La bandera de Corea del Nord, el primer règim comunista hereditari de la història.

Desprès de la rendició japonesa a la segona guerra mundial, el territori coreà (fins llavors sota control nipó) va restar dividit en dues zones d’influència, partides pel famós paral·lel 38. La meitat nord de la península coreana va restar sota control de la Unió Soviètica (amb un govern comunista encapçalat per Kim il-Sung), mentre que la meitat sud va quedar sota influència nord-americana. Les tensions i rivalitats pròpies de la guerra freda van desembocar en una guerra oberta, la guerra de Corea (1950-53), que va acabar amb un empat tècnic i que a punt va estar de desembocar en un conflicte obert entre les dues grans potències del moment.

corea.gif

Mapa de la península de Corea, dividida en dos estats antagònics pel paral·lel 38.

Aquella guerra entre Corea del Nord i Corea del Sud mai ha acabat del tot, ja que els dos països no han signat pas un acord de pau, si no un armistici que deixava els dos estats en una situació de guerra tècnica. Aquest fet ha resultat cabdal per entendre la geopolítica i la evolució interna del règim nord-coreà, on sempre ha primat l’aparell militar per sobre del civil, i on les partides en defensa han estat molt més quantioses que no pas les destinades a benestar social.

Conditions-For-People-In-Korean-War.jpg

El règim nord-coreà ha apostat pel pressupost en defensa, oblidant les mancances de la seva població civil, que pateix crisis de subsistència cícliques..

El règim de Kim il-Sung va tancar-se sobre si mateix, convertint l’estat nord-coreà en una dictadura personalista inspirada en el règim estalinista i amb elements prestats del maoisme xinès, amb una població empobrida i unes estructures productives molt fràgils i amb ben poca capacitat industrial.

A la mort del gran líder (eufemisme amb que els nordcoreans anomenavenoficilament en Kim il-Sung) a l’any 1994 es va obrir un interregne que va culminar amb el nomenament del seu fill Kim Jong-il al capdavant de l’aparell de l’estat i del partit, inaugurant la primera dinastía comunista hereditària de la història, un concepte ben allunyat dels conceptes marxistes i una tergiversació dels principis obreristes del socialisme.

Durant els anys en els que Kim Jong-il ha estat al capdavant de Corea del Nord el país ha començat una lleu obertura internacionals (pràcticament en exclusiva amb el seu veí xinès, darrer aliat internacional dels nord-coreans) i ha continuat amb el programa militarista del govern. Segons algunes fonts fiables, durant els anys 1996-1998 va haver-hi una greu crisi de subsistència alimentària que es podria haver cobrat a la vora d’un parell de milions de persones (algunes fonts asseguren que la xifra de víctimes puja a la vora de quatre milions de persones). Però la prioritat del govern de Kim Jong-il era el programa nuclear i el pressupost en defensa, donat que l’exèrcit ha estat el principal pilar valedor del règim nord-coreà. Arribatrs a aquest punt, cal recordar que Corea del Nord és el país més militaritzat del món, per davant d’estats com Israel o Estats Units.

NORTH_KOREA_(f)_0228_-_Minacce.jpg

Corea del Nord és el país més militaritzat del món.

Així doncs, entre els anys 2005 i 2006 els nord-coreans van iniciar diverses proves i detonacions nuclears, demostrant a la comunitat internacional que ja disposaven d’armes nuclears en el seu arsenal militar. Amb la bomba atòmica el règim nord-coreà es va tornar a sentir fort, i va iniciar una sèrie de conflictes i tensions frontereres amb els seus veïns del sud, acompanyades d’una dialèctica bèl·lica i un seguit de missatges amenaçadors envers els Estats Units i el Japó.

Amb la recent mort de Kim Jong-il (anomenat oficialment pels coreans estimat líder) s’obre un nou període d’interregne, tot i que totes les travesses semblen assenyalar en Kim Jong-un, el tercer fill de Kim Jong-il, com hereu de l’aparell del partit i de l’estat, consolidant la monarquia comunista d’un dels països més estranys del món.

kim-jong-il-morte2-large.jpg

Kim Jong-il acompanyat del seu tercer fill i hereu Kim Jong-un.

De moment el jove Kim Jong-un ( de només trenta anys) haurà de guanyar-se la totpoderosa cúpula militar nord-coreana, ansiosa de demostrar el seu poder i la seva força militar per dissuadir els enemics del règim (Corea del Sud, Japó i Estats Units) d’intervenir en el seu “paradís socialista” i de “corrompre l’harmoniosa educació, cultura i mentalitat del poble coreà“, segons la dialèctica nord-coreana.

Kim-Jong-un.jpg

Podrà el jove Kim Jong-un fer-se amb el control de l'aparell de l'estat nord-coreà?

Pla Rovira i Trias o la Barcelona que no va ser

dissabte, 10/12/2011

L’Eixample de Barcelona, projectat per l’arquitecte, enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, és un dels grans actius de la Barcelona actual, que ha permès un ús racional del sòl i de l’espai en una ciutat on esdevé força fàcil orientar-se i facilita en gran mesura les necessitats i exigències causades pel trànsit dels milers de vehicles que circulen a diari pels carrers de la ciutat comtal.

Però el pla de reforma i eixample projectat per Ildefons Cerdà no va resultar guanyador del concurs organitzat per l’Ajuntament de Barcelona al mes d’abril de l’any 1859. Aquell concurs el va guanyar el projecte de l’arquitecte i cap dels bombers de la ciutat de Barcelona, en Antoni Rovira i Trias.

EixampleBCN-projecteRovira.jpg

Plànol del projecte Rovira i Trias, amb la seva estructura radial.

El projecte de Rovira i Trias es basava en la construcció d’una ciutat radial, amb tres grans avingudes que sortirien d’una gran plaça central (ubicada a l’actual Plaça Catalunya) amb barris i sectors urbans ben diferenciats, teixint una mena de malla o xarxa que dibuixava semicircumferències al voltant de l’epicentre urbà. Aquest projecte bevia (i molt) dels eixamples de grans capitals europees, com ara Viena o el projecte de reforma ideat per Haussman a Paris.

El projecte Rovira i Trias va agradar molt als membres del consistori barceloní i als principals poders fàctics de la ciutat en el moment (cal recordar que el mateix Rovira i Trias era un filantrop molt ben relacionat amb els cercles més intel·lectualitzants de la Barcelona del moment), però el ministeri de l’interior va rebutjar la decisió del consistori barceloní i va apostar per pla Cerdà (que segurament a la llarga ha estat molt més revolucionari i pràctic per la nostra capital). Les raons d’aquesta decisió rauen en dos grans pilars: d’un cantó, les amistats que en Ildefons Cerdà tenia al ministeri de foment i de l’interior, i d’un altre cantó, la por que generava a Madrid el projecte d’una Barcelona amb excessius aires de capitalitat, temerosos que li pogués fer ombra a la capital del regne.

Malgrat que el govern central tombés el projecte Rovira i trias, la seva petjada a Barcelona és ben visible i extensa, amb obres tant importants com els mercats de Sant Antoni, Hostafrancs, del Born o de la Barceloneta, de l’escorxador de Barcelona, de la font de les Tres Gràcies (a la Plaça Reial) o del campanar de la plaça Vila de Gràcia, al davant de la seu del districte (i antic ajuntament gracienc). Tant important ha estat el seu llegat que el consistori li va dedicar una plaça al barri de Gràcia en el seu honor, presidida d’una gran escultura de bronze amb el retrat del genial arquitecte amb una placa als seus peus, record de la Barcelona que podia haver estat (i no va ser mai).

Escultura_Rovira_i_Trias.jpg

Escultura de Rovira i Trias, a la plaça homònima al barri de Gràcia, Barcelona.