Els governs de Berlusconi

La història de Silvio Berlusconi, un dels empresaris de més èxit de la històrica contemporània d’Itàlia no s’entén fora del marc de desencís polític en general que s’havia instaurat entre el poble italià arrel dels fets de corrupció destapats pels jutges de Mani Pulite (mans netes) i que van acabar amb bona part de la classe política del moment, inclòs el socialista Bettino Craxi, íntim amic de Silvio Berlusconi, qui va acabar a la presó. Davant el temor a acabar a la garjola o imputat en algun dels escàndols del moment, i veient una possibilitat més de prosperar socialment, Berlusconi sortirà a l’arena política als inicis dels anys noranta.

Als seus inicis, il cavaliere va ser força proper al partit socialista dirigit pel seu amic Bettino Craxi (un dels homes que van garantir les seves relacions fluïdes amb les altes esferes del poder polític de l’estat italià), i un cop va caure l’antic sistema de partits, va començar a patir per perdre els seus privilegis i les seves connexions amb el poder, de manera que va decidir iniciar la seva pròpia carrera política amb l’objectiu d’obtindre benefici personal. Berlusconi no era un polític, si no un empresari d’èxit, i precisament va saber jugar molt bé amb el seu èxit empresarial per guanyar-se la confiança d’uns italians perplexos i desanimats amb la classe política tradicional.

Berlusconi va començar la seva carrera política de la mà del partit neo-feixista Alianza Nazionale (AN), una escissió de l’antiga MDS (Moviment Democràtic Social,  d’orientació clarament feixista), tot buscant ocupar l’espai electoral conservador orfe arran de l’enfonsament del sistema de partits italià posterior a l’esclat de Tangentopoli. Berlusconi va tenir l’habilitat de presentar-se com el salvador d’Itàlia, amb un discurs populista proper a la dialèctica de Mussolini als anys 20 i 30 del segle passat, però el sostre electoral d’una força neofeixista era un obstacle en la seva carrera cap el poder polític del país.

L’any 1994 en Silvio Berlusconi decideix crear un partit nou, conegut com Forza Itàlia (crit de suport dels ultres futboleros italians, anomenats tifosi), un partit buit ideològicament, poc intel·lectual i orfe d’un discurs coherent, però que aglutinava les diverses sensibilitats dretanes i conservadores transalpines, que abarcaven un ampli espectre ideològic que abraçava tant a neo-feixistes com a democratacristians, passant pels separatistes del nord o la conservadora classe empresarial italiana.

Gràcies al seu domini del llenguatge audiovisual i el vocabulari futbolístic (ell mateix va afirmar que estava preparat per “scendere in campo”) en Berlusconi va connectar aviat amb el gruix electoral del poble italià, amb un llenguatge pla, sense tecnicismes i una acurada posada en escena. Gràcies a aquest discurs pla, el seu domini del tempo i l’espai televisiu, invocant el perill comunista i presentant-se com el model italià d’èxit va tombar en els debats televisius als seus rivals de l’esquerra com el socialista Ochetto.

En Berlusconi va guanyar les eleccions de 1994 al capdavant de Forza Itàlia i va ser primer ministre fins a la seva primera dimissió, l’any 1995. L’any 1996 es tornà a presentar a les eleccions, però les va perdre davant en Romano Prodi (bèstia negra de Berlusconi).

The leader of the Forza Italia party Silvio Berlusconi celebrates 29 March 1994 results from polls giving him and his coalition partners, the Northern League and the National Alliance, a majority of seats in Italy's parliament.

EN Berlusconi celebra la ictòria electoral de Forza Itàlia a les eleccions de 1994.

L’esquerra no es va prendre massa seriosament el fenomen Berlusconi, i aquest va tornar a vèncer l’any 2001, per formar un llarg govern que va durar fins a l’any 2006, el més llarg de la història de la República Italiana des de 1945, afavorit pel context de creixement econòmic global dels primers anys del segle XXI. Durant aquells anys en Berlusconi va buscar la notorietat internacional al apropar-se a l’eix atlàntic format pel tàndem Bush-Blair, però va tenir prou visió política com per a no entrar en la polèmica guerra d’Irak de l’any 2003 (no com en Aznar, que va portar a la guerra a un país en contra de l’opinió majoritària de l’opinió pública del seu propi país).

Desprès d’un breu govern de la centreesquerra ( amb l’ascens al poder de L’Olivera de Romano Prodi) en Berlusconi va dissoldre el seu antic partit,Forza Itàlia, per crear-ne un de nou, Il Popolo della Libertà,  amb el que va tornar al poder al novembre de 2007, en coalició amb els separatistes de Lega Nord i els neofeixistes.

El seu discurs era (i és) mot simple. Ell sempre parla de la llibertat, entesa com la capacitat de fer el que ell vol, saltant per sobre de qualsevol llei o normativa preexistent, generalment imposada per uns jutges comunistes que volen ensorrar-lo per què li tenen enveja i per què volen fer d’Itàlia un estat comunista satèl·lit de Corea del Nord i Cuba. La llibertat per a Berlusconi és poder fer el que li doni la gana i que l’aparell de l’estat no li pugui impedir mai, fins al punt d’arribar a confondre els seus propis interessos amb els interessos generals de l’estat. Curiosament, en Berlusconi no parla massa de la democràcia, i limita la sobirania popular en un concepte representatiu que li ha de permetre perpetuar-se el màxim temps possible al poder.

Durant els anys del seu tercer mandat (2007-2011), el govern Berlusconi ha arribat a nivells mai vistos en la política italiana. Ha creat un executiu molt extens (amb més de vint-i-cinc ministres), ha abandonat determinades regions a la seva sort (cas del mezziogiorno, controlat per diverses organitzacions criminals i mafioses amb la connivència del executiu), ha pactat amb formacions polítiques racistes que predicaven la desaparició d’Itàlia i de l’estat del benestar (com la Lega Nord de Bossi) o ha comprat majories simples al Parlament mitjançant el suborn a parlamentaris d’altres formacions polítiques.

PIB_par_habitant_Italie_2004.jpg

PIB per habitant de les diverses regions italianes al 2004. Sobta la diferència abismal nord-sud.

De fet, en Berlusconi ha arribat a comprar i subornar a tort i a dret per a aferrar-se al poder (bé a polítics, bé a periodistes, bé a prohoms) i aprovar la llei Alfano (que de moment li garantia impunitat jurídica) malgrat la multitud de processos judicials que té oberts per diversos temes que van des de corrupció i malversació de fons públics fins a escàndols sexuals amb noies menors d’edat.

El llegat del govern Berlusconi és aterrador: manca de llibertats informatives dels mitjans públics de televisió, trivialització absoluta de la política, davallada de la reputació de la economia i la industria italiana arreu del món, un estat vora la fallida i endeutat fins a límits insospitats, retallades dels drets socials i laborals, fragmentació total entre nord i sud, mala gestió de les catàstrofes humanitàries (com al terratrèmol de L’Aquila) o incapacitat de conservar el ric patrimoni històric del país (abandonament de les restes de Pompeia o cessió de l’explotació del Coliseu a inversors privats).

A més a més, en Berlusconi i els seus han anunciat la seva voluntat de no cedir la seva acta de diputat al parlament italià, ja que aquesta li garanteix la immunutat jurídica. Caldrà veure si en les properes eleccions els italians castiguen electoralment a Silvio Berlusconi o si aquest es tornarà a convertir, per enèsima vegada, en el “salvador” del poble italià i el garant dels seus valors i principis.

 

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús