Arxiu del mes: novembre 2011

El Barça i la xiulada al règim de Primo de Rivera

dijous, 24/11/2011

El Barça sempre ha estat una entitat catalitzadora dels sentiments de la societat catalana, especialment en temps de dictadures i règims totalitaris. Gairebé tots hem sentit a dir que el Barça és més que un club per la seva especial relació amb els ciutadans de Catalunya, i del paper d’integració social que va tenir el Barça durant els anys de dictadura franquista, quan va ser un element cohesionador de la societat catalana i una eina d’integració pels nouvinguts d’arreu de l’estat espanyol durant els anys seixanta i setanta al llarg i ample del Principat.

Una mica més desconeguda és la història del Barça en relació amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Durant els anys vint del segle passat Barça només tenia un quart de segle de vida, però ja s’havia convertit en un fenomen de masses que arrossegava multituds i generava grans passions. Tant és així, que el Barça va haver de projectar un nou estadi de futbol a les afores de la ciutat, que es va culminar l’any 1922, batejat amb el nom de Camp de les Corts.

Camp_de_les_corts_1930.jpg

Imatge aèria del vell Camp de Les Corts

Al Camp de les Corts era un dels pocs espais públics on hom escoltava la gent parlar el català amb certa normalitat, i on el públic expressava lliurement les seves opinions polítiques sense massa recança. En aquest context el Barça va demanar permís al Govern Civil del moment per celebrar un partit amistós contra el Júpiter (un altre club històric de la ciutat) en homenatge de l’Orfeó Català. Davant les pressions populars, les autoritats del moment finalment van accedir a que el partit es celebrés el 14 de juny d’aquell 1925.

El dia del partit el Camp presentava un gran aspecte a les grades, amb l’afluència de més de 12.000 persones a l’antic estadi del Barça. Abans del començament del partit una banda de música de la marina anglesa va interpretar la Marxa Reial Espanyola (himne espanyol), que va ser contestada per una xiulada monumental per part del públic del Camp de Les Corts. En canvi, van rebre amb un gran aplaudiment l’himne britànic, conegut com God save the Queen.


Aquell fet va indignar les autoritats del moment, fins al punt de sancionar al Barça amb la clausura del seu estadi durant sis mesos (tot i qe finalment es reduí la sanció a tres), el pagament d’una multa i es va convidar als directius del Barça a abandonar la direcció del club (entre els que es trobava el fundador del Futbol Club Barcelona, el senyor Gamper). Lluny del càstig exemplar que van voler aplicar les autoritats, la imatge pública del Barça sortí reforçada d’aquest fet, ja que bona part de la societat civil catalana va rebre amb molta simaptia la notícia de la xiulada als símbols de la dictadura.

Els governs de Berlusconi

dijous, 17/11/2011

La història de Silvio Berlusconi, un dels empresaris de més èxit de la històrica contemporània d’Itàlia no s’entén fora del marc de desencís polític en general que s’havia instaurat entre el poble italià arrel dels fets de corrupció destapats pels jutges de Mani Pulite (mans netes) i que van acabar amb bona part de la classe política del moment, inclòs el socialista Bettino Craxi, íntim amic de Silvio Berlusconi, qui va acabar a la presó. Davant el temor a acabar a la garjola o imputat en algun dels escàndols del moment, i veient una possibilitat més de prosperar socialment, Berlusconi sortirà a l’arena política als inicis dels anys noranta.

Als seus inicis, il cavaliere va ser força proper al partit socialista dirigit pel seu amic Bettino Craxi (un dels homes que van garantir les seves relacions fluïdes amb les altes esferes del poder polític de l’estat italià), i un cop va caure l’antic sistema de partits, va començar a patir per perdre els seus privilegis i les seves connexions amb el poder, de manera que va decidir iniciar la seva pròpia carrera política amb l’objectiu d’obtindre benefici personal. Berlusconi no era un polític, si no un empresari d’èxit, i precisament va saber jugar molt bé amb el seu èxit empresarial per guanyar-se la confiança d’uns italians perplexos i desanimats amb la classe política tradicional.

Berlusconi va començar la seva carrera política de la mà del partit neo-feixista Alianza Nazionale (AN), una escissió de l’antiga MDS (Moviment Democràtic Social,  d’orientació clarament feixista), tot buscant ocupar l’espai electoral conservador orfe arran de l’enfonsament del sistema de partits italià posterior a l’esclat de Tangentopoli. Berlusconi va tenir l’habilitat de presentar-se com el salvador d’Itàlia, amb un discurs populista proper a la dialèctica de Mussolini als anys 20 i 30 del segle passat, però el sostre electoral d’una força neofeixista era un obstacle en la seva carrera cap el poder polític del país.

L’any 1994 en Silvio Berlusconi decideix crear un partit nou, conegut com Forza Itàlia (crit de suport dels ultres futboleros italians, anomenats tifosi), un partit buit ideològicament, poc intel·lectual i orfe d’un discurs coherent, però que aglutinava les diverses sensibilitats dretanes i conservadores transalpines, que abarcaven un ampli espectre ideològic que abraçava tant a neo-feixistes com a democratacristians, passant pels separatistes del nord o la conservadora classe empresarial italiana.

Gràcies al seu domini del llenguatge audiovisual i el vocabulari futbolístic (ell mateix va afirmar que estava preparat per “scendere in campo”) en Berlusconi va connectar aviat amb el gruix electoral del poble italià, amb un llenguatge pla, sense tecnicismes i una acurada posada en escena. Gràcies a aquest discurs pla, el seu domini del tempo i l’espai televisiu, invocant el perill comunista i presentant-se com el model italià d’èxit va tombar en els debats televisius als seus rivals de l’esquerra com el socialista Ochetto.

En Berlusconi va guanyar les eleccions de 1994 al capdavant de Forza Itàlia i va ser primer ministre fins a la seva primera dimissió, l’any 1995. L’any 1996 es tornà a presentar a les eleccions, però les va perdre davant en Romano Prodi (bèstia negra de Berlusconi).

The leader of the Forza Italia party Silvio Berlusconi celebrates 29 March 1994 results from polls giving him and his coalition partners, the Northern League and the National Alliance, a majority of seats in Italy's parliament.

EN Berlusconi celebra la ictòria electoral de Forza Itàlia a les eleccions de 1994.

L’esquerra no es va prendre massa seriosament el fenomen Berlusconi, i aquest va tornar a vèncer l’any 2001, per formar un llarg govern que va durar fins a l’any 2006, el més llarg de la història de la República Italiana des de 1945, afavorit pel context de creixement econòmic global dels primers anys del segle XXI. Durant aquells anys en Berlusconi va buscar la notorietat internacional al apropar-se a l’eix atlàntic format pel tàndem Bush-Blair, però va tenir prou visió política com per a no entrar en la polèmica guerra d’Irak de l’any 2003 (no com en Aznar, que va portar a la guerra a un país en contra de l’opinió majoritària de l’opinió pública del seu propi país).

Desprès d’un breu govern de la centreesquerra ( amb l’ascens al poder de L’Olivera de Romano Prodi) en Berlusconi va dissoldre el seu antic partit,Forza Itàlia, per crear-ne un de nou, Il Popolo della Libertà,  amb el que va tornar al poder al novembre de 2007, en coalició amb els separatistes de Lega Nord i els neofeixistes.

El seu discurs era (i és) mot simple. Ell sempre parla de la llibertat, entesa com la capacitat de fer el que ell vol, saltant per sobre de qualsevol llei o normativa preexistent, generalment imposada per uns jutges comunistes que volen ensorrar-lo per què li tenen enveja i per què volen fer d’Itàlia un estat comunista satèl·lit de Corea del Nord i Cuba. La llibertat per a Berlusconi és poder fer el que li doni la gana i que l’aparell de l’estat no li pugui impedir mai, fins al punt d’arribar a confondre els seus propis interessos amb els interessos generals de l’estat. Curiosament, en Berlusconi no parla massa de la democràcia, i limita la sobirania popular en un concepte representatiu que li ha de permetre perpetuar-se el màxim temps possible al poder.

Durant els anys del seu tercer mandat (2007-2011), el govern Berlusconi ha arribat a nivells mai vistos en la política italiana. Ha creat un executiu molt extens (amb més de vint-i-cinc ministres), ha abandonat determinades regions a la seva sort (cas del mezziogiorno, controlat per diverses organitzacions criminals i mafioses amb la connivència del executiu), ha pactat amb formacions polítiques racistes que predicaven la desaparició d’Itàlia i de l’estat del benestar (com la Lega Nord de Bossi) o ha comprat majories simples al Parlament mitjançant el suborn a parlamentaris d’altres formacions polítiques.

PIB_par_habitant_Italie_2004.jpg

PIB per habitant de les diverses regions italianes al 2004. Sobta la diferència abismal nord-sud.

De fet, en Berlusconi ha arribat a comprar i subornar a tort i a dret per a aferrar-se al poder (bé a polítics, bé a periodistes, bé a prohoms) i aprovar la llei Alfano (que de moment li garantia impunitat jurídica) malgrat la multitud de processos judicials que té oberts per diversos temes que van des de corrupció i malversació de fons públics fins a escàndols sexuals amb noies menors d’edat.

El llegat del govern Berlusconi és aterrador: manca de llibertats informatives dels mitjans públics de televisió, trivialització absoluta de la política, davallada de la reputació de la economia i la industria italiana arreu del món, un estat vora la fallida i endeutat fins a límits insospitats, retallades dels drets socials i laborals, fragmentació total entre nord i sud, mala gestió de les catàstrofes humanitàries (com al terratrèmol de L’Aquila) o incapacitat de conservar el ric patrimoni històric del país (abandonament de les restes de Pompeia o cessió de l’explotació del Coliseu a inversors privats).

A més a més, en Berlusconi i els seus han anunciat la seva voluntat de no cedir la seva acta de diputat al parlament italià, ja que aquesta li garanteix la immunutat jurídica. Caldrà veure si en les properes eleccions els italians castiguen electoralment a Silvio Berlusconi o si aquest es tornarà a convertir, per enèsima vegada, en el “salvador” del poble italià i el garant dels seus valors i principis.

 

Els orígens de l’imperi Berlusconi

diumenge, 13/11/2011

Finalment la crisi econòmica de la zona euro i les pressions dels mercats financers internacionals han forçat al primer ministre italià Silvio Berlusconi a presentar la seva dimissió. Berlusconi ha caigut (vet aquí la paradoxa) per culpa de la gestió econòmica del seu govern i l’alt endeutament de l’aparell de l’estat italià, que ha arribat a nivells pràcticament mai vistos en la jove història d’Itàlia.

Molts de nosaltres pràcticament no hem conegut un altre Itàlia que la dirigida per Silvio Berlusconi, l’home fort del país transalpí des de mitjans de la dècada dels vuitanta, un home que va saber aprofitar el descrèdit de la classe política tradicional arran de l’escàndol Tangentopoli i la caiguda de l’antiga Democràcia Cristiana, el partit hegemònic a Itàlia des de 1945 fins a la dècada de 1990. Avui repassarem el camí que va fer de Berlusconi un empresari d’èxit al país transalpí.

Berlusconi va néixer a Milà l’any 1936. Fill d’una família de classe mitja, va estudiar dret a la universitat i va començar a treballar com a comercial venent aspiradores i com a cantant durant els estius de la ciutat de Rimini. Ben aviat en Silvio Berlusconi va veure que els aspiradors i les seves dots artístiques no eren sectors massa propicis per fer diners, de manera que va començar a vincular-se amb el sector immobiliari.

Precisament fou la construcció el sector que va fer ric a Berlusconi, a mitjans dels anys setanta. Aqui comença el joc d’influències i poder del senyor Berlusconi. Associat amb en Marcelo Dell’Utri i en Vittorio Mangano, (un sicilià molt amic de Berlusconi, suposat home de la Màfia a la Llombardia i que va viure entre 1974 i 1977 al palauet de Berlusconi a Arcore, a les afores de Milà) en Silvio Berlusconi va començar a teixir el seu imperi empresarial amb la constitució de FINNINVEST, un conglomerat empresarial encapçalat per ell mateix.

berlusconi_19841.jpg

Berlusconi i el seu amic el socialista Bettino Crax als anys vuitanta del segle passat.

El 1977 el grup FINNINVEST (al que cal sumar l’editorial Mondadori i Publiitalia) té un capital de 2.500 milions de lires, però el sis d’abril d’aquell any en Berlusconi fa ingrés de 8.000 milions de lires (més o menys uns quaranta milions d’euros), que mai s’ha sabut massa bé d’on surten, en una clara operació de blanqueig de diners.

Durant aquells anys Berlusconi segueix construint a Milà, fent diners fàcils. Precisament de la mà d’un projecte urbanístic (la urbanització de luxe Milano-2) en Berlusconi comença a invertir en la televisió, tot creant un circuit tancat a les seves urbanitzacions per on passa pel·lícules. Aquesta primera experiència va ser un èxit, i animà a Berlusconi per a comprar un seguit de televisions locals privades a on munta una programació unitària (cosa ilegal segons la normativa del moment). Sense arribar a emetre a nivell nacional, Berlusconi programa els mateixos continguts i programes a la mateixa hora en els diversos canals locals.

Finalment, els anys vuitanta es consolida l’imperi televisiu de Berlusconi, amo de tres canals privats a nivell nacional (entre ells, Mediaset, també present a la graella televisiva espanyola amb diversos canals). Berlusconi va transformar visualment els continguts televisius, amb una cultura de l’espectacle nova i transgressora, que primava l’entreteniment per sobre dels informatius, i on començen a aprèixer noies lleugeres de roba i continguts satírics i humorístics, en contraposició a l’acadèmica i clàssica RAI (televisió pública italiana).

Berlusconi va entendre també la importància del futbol en la societat italiana, i decideix comprar un equip històric, el AC Milan, quan aquest es converteix en societat anònima esportiva. El Milan (equip de les classes populars llombardes) estarà al servei de la televisió i de l’espectacle, i serà el primer club en convertir-se en mediàtic (retransmet la presentació de jugadors com Van Basten, Gullit o Rijkaard). Berlusconi invertirà molts milions en el “seu” Milan per convertir-lo en un dels millors equips de la història, i fer-ne la imatge pública del seu èxit empresarial.

MIlan.jpeg

El Milan dels anys 80, carta de presentació de Silvio Berlusconi i primer equip mediàtic de la història.

Continuarà…

 

Filip II, el pare de l’Hel·lenisme

dimecres, 2/11/2011

Quan es parla d’hel·lenisme en determinats cercles (fins i tot d’historiadors) hom té la tendència a associar l’hel·lenisme amb la figura d’Alexandre Magne, un dels personatges més rellevants de la història, sobre el que s’han escrit moltíssimes pàgines (no totes fidedignes).

631px-Philip_II_of_Macedon_CdM.jpg

Moneda macedònia que mostra el retrat del rei Filip II.

Evidentment la figura d’Alexandre emana una aureola especial, que despertat la simpatia i l’admiració de milions de persones arreu del món. La figura del rei soldat, eternament jove, mai derrotat al camp de batalla, deixeble d’Aristòtil i pare d’un dels imperis més extensos (i efímers) que mai hi ha hagut al planeta.

Però Alexandre mai hauria passat a la història si no fos gràcies a la tasca del seu pare, el rei dels macedonis Filip II. Macedònia era una terra muntanyosa de la regió de Pieria, dura i aspre, on l’activitat ramadera era l’activitat estrella de l’economia local i amb la capital a la petita ciutat d’Heres, un enclavament d’importància geoestratègica gràcies a les rutes de transhumància. La resta de grecs sovint menyspreaven els macedonis per la seva cultura poc sofisticada i gens glamurosa, pel seu dialecte del grec (el macedoni, llengua considerada poc elegant pels grecs del sud) i pel seu sistema polític (monarquia pràcticament absoluta) que no seguia els patrons oligàrquics de la resta de polis gregues.

Filip II va arribar al poder desprès de la mort del seu germà Filip I, amb la missió de tutlar el seu nebot (que segons sembla, patia d’alguna deficiència mental). Filip II va ser un monarca molt hàbil, ja que va canviar la capitalitat a la ciutat de Pel·la i va rodejar-se de tota l’aristocràcia macedònia, a la que va guanyar-se tot atorgant alts càrrecs a tort i a dret. A més a més, va fomentar una pràctica política poc habitual aleshores, consistent en atreure els fills de les grans famílies macedònies a la cort per educar-los i fomentar lligams de fidelitat i amistat entre els homes que havien de dirigir el futur del seu poble en un futur no massa llunyà.

A nivell econòmic i demogràfic, el sobirà macedoni va fomentar la fundació de noves ciutats als indrets més conflictius dels seus dominis, especialment vora les fronteres. Gràcies a una política de repoblació i colonització de noves terres, en Filip II va aconseguir un cert redreç poblacional i un augment de les activitats econòmiques del regne, al desenvolupar una mica els circuits comercials locals.

A nivell polític en Filip II va ser capaç d’ampliar els seus dominis cap a la Tràcia (zona de l’actual Romania i Bulgària). Durant vint-i-tres anys de regnat el monarca macedoni va encetar un munt de campanyes contra els territoris Tracis amb un èxit brillant, afavorit per les divisions internes entre les tribus i faccions tràcies, tot portant la frontera dels seus dominis fins a les proximitats del riu Danubi. A més a més, en Filip II va ser el líder de la Lliga Tessàlia, un sistema d’ajuda i protecció militar contra un possible atac persa, que tenia l’objectiu d’alliberar els territoris grecs de l’Àsia Menor. Gràcies al lideratge macedoni en aquesta lliga, en Filip II va disposar guarnicions militars a les acròpolis de Tebes i de Corint, i va crear una força militar per creuar l’Hel·lespont, amb l’objectiu d’alliberar l’Àsia Menor. Malauradament, aquest projecte no va portar-se a terme per la mort prematura del rei macedoni.

749px-Map_Macedonia_336_BC-es.svg.png

Mapa dels dominis macedonis a la mort de Filip II.

Però el projecte militarista o imperial del rei Filip II no buscava sotmetre culturalment al vençut, ja que va concedir als pobles vençuts que seguissin utilitzant la seva pròpia llengua, les seves monedes i el seu propi panteó religiós. Fins i tot va enquadrar als guerrers vençuts en els batallons auxiliars del seu propi exèrcit, garantint la seva fidelitat.

De fet, l’exèrcit de Filip II era un exèrcit mercenari que seguia cegament el seu rei ja que aquest era garantia de sous generosos i botins de guerra abundants, gràcies a la seva política expansionista. A més a més, la guerra mantenia ocupats i controlats als aristòcrates macedonis, i impossibilitava qualsevol motí o conspiració en contra seva. El poder de Filip II era gairebé il·limitat: el monarca es presentava com a comandant militar invencible, propietari de les mines i dels boscos del país i mediador entre els déus i el poble macedoni, als dirigir públicament els rituals religiosos i els festivals en honor dels déus.

En definitiva, Filip II va ser el responsable de convertir un poble ramader menyspreat per la resta de grecs en una potència militar capaç de fer trontollar les forces armades de la resta de polis gregues del moment.

I és que la clau del regnat de Filip II fou el seu enginy militar. Fins a Filip II les hosts macedònies i gregues (com també les perses o les tràcies) es basaven en el paper estrella de la cavalleria. Una cavalleria potent i ben entrenada era la clau per assegurar-se una victòria militar. Filip II fou capaç de canviar el paradigma i la mentalitat bèl·lica del seu temps, assentant les bases del potent exèrcit macedoni que el seu fill Alexandre s’encarregaria de portar al seu punt àlgid, amb una infanteria pesada que formava el centre de les hosts macedònies, deixant a la cavalleria les dues ales de la formació d’atac dels macedonis.

742px-Formación_de_batalla_macedonia.svg.png

Esquema de la formació de batalla macedònia, ideat per Filip II i vigent durant molts segles.

Filip II va apostar pel paper de la infanteria, tot entrenant i millorant les prestacions bèl·liques dels guerrers a peu (els Hoplites, en grec), equipant-los d’un armament més pesant i formant-los en disposició tàctica de falange, composta per vuit fileres d’homes equipats amb llargues llances de guerra. De fet, Filip II serà el pare d’una nova forma de fer la guerra que es mantindrà vigent durant els segles posteriors, fins arribar a inspirar les temibles formacions de legionaris romans.

Makedonische_phalanx.png

Recreació d'un batalló o falange macedònia.

Tal com havíem avançat abans, en Filip II va ser assassinat l’any 336 a.C. per un membre de la seva guàrdia personal (un fet amb moltes llums i ombres, mai resolt del tot). Sigui com sigui, l’assassí fou executat i cremat a la tomba del gran rei macedoni, i s’obrí un breu període de transició fins que el seu fill Alexandre va fer-se amb el poder, sota el títol d’Alexandre III, rei dels Macedonis i líder de la Lliga Tessàlia, tot i que passaria a la història amb el sobrenom d’Alexandre Magne.