A la ville du… Barcelona! (25 anys desprès)

Aquests dies es commemora el vint-i -cinquè aniversari de la proclamació de la ciutat de Barcelona com a seu de la celebració dels XXV Jocs Olímpics de l’era moderna. Sense cap mena de dubte, la polièdrica figura de Samaranch va ajudar a l’elecció de Barcelona com a seu dels jocs.


La proclamació de Barcelona com a seu olímpica va suposar una injecció de moral i autoestima enorme pels ciutadans de la ciutat, ja que durant uns mesos Barcelona seria l’epicentre de l’actualitat informativa d’arreu del món. Pensem que la Barcelona dels anys vuitanta era una Barcelona força diferent a la que coneixem avui: el turisme no era el motor econòmic de la ciutat, i el sector secundari era el motor de l’economia metropolitana. A més a més, convé afegir el fet que Barcelona no ha estat mai la capital d’un estat modern

De la mà de la proclamació de la ciutat comtal com a seu olímpica es van engegar a la ciutat un seguit de millores i reformes urbanes que van canviar per sempre més la fisonomia de molts barris de la ciutat (com ara el Poble Nou o Horta), suposà la construcció de noves instal·lacions esportives (pavelló esportiu de la Mar Bella, Velòdrom d’Horta…) o la restauració de velles instal·lacions esportives deteriorades (com ara l’Estadi Olímpic o les piscines Bernat Picornell).

També es van construir dues rondes que havien de millorar i absorbir el trànsit de la ciutat (i que ben aviat van quedar petites), es van remodelar algunes estacions de metro i se’n van construir de noves, i es va projectar una innovadora Vila Olímpica i la remodelació de tota la façana marítima de la ciutat. Fins i tot la construcció de la torre de Collserola o l’edifici Mapfre i l’Hotel Arts van canviar, per sempre més, l’skyline de la ciutat de Barcelona.


A més a més, la major part de les despeses generades per aquesta regeneració urbana van ser sufragades majoritàriament per l’Ajuntament de Barcelona i per la Generalitat de Catalunya, amb una participació del govern de l’estat molt inferior al que sovint s’acostuma a afirmar als mitjans de comunicació ubicats a la meseta.

Sovint també ha existit certa crítica amb les reformes i millores urbanes de la ciutat de cara als Jocs de 1992, titllades d’especulació urbanística. Vist amb una perspectiva històrica curta (de només vint-i-cinc anys) podem afirmar que moltes de les millores en accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda de les que avui disposem (i que sempre caldrà ampliar i millorar) van arribar de la mà de la celebració dels Jocs Paralímpics. També fou decisiva l’ampliació de la xarxa de metro o la creació de noves línies d’autobús, per no citar l’ampliació de l’Aeroport del Prat. I per citar un darrer exemple, la construcció de les rondes van ajudar molt a descongestionar el trànsit de la ciutat (malgrat que un quart de segle desprès, hagin quedat curtes degut al gran parc automòbil metropolità i la pobre aposta ciutadana pel transport públic).

Un quart de segle desprès podem afirmar que l’elecció de Barcelona com a seu olímpica va ser un dels factors decisius per a l’obertura internacional de la ciutat de Barcelona, i per a que es convertís en un autèntica capital europea. De fet, podria ser interessant recuperar part d’aquell esperit olímpic que ens omplia d’orgull i alegria en moments de crisi i baixa autoestima com els d’avui en dia (sobretot pensant que hi ha altres ciutat de l’estat que han intentat ser seus olímpiques en repetides ocasions i fins al moment no se’n han sortit). Un altre tema és saber si l’aposta pel turisme massiu (massa sovint de poca qualitat) ha estat positiu per a la imatge internacional de la ciutat comtal, però d’aquesta realitat no en podem culpar als Jocs…

olympics-1992.gif

Logo dels Jocs de Barcelona '92.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús