Mistel, l’arma secreta de la Luftwaffe

Els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial van ser catastròfics per l’alt comandament militar alemany. La guerra en tres fronts (oriental, occidental i sud) impossibilitava que els recursos humans i materials del Tercer Reich resultessin eficaços davant dels aliats, molt superiors en número de tropes i recursos materials.

Per aquesta raó la Luftwaffe (exèrcit de l’aire de l’Alemanya nazi) va idear noves fórmules per aprofitar al màxim els escassos recursos materials dels que disposaven. La Luftwaffe havia de defensar al Reich de les incursions aèries aliades en un radi de quilòmetres massa gran com per poder presentar batalla de forma eficaç i amb algunes garanties d’èxit. L’any 1944 s’havia fet més que palesa la superioritat dels caces britànics (com ara el mític Spitfire, del que ja vam parlar fa uns mesos), americans (com el rapidíssim P-52 Mustang) o soviètics (els Polikarpov o l’IL-2) davant dels antiquats caces alemanys Messerschmitt BF-109 o els lents i vulnerables bombarders  Junkers JU-88 (germans grans dels primitius Ju-87 Stuka).

Donada la inferioritat material als cels d’Europa (provocada en part per les pèrdues constants de pilots alemanys experimentats i substituïts per joves pilots inexperts) la Luftwaffe va optar per una nova tàctica, mai vista, per intentar contrarestar (o si més no, dificultar) l’avenç de les tropes aliades als fronts oriental i occidental. Va ser fruit d’aquesta recerca quan va aparèixer el  projecte Mistel (“ratpenat”, en alemany).

Ju88_mistel BF109.jpg

Un Messerschmitt BF-109 muntat sobre un JU-88 amb el capçal ple d'explosius, el perfil estrambòtic d'un Mistel.

El Mistel partia d’una base molt senzilla: aprofitar al màxim els escassos recursos materials per portar a terme operacions de gran envergadura, utilitzat avions-bomba no tripulats que havien d’infligir el màxim dany possible a l’enemic.  Les possibilitats tecnològiques del moment feien absolutament necessari que un avió més petit dirigís a l’avió-bomba (generalment un JU-88 amb el morro ple d’explosius) fins a l’objectiu, per deixar-lo colisionar contra l’objectiu i tornar ràpidament a la base aèria.

Els Mistel, també conegut pel nom en clau Beethoven o pel popular Vati und Sohn (“pare i fill” en alemany) va rebre el seu bateig de foc l’estiu del 1944, en el marc de la Batalla de Normandia. En un primer moment, els aliats es quedaven desconcertats quan veien aproximar-se aquella figura estrambòtica per l’horitzó, per desprès dividir-se en dos i veure com la part més petita de l’estructura girava cua mentre la més gran s’estavellava contra alguna infraestructura estratègica o una concentració militar important.


Generalment la Luftwaffe va apostar pel binomi Junkers JU-88 reconvertit en bomba volant i el caça Messerschmitt BF-109 dirigint el Mistel, però a les darreries del conflicte també es van utilitzar alguns caces Focke-Wulf FW-190 (amb prestacions inferiors que el Messerschmitt). Amb tot, convé remarcar que l’efectivitat del Mistel (més enllà de l’efecte psicològic) va ser bastant limitada, ja que els atacs de Normandia o l’atac contra la base naval britànica establerta a Scapa Flow (Escòcia) no van complir amb els objectius militars esperats. Tampoc van ser massa efectius els Mistel utilitzats als darrers mesos del conflicte al front oriental, tractant de malmetre infraestructures (ponts, carreteres, ferrocarrils) per aturar l’inexorable avenç soviètic que amenaçava la supervivència del Tercer Reich.

Comparteix

    Comentaris

    • Gerard

      25/01/2012 - 11:59

      La idea del Mistel, de fet, no fou exclussiva dels alemanys. Anys abans els soviètics havien assajat amb èxit una tècnica similar, aquesta vegada, fent servir vells i antiquats (i lents) bombarders Antonov per transportar, sustentats sota les seves ales fins a dos (o tres!?) petits caces I-16 (“Mosca”, segons la terminologia usada en la Guerra Civil espanyola) adaptats per al seu ús com a “bombarders ràpids”. D’aquesta manera s’ampliava l’autonomia d’aquests avions. Així, l’agost de 1941 i seguint aquest esquema, els soviètics van aconseguir atacr el port romanés de Constança amb èxit. Malgrat això, l’avenç alemany, la pèrdua d’efectius i l’antiquat dels avions (no comparables llavors ja als Me-109 alemanys) van posar fi a aquestes operacions.

    • Ferran Vital

      29/01/2012 - 21:08

      Moltes gràcies, Gerard! La veritat és que no ho sabia pas!

      Em pots facilitar algun lloc web/llibre on consultar aquest enginy soviètic, si us plau?

      Gràcies i fins aviat!!

    • Gerard

      01/02/2012 - 18:20

      L’enginy tenia el nom de “Zveno” i els avions utilitzats com a nodrisses eren els vells gegantins Tupolev TB-3 (no Antonov com havia indicat erròniament -disculpeu l’error). Hi ha molta biobliografia sobre els I-16 “Mosca” (especialitzada); una mostra: “Polikarpov I-16. The history of a revolutionary aircraft”, J Kytka ed., Praga, 2002 (hi ha edició francesa).
      Pel que fa al projecte “Zveno”, aquest començà a desenvolupar-se ja l’any 1931 a partir de la idea de l’enginyer V. Vakhistrov d’un “caça-paràsit” de llarg abast, amb vells avions I-4 i bombarders TB-1 però el projecte no adquirí plenament cos i forma i vida operativa fins a l’any 1934, amb avions TB-3 i I-16 i I-15 biplans. La versió més espectacular fou la consistent en 5 caces (dos I-15 sobre les ales, dos I-16 sota les ales i un I-2 sota el fuselatge) i un TB-3 exercint les funcions d’Aviamatka (“avió-mare”)!!!! La idea original de caces de llarg abast es modificà, però, a partir de 1938 quan Vakhistrov proposà l’adaptació dels caces I-16 a funcions de bombardeig en picat, seguint l’exemple dels Stuka alemanys estrenats a la Guerra Civil espanyola. Fou així com els petits i-!6 van modificar-se per poder dur dues bombes de 250 kg. sota les ales i… voilà! El total de missions de combat amb aquest sistema fou de 30, la majoria entre juliol i agost de 1941, quan el front de guerra encara no s’havia endinsat fins al cor de la URSS i quan encara els soviètics disposaven d’aparells en condicions operatives a la zona de la Mar Negra. La més espectacular i exitosa d’aquestes missions tingué lloc el 17 d’agost, quan sis I-16 van destruir el moll flotant de Constança i van retornar sense novetat a la seva base d’Evpatoria.

    • Gerard

      01/02/2012 - 18:28

      Ah, se m’oblidava: felicitats i gràcies pel blog, sovint utilitzo els seus continguts a les meves classes!!!!

    • Ferran Vital

      05/02/2012 - 22:46

      Moltes gràcies per la info, Gerard! Sóc molt aficionat als avions de la WWII!! Merci de tot cor!!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús