Arxiu del dimecres, 5/10/2011

Mistel, l’arma secreta de la Luftwaffe

dimecres, 5/10/2011

Els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial van ser catastròfics per l’alt comandament militar alemany. La guerra en tres fronts (oriental, occidental i sud) impossibilitava que els recursos humans i materials del Tercer Reich resultessin eficaços davant dels aliats, molt superiors en número de tropes i recursos materials.

Per aquesta raó la Luftwaffe (exèrcit de l’aire de l’Alemanya nazi) va idear noves fórmules per aprofitar al màxim els escassos recursos materials dels que disposaven. La Luftwaffe havia de defensar al Reich de les incursions aèries aliades en un radi de quilòmetres massa gran com per poder presentar batalla de forma eficaç i amb algunes garanties d’èxit. L’any 1944 s’havia fet més que palesa la superioritat dels caces britànics (com ara el mític Spitfire, del que ja vam parlar fa uns mesos), americans (com el rapidíssim P-52 Mustang) o soviètics (els Polikarpov o l’IL-2) davant dels antiquats caces alemanys Messerschmitt BF-109 o els lents i vulnerables bombarders  Junkers JU-88 (germans grans dels primitius Ju-87 Stuka).

Donada la inferioritat material als cels d’Europa (provocada en part per les pèrdues constants de pilots alemanys experimentats i substituïts per joves pilots inexperts) la Luftwaffe va optar per una nova tàctica, mai vista, per intentar contrarestar (o si més no, dificultar) l’avenç de les tropes aliades als fronts oriental i occidental. Va ser fruit d’aquesta recerca quan va aparèixer el  projecte Mistel (“ratpenat”, en alemany).

Ju88_mistel BF109.jpg

Un Messerschmitt BF-109 muntat sobre un JU-88 amb el capçal ple d'explosius, el perfil estrambòtic d'un Mistel.

El Mistel partia d’una base molt senzilla: aprofitar al màxim els escassos recursos materials per portar a terme operacions de gran envergadura, utilitzat avions-bomba no tripulats que havien d’infligir el màxim dany possible a l’enemic.  Les possibilitats tecnològiques del moment feien absolutament necessari que un avió més petit dirigís a l’avió-bomba (generalment un JU-88 amb el morro ple d’explosius) fins a l’objectiu, per deixar-lo colisionar contra l’objectiu i tornar ràpidament a la base aèria.

Els Mistel, també conegut pel nom en clau Beethoven o pel popular Vati und Sohn (“pare i fill” en alemany) va rebre el seu bateig de foc l’estiu del 1944, en el marc de la Batalla de Normandia. En un primer moment, els aliats es quedaven desconcertats quan veien aproximar-se aquella figura estrambòtica per l’horitzó, per desprès dividir-se en dos i veure com la part més petita de l’estructura girava cua mentre la més gran s’estavellava contra alguna infraestructura estratègica o una concentració militar important.


Generalment la Luftwaffe va apostar pel binomi Junkers JU-88 reconvertit en bomba volant i el caça Messerschmitt BF-109 dirigint el Mistel, però a les darreries del conflicte també es van utilitzar alguns caces Focke-Wulf FW-190 (amb prestacions inferiors que el Messerschmitt). Amb tot, convé remarcar que l’efectivitat del Mistel (més enllà de l’efecte psicològic) va ser bastant limitada, ja que els atacs de Normandia o l’atac contra la base naval britànica establerta a Scapa Flow (Escòcia) no van complir amb els objectius militars esperats. Tampoc van ser massa efectius els Mistel utilitzats als darrers mesos del conflicte al front oriental, tractant de malmetre infraestructures (ponts, carreteres, ferrocarrils) per aturar l’inexorable avenç soviètic que amenaçava la supervivència del Tercer Reich.