Arxiu del mes: octubre 2011

I’am a catalan, quaranta anys desprès

dilluns, 24/10/2011

Avui fa exactament quaranta anys que en Pau Casals, el que segurament ha estat millor violoncel·lista de tots els temps i un dels catalans més universals de la nostra història va pronunciar el seu emotiu discurs a la seu de les Nacions Unides en motiu de l’estrena del Cant dels Ocells, l’himne a les Nacions Unides que ell mateix havia compost.


En aquell mateix acte en Pau Casals, que per llavors comptava amb noranta-quatre anys, va rebre la medalla de la Pau de les Nacions Unides. El genial Pau Casals va morir a l’exili, a San Juan de Puerto Rico, dos anys desprès. El més curiós del seu discurs segurament és que quaranta anys més tard les seves paraules continuen tenint la mateixa vigència:

Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.

A la ville du… Barcelona! (25 anys desprès)

dimarts, 18/10/2011

Aquests dies es commemora el vint-i -cinquè aniversari de la proclamació de la ciutat de Barcelona com a seu de la celebració dels XXV Jocs Olímpics de l’era moderna. Sense cap mena de dubte, la polièdrica figura de Samaranch va ajudar a l’elecció de Barcelona com a seu dels jocs.


La proclamació de Barcelona com a seu olímpica va suposar una injecció de moral i autoestima enorme pels ciutadans de la ciutat, ja que durant uns mesos Barcelona seria l’epicentre de l’actualitat informativa d’arreu del món. Pensem que la Barcelona dels anys vuitanta era una Barcelona força diferent a la que coneixem avui: el turisme no era el motor econòmic de la ciutat, i el sector secundari era el motor de l’economia metropolitana. A més a més, convé afegir el fet que Barcelona no ha estat mai la capital d’un estat modern

De la mà de la proclamació de la ciutat comtal com a seu olímpica es van engegar a la ciutat un seguit de millores i reformes urbanes que van canviar per sempre més la fisonomia de molts barris de la ciutat (com ara el Poble Nou o Horta), suposà la construcció de noves instal·lacions esportives (pavelló esportiu de la Mar Bella, Velòdrom d’Horta…) o la restauració de velles instal·lacions esportives deteriorades (com ara l’Estadi Olímpic o les piscines Bernat Picornell).

També es van construir dues rondes que havien de millorar i absorbir el trànsit de la ciutat (i que ben aviat van quedar petites), es van remodelar algunes estacions de metro i se’n van construir de noves, i es va projectar una innovadora Vila Olímpica i la remodelació de tota la façana marítima de la ciutat. Fins i tot la construcció de la torre de Collserola o l’edifici Mapfre i l’Hotel Arts van canviar, per sempre més, l’skyline de la ciutat de Barcelona.


A més a més, la major part de les despeses generades per aquesta regeneració urbana van ser sufragades majoritàriament per l’Ajuntament de Barcelona i per la Generalitat de Catalunya, amb una participació del govern de l’estat molt inferior al que sovint s’acostuma a afirmar als mitjans de comunicació ubicats a la meseta.

Sovint també ha existit certa crítica amb les reformes i millores urbanes de la ciutat de cara als Jocs de 1992, titllades d’especulació urbanística. Vist amb una perspectiva històrica curta (de només vint-i-cinc anys) podem afirmar que moltes de les millores en accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda de les que avui disposem (i que sempre caldrà ampliar i millorar) van arribar de la mà de la celebració dels Jocs Paralímpics. També fou decisiva l’ampliació de la xarxa de metro o la creació de noves línies d’autobús, per no citar l’ampliació de l’Aeroport del Prat. I per citar un darrer exemple, la construcció de les rondes van ajudar molt a descongestionar el trànsit de la ciutat (malgrat que un quart de segle desprès, hagin quedat curtes degut al gran parc automòbil metropolità i la pobre aposta ciutadana pel transport públic).

Un quart de segle desprès podem afirmar que l’elecció de Barcelona com a seu olímpica va ser un dels factors decisius per a l’obertura internacional de la ciutat de Barcelona, i per a que es convertís en un autèntica capital europea. De fet, podria ser interessant recuperar part d’aquell esperit olímpic que ens omplia d’orgull i alegria en moments de crisi i baixa autoestima com els d’avui en dia (sobretot pensant que hi ha altres ciutat de l’estat que han intentat ser seus olímpiques en repetides ocasions i fins al moment no se’n han sortit). Un altre tema és saber si l’aposta pel turisme massiu (massa sovint de poca qualitat) ha estat positiu per a la imatge internacional de la ciutat comtal, però d’aquesta realitat no en podem culpar als Jocs…

olympics-1992.gif

Logo dels Jocs de Barcelona '92.

Madinat Barshaluna

dijous, 13/10/2011

Els vestigis de dominació musulmana a la ciutat de Barcelona són un petit forat en la història de la capital de Catalunya. La poca durada de la dominació musulmana (de només vuitanta-tres anys) va ser un factor decisiu per explicar la seva nul·la petjada cultural, social i arqueològica en el substrat de la ciutat comtal. L’antiga Barchinona visigoda va capitular davant les tropes del valí musulmà Al-Hurr ibn Abd-ar-Rahman ath-Thaqafí a la primavera del 718, en el context de la conquesta musulmana de la península ibèrica. Amb la signatura d’un acord de capitulació, la ciutat es salvava d’un llarg setge i la posterior conquesta, saqueig i destrucció de la urbs per part dels assaltants, tal i com li havia passat a la ciutat de Tàrraco (o Tarrakuna, en àrab), pertidària de resistir a ultrança.

Gràcies al pacte de capitulació, la Barchinona visigoda va passar a anomenar-se Madinat Barshaluna (tot i que també es pot traduir el seu nom per Bargiluna o Barxiluna). La ciutat passava a dependre dels emirs de Còrdova (dependents, al seu torn, de l’autoritat califal de Damasc), per bé que aquesta dominació va ser molt més nominal que no pas real. Segons sembla, la conquesta no anà associada d’una arribada massiva de pobladors musulmans, ni tampoc es va substituir el llatí romanç per l’àrab com a llengua d’ús quotidià al carrer. Els conqueridors musulmans van optar per pactar amb l’antiga aristocràcia visigoda (molts dels quals es van convertir ràpidament a l’Islam, rebent el nom de muladís) i amb l’alta jerarquia catòlica, garantint la continuïtat de bona part de les estructures de poder preexistents, i garantint l’ordre social dins la ciutat.

Els nous amos de la ciutat no van fer grans esforços per convertir a l’Islam a les classes populars i menestrals de Madinat Barshaluna, ni tampoc van prohibir la llibertat de culte, ja que el seu interès sobre la ciutat no anava més enllà del cobrament dels tributs i diverses taxes impositives que els locals ja havien de sufragar durant els anys de dominació visigoda. En general, sembla que la població autòctona no va protagonitzar grans resistències a l’autoritat musulmana, que va ser prou llesta com per a permetre la continuïtat dels principals òrgans de govern de la ciutat (poder comtal, autoritat del bisbe cristià i del cap de la comunitat jueva) i van respectar el dret romano-visigot (Liber Iudiciorum) per establir les relacions entre la població no-musulmana.

La presència del poder musulmà es va concretar principalment en tres institucions. En primer lloc, es va nomenar un governador (o valí) de la ciutat, encarregat del govern i correcte funcionament de la urbs. En segon lloc els musulmans van deixar un destacament militar dins de la ciutat emmurallada per evitar possibles rebel·lions civils (que mai es van donar). Per últim, els nous amos de la ciutat van convertir l’antiga catedral paleocristiana en una mesquita. Aquest fet, que avui pot semblar un greuge interreligiós de primer ordre, era molt habitual a l’alta edat mitja, i va ser consensuat i pactat entre el bisbat de la ciutat i els nous dominadors musulmans.

Però Madinat Barshaluna quedava molt lluny de l’autoritat de Còrdova, i ben aviat el valí de la ciutat va convertir-se en una peça més del mosaic polític andalusí, fins al punt que a l’any 778 el valí Sulayman ibn Yaqdhan al-Kalbí al-Arabí (molt possiblement un muladí, o membre de l’antiga aristocràcia visigoda convers a l’Islam) va aliar-se amb el valí de la ciutat de Saragossa (també muladí, i emparentat amb els Arista del primitiu regen de Navarra) per intentar contrarestar l’autoritat de l’emir de Còrdova Abd-el-Rahman I (que havia abjurat de la dependència de Damasc arran de la revolta abbàssida).

Per tal d’intentar contrarestar el poder del nou emir de Còrdova, el valí de Madinat Barshaluna i el seu aliat de Saragossa van cercar una aliança amb l’emperador dels francs, el gran Carlemany. Els dos governants de les ciutats van prometre vassallatge al rei dels francs a canvi d’una aliança militar contra el poder de Còrdova, però a darrera hora el governant de Saragossa va trair els seus aliats francs i al valí de Madinat Barshaluna, a qui van fer presoner. Posteriorment, els francs van ser derrotats pels musulmans i els seus aliats navarresos a la batalla de Roncesvalls.

la-corte-de-abderraman.jpg

Recreació de la cort d'Abd-el-Rahman I, el primer emir independent d'Al-Andalus.

La ciutat de Madinat Barshaluna va tornar a ser escenari de les lluites internes pel poder d’Al-Andalus pocs anys desprès. L’any 792 el valí Sadun al-Ruayni (un altre cop un muladí provinent de l’antiga noblesa goda) va pendre possessió del govern de la ciutat, i es va sentir prou fort com per a conspirar contra el poder centralitzador de l’emir de Còrdova Al Hàkam I. D’aquesta manera, el valí Sadun al-Ruayni va tornar a oferir la ciutat als francs a l’any 797.

Quan els francs van enviar un exèrcit encapçalat per Lluís el Pietós (fill de Carlemany) l’any 800, en Sadun al-Ruayni va negar-se a entregar la ciutat de Madinat Barshaluna als francs (cosa que havia jurat just tres anys abans), ja que sembla ser que s’havia reconciliat amb l’emir cordovès Al Hàkam I. Els francs, irritats per les mentides del valí de la ciutat, van decidir prendre-la militarment, i van iniciar un llarg setge. Arribats a aquest punt, el valí Sadun al-Ruayni va intentar escapar-se d’amagat de la ciutat i demanar ajuda a Còrdova, però va ser capturat en el seu intent de fuga i enviat a Aquisgrà, on fou ajusticiat. A Madinat Barshaluna s’havia obert un forat de poder que va ser aprofitat per en Harun (emparentat amb els gots muladís que governaven la ciutat des de l’any 717), partidari de continuar amb la lluita armada contra els francs fins al final. Malauradament per en Harun, la resta de prohoms de la ciutat no compartien la seva visió i el van capturar i el van entregar als francs conjuntament amb les claus de la ciutat. Era el 3 d’abril de 801, i la dominació musulmana de la ciutat havia acabat per sempre desprès de vuitanta-tres anys de domini musulmà.

Mistel, l’arma secreta de la Luftwaffe

dimecres, 5/10/2011

Els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial van ser catastròfics per l’alt comandament militar alemany. La guerra en tres fronts (oriental, occidental i sud) impossibilitava que els recursos humans i materials del Tercer Reich resultessin eficaços davant dels aliats, molt superiors en número de tropes i recursos materials.

Per aquesta raó la Luftwaffe (exèrcit de l’aire de l’Alemanya nazi) va idear noves fórmules per aprofitar al màxim els escassos recursos materials dels que disposaven. La Luftwaffe havia de defensar al Reich de les incursions aèries aliades en un radi de quilòmetres massa gran com per poder presentar batalla de forma eficaç i amb algunes garanties d’èxit. L’any 1944 s’havia fet més que palesa la superioritat dels caces britànics (com ara el mític Spitfire, del que ja vam parlar fa uns mesos), americans (com el rapidíssim P-52 Mustang) o soviètics (els Polikarpov o l’IL-2) davant dels antiquats caces alemanys Messerschmitt BF-109 o els lents i vulnerables bombarders  Junkers JU-88 (germans grans dels primitius Ju-87 Stuka).

Donada la inferioritat material als cels d’Europa (provocada en part per les pèrdues constants de pilots alemanys experimentats i substituïts per joves pilots inexperts) la Luftwaffe va optar per una nova tàctica, mai vista, per intentar contrarestar (o si més no, dificultar) l’avenç de les tropes aliades als fronts oriental i occidental. Va ser fruit d’aquesta recerca quan va aparèixer el  projecte Mistel (“ratpenat”, en alemany).

Ju88_mistel BF109.jpg

Un Messerschmitt BF-109 muntat sobre un JU-88 amb el capçal ple d'explosius, el perfil estrambòtic d'un Mistel.

El Mistel partia d’una base molt senzilla: aprofitar al màxim els escassos recursos materials per portar a terme operacions de gran envergadura, utilitzat avions-bomba no tripulats que havien d’infligir el màxim dany possible a l’enemic.  Les possibilitats tecnològiques del moment feien absolutament necessari que un avió més petit dirigís a l’avió-bomba (generalment un JU-88 amb el morro ple d’explosius) fins a l’objectiu, per deixar-lo colisionar contra l’objectiu i tornar ràpidament a la base aèria.

Els Mistel, també conegut pel nom en clau Beethoven o pel popular Vati und Sohn (“pare i fill” en alemany) va rebre el seu bateig de foc l’estiu del 1944, en el marc de la Batalla de Normandia. En un primer moment, els aliats es quedaven desconcertats quan veien aproximar-se aquella figura estrambòtica per l’horitzó, per desprès dividir-se en dos i veure com la part més petita de l’estructura girava cua mentre la més gran s’estavellava contra alguna infraestructura estratègica o una concentració militar important.


Generalment la Luftwaffe va apostar pel binomi Junkers JU-88 reconvertit en bomba volant i el caça Messerschmitt BF-109 dirigint el Mistel, però a les darreries del conflicte també es van utilitzar alguns caces Focke-Wulf FW-190 (amb prestacions inferiors que el Messerschmitt). Amb tot, convé remarcar que l’efectivitat del Mistel (més enllà de l’efecte psicològic) va ser bastant limitada, ja que els atacs de Normandia o l’atac contra la base naval britànica establerta a Scapa Flow (Escòcia) no van complir amb els objectius militars esperats. Tampoc van ser massa efectius els Mistel utilitzats als darrers mesos del conflicte al front oriental, tractant de malmetre infraestructures (ponts, carreteres, ferrocarrils) per aturar l’inexorable avenç soviètic que amenaçava la supervivència del Tercer Reich.

Els Manuscrits del mar Mort

dissabte, 1/10/2011

Gràcies a una inictaiva de Google i del Museu d’Israel ja podem consultar el contingut dels Manuscrits del mar Mort per internet. El govern d’Israel i l’empresa nord-americana han destinat una partida de més de tres milions d’euros per digitalitzar els escrits amb una òptima resolució i fer-los accessibles mitjançant el lloc web del Museu d’Israel. Per l’estat hebreu la importància d’aquests escrits és absoluta, ja que representen els textos més antics que demostren i documenten la presència hebrea a Palestina fa vint segles, base sobre al que l’estat d’Israel justifica la seva existència i el seu dret diví a ocupar les terres que Déu va regalar al poble hebreu.

manuscritos_mar_muerto_618x399.jpg

Screenshot d'un dels manuscrits digitalitzats per Google.

Els Manuscrits del mar Mort (també coneguts com els rotlles de Qumram, en referència a l’indret on van ser trobats) són una col·lecció de gairebé 800 volums escrits pels essenis, una secta o facció del judaisme del segle primer de la nostra era que predicava el contacte amb la natura i la pobresa material com el camí per assolir el contacte més pur amb Déu, i que estaven enfrontats al judaisme “oficial” representat pels sacerdots del segon temple de Jerusalem.

Els essenis vivien a la ribera de la mar Morta, i van codificar per escrit diversos textos de l’antic testament (la Bíblia jueva) o d’altres que aborden la moral o arguments teològics diversos, en llengües diverses (hebreu antic i arameu). Sembla ser que degut a l’època convulsa de la seva codificació (amb diversos aixecaments hebreus contra els romans), alguns dels essenis van decidir amagar aquests textos en coves per salvar-los de la destrucció.

El 1947 els textos van ser descoberts, de manera accidental, per uns pastors que utilitzaven les mateixes coves per refugiar-se. Aquests escrits semblen demostrar que els evangelistes van aprofitar textos contemporanis essenis (com ara aquests de Qumram) per explicar determinats passatges del nou testament, o introduir conceptes clau que el cristianisme farà seus com ara el bateig, la Nova Aliança, la caritat i l’amor fraternal, rebuig a la riquesa material i ascetisme, la denúncia dels fariseus, l’arriba del fill de Déu…

Malgrat que no podem qualificar els essenis com a cristians primitius, és més que evident que els cristians primitius (que no deixaven de ser jueus que no acceptaven l’ortodòxia oficialista del moment) van estar en contacte de les ensenyances dels essenis i van fer-se seus molts dels seus continguts morals, teològics i fins i tot en van copiar alguns dels seus models socials.