La Biennal de Venècia i el cinema feixista

La Biennal de Venècia és una exposició que es celebra cada dos anys on s’hi exhibeixen diverses obres artístiques. Es tracta d’una exposició amb una llarga tradició, que es remunta al 1894. Però l’impuls definitiu de la mostra arribà l’any 1930, quan l’organització d’aquest esdeveniment passà de la titularitat municipal a l’estatal.

Aquest fet convé inserir-lo en el seu marc social i cultural. El règim de Mussolini, al poder des de 1922, volia impulsar les arts escèniques (especialment en format audiovisual) com un dels pilars fonamentals del règim. Per adonar-se de la importància que il Duce va mostrar amb el cinema, només cal citar una de les frases més populars de Mussolini: “La cinematografia è l’arma piú forte” ( El cinema és l’arma més forta), que presidia la seu de l’institut LUCE ( La Unió Cinematogràfica i Educativa, controlada per l’aparell del règim des de 1925). La LUCE, tristament famosa a casa nostra, va produir documentals de caire instructius, patriòtics i propagandístics, que es projectaven obligatòriament a totes les sales de cinema italianes (de fet, el NO-DO copiava el model italià) amb una presència desmesurada del Duce:


La indústria cinematogràfica italiana va gaudir d’un gran creixement i projecció internacional durant els anys trenta, i per recolzar aquesta aposta pel setè art, el règim va comptar amb la revista Cinema (1936-56), dirigida pel propi fill del Duce, en Vittorio Mussolini.

Però el projecte més faraònic de la indústria cinematogràfica feixista fou la construcció del Centre Experimental de Cinema (1936), que es van convertir en els famosos estudis de cinema Cinecittà, inaugurats l’any 1937, nascuts per iniciativa del director general del Ministeri de Cinema i Propaganda, en Luigi Freddi, futur director de la” ciutat del cinema”, inspirada en els estudis de Hollywood.

Mussolini_cinema.jpg

Cartell propagandístic a l'entrada dels estudis de Cinecittà.

A Cinecittà es van fer moltes pel·lícules de temàtica propagandística feixista, com ara el film Vecchia Guardia, d’Alessandro Blasetti, o la gran superproducció feixista Escipió l’Africà, de Carmine Gallone. Per fortuna, tant el festival de Cinema de Venècia com els estudis Cinecittà van sobreviure al règim i desfer-se’n de la pesada llosa feixista. La Biennal de Venècia és avui en dia una de les mostres de cinema més importants del món, i als estudis de Cinecittà es van continuar fent grans pel·lícules  famoses com ara la clàssica La dolce vita de Fellini (1960) o superproduccions actuals com Gàngsters de Nova York (2002), d’en Scorsese o La passió de Crist (2004), de Mel Gibson.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús