Arxiu del mes: agost 2011

Ramon Mercader (Primera part)

dimarts, 30/08/2011

En Ramon Mercader va viure una vida de novel·la. Mundialment famós per ser l’assassí de Trotski, la història d’en Ramon Mercader no s’entén sense contextualitzar a fons el temps, l’espai i les relacions familiars que li va tocar viure. Convé remarcar que la seva mare era només dinou anys més gran que en Ramon i que sempre  van mantenir una estranya i (gairebé) patològica relació maternofilial.

En Jaume Ramon Mercader del Río Hernández (conegut popularment com a Ramon Mercader) va néixer a Barcelona l’any 1913, fill del matrimoni entre la revolucionaria comunista cubana  Eustaquia María Caridad del Río Hernández i el català Pau Mercader i Marina, que van tenir cinc fills entre 1911 i 1921.

Caridad Mercader.jpg

La cubana Caridad del Río Hernández, la mare de Ramón Mercader.

De ben petit, en Ramon va marxar a viure a França amb la seva mare Caridad i els seus quatre germans, després que els seus pares trenquessin la seva relació amorosa. La Caridad, provinent d’una rica família cubana establerta a Barcelona uns anys abans i casada amb en Pau Mercader, provinent de la burgesia barcelonina, anà radicalitzant el seu ideari polític fins al punt de trencar el seu matrimoni i marxar a França.  El jove Ramon va aprendre a parlar el francès i el castellà (a més del català) com a llengües maternes, al viure al país gal els primers setze anys de la seva vida.

El 1929 en Ramon va tornar a Barcelona, la seva ciutat natal, on ben aviat va connectar amb els cercles marxistes i filo-soviètics de la ciutat comtal, per bé que va mantenir-se durant uns quants anys amb un peu a cada cantó dels Pirineus. La seva germana Montserrat, sense anar més lluny, arribà a ser un càrrec important del Partit Socialista Francès durant els anys del Front Popular.

Amb l’esclat de la guerra civil espanyola l’any 1936, en Ramon Mercader va optar per posar-se al servei del partit comunista hegemònic en aquell moment a Catalunya, el PSUC, per combatre el feixisme, al igual que el seu germà gran Pau Mercader, que va morir en acció armada durant la defensa de Madrid. El propi Ramon fou ferit a Osca durant els primers mesos de la guerra al capdavant d’un batalló de milicians del PSUC (Juliol-Agost de 1936).

Ramón Mercader en el frente de Aragón.jpg

En Ramon Mercader al front d'Osca l'estiu de 1936.

L’orientació filo-soviètica d’en Ramon (inculcat per la seva mare Caridad), les ferides de guerra patides al seu braç i el seu domini nadiu del francès i el castellà va facilitar que els serveis secrets soviètics (la temible NKVD) el reclutessin per combatre els focus i grups crítics amb la direcció de Iosif Stalin al capdavant de la Unió Soviètica tant a Espanya com a França. La última peça de l’engranatge va ser la relació afectiva de la seva mare, Caridad Mercader, amb l’agent de la NKVD i home de confiança de Bèria, en Leonid Eitington. El jove Ramon Mercader (que llavors tenia uns 23 anys) s’havia convertit en un membre dels serveis secrets soviètics.

Durant la Guerra Civil en Ramon Mercader va marxar a Paris amb una missió concreta: infiltrar-se en els cercles trotskistes per tal d’apropar-se a la figura de Lev Trotski, considerat un traïdor i un element subversiu per part del Kremlin.

L’any 1938 a la capital francesa en Ramon Mercader va fer-se passar per un estudiant belga de la Sorbonne anomenat Jacques Mornard, suposat fill d’un diplomàtic belga. A la Sorbona en Mercader va conèixer a la americana Sylvia Ageloff, assistent personal de Trotski i que estava temporalment a la capital gala. La feina de Mercader començava a donar els seus fruits: l’any 1939 va ser nomenat membre de la Quarta Internacional (contrària a la tercera, encapçalada per la Unió Soviètica).

sylvia ageloff.jpg

La senyoreta Sylvia Ageloff, seduida per en Mercader per arribar a contactar amb Lev Trotski.

El setembre de 1939 la senyoreta Ageloff va tornar al seu Brooklyn natal, i en aquesta ocasió, ho va fer acompanyada de Ramon Mercader, amb qui mantenia algun tipus de relació personal afectiva. Als Estats Units, en Mercader es va fer passar per un ciutadà Canadenc francòfon anomenat Frank Jackson, tot aprofitant el passaport d’un combatent canadenc de les Brigades Internacionals. En Mercader va explicar-li a la seva companya que aquest canvi d’identitat tenia la finalitat d’evitar ser cridat a files per l’exèrcit belga durant la Segona Guerra Mundial.

Al mes d’octubre d’aquell 1939 en Mercader es va traslladar a Ciutat de Mèxic, ciutat on s’hi exiliava Lev Trotski, i va utilitzar a la senyoreta Ageloff per tal d’accedir-hi tot presentant-se com un gran admirador i seguidor de les seves idees. Durant la seva estança a Mèxic en Ramon va reunir-se de nou amb la seva mare Caridad i el seu enllaç de la NKVD i alhora company sentimental de la mare revolucionària, Leonid Eitingon.

A Mèxic en Mercader va guanyar-se la confiança dels cercles Trotskistes i va començar a guanyar-se la confiança del cercle més íntim del líder rus. Aprofitant aquest fet, en Mercader va sol·licitar una reunió en privat amb el propi Trotski sota el pretext de consultar-li un seguit de documents. Després d’un temps, el propi Trotski va accedir a rebre’l a casa seva el 20 d’agost de 1940.

Mercader va anar a la seva cita amb Trotski acompanyat de la seva mare i d’en Eitingon. El pla era senzill: desplaçar-se a la casa que Trotski tenia a Coyoacán (al sud de la capital asteca), infiltrar-se en el despatx de Trotski, eliminar-lo sense cridar massa l’atenció i fugir de la seva finca en un cotxe on l’esperaven la seva mare i l’enllaç soviètic.

Tot anava segons el pla i en Trotski va rebre a Mercader al seu despatx. Amb l’excusa de consultar amb més llum els documents que en Mercader li havia portat, el líder rus va aproximar-se a la finestra del seu despatx, i quan aquest li va girar l’esquena, en Ramon Mercader li va clavar un cop sec al cap amb un piolet de muntanya. Els crit de dolor de Trotski van ser espectaculars (el propi Mercader va afirmar que mai fou capaç d’oblidar-ho), per bé que l’estocada no va ser mortal, i de fet, el líder rus no va arribar a perdre la consciència.

Alertats pels crits de dolor i l’enrenou procedent del despatx, els guardes personals de Trotski van entrar a la cambra i al veure l’escena, van llençar-se sobre en Mercader, per bé que el propi Trotski, encara conscient, va exclamar: “No el mateu! Aquest home té una història que explicar!”. Mentrestant, a les afores de la finca, el cotxe ocupat per la Caridad i en Eitingon va marxar del lloc dels fets sense esperar la tornada d’en Ramon Mercader.

Malferit, en Trotski fou enviat a un hospital, on va morir al dia següent a causa de greus lesions cerebrals i una abundant pèrdua de sang. Al conèixer els fets, la senyoreta Sylvia Ageloff va intentar suïcidar-se.

Trotsky ferit.jpg

En Trotski, ferit de mort a l'hospital després de l'acció de Mercader.

Continuarà…

Coco Chanel, una agent del Tercer Reich?

dijous, 25/08/2011

Coco Chanel és un model de la dona feta a si mateixa. D’orígens humils, va saber relacionar-se amb les persones adequades en els moments oportuns per prosperar socialment i laboralment. Mordaç i divertida, es va convertir en una amiga de Winston Churchill, en l’amant del duc de Westminster, íntima de Picasso. Però a vegades la senyora Chanel no va saber escollir les seves amistats: quan Hitler va envair París, no va dubtar a col·laborar amb les tropes invasores, també. Coco Chanel va dir una vegada: “Per ser irreemplaçable has de ser diferent.” I ella ho va ser. Potser fins i tot més del que ens hem imaginat fins ara. Nous documents, publicats en un llibre que acaba de ser publicat als Estats Units titulat Dormint amb el seu enemic – La guerra secreta de Coco Chanel” demostren que la dissenyadora de moda francesa i icona social del seu temps va ser un espia nazi.

Coco Chanel.jpg

La genial Coco Chanel va ser una agent al servei del Tercer Reich?

L’autor de la biografia, el senyor Hal Vaughan, afirma al seu llibre -entre altres subtileses- que la famosa dissenyadora era ferotgement anti-semita fins i tot abans de l’arribada al poder d’Adolf Hitler a Alemanya. A més a més, l’autor afirma a la seva obra que la famosa francesa odiava els sindicats obrers, el socialisme, el comunisme i la maçoneria , a més dels jueus. Els elements de la relació entre la dissenyadora i el Reich no són noves, però Vaughan es basa en nombrosos documents recuperats en els arxius francesos, alemanys, britànics i nord-americans, que li han servit per afegir noves dades i nous detalls d’aquesta història oblidada.

Tot es va iniciar el 1940 quan, als 57 anys, va ser reclutada per la Abwehr (servei de la intel.ligència alemanya amb finalitats defensives). Des d’aquest moment va treballar per als alemanys amb el número de sèrie F-7124 i el nom clau de Westminster, (convé recordar que el duc de Westminster era amic i amant de la dissenyadora francesa).

Coco Chanel Westminster.jpg

Coco Chanel i el seu amant, el duc de Westminster.

L’agent Westminster, segons el llibre de Vaughan, va fer diverses missions a Espanya, el Marroc i, per descomptat, a París. Gràcies al seu treball com agent d’espionatge, la senyora Chanel va conèixer al baró Hans Gunther von Dincklage, anomenat “Spatz“, que era un oficial nazi d’alt rang amb qui suposadament va mantenir una llarga relació. I gràcies a la seva relació amb en Spatz, la genial dissenyadora Coco Chanel va poder viure durant els anys d’ocupació alemanya al setè pis del luxós i exclusiu hotel Ritz de París, hotel que durant aquells anys va ser freqüentat per alts dirigents nazis, com ara Goëring o Goebbels.

Lligada a aquesta història principal, en Vaughan desvela l’intent de la dissenyadora francesa per tal de fer-se amb la companyia Chanel tot arraconant els germans Paul i Pierre Wertheimer, propietaris d’un 70% de la companyia de perfums i bellesa, aprofitant-se de la condició hebrea dels rics Wertheimer. Coco Chanel, que només tenia 10% de la companyia, va intentar explotar les seves connexions amb els nazis per expulsar els Wertheimer, sense èxit.

L’aventura d’espionatge de la dissenyadora francesa va acabar amb el final de la guerra, quan va ser arrestada per les tropes aliades, per bé que fou alliberada unes hores més tard, gràcies a la intervenció directa del seu amic Winston Churchill. Malgrat els rumors, Coco Chanel sempre va negar la seva suposada col·laboració amb el règim nazi.

Kate Sheppard, la mare del sufragi femení

dimarts, 23/08/2011

Nova Zelanda està de moda. Fa poc, Wellington (la capital del país kiwi) fou considerada la ciutat amb millor qualitat de vida del món. Preus d’habitatge raonables, bons sous, bona cobertura sanitària, escassa pol·lució, entorn natural únic… No debades, Nova Zelanda està considerada una de les nacions més avançades del món: un estat que no té exèrcit ni centrals nuclears, que aposta per les energies renovables i que ha sabut forjar un cresol cultural que beu de les ancestrals tradicions maoris (els originaris habitants de les illes) i dels colons anglosaxons. En aquest context és força comprensible que el primer estat en concedir el dret de vot femení fos, precisament, Nova Zelanda.

La senyora Katherine Wilson Sheppard (1847-1934) va néixer a Liverpool, Regne Unit, filla d’una família de la classe mitja britànica. Va rebre una formació acurada, clau per despertar el seu intel·lecte clarivident. Orfe de pare des de ben jove, va admirar la força de la seva mare, amb qui va emigrar a Nova Zelanda l’any 1869.

Kate Sheppard.jpg

Kate Sheppard, la primera líder sufragista de la història.

A Nova Zelanda va casar-se amb un granger anomenat Walter Allen Sheppard, amb qui va tenir un únic fill, nascut l’any 1880. Establerta a Christchurch va encetar una lluita contra els mals de l’alcoholisme a les files de la Woman’s Christian Temperance Union. Des d’aquesta mateixa associació l’any 1889 va començar a liderar la lluita per la igualtat de gènere a la seva ciutat de Christchurch, i aviat esdevindrà la líder nacional de la lluita pel vot femení.  No tot van ser flors i violes per la senyora Sheppard i les seves companyes: molts homes els recomanaven que marxessin a casa a cuidar dels seus fills, cuinar pels seus marits i altres ocupacions que la naturalesa els havia reservat, i deixar de banda les preocupacions que els hi pertocaven als homes.

Malgrat la postura intransigent i les burles d’alguns homes, les dones neozelandeses van començar campanyes de captació de signatures i a generar complicitats amb els polítics locals per tal de tractar de portar el debat al Parlament de Nova Zelanda. Van recórrer el país durant anys tot recollint signatures i suports per la seva causa

Durant el mes d’agost de 1893 (és a dir, fa gairebé 118 anys) el parlamentari neozelandès Sir John Hall va presentar una petició formal al Parlament de Nova Zelanda on es demanava formalment el dret de vot femení. El document, registrat al Parlament l’onze d’agost de 1893 comptava amb les signatures de 31.872 dones, aproximadament un quart de la població femenina de Nova Zelanda. Malgrat l’oposició del Primer Ministre Richard Seddon, de la Llei Electoral de 1893 va ser aprovada per les dues cambres del Parlament i es va convertir en llei. La notícia va sorprendre a la sempre tranquil·la Nova Zelanda i va inspirar la lluita sufragista de milions de dones arreu del món.

suffrage-petittion_0.fullsize.jpg

La petició de sufragi universal presentada al Parlament de Nova Zelanda l'agost de 1893.

Finalment el 19 de setembre de 1893 el governador de Nova Zelanda (territori llavors sota sobirania britànica) Lord Glasgow va signar una nova llei electoral on es concedia el dret de vot a totes les dones majors d’edat de Nova Zelanda, avançant-se més de vint anys a nacions amb molta tradició democràtica com el Regne Unit o els Estats Units. El 28 de novembre de 1893 les dones van poder votar per primer cop a la història, en unes eleccions lliures. Dos terceres parts de les neozelandeses van acudir a la seva cita amb les urnes en un dia històric per la història universal.

Va ser la primera victòria per la igualtat de gènere a nivell mundial, i aquesta anirà sempre lligada al nom de Kate Sheppard. La senyora Sheppard va viatjar per molts altres països (tals com Regne Unit, Estats Units o Canadà) desprès de la seva experiència per impulsar les organitzacions feministes, amb una sort desigual. La seva lluita durant aquells viatges anava des de postures a favor de l’ús de mètodes de contracepció fins a conferències per l’alliberament de la cotilla.

Com a corol·lari d’aquesta història convé destacar que l’avançada nació de Nova Zelanda es l’únic estat del món on tots i cadascun dels llocs claus de l’administració estatal ( Primer Ministre, Governador General, Portaveu del Govern i del Parlament, Fiscal General i Cap de Justícia) han estat ocupades simultàniament o en moments diferents per dones, a les que convé sumar-hi la de cap de l’estat, càrrec ocupat per la reina Isabel II.

Tot torna a començar…

diumenge, 21/08/2011

Un altre cop, un any més, tot torna a començar, com diu la cançó dels Mishima. Com sempre, les vacances s’acaben i tornen les velles rutines de cada any (i a fe que per a mi ja està bé que sigui així). Comencem un nou any, un nou curs amb les ganes de seguir explicant històries, compartint històries properes, de mons reals que ens envolten i que sovint passen desapercebudes en el nostre dia a dia.

Tal com ja deia fa més o menys un any per aquestes mateixes dates iniciem un nou curs on espero seguir aportant novetats i idees fresques amb la finalitat que tots junts gaudim descobrint la nostra pròpia història, i ens ho passem bé, aprenent de manera bidireccional, interactuant els uns amb els altres i redescobrint personatges, escenaris, fets i tendències del nostre passat.

De cara a la nova temporada, he reflexionat un grapat d’idees i novetats per fer d’aquest blog un espai més divulgatiu, entretingut i amè. Noves històries, més entrevistes i sobretot, una aposta més forta i decidida al món de les noves tecnologies i les seves connexions amb la nostra història. Com sempre, compto amb vosaltres i les vostres suggerències per seguir millorant aquest blog, adaptant-lo a vosaltres, tots aquells que us molesteu en llegir-me.

Tres, dos, un… Som-hi!!