Els partits de la Segona República. Les dretes.

Els partits polítics de dretes durant la Segona República (a diferència del que es creu popularment) eren bastant diferents, amb pocs elements en comú més enllà al seu antagonisme als partits d’esquerres. Serà aquesta por (i en ocasions, odi mal dissimulat) als partits d’esquerra els que portarà als diferents partits, tendències i “famílies” a teixir aliances i complicitats. Tot i l’ample ventall ideològic que inclou el nom genèric de “dretes de la Segona República” en podem trobar algunes característiques comuns:

  1. Tots ells (excepte els Lerrouxistes) són crítics amb la República, tot i que en graus d’oposició diferents.
  2. Tots ells (excepte els Lerrouxistes, novament) respecten les institucions eclesiàstiques i militars i el seu paper cabdal en la societat espanyola.
  3. Tots ells defensen el capitalisme i un model d’estat unitari i centralitzat (excepte els partits regionalistes).

D’acord al que hem dit, podem dividir els partits polítics de dretes en quatre grans grups o “famílies” polítiques, d’acord al grau de lleialtat al republicanisme o la seva inclinació monàrquica, a les seves idees regionalistes, o al seu escàs respecte cap la democràcia i el seu grau d’autoritarisme.

Grups que mostren respecte per la República

Dins d’aquest grup convé destacar el PRR (Partido Republicano Radical) encapçalat pel polifacétic, demagog i populista Alejandro Lerroux, que evoluciona de postures d’extrema esquerra a inicis del segle XX fins a posicions de centre-dreta, per bé que conservava (de forma aparent) les formes republicanes i anticlericals.

Un segon partit conservador que mostrava respecte pel govern legalment constituït era la Derecha Liberal Republicana, que ocupa un espai centrista-conservador fins al bienni 33-35, quan s’acabà integrant a la CEDA.

En l’àmbit rural podem destacar el Partido Agrario, que representava els interessos polítics i econòmics dels terratinents i mitjans propietaris agrícoles. A Catalunya aquest espai va ser ocupat per la Lliga.

Per últim, l’any 1933 va aparèixer en escena un nou partit polític conservador i amb un aparent respecte envers la legalitat republicana: aquesta nova força (que esdevindrà hegemònica entre l’electorat conservador) era la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) liderada per José María Gil Robles. La CEDA serà una gran coalició de les forces conservadores espanyoles, amb un caràcter cada cop més proper als discursos autoritaris i a l’extrema dreta. De fet, durant la insurrecció militar de 1936 la CEDA dóna cobertura civil als grups insurrectes i s’alineà al bàndol nacional, malgrat que també és cert que alguns dels seus dirigents van haver de marxar a l’exili per les seves diferències amb el règim franquista i el predomini militar sobre els poders civils.

Gil Robles.jpg

Gil Robles durant un discurs electoral.

Partits Regionalistes

Entre els partits de caire regionalistes (que aposten per un grau moderat d’autonomia, sense arribar mai a apostar per un projecte autonòmic ni molt menys, independentista) podem destacar l’àmbit català i basc. A Catalunya el partit que aglutinà el catalanisme conservador fou la Lliga Regionalista, representant dels sectors més dretans de Catalunya i dels grans propietaris agraris del país, ja que les classes mitges catalanes van votar en massa a ERC. Durant la Guerra Civil, l’actuació de la Lliga fou similar a la de la CEDA, donant cobertura als colpistes (malgrat que els sectors més catalanistes i democràtics del partit van optar per l’exili donada la seva oposició al règim franquista).

Cambó.png

El catalanisme conservador de Cambó i de la Lliga van viure a l'ombra dels èxits electorals d'ERC.

UDC (Unió Democràtica de Catalunya) va mantenir una actitud oscil·lant durant els anys de la Segona República. En aquest sentit, va donar suport a la Llei de Contractes de Conreu de 1934 presentada pel govern de la Generalitat al Parlament, però no va acudir a la crida del president Companys el sis d’octubre. El 18 de Juliol de 1936, però, es va mantenir fidel al govern republicà, malgrat no compartir l’acció de govern i la línia ideològica del govern. Tres quarts del mateix va passar amb els bascos del PNB (Partit Nacionalista Basc), partit de marcat accent conservador, que es va mantenir fidel al govern republicà al inici del conflicte militar d’acord al seu ideari democràtic (més discutible fou l’actuació dels gudaris bascos durant la Guerra Civil, però això ja és un altre tema).

Partits Monàrquics

El principal partit polític monàrquic va ser Renovación Española, encapçalada per José Calvo Sotelo (no confondre amb el seu fill Leopoldo) i de tendència específicament Alfonsina. Aglutinava els sectors nostàlgics dels Borbons i entenien l’estat com un ens unitari i centralitzat, no necessàriament democràtic.

L’altre gran branca monàrquica seguia essent el carlisme. De tots els partits i grups carlins en destacava Comunión Tradicionalista, especialment fort a Navarra, i que intervindrà de forma activa a la Guerra Civil formant partides de militants carlins, coneguts com a requetès. A Catalunya encara existien alguns grups carlins, que a la Guerra Civil formaràn el Tercio Nuestra Señora de Montserrat. Amb el decret d’unificació política promulgat per Franco, Comunión Tradicionalista es dissoldrà dins de Falange Española, però l’ideari carlí encara sobreviurà fins els nostres dies, tot i que mai recuperà l’empenta social dels anys trenta.

Per últim, dins d’aquest grup podem destacar a Acción Española, un partit nacionalista espanyol, fundat durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera. Tot i ser molt minoritari, la seva importància rau en el fet d’actuar de pont entre grups monàrquics i d’altres de tendència autoritària.

Partits Autoritaris

El grup de partits autoritaris és una mena de calaix de sastre on s’hi poden encabir partits de tendències i ideologies ben diferents. Potser la característica comuna que serveix per unificar-los és, precisament, el decret d’unificació franquista que promourà la creació de la FET y de las JONS (Falange Española Tradicionalista y de las JONS), més endavant rebatejat com el Movimiento, l’única associació política legal durant el franquisme i un dels pilars del règim durant quaranta anys.

Un primer partit que podem destacar va ser el Partido Nacionalista Español, una escissió del sector més dretà i autoritari de la CEDA i molt propera a Acción Española. El Partido Nacionalista Español (PNE) cobrarà importància per ser el partit del General Sanjurjo, un dels militars més destacats del cop d’estat militar contra el govern legalment constituït.

En segon lloc podem destacar les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista) de Ramiro Ledesma, una organització paramilitar que s’inspirava clarament en el nazisme alemany, que acabà integrada, com hem dit abans, al Movimiento. Les JONS van néixer del contacte de Ledesma amb la Junta Castellana de Acción Hispana, el partit creat per Onésimo Redondo, que ja s’emmirallava en els règims feixistes europeus. De fet, el propi Redondo es feia dir “caudillo de Castilla”. Convé ressaltar que tant les JONS com la seva predecessora van gaudir de cert predicament al cor de Castella, en concreta a les ciutats de Madrid, Segovia i Valladolid.

Per últim, trobem el partit més important i més ben estructurat d’aquest grup, la Falange Española, de José Antonio Primo de Rivera (fill del dictador). La Falange era un partit que s’inspirava en el feixisme italià i utilitzava la mateixa retòrica social revolucionària, fins al punt que falangistes de primer ordre com Hedilla o el propi José Antonio feien nosa al mateix General Franco, fins al punt de “guillotinar” al partit, netejar-lo d’elements que li fessin ombra i reunificar-lo amb altres forces per constituir un nou partit (el Movimiento) molt més dòcil i submís a la doctrina militarista del Generalísimo.

Redondo Y Rivera.jpg

Onésimo Redondo i José Antonio Primo de Rivera a un aplec falangista a inicis de 1936

Comparteix

    Comentaris

    • Arqueòleg Glamurós

      11/07/2011 - 13:10

      La Lliga, aquest gran antecedent de CIU, amb qui cada cop guarda més semblances!
      Segons el nou diccionari de la Història, subvencionat amb 6.000.000 euros Falange no era falangista, era una agrupació scout que feien excursions a la natura!

    • Ferran Vital

      11/07/2011 - 14:27

      Hahah! Si, segons el diccionari de la Real Academia de la Historia, Franco era un moderat que va tornar Espanya a la senda constitucional. Tela, tela…

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús