Els partits polítics de la Segona República. Les esquerres.

Les forces polítiques d’esquerres durant la Segona República abastaven un ampli ventall de sensibilitats i ideologies ben diverses. Si haguéssim de fer un anàlisi comparatiu, segurament trobaríem més diferències que no pas similituds entre les forces polítiques d’esquerres. De fet, només podem enumerar algunes característiques comuns a totes les esquerres:

  1. El seu Republicanisme com a model d’estat.
  2. Que tots ells creuen que cal transformar la societat (amb motivacions ben diverses, però).
  3. La seva disposició a destapar i lluitar contra dos dels problemes endèmics de la societat espanyola, com ara la confessionalitat de l’estat i la intervenció militar en la política.
  4. Accepten la realitat diferencial (multiculturalitat) dins de l’estat espanyol.

Dins dels partits d’esquerres en podríem destacar tres grans grups o “famílies”, tot i que la relació i el contacte entre els grups va ser una constant durant la dècada de 1930 del segle passat. Aquests grups genèrics els coneixem com a Republicans, Autonomistes i Obreristes.

Grups Republicans

Dins d’aquest grup podem incloure forces polítiques com ara Acción Republicana, el partit de Manuel Azaña, un partit petit en número de vots però molt rellevant per la qualitat dels seus dirigents. El gran “pecat” d’Acción Republicana va ser la seva condició de partit “intel·lectual”, allunyat del discurs populista i del llenguatge popular.Amb els anys, el partit d’Azña va evolucionar cap a una gran coalició de centre-esquerra anomenat Izquierda Republicana, de caràcter antimarxista.

Izquierda Republicana.jpg

Curiós cartell electoral d'Izquierda Republicana, on es veu clar el seu component antimarxista.

Un altre partit que podem destacar dins d’aquesta categoria és el Partit Radical Socialista de Marcel·lí Domingo (no confondre mai amb el Partido Republicano Radical de Lerroux, tot i que eren una escissió de la branca més esquerrana i federalista), que va mantenir no pocs contactes amb ERC durant els anys trenta del segle passat.

Per acabar amb aquest bloc de partits Republicans, podem fer esment de la Unión Republicana, formació sorgida l’any 1933 amb la unió de diversos sectors i formacions minoritàries de caràcter republicà i socialistes d’espectre del centre-esquerra reformista. Totes les formacions d’aquest bloc, però, mai van acabar de ser partits de masses ni amb un impacte social gran (per bé que la seva rellevància política era enorme).

Partits Autonomistes

Dins d’aquest bloc hi podem incloure aquelles formacions polítiques que proposen un funcionament federal i autònom dels pobles peninsulars amb personalitat pròpia. Com molt bé explica l’historiador Daniel Roig al blog del CEHI, el catalanisme dels anys trenta era ben bé un calidoscopi ple de matisos i opcions de dependència en diversos graus de federalisme i autonomisme, juntament a projectes obertament independentistes que veien en l’autonomisme un primer pas cap la consecució d’un estat català.

El partit estrella d’aquest bloc és, sense cap mena de dubte, ERC. ERC va ser creada uns mesos abans de les eleccions d’Abril de 1931, però en molt poc espai de temps va assolir una posició hegemònica entre l’electorat català. Dirigits pel carismàtic Macià i pel president Companys, ERC va monopolitzar l’expressió política catalana durant prop de deu anys. Per la seva banda, el sindicat agrari Unió de Rabassaires, malgrat no integrar-se mai a ERC, va estar-hi estretament lligat.

A l’espectre català encara trobarem un altre partit de caire autonomista, el Partit Catalanista Republicà, on hi havien els sectors que no es van integrar a la creació d’ERC el 1931 i van bastir la continuïtat del partit amb un caràcter social i polític més moderat que no pas la jove ERC.

Fora de l’àmbit català, podem incloure l’ORGA (Organización Regional Gallega Autónoma) en el bloc autonomista. L’ORGA, fundada per Casares Quiroga a La Corunya l’any 1929 va acabar integrant-se l’any 1934 a l’ Izquierda Republicana, una gran coalició de centre-esquerra liderada per Manuel Azaña i Casares Quiroga, formada per l’ORGA, el Partido Radical Socialista i Acción Republicana. Un exemple que les relacions entre les formacions d’esquerres de diverses sensibilitats existien i eren freqüents.

front popular 36.jpg

Cartell electoral del Front Popular, coalició electoral del Febrer de 1936, que a Catalunya fou encapçalat per ERC.

Partits Obreristes

Els partits obreristes (dins dels que convé ressaltar les diverses sensibilitats entre socialistes, comunistes de la tercera internacional, trotskistes, llibertaris…) eren els partits amb més predicament entre les masses proletàries de les grans ciutats i dels nuclis industrials (especialment forts a l’àrea del Llobregat, Barcelona, València, Madrid, Astúries i el “gran Bilbao”).

Entre les forces polítiques obreristes, el PSOE gaudia d’una posició preeminent. Malgrat la seva hegemonia entre els partits obreristes, dins del PSOE hi havien dues faccions molt marcades: la secció “bolxevic” o més ben dit, revolucionària, encapçalada per Largo Caballero, i la facció “socialista democràtica”, més moderada, representada pel sector Indalecio Prieto.

La segona gran força obrera era el PCE. El PCE, proper al sector Largo Caballero, va néixer com una escissió de les joventuts del PSOE als anys 20. EL PCE serà prou fort com per discutir-li al PSOE l’hegemonia dins del sindicat socialista UGT. A partir de 1936, el PCE va esdevenir un partit molt rellevant a la Segona República.

Fora del sector socialista-marxista trobem un espai que podríem qualificar d’espai “Anarco-bolxevic”, gràcies a les relacions efectives entre sindicalistes de la CNT i simpatitzants de la quarta internacional trotskista. Dins d’aquest subgrup podem destacar el paper del BOC (Bloc Obrer i Camperol), fruit de les sinergies entre el Partit Comunista Català (PCC) i membres sindicals de la CNT, amb un marcat accent catalanista situat a l’esquerra social d’ERC.

Una escissió del BOC i sectors catalanistes trostkistes ( sovint molt intel·lectualitzats) encapçalats per Andreu Nin, van promoure, l’any 1935, la creació del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), el primer partit comunista de masses obertament antiestalinista. Evidentment el POUM va passar a ser objectiu número u de la Komintern soviètica, que no dubtarà en els seus intents per esborrar-los del mapa.

L’any 1936 encara va néixer una nova força política marxista (adherida a la tercera internacional), però de caire catalanista. estem parlant del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), que serà la fusió a Catalunya de tots els partits socialistes, incloses les federacions catalanes del PSOE i del PCE. Creixerà molt durant la guerra, i serà l’únic partit comunista de caire no estatal (si no nacional) adherit a la Komintern.

Per últim, podríem destacar el Partit Sindicalista, que va ser un partit més aviat simbòlic, format per Àngel Pestaña i de caire anti-insurreccional, que es forma quan un sector de la CNT marxa del sindicat a causa de les disavinències internes amb la FAI.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús