Arxiu del mes: juliol 2011

Final de temporada…

dilluns, 25/07/2011

Aquest blog romandrà unes setmanes tancat, inactiu. Prenc un temps per desconnectar, gaudir de les vacances i la família, de les passejades i del bon temps. Moltes gràcies a tots i a totes per anar-me llegint al llarg d’aquest curs, i per haver-me volgut acompanyar fins avui. Resulta molt reconfortant saber que hi ha gent que llegeix i valora aquesta petita feina que és fer allò que més m’agrada: la divulgació històrica i la transmissió de coneixements.

Per tot això moltes gràcies per haver-me llegit. Espero tornar amb les piles recarregades, amb moltes més històries de mons reals que són a la cantonada de casa, o a l’altre punta del món, i us segueixin sorprenent i agradant.

Molt bon estiu a tothom, i fins ben aviat!

Esquema cronològic de l’esquerra independentista

divendres, 22/07/2011

Navegant per wordpress, i cercant els posts més llegits i més rellevants en català, he trobat aquesta petita joia al blog “basilecte”. Es tracta d’un esquema cronològic dels partits i associacions d’esquerra independentista dels darrers cinquanta anys. Em sembla un molt bon document que he volgut compartir amb vosaltres, i penso que pot ser d’utilitat.

esquema.jpgSi hi cliqueu a sobre, l’esquema es farà més gran (us enllaça amb l’original penjat per l’autor del blog “basilecte”). Per raons d’espai he hagut de reproduir-lo en un format més reduït.

Francisco Camps i el País Valencià

dijous, 21/07/2011

Francisco Camps (València, 1962) s’ha convertit en el primer president de la Generalitat Valenciana (i el primer president autonòmic des dels temps de la Transició) que dimiteix del seu càrrec polític per estar esquitxat per un cas de corrupció.

Camps va ingressar a les files del PP l’any 1982, quan el partit encara es deia Alianza Popular i aglutinava els sectors tardofranquistes més conservadors. Els anys vuitanta del segle passat van ser anys molt durs per Camps i el PP al País Valencià, condemnat a l’ostracisme per les successives victòries dels socialistes a terres valencianes.Durant aquests anys de domini socialista a la Generalitat, camps va medrar sota l’apadrinament de Rita Barberà, alcaldessa de València des de l’any 1991, i gran valedora de Camps, que va començara a rebre quotes de poder públic a l’Ajuntament de València (com a regidor de Transports, i posteriorment, d’Hisenda).

Però a mitjans dels anys 90 la situació política del País Valencià i de tot l’estat espanyol va fer un gir cap a la dreta gràcies als escàndols polítics socialistes (cas GAL, Barrionuevo, Corcuera, Luis Roldán…), i el PP va esdevenir un partit hegemònic a les terres valencianes. En aquells anys Camps va fer el salt a les institucions de la Generalitat Valenciana, a l’ombra del llavors president de la Generalitat, Eduardo Zaplana.

Entre els anys 1997 i 2002 Camps va crear el seu propi espai dins del PP Valencià, arribant a competir amb l’altre sector o família política del PP Valencià, liderada pel sector Zaplanista. Quan en Zaplana fou cridat pel president del govern, en José María Aznar, a l’any 2002, en Camps va ser nomenat cap de llista del PP Valencià a les eleccions autonòmiques que s’havien de celebrar a l’any següent, el 2003, i que el PP va guanyar amb majoria absoluta.

Durant els anys dels governs de Camps a la Generalitat (2003-2011) el president ha mantingut una mà ferma dins de l’aparell del partit, imposant-se al sector Zaplanista (només fort encara avui a la Diputació d’Alacant) mitjançant l’aliança estratègica amb els Fabra a Castelló ( família que hi és present a les institucions provincials de Castelló des dels temps d’Isabel II) i amb l’alcaldessa de València i gran valedora de Camps, Rita Barberà.

francisco_camps_carlos_fabra.jpg

Carlos Fabra i Rita Barberà han estat els grans aliats de Francisco Camps al País Valencià.

A nivell institucional, Camps ha estat capaç de forjar una Generalitat Valenciana que mira cap a Madrid i hi busca complicitats institucionals, econòmiques i polítiques, mitjançant l’organització de grans esdeveniments esportius (Copa Amèrica de Vela, Circuit urbà de Fórmula 1, Nou Mestalla), culturals (Ciutat de les Ciències i les Lletres) o religiosos (visita del Papa de Roma) i una política d’inversió en obres públiques molt acusada (creació d’autovies que comuniquen València amb Madrid, Terol o Conca, ampliació del Port de València o patrocini del nou Aeroport de Castelló, sense llicència per a que s’hi enlairin avions).

Però el govern Camps no ha millorat el servei de Rodalies ni la connexió ferroviària amb Catalunya, ni tan sols ha invertit en la seguretat del polèmic i antiquat metro de València, que va patir un terrible accident coincidint amb la visita del Papa). Tanmateix, les seves dèries constructores (que tant bons resultats electorals li han donat) li han servit per guanyar-se sancions de la Unió Europea o del govern de l’estat per saltar-se les disposicions de la Llei de Costes o les normatives i directrius mediambientals). Fins i tot la mà del govern Camps s’ha fet sentir a una entitat bancària semipública com Bancaja, a qui es va recomanar la fusió freda amb Caja Madrid des d’altes instàncies del Partit Popular.

V41. Valencia, 03/07/06.- Miembros del personal sanitario salen de la boca del metro donde ha tenido lugar un accidente de metro esta mañana en Valencia. EFE/Kai Försterling ESPAÑA-ACCIDENTE METRO䀀॔

Accident al metro de València. 43 morts, 47 ferits, cap responsable.

A nivell polític, Camps ha aconseguit fer del PP el partit hegemònic al País Valencià, mitjançant la manipulació informativa a la televisió pública valenciana (Canal 9 i Punt 2) i la utilització de l’anticatalanisme. Camps ha aconseguit vincular el blaverisme i els moviments regionalistes conservadors Valencians al PP, mitjançant la construcció d’un ideari valencianista que presenta Catalunya com els grans enemics del poble i de la sobirania dels valencians.

Aquest discurs ha quallat en un sector important de la societat valenciana i li ha servit per fer-se fort al Palau de la Generalitat. La seva dèria regionalista ha portat fins i tot a renunciar a anomenar a la seva autonomia com a País Valencià, substituint-lo pel nom de Comunitat Valenciana, amb menys connotacions d’identitat pròpia. També ha intentat acabar amb l’ensenyament en la llengua pròpia del País Valencià, alhora que l’ha intentat desvincular la llengua catalana. Fins i tot el president Camps va encarar-se fa uns mesos a un grup de manifestants que demanaven poder veure TV3 a València.

En aquesta línia, Camps ha lluitat contra qualsevol institució o persona sospitosa de ser catalanista (i per tant, contrària als valencians), en una croada personal contra associacions culturals com Acció Cultural del País Valencià o amb el tancament dels repetidors de TV3, en un intent clar de voler silenciar les veus que ell no podia manipular.

La tomba política de Camps (però em sembla que no ho serà del PP) ha estat el cas Gürtel. El jutge mediàtic Baltasar Garzón va iniciar l’any 2009 una investigació sobre una trama de corrupció al País Valencià, que semblava demostrar que alts càrrecs de la Generalitat Valenciana havien acceptat regals i compensacions d’empreses privades a canvi de concessions i adjudicacions a aquestes entitats privades. El cas Gürtel va esquitxar a la mà dreta de Camps, el senyor Ricardo Costa.

Com el senyor Camps i altres membres del PP eren parlamentaris, la potestat per encausar-los havia de sorgir del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, presidit pel seu amic personal Juan Luís de la Rúa. Camps es sentia fort i segur en el seu feu. Però finalment unes factures impagades d’uns vestits van ser el detonant per a que el Tribunal Superior dictés sentència per reobrir el cas i imputar al president i a nou persones més, tots ells de la cúpula del PP Valencià, per un delicte de suborn passiu.

Finalment la trama de corrupció semblava sortir a la llum. El president del PP espanyol, el senyor Mariano Rajoy, no podia comprometre la previsible victòria electoral a les eleccions generals del proper any tot mantenint a les seves files a un grapat de polítics amb antecedents per corrupció, així que des del carrer Génova de Madrid es va “recomanar” al President Camps que signés l’auto de culpabilitat i presentés la seva dimissió. Camps, però, no va signar (i no crec que ho faci) l’auto que el declara com a culpable, però va anunciar ahir la seva dimissió com a president de la Generalitat Valenciana, no sense abans atacar als seus rivals polítics, que responsabilitza del que ell anomena com a persecució política contra la seva persona i el seu govern.

El nou president de la Generalitat serà Alberto Fabra, actual alcalde de Castelló (i que no té relació familiar amb Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló) i que no té cap relació amb el cas Gürtel, requisit indispensable per ocupar la presidència de la Generalitat.

Alberto-Fabra-bigotes.jpg

Alberto Fabra celebra l'ascens del Castelló el 2009. El "bigotes", estrella del Gürtel, surt en segon terme.

75 anys de la victòria popular

dimarts, 19/07/2011

El 19 de Juliol de fa 75 anys les classes populars van sufocar la rebel·lió militar a Barcelona. Les classes obreres van encetar la lluita per les llibertats i la democràcia contra la barbàrie feixista. Tres quarts de segle després, la societat catalana encara li deu un sentit homenatge a tots aquells que han patit la barbàrie franquista a la seva pell, i han lluitat per construir un món més lliure, més just.

Us deixo amb un parell de vídeos propagandístics del 19 de Juliol a Barcelona:



Esportistes antifranquistes

divendres, 15/07/2011

Ja és sabut que el 18 de Juliol de 1936 havia de començar a Barcelona la celebració de les Olimpíades populars, que pretenien fer de contrapès social i democràtic als jocs olímpics de Berlín del mateix 1936, utilitzats per la glòria dels nazis i del Tercer Reich (i que passà a la història per les medalles d’or aconseguides per Jesse Owens, un atleta negra que mostrà la no superioritat ària en atletisme).

Al iniciar-se el conflicte bèl·lic, molts d’aquells esportistes es van afegir a les columnes de milicians per combatre els insurrectes, com ja sabeu.Entre ells, podem destacar els membres del club ciclista escocés National Clarion Cycling, amb seu a Glasgow, i que organitzà una bicicletada popular de Galsgow fins a Barcelona per recaptar fons per la lluita antifeixista.

clarion cycling.jpeg

Membres del National Clarion Cycling de Glasgow, compromesos amb la lluita antifeixista a Catalunya.

Un altre cas sonat va ser el del boxejador català Josep Gironés (el crack de Gràcia) i altres boxejadors catalans, que van servir a la Generalitat republicana de Lluís Companys, com explica en Joaquim Roglan al seu llibre ” Combat a mort“. En  Josep Gironés havia estat campió europeu entre 1929 i 1935, i al retirar-se, va passar a ser escorta personal del president Companys. Tant Gironés com altres boxejadors catalans com Francesc Ros i Carles Flix van conèixer el camí de la tortura, l’exili (en el cas de Gironés) o la condemna a mort (cas de Ros i Flix), per la seva vinculació amb l’esport català i el govern de Catalunya.

Als anys 30 l’esport rei del país (amb permís de la boxa) era el futbol, esport plenament professionalitzat i que movia passions i milers d’aficionats. Ja vam escriure fa un temps sobre la Copa de la República de l’any 37 conquerida pel Llevant, on s’explica que el FC Barcelona va iniciar una gira americana per recapatar fons per la causa republicana, mentre que altres clubs com l’Espanyol, el Nàstic, el Sabadell o el Girona van veure com molts dels seus jugadors van ser cridats a files per defensar la República.

Pràcticament totes les entitats esportives del país van paralitzar-se per manca d’efectius. Tot just s’organitzaven alguns partits de costellada a la rereguarda. Alguns clubs esportius catalans, com ara el Rugbi Club Cornellà, van organitzar les seves milícies de jugadors per anar a combatre al front als insurrectes.

Cornella antifeixista.jpg

Milicians del Rugbi Club Cornellà surten cap el front.

La llista d’esportistes anònims seria molt llarga, i és un tema encara poc estudiat per la historiografia tradicional. Tanmateix si sabeu d’algun lloc on es pot consultar material relatiu als combatents de la guerra civil del club del barri o del poble (independentment de la seva disciplina) un agrairia infinitament si em voleu comentar, i jo em posaré en contacte amb vosaltres.

Un passeig per la Barcelona de 1908

dimecres, 13/07/2011

Gràcies a un amic he trobat aquesta petita joia. Una obra del cineasta i pioner del cel·luloide català Ricardo de Baños que ens mostra la vida quotidiana de la ciutat comtal a l’any 1908, mitjançant un passeig en tramvia que ens portarà pel Passeig de Gràcia, la Plaça Lesseps o carrer Gran de Gràcia d’inicis de segle, entre altres. Un document molt vàlid per conèixer la fisonomia de la capital de Catalunya i els costums, hàbits i comportaments socials dels barcelonins d’aquells temps.


Els partits de la Segona República. Les dretes.

diumenge, 10/07/2011

Els partits polítics de dretes durant la Segona República (a diferència del que es creu popularment) eren bastant diferents, amb pocs elements en comú més enllà al seu antagonisme als partits d’esquerres. Serà aquesta por (i en ocasions, odi mal dissimulat) als partits d’esquerra els que portarà als diferents partits, tendències i “famílies” a teixir aliances i complicitats. Tot i l’ample ventall ideològic que inclou el nom genèric de “dretes de la Segona República” en podem trobar algunes característiques comuns:

  1. Tots ells (excepte els Lerrouxistes) són crítics amb la República, tot i que en graus d’oposició diferents.
  2. Tots ells (excepte els Lerrouxistes, novament) respecten les institucions eclesiàstiques i militars i el seu paper cabdal en la societat espanyola.
  3. Tots ells defensen el capitalisme i un model d’estat unitari i centralitzat (excepte els partits regionalistes).

D’acord al que hem dit, podem dividir els partits polítics de dretes en quatre grans grups o “famílies” polítiques, d’acord al grau de lleialtat al republicanisme o la seva inclinació monàrquica, a les seves idees regionalistes, o al seu escàs respecte cap la democràcia i el seu grau d’autoritarisme.

Grups que mostren respecte per la República

Dins d’aquest grup convé destacar el PRR (Partido Republicano Radical) encapçalat pel polifacétic, demagog i populista Alejandro Lerroux, que evoluciona de postures d’extrema esquerra a inicis del segle XX fins a posicions de centre-dreta, per bé que conservava (de forma aparent) les formes republicanes i anticlericals.

Un segon partit conservador que mostrava respecte pel govern legalment constituït era la Derecha Liberal Republicana, que ocupa un espai centrista-conservador fins al bienni 33-35, quan s’acabà integrant a la CEDA.

En l’àmbit rural podem destacar el Partido Agrario, que representava els interessos polítics i econòmics dels terratinents i mitjans propietaris agrícoles. A Catalunya aquest espai va ser ocupat per la Lliga.

Per últim, l’any 1933 va aparèixer en escena un nou partit polític conservador i amb un aparent respecte envers la legalitat republicana: aquesta nova força (que esdevindrà hegemònica entre l’electorat conservador) era la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) liderada per José María Gil Robles. La CEDA serà una gran coalició de les forces conservadores espanyoles, amb un caràcter cada cop més proper als discursos autoritaris i a l’extrema dreta. De fet, durant la insurrecció militar de 1936 la CEDA dóna cobertura civil als grups insurrectes i s’alineà al bàndol nacional, malgrat que també és cert que alguns dels seus dirigents van haver de marxar a l’exili per les seves diferències amb el règim franquista i el predomini militar sobre els poders civils.

Gil Robles.jpg

Gil Robles durant un discurs electoral.

Partits Regionalistes

Entre els partits de caire regionalistes (que aposten per un grau moderat d’autonomia, sense arribar mai a apostar per un projecte autonòmic ni molt menys, independentista) podem destacar l’àmbit català i basc. A Catalunya el partit que aglutinà el catalanisme conservador fou la Lliga Regionalista, representant dels sectors més dretans de Catalunya i dels grans propietaris agraris del país, ja que les classes mitges catalanes van votar en massa a ERC. Durant la Guerra Civil, l’actuació de la Lliga fou similar a la de la CEDA, donant cobertura als colpistes (malgrat que els sectors més catalanistes i democràtics del partit van optar per l’exili donada la seva oposició al règim franquista).

Cambó.png

El catalanisme conservador de Cambó i de la Lliga van viure a l'ombra dels èxits electorals d'ERC.

UDC (Unió Democràtica de Catalunya) va mantenir una actitud oscil·lant durant els anys de la Segona República. En aquest sentit, va donar suport a la Llei de Contractes de Conreu de 1934 presentada pel govern de la Generalitat al Parlament, però no va acudir a la crida del president Companys el sis d’octubre. El 18 de Juliol de 1936, però, es va mantenir fidel al govern republicà, malgrat no compartir l’acció de govern i la línia ideològica del govern. Tres quarts del mateix va passar amb els bascos del PNB (Partit Nacionalista Basc), partit de marcat accent conservador, que es va mantenir fidel al govern republicà al inici del conflicte militar d’acord al seu ideari democràtic (més discutible fou l’actuació dels gudaris bascos durant la Guerra Civil, però això ja és un altre tema).

Partits Monàrquics

El principal partit polític monàrquic va ser Renovación Española, encapçalada per José Calvo Sotelo (no confondre amb el seu fill Leopoldo) i de tendència específicament Alfonsina. Aglutinava els sectors nostàlgics dels Borbons i entenien l’estat com un ens unitari i centralitzat, no necessàriament democràtic.

L’altre gran branca monàrquica seguia essent el carlisme. De tots els partits i grups carlins en destacava Comunión Tradicionalista, especialment fort a Navarra, i que intervindrà de forma activa a la Guerra Civil formant partides de militants carlins, coneguts com a requetès. A Catalunya encara existien alguns grups carlins, que a la Guerra Civil formaràn el Tercio Nuestra Señora de Montserrat. Amb el decret d’unificació política promulgat per Franco, Comunión Tradicionalista es dissoldrà dins de Falange Española, però l’ideari carlí encara sobreviurà fins els nostres dies, tot i que mai recuperà l’empenta social dels anys trenta.

Per últim, dins d’aquest grup podem destacar a Acción Española, un partit nacionalista espanyol, fundat durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera. Tot i ser molt minoritari, la seva importància rau en el fet d’actuar de pont entre grups monàrquics i d’altres de tendència autoritària.

Partits Autoritaris

El grup de partits autoritaris és una mena de calaix de sastre on s’hi poden encabir partits de tendències i ideologies ben diferents. Potser la característica comuna que serveix per unificar-los és, precisament, el decret d’unificació franquista que promourà la creació de la FET y de las JONS (Falange Española Tradicionalista y de las JONS), més endavant rebatejat com el Movimiento, l’única associació política legal durant el franquisme i un dels pilars del règim durant quaranta anys.

Un primer partit que podem destacar va ser el Partido Nacionalista Español, una escissió del sector més dretà i autoritari de la CEDA i molt propera a Acción Española. El Partido Nacionalista Español (PNE) cobrarà importància per ser el partit del General Sanjurjo, un dels militars més destacats del cop d’estat militar contra el govern legalment constituït.

En segon lloc podem destacar les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista) de Ramiro Ledesma, una organització paramilitar que s’inspirava clarament en el nazisme alemany, que acabà integrada, com hem dit abans, al Movimiento. Les JONS van néixer del contacte de Ledesma amb la Junta Castellana de Acción Hispana, el partit creat per Onésimo Redondo, que ja s’emmirallava en els règims feixistes europeus. De fet, el propi Redondo es feia dir “caudillo de Castilla”. Convé ressaltar que tant les JONS com la seva predecessora van gaudir de cert predicament al cor de Castella, en concreta a les ciutats de Madrid, Segovia i Valladolid.

Per últim, trobem el partit més important i més ben estructurat d’aquest grup, la Falange Española, de José Antonio Primo de Rivera (fill del dictador). La Falange era un partit que s’inspirava en el feixisme italià i utilitzava la mateixa retòrica social revolucionària, fins al punt que falangistes de primer ordre com Hedilla o el propi José Antonio feien nosa al mateix General Franco, fins al punt de “guillotinar” al partit, netejar-lo d’elements que li fessin ombra i reunificar-lo amb altres forces per constituir un nou partit (el Movimiento) molt més dòcil i submís a la doctrina militarista del Generalísimo.

Redondo Y Rivera.jpg

Onésimo Redondo i José Antonio Primo de Rivera a un aplec falangista a inicis de 1936

Els partits polítics de la Segona República. Les esquerres.

dijous, 7/07/2011

Les forces polítiques d’esquerres durant la Segona República abastaven un ampli ventall de sensibilitats i ideologies ben diverses. Si haguéssim de fer un anàlisi comparatiu, segurament trobaríem més diferències que no pas similituds entre les forces polítiques d’esquerres. De fet, només podem enumerar algunes característiques comuns a totes les esquerres:

  1. El seu Republicanisme com a model d’estat.
  2. Que tots ells creuen que cal transformar la societat (amb motivacions ben diverses, però).
  3. La seva disposició a destapar i lluitar contra dos dels problemes endèmics de la societat espanyola, com ara la confessionalitat de l’estat i la intervenció militar en la política.
  4. Accepten la realitat diferencial (multiculturalitat) dins de l’estat espanyol.

Dins dels partits d’esquerres en podríem destacar tres grans grups o “famílies”, tot i que la relació i el contacte entre els grups va ser una constant durant la dècada de 1930 del segle passat. Aquests grups genèrics els coneixem com a Republicans, Autonomistes i Obreristes.

Grups Republicans

Dins d’aquest grup podem incloure forces polítiques com ara Acción Republicana, el partit de Manuel Azaña, un partit petit en número de vots però molt rellevant per la qualitat dels seus dirigents. El gran “pecat” d’Acción Republicana va ser la seva condició de partit “intel·lectual”, allunyat del discurs populista i del llenguatge popular.Amb els anys, el partit d’Azña va evolucionar cap a una gran coalició de centre-esquerra anomenat Izquierda Republicana, de caràcter antimarxista.

Izquierda Republicana.jpg

Curiós cartell electoral d'Izquierda Republicana, on es veu clar el seu component antimarxista.

Un altre partit que podem destacar dins d’aquesta categoria és el Partit Radical Socialista de Marcel·lí Domingo (no confondre mai amb el Partido Republicano Radical de Lerroux, tot i que eren una escissió de la branca més esquerrana i federalista), que va mantenir no pocs contactes amb ERC durant els anys trenta del segle passat.

Per acabar amb aquest bloc de partits Republicans, podem fer esment de la Unión Republicana, formació sorgida l’any 1933 amb la unió de diversos sectors i formacions minoritàries de caràcter republicà i socialistes d’espectre del centre-esquerra reformista. Totes les formacions d’aquest bloc, però, mai van acabar de ser partits de masses ni amb un impacte social gran (per bé que la seva rellevància política era enorme).

Partits Autonomistes

Dins d’aquest bloc hi podem incloure aquelles formacions polítiques que proposen un funcionament federal i autònom dels pobles peninsulars amb personalitat pròpia. Com molt bé explica l’historiador Daniel Roig al blog del CEHI, el catalanisme dels anys trenta era ben bé un calidoscopi ple de matisos i opcions de dependència en diversos graus de federalisme i autonomisme, juntament a projectes obertament independentistes que veien en l’autonomisme un primer pas cap la consecució d’un estat català.

El partit estrella d’aquest bloc és, sense cap mena de dubte, ERC. ERC va ser creada uns mesos abans de les eleccions d’Abril de 1931, però en molt poc espai de temps va assolir una posició hegemònica entre l’electorat català. Dirigits pel carismàtic Macià i pel president Companys, ERC va monopolitzar l’expressió política catalana durant prop de deu anys. Per la seva banda, el sindicat agrari Unió de Rabassaires, malgrat no integrar-se mai a ERC, va estar-hi estretament lligat.

A l’espectre català encara trobarem un altre partit de caire autonomista, el Partit Catalanista Republicà, on hi havien els sectors que no es van integrar a la creació d’ERC el 1931 i van bastir la continuïtat del partit amb un caràcter social i polític més moderat que no pas la jove ERC.

Fora de l’àmbit català, podem incloure l’ORGA (Organización Regional Gallega Autónoma) en el bloc autonomista. L’ORGA, fundada per Casares Quiroga a La Corunya l’any 1929 va acabar integrant-se l’any 1934 a l’ Izquierda Republicana, una gran coalició de centre-esquerra liderada per Manuel Azaña i Casares Quiroga, formada per l’ORGA, el Partido Radical Socialista i Acción Republicana. Un exemple que les relacions entre les formacions d’esquerres de diverses sensibilitats existien i eren freqüents.

front popular 36.jpg

Cartell electoral del Front Popular, coalició electoral del Febrer de 1936, que a Catalunya fou encapçalat per ERC.

Partits Obreristes

Els partits obreristes (dins dels que convé ressaltar les diverses sensibilitats entre socialistes, comunistes de la tercera internacional, trotskistes, llibertaris…) eren els partits amb més predicament entre les masses proletàries de les grans ciutats i dels nuclis industrials (especialment forts a l’àrea del Llobregat, Barcelona, València, Madrid, Astúries i el “gran Bilbao”).

Entre les forces polítiques obreristes, el PSOE gaudia d’una posició preeminent. Malgrat la seva hegemonia entre els partits obreristes, dins del PSOE hi havien dues faccions molt marcades: la secció “bolxevic” o més ben dit, revolucionària, encapçalada per Largo Caballero, i la facció “socialista democràtica”, més moderada, representada pel sector Indalecio Prieto.

La segona gran força obrera era el PCE. El PCE, proper al sector Largo Caballero, va néixer com una escissió de les joventuts del PSOE als anys 20. EL PCE serà prou fort com per discutir-li al PSOE l’hegemonia dins del sindicat socialista UGT. A partir de 1936, el PCE va esdevenir un partit molt rellevant a la Segona República.

Fora del sector socialista-marxista trobem un espai que podríem qualificar d’espai “Anarco-bolxevic”, gràcies a les relacions efectives entre sindicalistes de la CNT i simpatitzants de la quarta internacional trotskista. Dins d’aquest subgrup podem destacar el paper del BOC (Bloc Obrer i Camperol), fruit de les sinergies entre el Partit Comunista Català (PCC) i membres sindicals de la CNT, amb un marcat accent catalanista situat a l’esquerra social d’ERC.

Una escissió del BOC i sectors catalanistes trostkistes ( sovint molt intel·lectualitzats) encapçalats per Andreu Nin, van promoure, l’any 1935, la creació del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), el primer partit comunista de masses obertament antiestalinista. Evidentment el POUM va passar a ser objectiu número u de la Komintern soviètica, que no dubtarà en els seus intents per esborrar-los del mapa.

L’any 1936 encara va néixer una nova força política marxista (adherida a la tercera internacional), però de caire catalanista. estem parlant del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), que serà la fusió a Catalunya de tots els partits socialistes, incloses les federacions catalanes del PSOE i del PCE. Creixerà molt durant la guerra, i serà l’únic partit comunista de caire no estatal (si no nacional) adherit a la Komintern.

Per últim, podríem destacar el Partit Sindicalista, que va ser un partit més aviat simbòlic, format per Àngel Pestaña i de caire anti-insurreccional, que es forma quan un sector de la CNT marxa del sindicat a causa de les disavinències internes amb la FAI.

AK-47

dilluns, 4/07/2011

Mai he estat un amant de les armes de foc. Per norma general, refuso a tot allò que serveix per matar o fer mal als altres i sóc absolutament contrari al comerç amb armes de foc, o a la tinença d’aquest tipus de material per civils. Però a vegades hi han armes que sobrepassen els límits merament militars o armamentístics per convertir-se en una icona de la cultura popular. Aquest és el cas de l’Automatic Kalàixnikov 47, conegut popularment per llur abreviatura AK-47.

L’AK-47 és un arma desenvolupada per un ex combatent rus de la segona guerra mundial, en Mikhaïl Kalàixnikov, que va desenvolupar un nou tipus d’arma: el fusell de repetició, també conegut com subfusell d’assalt. El senyor Kalàixnikov va aprofitar plànols i projectes secrets desenvolupats per investigadors alemanys durant la segona guerra mundial, i els perfeccionà fins trobar la formula per construir aquesta arma a l’any 1947. Dos anys després, el 1949, aquesta arma va entrar en servei permanent en l’exèrcit de la Unió Soviètica.

AK 47.jpg

L'AK-47, l'arma més popular de la història.

El més novedós del sistema introduït per en Kalàixnikov és el de la càrrega de la munició. Gràcies a un sistema de reutilització dels gasos que emet l’arma al disparar un tret, l’arma permet un ritme de foc molt més elevat que qualsevol fusell convencional, alhora que presenta un retrocés menor cada vegada que s’obre foc.

A més de la ràpida cadència de foc, el subfusell d’assalt era una arma relativament fàcil de construir, a un cost raonable i amb unes característiques i unes prestacions excepcionals: l’AK-47 és capaç de fer blanc a un objectiu a més de 400 metres, i no pateix les inclemències meteorològiques (tan habituals a Rússia). L’AK-47 funciona igual de bé a la neu amb temperatures sota zero que al desert, amb temperatures de gairebé cinquanta graus. L’AK-47 pot ser submergida sota l’aigua o el fang o bé enterrada sota terra, i continua funcionant amb normalitat. Fins i tot, un AK-47 pot estar inactiu desenes d’anys i continuar funcionant amb normalitat.

Però l’AK-47 no ha arribat a la cultura popular per les seves extraordinàries prestacions militars. L’AK-47 ha passat a la cultura popular gràcies a haver estat fabricat i utilitzat a una pila de països del Pacte de Varsòvia o de l’òrbita comunista. Així doncs, s’han creat un munt de variants sobre l’AK-47 inicial, d’acord al país de fabricació o a l’any de la seva construcció (d’aquesta manera, trobarem AK-47 més lleugers o més pesats, amb culata o sense, de mesures diferents…).

Al llarg de la segona meitat del segle XX, el subfusell AK-47 ha estat utilitzat per guerrilles o grups de milicians en molts conflictes, atorgant-li una imatge “romàntica” d’arma revolucionària. L’AK-47 ha servit a la Guerra del Vietnam, esdevenint clau per la victòria del Vietminh sobre les tropes dels Estats Units, i ha estat l’arma preferida dels revolucionaris cubans, dels militants de l’ IRA o dels membres de resistència armada a Palestina. Fins i tot a Moçambic hi ha una silueta d’un Kalàixnikov a la seva bandera nacional, com a símbol de la lluita i la victòria contra la potència colonial (en aquest cas, Portugal). La industria del videojoc no ha estat aliena a aquesta realitat, si no al contrari. Pràcticament tots els videojocs de temàtica mafiosa o militar (des de el GTA fins al Call of Duty) han inclòs aquesta arma als seus jocs.

AK 47 Moçambic.jpg

La bandera de Moçambic, l'única oficial que inclou un AK-47.

Aquesta popularitat social i cultural ha estat alhora causa i conseqüència d’haver estat una de les armes més fabricades de tots els temps. Malgrat la visió romàntic d’aquesta arma, convé destacar que el contraban l’ha portat a ser una de les armes preferides dels narcotraficants mexicans o d’altres grups criminals. A Colòmbia, per exemple, l’AK-47 ha estat utilitzat per l’exèrcit regular, però també per les milícies de les FARC i fins i tot per les patrulles de paramilitars.

En l’actualitat, l’AK-47 i els seus derivats tenen el dubtós honor de ser l’arma de la història que més morts ha provocat, i de ser una de les armes més fàcils d’aconseguir en el mercat negre. No debades, avui dia a l’Àfrica subsahariana es poden trobar en funcionament AK-47 de segona o tercera mà, que ja han operat a les forces armades soviètiques o a la Guerra del Vietnam, i viuen una segona joventut als conflictes armats dels països subdesenvolupats.

Curiosament, l’AK-47 mai va ser un arma reglamentària als exèrcits de l’OTAN. A l’Europa Occidental hi va haver un altre arma llegendària, la M-16, de fabricació nord-americana, que encara és reglamentària. Malgrat les evolucions de la M-16, i per vergonya de la indústria armamentística nord-americana (un dels orgulls del país) la M-16 sempre va ser un fusell d’assalt amb unes característiques tècniques per sota de l’arma soviètica.

Per últim, a Espanya l’AK-47 tampoc va ser mai una arma reglamentària. La Espanya franquista,en el seu aïllament internacional, evolucionà un subfusell d’assalt de fabricació pròpia: el CETME (desenvolupat per un enginyer nazi refugiat a l’Espanya de Franco, en Ludwig Vorgrimler). El CETME va esdevenir l’orgull tecnològic de l’Espanya franquista, ansiosa de reconeixement internacional i de situar-se al primer pla militar. EL CETME va esdevenir la columna vertebral de les tropes d’infanteria durant molts anys, fins que fa poc va començar a detectar-se alguns errors de funcionament.

CETME.JPG

Un legionari espanyol amb un fusell CETME.