La creació d’Israel i el conflicte palestí.

El conflicte arabo-israelià és un dels problemes latents avui en dia, origen de bona part de les discussions i diferències entre els països de la riba sud i nord del mediterrani. La creació de l’estat d’Israel als anys 1947-48 (sota mandat de la ONU) respon, en bona mesura, a la mala consciència britànica i nord-americana del patiment jueu sota la dominació nazi.

El poble d’Israel fou desterrat de la seva terra entre els segles I i II d.C. per part dels romans, com a represàlia per les seves revoltes contra la dominació romana. Els jueus s’escamparen (la diàspora) arreu del món formant minories en societats diverses.

Durant la diàspora, el poble jueu va ser marginat, oprimit, perseguit i maltractat, sovint sota falses acusacions i pretextos trobats pels interessos particulars. Al segle XIX els jueus europeus van començar a organitzar-se seriosament tot plantejant la necessitat d’agrupar-se i tornar a la seva pàtria.

Però mentrestant Palestina (nom amb que els romans van batejar aquella terra) no s’havia quedat buida. Altres pobles semítics (àrabs quaisís, fenicis, egipcis…) s’havien instal·lat en aquelles terres des del segle I d.C. Palestina va ser una regió fortament islamitzada des del 635 de la nostra era, i romangué sota poders centralitzats forts (califats de Damasc i Bagdad, sultanat d’Egipte, Imperi Otomà) fins la caiguda i desmembració de l’antic Imperi Otomà després de la Primera Guerra Mundial. Palestina va passar a ser un protectorat britànic.

Després de la Segona Guerra Mundial els britànics van abandonar la seva antiga colònia deixant una herència ben difícil de gestionar (com també van fer amb la descolonització de la Índia, Pakistan i Sri Lanka). Els britànics van decidir cedir els seus territoris palestins als colons jueus que s’ho havien anat instal·lant des del darrer terç del segle XIX i inicis del XX, decisió recolzada en una resolució de les Nacions Unides de 1947, que decideix de manera unilateral crear dues Palestines: una sota domini àrab (o millor dit, musulmà) i un altre sota domini Jueu, que rebrà el nom bíblic d’Israel, governada per Ben Gurion.

UN_Partition_Plan_For_Palestine_1947.png.jpeg

Pla de partició de Palestina proposat per les Nacions Unides.

El còctel explosiu estava servit. El mateix 1948 s’inicià un conflicte armat que enfrontà al nou estat Israelià amb els seus veïns musulmans, aliats en una Lliga Àrab, que no acceptava la creació d’un estat jueu confessional sobre terres palestines. El conflicte s’allargà fins 1949, i suposà l’expulsió de milers de palestins del territori d’Israel i l’expropiació sense indemnització de les seves cases, terres i possessions. El conflicte acabà (però sense resoldre’s) amb un armistici que suposà la divisió de Palestina i de la ciutat de Jerusalem en dues parts.

El 1956 comença la segona guerra. Els refugiats palestins demanaven la creació d’un estat propi i sobirà (que la resolució de les Nacions Unides havia previst i mai s’ha arribat a complir). En aquesta segona guerra destacà el paper de la OAP (Organització per l’alliberament de Palestina), encapçalada per un jove Yasser Arafat, i que fou reconeguda per tot el món musulmà com a institució representativa del poble palestí (com a representació d’una nació sense estat). Durant aquesta segona guerra (que podem considerara que va acabar en un empat tècnic) els Israelians van rebre el suport dels Estats Units, mentre que la OAP va rebre cert suport de la Unió Soviètica (més per fer la guitza als americans en un context de guerra freda que per convenciment).

Els anys passaven i el conflicte encara era latent. L’any 1967 va tindre lloc la tercera guerra, anomenada Guerra dels Sis Dies. En sis dies Israel va iniciar una ofensiva per sorpresa contra els seus veïns musulmans que els portà a ocupar Betlem, Jerusalem, Jericó, l’illa de Tiran, els alts del Golà i la península del Sínai fins a la riba del canal de Suez. Sense mediar una declaració de guerra formal, i comandats pel carismàtic general Moshe Dayan l’exèrcit israelià va esclafar al exèrcit Jordà, Sirià i Egipci. Una exhibició de força militar sense precedents, però mitjançant un modus operandi poc ortodox, força berruer.

Moshe Dayan Israel.jpg

El General Moshe Dayan, considerat un heroi pels israelians més intransigents..

La guerra dels sis dies va deixar moltes ferides obertes. Tant és així que quan el president d’Egipte Anwar Sadat va proposar un projecte de pau negociada, però aquest fou rebutjat per Israel (conscient del seu potencial militar i la seva hegemonia militar) i un fonamentalista islàmic va assassinar al president egipci.

La quarta i darrera guerra s’inicià al 1973, quan els exèrcits sirians i egipcis (dolguts per l’acció d’Israel cinc anys abans) van atacar, per sorpresa, a Israel el dia del Yom Kippur, dia sagrat pels jueus. Per primer cop, els exèrcits sirià i egipci van poder plantar cara al totpoderós exèrcit israelià. A més a més, els països aràbics productors de petroli (Aràbia, Irak, Iemen…) van decidir no vendre petroli als països de la OTAN, com a mitjà de pressió contra occident i la seva aliança incondicional amb l’estat d’Israel. Aquella acció dels països productors de petroli inicià una crisi econòmica a escala mundial per l’escalada del preu del barril de cru. La crisi s’agreujà tant que la ONU va fer una crida als contendents per finalitzar amb el conflicte armat.

SINAI DESERT, EGYPT - OCTOBER 1973: Israeli army Southern Command General Ariel Sharon inspects the Egyptian front in October 1973 in the Sinai Desert during the Yom Kippur War. (Photo by Ministry of Defense via Getty Images)

El General Ariel Sharom comanda una ofensiva durant la guerra del Yom Kippur.

Dels anys 70 del segle passat ençà, hi ha hagut breus períodes en els que la pau ha semblat possible, però per desgràcia a ambdós pobles les corrents més intransigents han fet prevaldre la seva veu ( tal com mostra l’assassinat d’ Isaac Rabin, els triomfs electorals de la dreta del Likud a les eleccions d’Israel o les intifades i el suport popular a Hamàs a la franja de Gaza). De moment, la pau sembla poc més que una quimera, ja que cap dels dos bàndols vol cedir una coma en llurs aspiracions, i no sembla massa interessada en escoltar els arguments dels altres.

Comparteix

    Comentaris

    • Simmons

      29/06/2011 - 17:39

      La visió que dones de la creació de l’estat d’Israel i del conflicte del 48-49 no té res a veure amb les últimes investigacions d’Ilan Pappe a “La neteja ètnica de Palestina” o a l’entrevista següent; http://www.solidaridad.net/articulo1066_enesp.htm. No sé si coneixes les hipotesis d’aquest historiador.

    • Ferran Vital

      29/06/2011 - 18:41

      Hola Simmons!

      Primer de tot, gràcies per comentar. Conec les hipòtesis de diversos investigadors i estudiosos sobre el tema, i m’interesa molt les hipòtesis (que estàn causant un terratrèmol al món acadèmic d’Israel) del professor Pappé i la seva idea d’un pla secret per netejar la terra de David d’ocupants musulmans. Pappé és del Hadash, una formació d’esquerres molt minoritària a Israel, i al seu propi país el tenen com a traïdor i antisionista. Molt interessant és el seu debat amb el professor Karsh, profundament sionista.

      Personalment, i aquí ja no parla l’historiador si no el ciutadà, crec que el pecat original va ser no crear un estat Palestí que aglutinés a tothom, musulmans, jueus i cristians, sota una única autoritat. Un cop creat l’estat d’Israel, l’error de l’estat jueu ha estat voler identificar musulmans amb enemics, amb terroristes potencials.

      Ara bé, les tesis de Pappe no són cap veritat absoluta (ara et parla l’historiador). Són tesis que ell defensa i documenta, però que la comunitat científica no comparteix. Al parlar d’història, hem de ser el màxim d’objectius possibles i deixar les nostres preferències i prejudicis ideològics de banda, tant com sigui possible, per intentar tractar els fenòmens i les-evolucions històriques amb el màxim d’objectivitat.

      Salut i gràcies per comentar, passa quan vulguis!

      Ferran Vital

    • Simmons

      29/06/2011 - 19:16

      Estic d’acord en que l’historiador ha d’intentar esser el màxim d’objectiu possible (per desgracia no som objectes, sinó subjectes i és dificil evitar ideologies o preferències). No obstant, crec que els treballs de Pappe demostren en part no un pla secret, sinó un objectiu de part dels primers dirigents israelians de buidar el territori per al poble escollit. Crec que ho documenta suficientment i que l’exclusió d’aquests fets de l’historiografia és més mostra del poder de l’estat hebreu que d’un anàlisi ferm de la comunitat científica històrica. Però be, aixó ja és més una opinió que una altra cosa.
      Gràcies a tu pel blog!

    • Arqueòleg Glamurós

      29/06/2011 - 23:08

      Has de saber que el meu pare és sionista convençut, sap yidish i hebreu,, fan de Rahola i JB Culla! Es EL TEMA de discussió familiar nº1 ja que jo soc propalesti, of course!
      Tot i que he de dir que gràcies a aquesta deria del meu pare he viatjat d’adolescent varies vegades a Israel i palestina

    • Ferran Vital

      30/06/2011 - 15:50

      Doncs has tingut sort en aquest sentit, Arqueòleg! Ja voldria jo visitar Palestina i Israel, és un dels viatges pendents que tinc a la vida!

    • Alex

      11/02/2012 - 14:25

      Hola Ferran,
      En resposta a l’article:
      1. “suposà l’expulsió de milers de palestins”. Tots els historiadors experts conclouen que van ser centenars de milers, no milers. La xifra s’ha acordat al voltant dels 750.000 palestins expulsats. La xifra de milers són els palestins que van ser assassinats durant la purga del territori.
      2. “el suport popular a Hamàs a la franja de Gaza”: Cal aclarir que va ser un vot de protesta. Estats Units i Israel van convenir en crear un govern titella (l’Autoritat Palestina) i legitimar-lo amb unes eleccions democràtiques. Els Palestins van entendre el que estava passant i van desmuntar el pla a través d’una votació a Hamàs. Això no significa de cap manera que la majoria de palestins donguin suport a Hamàs, i encara menys que donguin suport a les seves accions de terrorisme.

      I ara en resposta al teu comentari on respons al comentari de Simmons:
      1. “hipòtesis del professor (…) Pappé” i “les tesis de Pappe no són cap veritat absoluta”: Perdona, no són hipòtesis i sí que són veritats absolues en el sentit que són fets que ha pogut documentar i demostrar i que altres historiadors han corroborrat pel seu compte. A partir de l’any 1988 es van desclassificar documents Britànics i Israelians de l’època del 1948 (ja que havien passat els 30 anys de rigor que permet desclassificar-los). Aquests documents demostren amb total claredat que hi havia un pla per dur a terme una neteja ètnica de tot el territori. Les brigades del Hagana van rebre un llistat de pobles que havien d’ocupar i el procediment va ser de rodejar poble per poble deixant només un costat per a la sortida. Els palestins que es negaven a marxar eren exterminats. Fins i tot l’historiador pro-règim-Isralià Benny Morris admet que tot això va ser així. La narració Israeliana de sempre, que es basava en mites, s’ha anat desmuntant durants les últimes dos dècades i s’està començant a presentar una narració que s’ajusta més a la realitat. Però clar, és normal que des d’Israel es vilifiqui al gran historiador Ilan Pappe, no esperava menys.
      2. “Pappé és del Hadash”: Sí, correcte, però dada completament irrellevant. És una dada que els Israelians treuen a llum per intentar desqualificar Pappe. Deixem-ho ben clar: Pappe és un historiador que va fer la tesis doctoral a l’universitat d’Oxford. És un expert reconegut a nivell internacional. Que a una època trobés que la formació política Hadash d’esquerres fos l’única que escoltava mínimament la versió dels fets palestina i presentava una versió més objectiva dels fets, no deslegitimitza de cap manera cap de les troballes que ha fet Pappe. El problema de la política Israeliana és que tots els partits justifiquen la brutalitat contra la població civil palestina, i un dels pocs partits que es desmarca i presenta una visió més propera a la visió internacional (i per internacional s’inclou ONU, Amnistia Internacional, Human Rights Watch, etc) és aquest anomenat Hadash. No m’estranya que els pocs Israelians que no miren cap a l’altre costat es decideixin a votar aquest partit.

      Em sembla una llàstima que en molts àmbits catalans es dongui suport a la posició Israeliana. Això taca la imatge de Catalunya a nivell internacional. El dia que finalment tot el món condemni Israel, de la mateixa manera que va arribar el dia que tot el món va condemnar el règim apartheid sudafricà, Catalunya es quedarà sola com una gent que simpatitza amb règims opressors. I això embruta les pròpies aspiracions catalanes d’autonomia o independència. Una llàstima.

    • jaume

      15/05/2012 - 11:02

      Afegeixo aquest enllaç amb informació per a complementar aquest post. De mentides no en diu cap.

      http://hasbarats.blogspot.com.es/2012/05/la-independencia-disrael-i-la-nakba.html

    • Un viatge a la Palestina ocupada amb Michelle Cohen Corasanti | Llegint… Club de Lectura de Constantí

      06/05/2015 - 18:12

      […] Un bon resum de Ferran Vital al seu bloc Històries d’un món real. […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús