Arxiu del dimarts, 28/06/2011

La creació d’Israel i el conflicte palestí.

dimarts, 28/06/2011

El conflicte arabo-israelià és un dels problemes latents avui en dia, origen de bona part de les discussions i diferències entre els països de la riba sud i nord del mediterrani. La creació de l’estat d’Israel als anys 1947-48 (sota mandat de la ONU) respon, en bona mesura, a la mala consciència britànica i nord-americana del patiment jueu sota la dominació nazi.

El poble d’Israel fou desterrat de la seva terra entre els segles I i II d.C. per part dels romans, com a represàlia per les seves revoltes contra la dominació romana. Els jueus s’escamparen (la diàspora) arreu del món formant minories en societats diverses.

Durant la diàspora, el poble jueu va ser marginat, oprimit, perseguit i maltractat, sovint sota falses acusacions i pretextos trobats pels interessos particulars. Al segle XIX els jueus europeus van començar a organitzar-se seriosament tot plantejant la necessitat d’agrupar-se i tornar a la seva pàtria.

Però mentrestant Palestina (nom amb que els romans van batejar aquella terra) no s’havia quedat buida. Altres pobles semítics (àrabs quaisís, fenicis, egipcis…) s’havien instal·lat en aquelles terres des del segle I d.C. Palestina va ser una regió fortament islamitzada des del 635 de la nostra era, i romangué sota poders centralitzats forts (califats de Damasc i Bagdad, sultanat d’Egipte, Imperi Otomà) fins la caiguda i desmembració de l’antic Imperi Otomà després de la Primera Guerra Mundial. Palestina va passar a ser un protectorat britànic.

Després de la Segona Guerra Mundial els britànics van abandonar la seva antiga colònia deixant una herència ben difícil de gestionar (com també van fer amb la descolonització de la Índia, Pakistan i Sri Lanka). Els britànics van decidir cedir els seus territoris palestins als colons jueus que s’ho havien anat instal·lant des del darrer terç del segle XIX i inicis del XX, decisió recolzada en una resolució de les Nacions Unides de 1947, que decideix de manera unilateral crear dues Palestines: una sota domini àrab (o millor dit, musulmà) i un altre sota domini Jueu, que rebrà el nom bíblic d’Israel, governada per Ben Gurion.

UN_Partition_Plan_For_Palestine_1947.png.jpeg

Pla de partició de Palestina proposat per les Nacions Unides.

El còctel explosiu estava servit. El mateix 1948 s’inicià un conflicte armat que enfrontà al nou estat Israelià amb els seus veïns musulmans, aliats en una Lliga Àrab, que no acceptava la creació d’un estat jueu confessional sobre terres palestines. El conflicte s’allargà fins 1949, i suposà l’expulsió de milers de palestins del territori d’Israel i l’expropiació sense indemnització de les seves cases, terres i possessions. El conflicte acabà (però sense resoldre’s) amb un armistici que suposà la divisió de Palestina i de la ciutat de Jerusalem en dues parts.

El 1956 comença la segona guerra. Els refugiats palestins demanaven la creació d’un estat propi i sobirà (que la resolució de les Nacions Unides havia previst i mai s’ha arribat a complir). En aquesta segona guerra destacà el paper de la OAP (Organització per l’alliberament de Palestina), encapçalada per un jove Yasser Arafat, i que fou reconeguda per tot el món musulmà com a institució representativa del poble palestí (com a representació d’una nació sense estat). Durant aquesta segona guerra (que podem considerara que va acabar en un empat tècnic) els Israelians van rebre el suport dels Estats Units, mentre que la OAP va rebre cert suport de la Unió Soviètica (més per fer la guitza als americans en un context de guerra freda que per convenciment).

Els anys passaven i el conflicte encara era latent. L’any 1967 va tindre lloc la tercera guerra, anomenada Guerra dels Sis Dies. En sis dies Israel va iniciar una ofensiva per sorpresa contra els seus veïns musulmans que els portà a ocupar Betlem, Jerusalem, Jericó, l’illa de Tiran, els alts del Golà i la península del Sínai fins a la riba del canal de Suez. Sense mediar una declaració de guerra formal, i comandats pel carismàtic general Moshe Dayan l’exèrcit israelià va esclafar al exèrcit Jordà, Sirià i Egipci. Una exhibició de força militar sense precedents, però mitjançant un modus operandi poc ortodox, força berruer.

Moshe Dayan Israel.jpg

El General Moshe Dayan, considerat un heroi pels israelians més intransigents..

La guerra dels sis dies va deixar moltes ferides obertes. Tant és així que quan el president d’Egipte Anwar Sadat va proposar un projecte de pau negociada, però aquest fou rebutjat per Israel (conscient del seu potencial militar i la seva hegemonia militar) i un fonamentalista islàmic va assassinar al president egipci.

La quarta i darrera guerra s’inicià al 1973, quan els exèrcits sirians i egipcis (dolguts per l’acció d’Israel cinc anys abans) van atacar, per sorpresa, a Israel el dia del Yom Kippur, dia sagrat pels jueus. Per primer cop, els exèrcits sirià i egipci van poder plantar cara al totpoderós exèrcit israelià. A més a més, els països aràbics productors de petroli (Aràbia, Irak, Iemen…) van decidir no vendre petroli als països de la OTAN, com a mitjà de pressió contra occident i la seva aliança incondicional amb l’estat d’Israel. Aquella acció dels països productors de petroli inicià una crisi econòmica a escala mundial per l’escalada del preu del barril de cru. La crisi s’agreujà tant que la ONU va fer una crida als contendents per finalitzar amb el conflicte armat.

SINAI DESERT, EGYPT - OCTOBER 1973: Israeli army Southern Command General Ariel Sharon inspects the Egyptian front in October 1973 in the Sinai Desert during the Yom Kippur War. (Photo by Ministry of Defense via Getty Images)

El General Ariel Sharom comanda una ofensiva durant la guerra del Yom Kippur.

Dels anys 70 del segle passat ençà, hi ha hagut breus períodes en els que la pau ha semblat possible, però per desgràcia a ambdós pobles les corrents més intransigents han fet prevaldre la seva veu ( tal com mostra l’assassinat d’ Isaac Rabin, els triomfs electorals de la dreta del Likud a les eleccions d’Israel o les intifades i el suport popular a Hamàs a la franja de Gaza). De moment, la pau sembla poc més que una quimera, ja que cap dels dos bàndols vol cedir una coma en llurs aspiracions, i no sembla massa interessada en escoltar els arguments dels altres.