Arxiu del mes: juny 2011

Shakespeare fumava marihuana

dijous, 30/06/2011

Shakespeare fumava marihuana i era consumidor habitual de cocaïna, segons uns recents estudis sortits a la llum fa pocs dies. Els autors d’aquest controvertit estudi, dirigits pel antropòleg sud-africà Francis Thackeray (profesor de l’Institut d’Evolució Humana de Johannesburg, ens que ha finançat l’estudi) han presentat una sol·licitud a l’Església Anglicana per poder exhumar les restes del poeta anglès, enterrat a la seva vila natal, Stratford-Upon-Avon. L’objectiu de profanar les restes del llegendari escriptor és investigar les causes de la seva mort i buscar en el seu cos restes de marihuana i cocaïna, que confirmin les hipòtesis dels investigadors sudafricans.

Però, quines evidències han portat al professor Thackerlay per afirmar que Shakespeare era consumidor d’aquestes substàncies? La base que sustenta la teoria és sòlida: l’equip d’investigació ha trobat “evidències de consum de marihuana i cocaïna” a les diverses pipes de fumar del poeta al domicili particular de Shakespeare.

shakespeare1.jpg

Els investigadors han trobat restes de fulles de marihuana i coca a les pipes del genial escriptor britànic.

Segons l’equip de l’Institut d’Evolució Humana de Johannesburg, la clau per confirmar la hipòtesis formulada serà l’exhumació de les despulles de Shakespeare. Els investigadors esperen trobar evidències físiques, tals com la separació interdental entre incisius i canins, senyal del consum de la cocaïna (que en aquells temps es consumia en estat natural, tot mastegant la fulla de la coca). D’aquesta manera, els antropòlegs sud-africans esperen poder reconstruir els hàbits vitals del poeta anglès i poder establir amb una mica més de fiabilitat la causa (o les causes) de la seva mort. Convé recordar que segons la llegenda i la tradició oral, Shakespeare va morir el 23 d’Abril de 1616 (calendari julià) desprès d’una gran borratxera.

El curiós del cas és que fins ara no s’ha demostrat que la cocaïna fos present a la Gran Bretanya abans del segle XIX. Si les hipòtesis d’aquests investigadors finalment són confirmades, caldrà repensar i reformular la història de les drogues al Regne Unit ja al segle XVI. La marihuana, per la seva banda, ja era coneguda (i utilitzada) a la Gran Bretanya al segle IV de la nostra era. El seu consum, per tant, no té tant d’excepcional com el de la fulla de la coca (originària d’Amèrica i importada pels espanyols). De fet, el propi Shakespeare parlava d’herba i inspiracions als seus poemes.

Shakespeare era un gran aficionat de la “dolce vita”, les amants (i segons sembla, també els amants), les begudes alcohòliques i les festes, ornitòleg, de conviccions religioses gens habituals (que posa sobre la taula el tema del suïcidi molts cops al llarg de la seva obra, un tema tabú al seu moment), amant dels gossos, actor i director a més d’autor discutit (fins i tot alguns estudiosos posen en dubte que fos l’autor de moltes de els seves obres). Si finalment es confirma que a més a més, era consumidor de marihuana i coca la seva llegenda es farà encara més gran. Un hedonista molt interessant.

La creació d’Israel i el conflicte palestí.

dimarts, 28/06/2011

El conflicte arabo-israelià és un dels problemes latents avui en dia, origen de bona part de les discussions i diferències entre els països de la riba sud i nord del mediterrani. La creació de l’estat d’Israel als anys 1947-48 (sota mandat de la ONU) respon, en bona mesura, a la mala consciència britànica i nord-americana del patiment jueu sota la dominació nazi.

El poble d’Israel fou desterrat de la seva terra entre els segles I i II d.C. per part dels romans, com a represàlia per les seves revoltes contra la dominació romana. Els jueus s’escamparen (la diàspora) arreu del món formant minories en societats diverses.

Durant la diàspora, el poble jueu va ser marginat, oprimit, perseguit i maltractat, sovint sota falses acusacions i pretextos trobats pels interessos particulars. Al segle XIX els jueus europeus van començar a organitzar-se seriosament tot plantejant la necessitat d’agrupar-se i tornar a la seva pàtria.

Però mentrestant Palestina (nom amb que els romans van batejar aquella terra) no s’havia quedat buida. Altres pobles semítics (àrabs quaisís, fenicis, egipcis…) s’havien instal·lat en aquelles terres des del segle I d.C. Palestina va ser una regió fortament islamitzada des del 635 de la nostra era, i romangué sota poders centralitzats forts (califats de Damasc i Bagdad, sultanat d’Egipte, Imperi Otomà) fins la caiguda i desmembració de l’antic Imperi Otomà després de la Primera Guerra Mundial. Palestina va passar a ser un protectorat britànic.

Després de la Segona Guerra Mundial els britànics van abandonar la seva antiga colònia deixant una herència ben difícil de gestionar (com també van fer amb la descolonització de la Índia, Pakistan i Sri Lanka). Els britànics van decidir cedir els seus territoris palestins als colons jueus que s’ho havien anat instal·lant des del darrer terç del segle XIX i inicis del XX, decisió recolzada en una resolució de les Nacions Unides de 1947, que decideix de manera unilateral crear dues Palestines: una sota domini àrab (o millor dit, musulmà) i un altre sota domini Jueu, que rebrà el nom bíblic d’Israel, governada per Ben Gurion.

UN_Partition_Plan_For_Palestine_1947.png.jpeg

Pla de partició de Palestina proposat per les Nacions Unides.

El còctel explosiu estava servit. El mateix 1948 s’inicià un conflicte armat que enfrontà al nou estat Israelià amb els seus veïns musulmans, aliats en una Lliga Àrab, que no acceptava la creació d’un estat jueu confessional sobre terres palestines. El conflicte s’allargà fins 1949, i suposà l’expulsió de milers de palestins del territori d’Israel i l’expropiació sense indemnització de les seves cases, terres i possessions. El conflicte acabà (però sense resoldre’s) amb un armistici que suposà la divisió de Palestina i de la ciutat de Jerusalem en dues parts.

El 1956 comença la segona guerra. Els refugiats palestins demanaven la creació d’un estat propi i sobirà (que la resolució de les Nacions Unides havia previst i mai s’ha arribat a complir). En aquesta segona guerra destacà el paper de la OAP (Organització per l’alliberament de Palestina), encapçalada per un jove Yasser Arafat, i que fou reconeguda per tot el món musulmà com a institució representativa del poble palestí (com a representació d’una nació sense estat). Durant aquesta segona guerra (que podem considerara que va acabar en un empat tècnic) els Israelians van rebre el suport dels Estats Units, mentre que la OAP va rebre cert suport de la Unió Soviètica (més per fer la guitza als americans en un context de guerra freda que per convenciment).

Els anys passaven i el conflicte encara era latent. L’any 1967 va tindre lloc la tercera guerra, anomenada Guerra dels Sis Dies. En sis dies Israel va iniciar una ofensiva per sorpresa contra els seus veïns musulmans que els portà a ocupar Betlem, Jerusalem, Jericó, l’illa de Tiran, els alts del Golà i la península del Sínai fins a la riba del canal de Suez. Sense mediar una declaració de guerra formal, i comandats pel carismàtic general Moshe Dayan l’exèrcit israelià va esclafar al exèrcit Jordà, Sirià i Egipci. Una exhibició de força militar sense precedents, però mitjançant un modus operandi poc ortodox, força berruer.

Moshe Dayan Israel.jpg

El General Moshe Dayan, considerat un heroi pels israelians més intransigents..

La guerra dels sis dies va deixar moltes ferides obertes. Tant és així que quan el president d’Egipte Anwar Sadat va proposar un projecte de pau negociada, però aquest fou rebutjat per Israel (conscient del seu potencial militar i la seva hegemonia militar) i un fonamentalista islàmic va assassinar al president egipci.

La quarta i darrera guerra s’inicià al 1973, quan els exèrcits sirians i egipcis (dolguts per l’acció d’Israel cinc anys abans) van atacar, per sorpresa, a Israel el dia del Yom Kippur, dia sagrat pels jueus. Per primer cop, els exèrcits sirià i egipci van poder plantar cara al totpoderós exèrcit israelià. A més a més, els països aràbics productors de petroli (Aràbia, Irak, Iemen…) van decidir no vendre petroli als països de la OTAN, com a mitjà de pressió contra occident i la seva aliança incondicional amb l’estat d’Israel. Aquella acció dels països productors de petroli inicià una crisi econòmica a escala mundial per l’escalada del preu del barril de cru. La crisi s’agreujà tant que la ONU va fer una crida als contendents per finalitzar amb el conflicte armat.

SINAI DESERT, EGYPT - OCTOBER 1973: Israeli army Southern Command General Ariel Sharon inspects the Egyptian front in October 1973 in the Sinai Desert during the Yom Kippur War. (Photo by Ministry of Defense via Getty Images)

El General Ariel Sharom comanda una ofensiva durant la guerra del Yom Kippur.

Dels anys 70 del segle passat ençà, hi ha hagut breus períodes en els que la pau ha semblat possible, però per desgràcia a ambdós pobles les corrents més intransigents han fet prevaldre la seva veu ( tal com mostra l’assassinat d’ Isaac Rabin, els triomfs electorals de la dreta del Likud a les eleccions d’Israel o les intifades i el suport popular a Hamàs a la franja de Gaza). De moment, la pau sembla poc més que una quimera, ja que cap dels dos bàndols vol cedir una coma en llurs aspiracions, i no sembla massa interessada en escoltar els arguments dels altres.

La cultura d’Uruk

diumenge, 26/06/2011

La cultura d’Uruk és la primera civilització que podem qualificar d’ “històrica”. Amb la cultura d’Uruk (ciutat situada al sud de l’antiga Mesopotàmia, a la zona sumèria) apareix per primer cop una civilització urbana. Uruk suposarà l’aparició de la ciutat i de l’estat (entès com a ens administratiu, jerarquitzat o no). La datació de la cultura d’Uruk és ben antiga, situada entre el 3750 i el 2800 a.C.

A Uruk apareixerà també (lligat al naixement de l’administració i les relacions de poder) l’escriptura. En una data tan antiga com el 3800 a.C. apareixen els primers pictogrames ideogràfics una forma de representació escrita que mostra i representa (mitjançant el dibuix) els elements tal com són. La utilitat d’aquesta escriptura no serà literària, si no purament econòmica. De fet, les tauletes tinfràn més de 900 signes, en un format visual (sorprén l’absència de verbs o adjectius). Entre els productes que trobem representats podem destacar els productes làctics, els cereals, els teixits o la cervesa. Una darrera curiositat: la mesura per considerar si un home era ric era el número d’ovelles que tenia.

Uruk escriptura pictogràfica.png

Exemple d'escriptura pictogràfica d'Uruk

La ciutat d’Uruk era una ciutat envoltada d’una muralla de 10 quilòmetres de perímetre, i neix fruit d’un procés de nuclearització del poblament. Segons sembla demostrar l’arqueologia, els habitants de la ciutat d’Uruk anaven al camp circumdant del nucli poblacional per a treballar. I tal com mostren aquestes mateixes evidències arqueològiques, sembla que s’hi produïa un conreu intensiu i major de la terra, cosa que ha fet que la majoria d’experts hagin afirmat que a Uruk hi havia una explotació de la major part de la població per part d’algun grup poderós.

A Uruk (que malgrat disposar d’uns símbols propis, el gruix dels experts coincideix a qualificar-la com a civilització prehistòrica) s’utilitzava arada de tracció animal per treballar la terra, produint un notable increment de la productivitat agrícola del fèrtil sòl sumeri.

Com que a Uruk encara no existia la moneda però si que hi havia activitat comercial, es van idear formes alternatives per mesurar el valor de les transaccions comercials. A la cultura d’uruk es troben un seguit de vasos (en forma de U) fets amb motllo (cosa que sabem per què tenen mesures idèntiques), fabricats en sèrie i de diversos tamanys. Amb aquests vasos, els antics pobladors d’aquesta ciutat sumèria mesuraven el gra. Mitjançant aquest vasos, a més, l’administració estatal quantificava els sous dels funcionaris públics, el pagament d’impostos… Com a curiositat convé destacar que a Uruk era el Temple l’encarregat de recollir els impostos i distribuir-los entre els sacerdots, funcionaris i buròcrates, indici que ens mostra el gran poder de la religió en la primitiva civilització sumèria.

Templo Blanco Uruk 2.jpg

El "Temple blanc" d'Uruk, pilar del primer estat de la història.

A nivell social la cultura d’Uruk és complexe i sofisticada. Existeix una jerarquització social, d’acord a les evidències arqueològiques, que ens mostres l’existència de petites cases de forma rectangular, al costat de cases més grans, algunes de dos pisos en base rectangular o quadrada. Aquestes lars més grans, corresponien a les persones més importants de la ciutat, aquelles que són propietàries de terres o membres de l’administració. Alhora hi trobem professions diversificades, tals com ara ceramistes, joiers, sigil·lògrafs, fusters… indicatiu de que la societat era prou rica com per a permetre que una part dels seus pobladors no treballessin la terra. A tall de curiositat, podem afirmar que a Uruk els artesans eren funcionaris del estat.

uruk11.jpg

Restes urbanes de la ciutat d'Uruk.

En quant a la organització administrativa i política d’Uruk, sabem que hi havia una assemblea ciutadana (anomenada unken), però no sabem per qui estava composada ni llurs funcions. De la mateixa manera, sabem que el pagament dels impostos (base de qualsevol estat) era validat per un càrrec amb el títol d’ En. El mot “en” significa literalment “home de déu”, cosa que ens indueix a pensar que aquest càrrec havia de recaure en un gran sacerdot. Segons aquesta evidència, podem establir que el govern de la ciutat recau en el En, el gran sacerdot. La ciutat era governada per una teocràcia, on el gran sacerdot és l’amo i senyor del govern de l’aparell de l’estat. El Sanga era un administrador del temple, que alhora feia de ministre d’hisenda i primer ministre ( o home fort del govern de la ciutat). La resta de la població era formada per sacerdots (tots ells funcionaris), els camperols (homes lliures que treballaven terres del temple, tot i que podia haver-hi algun petit o mitjà propietari privat) i els esclaus (que majoritàriament ocupaven les tasques de l’artesanat, d’aquí la seva adscripció directe al Temple de la ciutat).

Sense camp mena de dubte, sorprèn l’absència de militars a l’estat. No hi ha un vocabulari militar, ni tan sols l’ideograma corresponent a soldat, oficial o general. Això no vol dir que no hi hagués guerra o conflictes armats, si no que eren els camperols els que prenien la responsabilitat de defensar la ciutat si era necessari.

Diumenge Sagnant (Bloody Sunday) de 1972

dimecres, 22/06/2011

El Diumenge Sagnant, o Diumenge de sang (en anglès, Bloody Sunday) és un dels dies més foscos de la història del Regne Unit i del Ulster.

Com ja sabeu, l’Ulster és la província d’Irlanda del Nord que inclou a sis comtats sota jurisdicció britànica, de majoria unionista i protestant. Als anys 60 i 70 del segle passat, els ciutadans catòlics, republicans i nacionalistes (a favor de la unió del Ulster amb la República d’Irlanda) eren considerats ciutadans de segona, marginats socialment i econòmicament. Tenien els pitjors treballs, mal remunerats, eren vistos com a sospitosos de col·laborar amb banda armada (amb l’IRA) i vivien en barris segregats de la resta de la població. La seva taxa d’atur pràcticament duplicava la dels unionistes, i gaudien de poca cobertura social, sanitària i educativa.

El període que inclou des dels anys 60 fins als anys 90 del segle XX al Ulster es coneix popularment com l’etapa dels “Troubles, dels problemes (forma eufemística del govern de Regne Unit per definir una espiral de violència que va dessagnar la societat nord-irlandesa). Militars britànics i paramilitars unionistes (enquadrats en les files del RUC, sigles del “Royal Ulster Corps” i del UVF “Ulster Volunteer Force“) provocaven actes de violència sectària contra la minoria nacionalista i republicana. Aviat les escaramusses de carrer van anar pujant de to i en els barris republicans va créixer el prestigi del IRA (Irish Republican Army), escamots republicans que es consideraven successors del exèrcit popular irlandès que havia foragitat al Imperi Britànic durant els anys 20.

En aquest context (i inspirats pels moviments per la igualtat de les persones de Martin Luther King als Estats Units o dels moviments anti-appartheid a Sud-àfrica), els barris republicans van veure néixer una nova associació civil, anomenada Associació pels drets civils (Civil Rights Association) d’Irlanda del Nord.

El diumenge 30 de gener de 1972 l’Associació pels drets civils va convocar una manifestació pacífica a Derry (Irlanda del Nord) per protestar contra una llei aprovada pel Parlament britànic i que permetia empresonar als sospitosos de pertànyer (o fins i tot simpatitzar) amb l’IRA sense necessitat de judici previ o aportar proves fefaents.

Bloody_Sunday1972.jpg

La manifestació pels drets civils a Derry, gener de 1972, abans de la tragèdia.

Aquell diumenge de gener es van congregar prop de 15.000 persones (una gran multitud si tenim en compte que la població de tota Irlanda del Nord era de prop de 200.000 persones) als carrers de Derry. En un moment determinat de la marxa es van topar amb una barricada de soldats britànics (del primer batalló de paracaigudistes) que els impedien el pas cap a un barri de majoria unionista. En aquell moment, un grup d’exaltats va llençar pedres als soldats, que van respondre amb l’ús de gasos i bales de goma. Com el nucli de manifestants no es va voler retirar, l’exèrcit britànic va utilitzar foc real contra els manifestants. Balanç final ben tràgic: prop de quinze republicans morts, molts d’ells menors d’edat, trenta persones ferides per foc real i molts més ingressats als centres sanitaris amb contusions fortes derivades de pallisses o atropellaments. Cap dels morts o ferits republicans anava armat.

Bloody_Sunday.jpg

Un manifestat contempla, incrèdul, el cadàver d'un activista pels drets civils.

Les ferides van trigar molt temps en cicatritzar. De fet, encara no ho han fet pas del tot. Fa un any, el juny de 2010, va aparèixer finalment un informe de més de cinc mil pàgines on s’acusava al exèrcit britànic de la matança de civils desarmats que exercien el seu dret a manifestar-se.

El Bloody Sunday encara és ben l’imaginari popular republicà i unionista. Conegut internacionalment com un crim imperdonable d’un estat teòricament democràtic com el Regne Unit, el grup irlandès U2 va dedicar-li una de les seves millors cançons (titulada Bloody Sunday i amb una lletra impagable) i fa pocs anys se’n va fer una pel·lícula que reconstruïa els fets. Us deixo amb un vídeo que inclou la cançó d’U2 i el tràiler del film:


PD: Per sort, el panorama a Irlanda del Nord avui dia és molt més pacífic. Totes les parts van fer un esforç per reconciliar-se (també el govern britànic, que va reconèixer el dret a l’autodeterminació reconegut a la carta de les Nacions Unides) i avui dia al Parlament d’ Stortmond (seu del govern autònom d’Irlanda del Nord) hi ha una col·lació governamental dels unionistes d’Ian Paisley (capellà protestant líder dels partidaris de la Union Jack) i els republicans del Sinn Féin, encapçalats per l’antic militant de l’IRA Martin McGuiness. Una lliçó de democràcia i reconciliació al món, una demostració que un futur en pau, i millor és possible (a Irlanda, Euskadi o Palestina).

Feixisme a França, una vella història

dilluns, 20/06/2011

Durant els darrers anys bona part de la societat civil s’ha sorprès de l’auge dels partits d’extrema dreta a França, capitanejats pel Front Nacional (FN) de Jean-Marie Le Pen, capaç de fer-se un lloc com a tercera força del país mitjançant un discurs racista, xenòfob, euro-escèptic i populista.

La història de l’extrema dreta a França no és, però, res de nou. Durant els anys vint i trenta del segle passat es van articular diverses opcions i partits polítics inspirats en el feixisme italià, per bé que mai van arribar a ser decisius ni van arribar al govern.

El primer partit d’extrema dreta de la història de França va ser fundat l’any 1927, per un grup d’ex-combatents de la Primera Guerra Mundial ( a l’estil dels Arditi italians) encapçalats per Maurice d’Hartoy. Aquest primer moviment ultra nacionalista i ultra conservadora rebre el nom de Croix de Feu (Creus de Foc, en català).

Croix de Feu.jpg

Desfilada de les "Croix de Feu" a França durant els anys 30.

A partir de l’any 1931 la direcció del moviment va recaure en el coronel François La Rocque, que va transformar les Croix de Feu en un grup d’estructura paramilitar i de caràcter antiparlamentari, que es dedicava a esbatussar-se pels carrers de les ciutats franceses amb organitzacions sindicals i obreres.

El cas dels integrants d’ Action Française és una mica diferent. Action Française era un partit de caràcter monàrquic i conservador, que va néixer a les darreries del segle XIX. El partit, però, anà abandonant els seus postulats inicials per evolucionar cap a postures filo-feixistes durant els anys vint i trenta del segle passat, sota la direcció de’n Lleó Daudet i de Charles de les Maurras.

colonel-de-la-roque.jpg

El coronel La Rocque, home fort de les "Croix de Feu", que convertí en un cos paramilitar.

Durant els anys del Front Popular Francès al govern (coalició d’esquerres liderada per en Lleó Blum entre els anys 1936 i 1938, coincidint en el temps amb la Guerra Civil Espanyola) tant Action Française com les Croix de Feu van ser dissoltes, per bé que de les cendres d’ambdues organitzacions en sorgirà una nova força política anomenada Partit Social Francès, que va tenir certa rellevància durant els anys del govern de Vichy.

La França de Vichy, nascuda l’any 1940 fruit de la humiliant derrota a mans dels exèrcits del tercer Reich i que controlava la part sud del país (eminentment agrària) aplicà polítiques autoritàries i corporativistes, que sintetitzen les tendències feixistes, antisemites, conservadores, nacionalistes i catòliques que ja eren presents al país durant els anys 30.

El règim de Vichy, a més a més, va ser un estat titella dels Alemanys, que gaudien de l’ajuda de col·laboracionistes francesos (que no van ser pocs) tals com el propi cap de l’estat, el Mariscal Pétain (un vell heroi de la Primera Guerra Mundial que simpatitzava amb els principis ultradretans), el polític conservador Pierre Laval (conegut pels seus postulats pro-germànics i antibritànics) o el líder del Partit Popular Francès Jaques Doriot. Com a tall d’exemple de la col·laboració franco-alemanya només cal citar els més de 600.000 treballadors francesos enviats a treballar a les industries del Reich entre els anys 1942 i 1944.

Pierre Laval Adolf Hitler.gif

En Pierre Laval, home fort al govern de Vichy, amb Adolf Hitler.

Entre la caiguda del règim de Vichy i la creació del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen encara hi trobem un altre moviment xenòfob i amb tendència al totalitarisme a França: l’ OAS. L’ OAS (Organisation de l’Armeé Secrète) fou creada per grups de militars contraris a la independència d’Algèria de l’any 1956 (per motius racials i religiosos) i de caràcter anticomunista. Un dels seus membres, en Jean Pierre Cherid, va fer fortuna a l’estat espanyol com a militant dels GAL (on participà de l’assassinat del etarra Argala, un dels membres de l’escamot que atemptà contra Carrero Blanco) i participà en els fets de Montejurra contra el carlisme antifeixista i de tarannà socialitzant representat pels partidaris del pretendent Carles Hug de Borbó i Parma.

Jean Pierre Cherid Montejurra.jpg

Foto del terrorista d'extrema dreta Pierre Cherid a Montejurra

L.A. Noire

dissabte, 18/06/2011

Ciutat de Los Ángeles, anys 40 del segle passat. Una sèrie d’assassinats sacseja la ciutat i pertorba la pau social d’una de les ciutats dels Estats Units amb un índex de criminalitat més elevat. Tu ets en Cole Phelps, un jove detectiu policial que rep l’encàrrec d’investigar què està passant a la ciutat.

la-noire-cover.jpg

Portada de L.A. Noire, disponible per PS3 i XBox360.

Aquest és l’argumnet de L.A. Noire, el darrer videojoc de Rockstar Games (creadors d’altres videojocs d’èxit com Gran Thief Auto o Read Dead Redemption), disponible per les consoles Play Station 3 i XBox 360. El videojoc que avui ens ocupa és un videojoc molt innovador, clarament inspirat pel cinema noir dels anys 40 i 50 del segle passat, que ens mostra una societat americana dura i deprimida, que pateix encara les cicatrius de la segona guerra mundial en les seves carns. El guió inclou màfies, tràfic d’armes i drogues, corrupció policial i política i altres dels elements recurrents en els cinema detectiu de mitjans del segle XX. Els videojocs de la casa Rockstar Games sovint han estat criticats pels seus continguts, però el cert és que els seus guionistes i directors han sabut reflexar en els seus jocs les subtileses i les mancances de les societats en les que desenvolupa els seus arguments. Si a Red Dead Redemtion vam veure una crítica a la societat industrial del llunyà oest d’inicis del segle XX, a L.A. Noire veurem una crítica subtil a una societat individualista, que creu més en els interessos comercials i financers que en el respecte per la vida humana i la dignitat de les persones.

Més enllà del seu encertat marc històric (el joc està molt ben dissenyat i ambientat en el seu context històric) i del seu bon guió, el L.A. Noire es caracteritza per apostar per un nou concepte de videojoc. El L.A. Noire no és el típic videojoc arcade d’anar disparant als dolents i passar pantalles. El més revolucionari d’aquest joc és que sap mantenir les dosis d’intriga, investigació, acció i aventures gràfiques, sumant l’estètica dels videojocs de la casa Rockstar Games i el seu segell inconfusible dins el món dels videojocs.

La fitxa tècnica del videojoc és brutal. Uns gràfics espectaculars, un nou sistema d’interacció amb els personatges del joc (als que haurem d’interrogar o interrelacionar-nos al llarg de la trama), un sistema totalment nou per avançar linealment en la investigació (que recorda a un altre títol policial com el Heavy Rain) i una expressivitat facial dels personatges mai vista (haurem de fixar-nos en les paraules i els gestos dels personatges per conèixer si ens diuen o no la veritat) fan del L.A. Noire un dels títols estrella d’aquest any 2011 en el món dels videojocs. Si espereu un joc de disparar i acció, ja us podeu oblidar. A L.A. Noir la trama tindrà moments d’acció i trets, però no és aquesta la seva finalitat. A L.A. Noire convindrà que sigueu curosos amb el que feu i amb les vostres investigacions si voleu arribar a desemmascarar el responsable(s) dels crims a Los Ángeles.

la_noire interrogatori.jpg

Screenshot d'un interrogatori a L.A. Noir. Haurem d'estar molt atents a les respostes i a les expressions dels personatges del joc si volem saber la veritat.

Per acabar, us recordo que és un videojoc classificat per a majors de divuit anys (no convé que els menors juguin a aquests jocs pels seus continguts), ja que malgrat no ser un joc violent, al llarg de trama haurem d’investigar les típiques activitats criminals de la Màfia de mitjans del segle XX (assassinats, violència física, prostitució, contraban, tràfic de drogues…) propis de la trama del joc. El videojoc no és multi-jugador (no podreu fer partides on-line) però us garanteix un bon número d’hores entretinguts amb la vostra consola, i els gràfics (seguint la tradició Rockstar) són en tercera persona. L’argument i les escenes gairebé cinematogràfiques no us deixaran indiferents. Un joc imprescindible pels amants dels videojocs de detectius i investigació.

Us deixo amb el tràiler del joc (subtitulat al castellà) per anar fent boca:


La conquesta de Tortosa: la croada catalana

dimarts, 14/06/2011

Durant el regnat del comte Ramon Berenguer IV (segle XII), els comtats catalans comptaven amb el potencial militar i demogràfic necessari per expandir els seus dominis al sud del Penedès. La zona compresa entre el Llobregat i del Ebre era una zona eminentment agrícola, escassament habitada i amb pocs nuclis poblacions importants més enllà de la ciutat de Tortosa (que havia arribat a configurar-se com un regne de Taifes autònom a la caiguda del Califat omeia de Còrdova al 1031).

Petronila i Ramon Berenguer IV.jpg

Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i la reina Peronella d'Aragó.

La ciutat de Tarragona (o el poc que quedava d’ella després de segles deshabitada i saquejada) fou conquerida pel comte Ramon Berenguer III (pare de Ramon Berenguer IV) i el bisbe Oleguer de Barcelona, i mica en mica s’inicià el procés de repoblament i colonització de l’antiga capital de l’Hispània romana.

Però la definitiva repoblació de Tarragona i els seus camps depenien, en gran mesura, de la caiguda de Tortosa, ciutat ben defensada per les seves altes muralles i pels contingents Almoràvits que havien penetrat al final del segle XI i inicis del XII en el darrer intent de forjar un Al-Andalus fort i unitari.

L’empresa de conquerir Tortosa no es presentava gens fàcil, i per això el comte Ramon Berenguer IV va cercar l’ajuda del Papat. El Papa va decretar una butlla de creuada als cristians que acudissin a la lluita contra l’infidel a Tortosa, tal i com si ho fessin a Terra Santa. Ben aviat el comte Ramon Berenguer IV va rebre milers de soldats creuats provinents d’arreu d’Europa: Catalans, Aragonesos, cavallers Normands, Anglesos, Francesos, i fins i tot cavallers Templaris i Hospitalaris van respondre a la crida del Papa i de Ramon Berenguer IV.

Per prendre Tortosa calia un exèrcit molt potent, però també una flota que donés suport a les tropes de terra i bloquegés per mar la ciutat de Tortosa (que a mitjans segle XII tenia un important port de mar). Com que la flota comtal era més aviat minsa, el comte Ramon Berenguer IV va haver de recórrer als Genovesos (que si disposaven d’una flota adient per l’empresa) i al assessorament militar i econòmic dels Montcada, una de les famílies baixmedievals més potents a Catalunya.

Tortosa_suda.jpg

El castell de la Suda, que domina tota la ciutat de Tortosa i els territoris del voltant.

El comte Ramon Berenguer IV inicià la conquesta de Tortosa el juliol del 1148, al capdavant d’un exèrcit que podríem qualificar d’ “internacional”, mercès a la butlla papal. La ciutat va resistir cinc mesos, fins que al desembre, Tortosa va capitular.

Amb la capitulació, la ciutat de Tortosa i els seus ciutadans musulmans s’estalviaven el saqueig de la població i certs drets garantits pel poder comtal, tals com professar lliurement la seva religió, els seus llocs de culte (mesquites) i conservar íntegrament llurs propietats. Aquestes i altres disposicions es van recollir en un Llibre de repartiment, document que fixava les condicions per la capitulació d’una ciutat, i que serà base pels posteriors “Llibres de repartiment” de Lleida i fins i tot, València.

Ara bé, a l’hora de la veritat, les condicions pactades i recollides en el “Llibre de repartiment” no foren respectades : les mesquites es van convertir en esglésies, s’esclavitzen musulmans i se’ls adscriu a la terra, no es respecten llurs patrimonis… en virtut d’una colonització “internacional” i cristiana de la ciutat, amb repobladors Normands, Francesos, Catalans o Aragonesos, que van optar per quedar-se a la ciutat un cop conquerida. Per la seva banda, els Montcada van quedar-se patrimonialment amb un terç de la ciutat (mostra d’una societat fortament feudalitzada), i els Genovesos van optar per quedar-se amb una illa del Ebre (l’escollida fou l’illa de Sant Llorenç, però sembla ser que els Genovesos mai van fer efectiu el seu dret d’establir-hi presència comercial).

Avui en dia la majoria d’historiadors medievalistes acostumen a indicar que la conquesta de Tortosa (i en menor mesura, la de Lleida) foren un banc de proves o una mena d’assaig general per la definitiva expansió del rei Jaume I per Mallorca i València, ja al segle XIII. De fet, el “Llibre de repartiment” de València pren com a model el de Tortosa, i els errors comesos durant la conquesta i posterior repartiment de terres seran presos en compte pel rei Jaume I durant la conquesta del regne de València i el compliment de les condicions pactades amb dels vençuts.

Game of Thrones, les claus del èxit.

dimecres, 8/06/2011

Game of Thrones (en català, Joc de trons) és una novel·la fantàstica escrita l’any 1996 per l’autor nord-americà  George RR Martin. Game of Thrones és la primera part, el primer llibre, d’una saga literària anomenada Cançó de gel i foc, que inclou quatre llibres i un cinquè que veurà la llum el proper mes de juliol als Estats Units.

Als Estats Units s’ha iniciat la producció de l’adaptació televisiva del primer llibre, en una sèrie televisiva amb el mateix títol, Game of Thrones. L’èxit de la cadena HBO (la propietària dels drets d’emissió de la sèrie) està sent espectacular, amb un públic molt fidel que creix setmana rere setmana.

GAME OF THRONES sean bean.jpg

L'adaptació televisiva de Game of Thrones s'emet per la cadena HBO, que està recollint un èxit sorprenent.

On rau l’èxit d’aquesta història fantàstica? Com és possible que un gènere considerat fins fa ben poc de “freaks” tingui tant bons resultats enganxant a persones que mai han obert un llibre de rol o fantasia medieval ni tampoc han mostrat el més mínim interès per la història?

El secret segurament rau en l’argument. A Game of Thrones trobem la història de dues famílies molt poderoses enfrontades pel tro del regne i per les intrigues dinàstiques. L’autor de la saga, l’escriptor George RR Martin es va inspirar en la història real de l’edat mitja britànica, i es va aferrar al context de la guerra de les dues roses (que enfrontà a la casa dels Lancaster i els York) que va sumir Anglaterra en una llarga guerra civil (1455- 1485) pel control de la corona i de l’aparell de l’estat.

Així doncs, sota aquesta font d’inspiració real, en George RR Martin només va haver de canviar el nom de les famílies enfrontades (als Lancaster els anomenà com Lannister i als York, família oriünda del nord d’Anglaterra, els anomenà Stark), deixant el mateix escenari (l’acció passa en una illa amb unes característiques geogràfiques molt similars als de Gran Bretanya), on fins i tot hi ha un mur (en al·lusió clara al mur d’Adrià, que protegia l’antiga Britannia dels atacs dels ferotges pictes i escots, predecessors del escocesos) que protegeix el regne de les perilloses societats tribals del nord de la illa. Encara podríem establir moltes més referències que ens ajudarien a relacionar el marc de l’acció amb l’Europa occidental de la baixa edat mitja.

L’adaptació televisiva d’aquesta obra ha estat excepcional, també. Dirigida per quatre (quatre!) directors, de la categoria de Tim Van Patten ( que ha dirigit entre altres, Els Soprano, The Pacific o Broadwalk Empire), l’irlandès Brian Kirk (que ha treballat dirigint capítols dels Tudor ), Danel Minahan (True Blood, Anatomia de Grey) i Alan Taylor ( Mad Men, Lost, Rome, Sex and the city, Broadwalk Empire). Si a aquests noms de directors afegeixes els guions  adaptats pels guionistes David Benioff ( que ha escrit també els guions de pel·lícules com Troia o X-Men) i el seu inseparable D.B. Weiss (amb qui ha col·laborat en les pel·lícules abans esmentades) el resultat que surt és eminentment de primera qualitat. L’atrezzo i ambientació de la sèrie és fenomenal. S’han buscat exteriors per tota Gran Bretanya, Irlanda i el Marroc, per trobar les millors ambientacions possibles i el més fidedignes a l’obra literària.

game-of-thrones.jpeg

Escena d'un capítol de la sèrie. L'ambientació i el treball d'atrezzo són excepcionals.

El repartiment d’actors és bàsicament britànic i irlandès. Entre els actors, trobem estrelles consagrades com en Sean Bean (que dóna vida al lleial Ned Stark),  en Peter Dinklage (que interpreta de forma magistral a l’intel·ligent Tyron Lannister), en Mark Addy (que interpreta al rei Robert Baratheon) o el gran Jason Momoa (que aviat veurem com a Conan el Bàrbar a les grans pantalles). A més, a aquestes estrelles convé sumar-li el treball de noves promeses britàniques molt interessants, com en Kit Harington o la guapa Emilia Clarke.

Game of thrones khalesse.jpg

Emilia Clarke, que interpreta a la princesa Daenerys Tragayren, una de les actrius revelacions de la sèrie.

La sèrie sap combinar molt bé les dosis d’acció, intriga, costumisme, i sorpresa. A més a més, cada episodi ens ensenya diverses històries molt ben entrellaçades. Malgrat que no sigui una sèrie purament històrica, si no d’història-ficció, penso que la seva qualitat no deixarà indiferent a ningú. El substrat històric de l’ambientació, el guió elaborat i ben treballat, el gran treball dels actors i una lleialtat gairebé absoluta a la novel·la original, expliquen en part, la clau del seu èxit.

A Espanya ha estat Canal + qui s’ha fet amb els seus drets d’emissió, i la veurem a la seva graella a partir de la propera tardor. Tanmateix, us recomano que si teniu l’oportunitat de veure la sèrie en versió original, no ho desaprofiteu pas! Us deixo amb un tràiler de la sèrie elaborat per la cadena americana HBO:


Celebració del centenari del primer partit de rugbi al sud dels Pirineus.

dimarts, 7/06/2011

El cap de setmana passat es va celebrar el partit commemoratiu del centenari del rugbi català. Tal i com ja vam publicar al seu dia, enguany fa exactament cent anys de la disputa del primer partit de rugbi jugat per un equip autòcton (en aquest cas, el RCD Espanyol, que en aquells temps compaginava futbol i rugbi) i una selecció de francesos residents a Catalunya, sota el nom genèric de Sociéte Patrie. Els mitjans catalans, tant escrits com televisius, n’han fet ressó, cosa que no acostuma a passar en els esports minoritaris al nostre país.

PartitCentenari.jpg

Foto de família dels integrants que van disputar el partit del centenari a la Foixarda.

Cent anys després, el rugbi a casa nostra ha evolucionat molt, no sempre per bé. Ha passat etapes daurades i anys de foscor, però l’esperit dels pioners al nostre país encara es manté viu per part dels amants d’aquest esport. Cent anys després, ja no existeix la secció de rugbi del RCD Espanyol, ni tampoc la Sociéte Patrie.

Lligant un esdeveniment esportiu, commemoratiu i reivindicatiu, l’associació dels sis clubs de rugbi històrics de la ciutat de Barcelona (CEU, BUC, Químics, Enginyers del Poble Nou, Gòtics i la secció de rugbi del Barça) van aportar diversos jugadors per formar una esquadra que va tornar la vida rugbística a l’Espanyol. Jugadors del Barça (i dels altres cinc clubs) posant-se, desinteressadament, la samarreta del gran rival històric del barcelonisme, o en el cas dels altres clubs barcelonins, d’un altre entitat esportiva diferent, que va tancar la seva secció de rugbi fa més de vint anys per motius econòmics. Un exemple dels valors del rugbi, que la nostra societat sembla haver oblidat.

Al partit (autèntica festa del rugbi català) celebrat a la Foixarda van assistir-hi un miler llarg de persones, entre les que hi havia diverses personalitats públiques, tals com la periodista Pilar Calvo, la regidora d’esports de l’Ajuntament de Barcelona en funcions, la senyora Maite Fandos, o el líder del PP de Barcelona i aficionat periquito , el senyor Alberto Fernández Díaz. La nota emotiva la va aportar el veterà jugador de rugbi de l’Espanyol, el senyor Lluís Sant Agustí, qui als seus 93 anys d’edat va sortir al camp lluint la samarreta blanc-i-blava que va defensar durant més de trenta anys.

LuisSantagusti.jpg

El veterà Lluís Sant Agustí, de 93 anys, campió d'Espanya de rugbi amb l'Espanyol, va rebre el seu reconeixement. Portava el polo que va defensar durant més de trenta anys.

Storify, una nova forma de fer “Història 2.0”

diumenge, 5/06/2011

Des de fa unes poques setmanes els historiadors i els amants de la història en general ja tenim una nova eina al nostre abast: Storify.

Storify.png

Screenshot del seu lloc web.

Storify és una aplicació que permet confeccionar i recopilar totes les eines de comunicació 2.0 (blogs, vídeos de Youtube o altres, Twitter, i altres xarxes similars) que tractin sobre una determinada notícia, fet, persona o esdeveniment i elaborar-ne un buidatge dels seus continguts per després elaborar-ne una mena de llista al programa que esdevé una mena de recull de totes les informacions que hem recollit en un format que recorda molt a l’entrada d’un blog convencional.

Tanmateix, Storify no és la panacea universal. Recollir informació d’un determinat fet mitjançant la recopilació de diverses fonts (audiovisuals, escrites o gràfiques) sense donar-li una interpretació i inserir-la en el seu marc històric, no deixa de ser un exercici d’historiografia positivista (la defensada per personatges del segle XIX com Auguste Comte o Von Ranke, i que es dedicava a recollir dades sense donar-li un sentit i una cohesió).

Per tant, abans d’endinsar-vos en els continguts que ens ofereix Storify, assegureu-vos que les fonts que l’autor ha emprat són objectives i reals, i tracteu de donar-li un sentit i una cohesió a tota aquesta informació per vosaltres mateixos, ja que aquesta Beta oberta al públic pot arribar a col·lapsar-nos per la seva quantitat d’informació, però no hi trobareu un anàlisi o una síntesi de tot el material dipositat ( tasca que és pròpia dels historiadors, òbviament).

Us deixo aquí amb el link del seu lloc web i un vídeo que explica breument el seu funcionament, espero que us sembli útil!