Arxiu del dijous, 19/05/2011

#catalanrevolution, el fracàs dels polítics tradicionals

dijous, 19/05/2011

L’any 1875 l’estat espanyol sortia d’un període convuls, el sexenni democràtic, on una revolta “des de abaix”, la revolta cantonalista (inserida en el marc de la primera república) , va estar a punt de fer tremolar les bases del sistema establert. Aquell fet va marcar la fi d’aquell model polític democràtic. Els poders fàctics de l’estat (església, exèrcit, burgesia industrial i classe política) van idear un sistema polític bipartidista amb una aparença pseudodemocràtica per garantir l’orde establert a Espanya.

Aquell sistema, batejat com a Restauració, i basat en un repartiment del poder entre els dos grans partits (el Partit Conservador de Cánovas i el Lliberal de Sagasta) va estar caracteritzat per les lluites obreres, socials i nacionals, per construir un estat més just, social i democràtic, sovint reprimit mitjançant l’ús de la força (fets del Cu-cut, Setmana Tràgica, Pistolerisme, protestes per la guerra imperialista a Cuba i al Marroc, vagues generals…).

Un segle després, l’any 1975 l’estat espanyol sortia d’un llarg túnel de la por, l’horror i la foscor anomenat franquisme, i un cop més un pacte tàcit entre les elits financeres, militars, religioses i els polítics possibilistes sorgits del franquisme (Suárez) van idear un sistema polític “democràtic”, basat en el continuisme de diversos elements del règim anterior (monarquia, model econòmic, amnistia pels criminals franquistes) basat en un bipartidisme tàcit (PSOE-UCD o PSOE-PP).

Vet aquí que el model financer d’aquest estat semblava ser un model econòmic triomfador, ja que durant uns anys va haver-hi un gran creixement econòmic gràcies a una bombolla financera i constructora i a una classe política molt permissiva, quan no directament “untada” per les grans corporacions, que generaven uns beneficis espectaculars. Ara bé, aquesta riquesa no era repartida entre totes les classes socials, si no que era acaparada entre les majors fortunes del país.

Però l’any 2009 va iniciar-se una crisi financera que afectà de ple al model econòmic espanyol, deixant a milions de persones al atur, a famílies senceres al atur. De forma paral·lela, les xarxes socials 2.0 han possibilitat la interacció de les persones, organitzant-se de manera alternativa.

A la primavera del 2011 els països del Magreb ens han donat una lliçó als europeus de com aprofitar les xarxes socials per organitzar protestes i mobilitzar persones sense que aquestes hagin d’estar apadrinades per cap partit polític. En una demostració de força social i ciutadana, aquesta setmana s’ha engegat una onada de protestes al estat espanyol, que protesten contra la gestió d’aquesta crisi.

Els polítics han destinat milers de milions d’euros per salvar entitats financeres i bancàries, però les administracions retallen en els serveis a les persones (sanitat, educació o cultura). La ciutadania no és pas estúpida, i ha reaccionat de forma pacífica, imitant les concentracions de la plaça Tahrir contra el tirà egipci Hosni Mubàrak, a les places de moltes localitats d’arreu de l’estat, i des d’avui mateix a les principals ciutats italianes.


A Catalunya hi ha concentracions pacífiques a Plaça Catalunya de Barcelona, on s’han organitzat espais de diàleg i intercanvi d’impressions, i els manifestants han creat comissions de feina (neteja, comunicació, diàleg) mitjançant assemblees dels ciutadans que s’hi sumen. També s’han produït concentracions similars a Tarragona, Lleida i sembla que s’en faran a Igualada, Girona, Mataró, Terrassa…

#catalan revolution.jpg

Cartell explícit vist a la Plaça Catalunya

Aquest diumenge hi han les eleccions locals als nostres consistoris, on un cop més hem pogut assistir a les discussions “de pati d’escola” entre polítics que només saben llençar-se els plats al cap i entonar el “i tu més” en comptes d’explicar quines solucions ofereixen a les famílies catalanes que viuen amb menys de 1000 euros, o que fa més d’un any que estan a l’atur, o que porten molts mesos (i anys) a una llista d’espera de la sanitat pública.

La Catalunya real, la Catalunya de les persones, ha començat a sortir al carrer. No puc més que mostrar la meva simpatia davant aquest moviment social i esperar que els ciutadans anònims d’aquest país donem una lliçó de democràcia al món. De moment, l’extrema-dreta ja està molt nerviosa, el que ja és tot un èxit!